Una relliscada desafortunada

Més d'una vegada he escrit que les notícies que ens arriben s'han de contrastar, sobretot si la font no és de la nostra total confiança. Hi ha voluntat de desinformar i també hi ha desconeixement de moltes coses. És fàcil precipitar-nos, i ara amb les xarxes socials que tenim tant a mà, podem caure en el parany d'escampar notícies falses o equivocades.

També he parlat en el meu blog de la crítica que els professionals de la informació fan de les xarxes socials, defensant els mitjans de comunicació, però que no es deslliuren de poder-la pifiar, per no dir d'aquells mitjans periodístics que tenen una voluntat manifesta d'intoxicar i tirar l'aigua al seu molí.

Avui he vist que TV3, al programa informatiu del 324 havia fotut la pota, afirmant que el president Francesc Macià havia estat afusellat. Evidentment es tractava d'una confusió de presidents. La gent se'ls ha tirat a sobre i jo, que no miro gaire la televisió, me n'he assabentat aquesta tarda. Vaig tard.

Un error el pot tenir tothom, fins i tot un conjunt de persones com pot ser el redactor de la notícia, la presentadora i l'editor del telenotícies, però ja és mala sort o potser desmanec. El problema és que un error com aquest provoca molta desconfiança al mitjà informatiu. Tots, o gairebé tothom, sabem que Francesc Macià no va ser afusellat i, per tant, no ens han confós, però què passa quan desconeixem el fet i només ens arriba per la premsa o la televisió? Quina credibilitat li hem d'atorgar a TV3?

Ja sé que no cal inflar la pilota més del compte, però és bo fer-hi referència i recordar que cal ser molt curós en la redacció i difusió de les notícies. Hi ha errors imperdonables. A tot això, si hi afegeixes la sensibilitat que tots tenim en el fet català i la història del nostre país, l'error és doblement greu.

M'imagino que TV3 ho va corregir immediatament i es deu haver disculpat. No ho he seguit. Potser no cal exigir responsabilitats o represàlies, però una estirada d'orelles als culpables de l'error sí. Estic convençut que l'errada haurà provocat un descens en la credibilitat de "la nostra". TV3 no passa pel seu millor moment i només li falta relliscar d'aquesta manera. Diuen que dels errors se n'aprèn. A veure si és veritat.

Intoxicant amb la immigració

D'abominables podríem qualificar les declaracions tòxiques de partits polítics per fer mal l'adversari. Tothom té dret a intentar aconseguir el govern de la nació per desenvolupar el seu projecte polític dins del marc ideològic que es defensi. El que no hi ha dret és intoxicar, mentir i falsejar la realitat per provocar la derrota de l'adversari. En democràcia no tot s'hi val, i hauríem de trobar la manera de sancionar les falsedats i fer fora de la política aquells líders que fan el que sigui per aconseguir el poder, fins i tot mentint descaradament.

El fet migratori ha estat des de sempre una excusa per posicionar-se políticament, per la transcendència que té. La diversitat és una riquesa, però tots sabem que no és fàcil de gestionar. Aprofitar-se de les febleses per confondre la població i fer decantar el vot, utilitzant les persones més vulnerables, és d'una gran mesquinesa que no hauríem de permetre.

Espanya necessita immigrants. Qualsevol persona que ho negui és un ignorant o un enganyat. Regular la immigració és una necessitat prioritària que, malauradament, s'ha deixat molt de banda i quan s'ha fet alguna cosa, no s'ha encertat. En aquests moments, com ja he dit moltes vegades, estem permetent l'entrada d'immigrants, i no em refereixo concretament als que arriben amb pasteres, i, en canvi, els ho posem molt difícil, per no dir impossible, accedir a un lloc de treball i un permís de residència.

No tinc informació exacta de les gestions que el president espanyol està fent per països africans, però el que és denunciable és el conjunt de declaracions del líder de l'oposició, el senyor Feijóo, intoxicant l'ambient només per desgastar el govern. Contractar en origen seria l'opció més assenyada per regular la immigració i satisfer les necessitats laborals, de les empreses espanyoles i dels estrangers que venen a treballar. 

No podem acceptar aquest joc brut de segons quins partits polítics perquè fan mal a la convivència, culpabilitzant unes persones que reben totes les patacades, només per interessos polítics i de poder. No puc posar les mans al foc assegurant que el govern socialista està fent bé les coses. Ja fa temps que s'haurien d'haver resolt moltes circumstàncies impresentables, però espero que tots plegats siguem honestos i valorem la realitat tal com és i no tal com ens interessaria que fos.

I ho deixo aquí, encara que el tema dona per a molt més. Si fem fàcil la vida de tots, potser aconseguirem millorar el civisme, la convivència i el respecte mutu. Culpabilitzant les persones no ens porta enlloc. 

Darrers escarafalls d'Arrimadas

Mantenir-se al capdavant d'un projecte polític no és fàcil. Sempre he pensat que la política no és agraïda i acaba convertint en víctimes aquells que durant un temps han actuat de botxins. També hi ha víctimes innocents. No tothom en surt escaldat, però sí aquelles persones que han actuat prepotentment, menystenint els altres, fugint del diàleg, pensant que tenen la raó perpètua.

Podem analitzar molts polítics de casa nostra i veurem que aquells que més han destacat per postures poc dialogants i que s'han valgut de l'engany, el populisme o l'afany de poder són els que tard o d'hora reben la batzegada i han de sortir per cames.

