L'església a vessar!

Avui, diada de Sant Roc, hem acompanyat els macips i macipes a renovar el vot de vila a l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar. L'església estava plena a vessar. Els macips, macipes i macipets gairebé l'omplien del tot, i els familiars i amics ho acabaven de rematar.

En moments com aquest et venen moltes coses al cap. Només tenia ulls per contemplar la jovenalla. Tots ben abillats, amb el blanc de les camises, pantalons i faldilles i el vermell de les faixes. Intentava endevinar que tenien en el cap, mentre el capellà llegia l'evangeli o els convidava a resar el parenostre. Per una gran majoria la seva estada a l'església era una novetat, o com a molt el ritual de cada any. 

La nostra cultura està molt arrelada a la tradició i aquesta ens ve directament o indirectament de les celebracions religioses. Voler-ho deslligar és un error, però insistir en això també. Som el que som, perquè tenim un passat i aspirem a un futur millor. No hem de renegar de res, ni avergonyir-nos d'allò que som, d'allò que creiem.

Les cares dels adolescents i d'altres ja una mica ganàpies eren alegres. Estaven contents de trobar-se allà i esperaven poder sortir de l'església i escampar-se pels carrers i places de la vila, tot esquitxant els vianants, trucant a les portes i gaudir de la festa, tot cridant Sant Rooooc!

Les festes ens uneixen i això és el que experimentem cada estiu, amb els actes de Sant Zenon i Sant Roc. I si ahir parlava que junts érem invencibles, o si més no així ho proclamaven els Catarres, avui podem afirmar que recordant el vot de vila i remullant els arenyencs i visitants, és una bona manera també de fer país, de fer societat, de fer amics, i de trobar les coses positives de la vida, que n'hi ha, encara que estiguem voltats de problemes i situacions desagradables.

A la tarda ens espera l'ofici solemne i la tradicional Dansa d'Arenys.

Eufòria per un grup d'amics!

Hem acomiadat diumenge amb l'eufòria de l'afició blaugrana celebrant el campionat de la lliga, amb la seva victòria davant l'etern rival. Al marge de les simpaties que pot despertar el club, o les antipaties dels seus contrincants, m'agradaria destacar uns elements que s'han comentat i crec interessants.

A l'hora de valorar l'èxit de l'equip s'ha posat en relleu la unió de la plantilla, que es comporta com un grup d'amics, diferenciant-lo d'altres que més aviat s'han llençat els plats pel cap. Un fet que hauria de ser una normalitat es destaca com una característica a ressaltar. La meva experiència en aquest món no va més enllà del que vaig viure durant els anys que el meu fill jugava a futbol, des de petit fins a l'adolescència, i que tots teníem clar que l'objectiu era gaudir de l'esport i, a poder ser, aconseguir la satisfacció de guanyar algun partit.

Recordo que entre els pares, sempre hi havia aquell que prioritzava el triomf a la formació esportiva i humana dels fills. Alguns que no entenien com un entrenador col·locava a l'equip titular jugadors que no estaven a l'altura, la qual cosa actuava en detriment dels resultats.

En el camp professional, s'ha d'entendre que qui no ho fa prou bé s'ha de quedar a la banqueta, perquè els clubs tenen l'obligació de guanyar i, per això, necessiten els millors jugadors. Tot i això, però, és bo considerar altres aspectes i la companyonia i saber-se ajudar els uns als altres no s'hauria de perdre mai.

L'altre element és la vinculació amb la ciutat i el país que els acull o els anima. El fet que de la plantilla hi hagi un percentatge elevat de jugadors que han crescut dins, és un mèrit, però també una virtut que no s'hauria de deixar perdre. Aquest ha estat un element que he tingut sempre molt en compte a l'hora de simpatitzar amb l'Athletic Club. Prioritzar els jugadors de casa, treballant per formar els de casa, per donar-los oportunitats de ser uns bons esportistes, uns jugadors de referència.

Al marge, doncs, de les simpaties que puguem tenir, és bo adonar-nos que, en el fons, l'esport forma part de la nostra vida en societat i que tot el que fem per millorar-la ha de ser benvingut.

Prohibir o educar?

Una de les notícies d'aquests dies és l'anunci del president del govern espanyol de prohibir l'accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. A partir d'aquí ha saltat la polèmica amb comentaris a favor i en contra d'aquesta mesura, sovint sense analitzar-ho a fons, o bé per interessos econòmics, com podria ser el cas d'Elon Musk.

Si em deixen escollir, sempre prefereixo educar que no pas prohibir. Les prohibicions han de quedar molt justificades. Han de ser per fets molt evidents que resulten perjudicials en qualsevol sentit. En aquest cas la prohibició d'accedir a les xarxes socials als menors té la intenció de protegir-los de la contaminació de les xarxes, per un mal ús o la voluntat de manipular els usuaris. Si són menors, acostumen a ser més vulnerables. Tot i això, no podem suposar que els adults estiguem al marge d'aquesta manipulació. Malauradament, hi ha prou exemples que ho posen en dubte.