Entrar en política hauria de ser amb l'ànim de servir la comunitat, a partir d'una ideologia, d'unes creences i objectius, que poden ser més o menys encertats, però sense enganys i encara menys interès per enriquir-se a costa dels altres. Hi ha polítics que ho han dit molt clarament que entraven a la política per forrar-se. D'altres no ho han dit, però se'ls ha vist el llautó. 

No és fàcil opinar sobre la professionalització de la política, però sí que tinc clar que els càrrec públics no poden ser a perpetuïtat. S'ha de tenir al cap que és una etapa de la vida i potser així s'entendria més el sentit de servei públic.

Avui llegia les dificultats per les quals està passant la senyora Inés Arrimadas. El seu lideratge està en perill i té molts fronts oberts dins del partit. Ja no es tracta de qüestionar el partit polític que va néixer purament per anar en contra del catalanisme, sinó que és a ella mateixa a qui es qüestiona, i molts la volen fora.

Haig de reconèixer que a diferència d'altres partits polítics i líders, siguin o no del meu gust, en aquest cas no em fan cap pena. Sempre s'ha vist que no tenien uns principis prou honestos per justificar la seva existència. El seu naixement va ser fruit de la ràbia contra un país, una cultura, una història i una manera de ser i de fer que no agradava, i lluny de presentar alternatives sanes i respectables, només pretenien enfonsar allò que estava funcionant, però sobretot a partir de l'engany i la falsedat. Crec que el pecat original és el que els ha portat pràcticament a la seva extinció. 

El predecessor d'Arrimadas va fugir amb la cua entre cames, i ara sembla que la següent a marxar és ella mateixa. Durant els anys d'existència del partit polític han intentat trobar la raó de ser, més enllà de provocar i empastifar l'ambient, i tot fa pensar que no ho han aconseguit. Amb la seva desaparició no quedem nets de fang, perquè tenim a Vox que intoxica la política del país. Ells no són els successors de Ciutadans, com alguns pensen, sinó que és una excrescència del PP. Ciutadans no té i no pot tenir successors, perquè és un projecte polític sense substància que mor de la mateixa manera que va néixer.

Dolors Montserrat, falsa i carregada d'odi

Escoltar l'exministra Dolors Montserrat resulta indignant i al mateix temps et produeix una sensació de vergonya aliena. Creies que no era possible veure actuar una persona tan mentidera, guiada per l'odi que l'ofega i la ràbia d'haver-se convertit en una simple diputada de l'oposició.

Es poden defensar els ideals i els principis de cadascú, però no es pot fer a base d'intoxicar la societat amb mentides, una rere l'altra, i amb aquest odi cap a Catalunya. Si algú dels que em llegiu aquest post no ho feu per primera vegada, sabreu que sempre havia desitjat que el PP català s'assemblés una mica amb el PP basc. Aquests sempre havien defensat el País Basc en les seves negociacions amb Madrid. Contràriament, el PP català, mai ha defensat els interessos de Catalunya per davant dels interessos del partit.

Observem que això no ha canviat i el PP català continua prioritzant el partit, espanyol perquè el català gairebé ha desaparegut del mapa, abans que defensar Catalunya. Ens trobem amb un discurs curiós en què des de C's i PP s'acusa al govern de la Generalitat de defensar només a una part dels catalans, però no accepten que ells no defensen el país, sinó que lluiten i criden a favor que sigui el govern de Madrid qui mani directament a Catalunya. Què passaria si sumessin majoria absoluta? Desapareixeria el país? Potser l'autonomia continuaria, però la capacitat i autonomia que ens deixarien la convertiria en testimonial, sense poder efectiu. Aquesta és la Catalunya que C's i PP defensen, i aquesta és la Catalunya que molts catalans no desitgem, fins i tot catalans que no volen la independència.

Borrell i Guerra no li posen fàcil a Iceta

Són tan barroers que no tenen ni la picardia d'esperar el resultat de les eleccions a fer declaracions poc útils al candidat socialista català. No se'ls pot negar transparència, perquè ho diuen ben clar encara que pugui perjudicar a Iceta.

L'antipatia vers Catalunya no és un fet només d'ara, sinó que té una llarga trajectòria en un conjunt d'espanyols que no han parat d'intoxicar la resta per enfrontar-los a nosaltres. Guerra és un dels exemples més clars d'aquesta guerra, disculpeu la reiteració, contra el fet català. Personatges com Borrell, nascuts a Catalunya, han estat uns altres exemples de l'atac continu a les aspiracions catalanes. 

Iceta, en aquesta campanya haurà hagut de vèncer moltes dificultats. El seu suport incondicional al 155, i les declaracions de Borrell, ria rere dia, no l'ajuden a créixer. Tot i així, el fet que parteixi de tan avall, farà que incrementi el nombre de representants al Parlament, en detriment - hi confiem - dels vots que aniran a parar a C's.

Avui és el darrer dia de campanya i demà reflexió. Avui dia, amb la possibilitat que tots esdevinguem informadors i formadors d'opinió, la jornada resulta absurda i potser, si mai arribem a tenir una llei electoral pròpia, seria bo eliminar-la del calendari.

Dijous tindrem una nova oportunitat de conformar un Parlament amb els nostres representants. El gran dilema és on se situa la majoria absoluta. Hi ha qui confia que estigui en mans dels comuns. Jo personalment hi tinc molt poca confiança i no m'agradaria que el seu vot pogués decantar la balança. Guerra desitja i exigeix un pacte dels partits constitucionalistes per acabar amb l'independentisme, però ignora que el sentiment de la gent no es pot regular amb majories parlamentàries, sinó amb solucions polítiques, una cosa que ni PSOE ni PP saben fer.