Sempre he defensat que l'educació s'ha de practicar a la família. No podem pensar que serà l'escola, els amics o l'entorn mediàtic qui se n'encarregarà. Massa famílies s'han alliberat d'aquest deure i després se'n penedeixen quan ja és massa tard. També és cert que no totes les famílies tenen capacitat per educar bé els seus fills, però segur que serien l'excepció. Ens hi arrepengem i que sigui un altre qui ho entomi!

Si des de casa es controlés més l'ús d'Internet i l'accés a les xarxes dels nostres fills, probablement no caldria arribar a l'extrem de prohibir-ho per llei. Potser és l'evidència que aquest control, que no és fàcil, no s'està fent, i per això es proposa la regulació per llei.

L'altre tema que va de bracet és la manera com es podrà fer efectiu el control perquè els menors no puguin accedir a les xarxes socials. Estic segur que hi ha maneres de fer-ho, però no seran senzilles i, com sempre, feta llei, feta la trampa. 

Segurament tindrem temps per anar-ne parlant. Ara només es tracta d'un primer avís. Seria interessant aprofitar l'avinentesa perquè els pares i mares reflexionessin amb els fills sobre els perills de deixar-se influir per les xarxes socials i la necessitat de créixer de manera crítica i ferma per enfrontar-se a tots els enganys amb què es trobaran al llarg de la vida.

Una bona notícia per sortir de la foscor

Avui m'he aturat a llegir una notícia d'aquelles que probablement només et fixes si t'afecta directament o indirecta, perquè ho pateixes o ho vius personalment, o familiars i amics, i, en canvi, són importants de llegir i conèixer, sobretot ara que estem voltats de tantes notícies negatives i decebedores.

Em refereixo a les retines artificials que permeten que persones que pateixen degeneració macular associada a l'edat (DMAE) i que els provoca ceguesa, puguin aconseguir part de la visió. Es tracta d'una malaltia irreversible que afecta a més de cinc milions de persones al món, i ara se'ls obre la possibilitat de recuperar, en part, la visió.

L'implant de la retina artificial, segons diu la notícia, no cura la degeneració macular, però sí que representa una millora. Fins ara només hi havia el recurs d'ajornar la ceguesa total injectant uns fàrmacs a l'ull, periòdicament. El pare, que ens va deixar aviat farà deu anys, va haver de recórrer a aquest procés d'injecció del fàrmac, en un ull, perquè l'altre ja l'havia perdut del tot.

Tot i que els investigadors reconeixen que és un primer pas i que encara hi ha efectes secundaris a resoldre, recalquen la importància al fet que un procés que semblava totalment irreversible, pugui arribar a canviar i permetre la visió. Només qui té dificultats per veure-hi entén perfectament què significa gaudir d'aquest sentit, i aquí ve la reflexió que ens hem de fer: som conscients de tot allò que tenim, de la nostra salut, i n'estem agraïts?

Sovint és manca de sensibilitat, pur egoisme, pensar que allò que és bo per nosaltres és bo per a tothom, i no és així. Quan convius en societat has de ser conscient que no tothom té les mateixes oportunitats, i per això, per exemple, és tan important combatre les barreres arquitectòniques que per alguns pot ser un simple detall, però per altres persones els pot representar un obstacle infranquejable.

S'acumula la feina

Hi ha setmanes que sembla que s’hagi d’acabar el món. Suposo que també us ha passat. I dies que tot et surt al revés. Com si haguessis trepitjat merda, que es diu vulgarment. M'imagino que també us hi heu trobat. Doncs avui és un d'aquests dies, en una setmana que no hi podia encabir res més. Tant allò que havia planificat com la suma dels imprevistos.

Diuen que ens ho hem de saber agafar bé, però és cert que passes una estona malament. No saps ben bé per què has concentrat totes les coses en uns mateixos dies, sabent que, per la llei de Murphy el pastís et caurà a terra pel costat de la nata.

Dies així penses en les persones que tot això no els passa només en uns dies o setmanes concretes, sinó que bona part de la seva vida està farcida de problemes i situacions injustes. No cal pensar en casos extrems, com els palestins de Gaza, sinó que en podem trobar de més propers. Famílies que no han tingut la mateixa sort que nosaltres. En part no s'ho hauran muntat bé, però segur que arrosseguen quelcom que no han pogut escollir.

I és en aquests moments que penses que els governs estatals es preocupen poc dels més vulnerables, encara que siguin governs progressistes. La vista se'ns en va cap a les coses amables i agraïdes, esquivant tot allò que no funciona. Les persones que tenen problemes per trobar un habitatge, una feina, un grup d'amics per viure plenament i dignament.

Continuen arribant persones immigrants, sigui per la guerra o la fam, i nosaltres encara no hem resolt com encaixar-los a la nostra societat. Volem que s'integrin, però els hi posem totes les traves del món per aconseguir el permís de residència, el permís de treball. Què esperem que els hi passi? Si els nostres tenen problemes per trobar un lloc on viure, què no hauran de patir aquelles persones que no poden demostrar uns ingressos fixos, i a més tenen la cara més fosca que la nostra? 

No ho estem fent bé, i pensant en tot això arribes a la conclusió que el cúmul de problemes que has patit no té gens d'importància al costat del que pateixen ells. No ens podem queixar!

Un recital plaent

El varen batejar com a recital íntim, i en la intimitat vaig poder gaudir d'uns moments plens de bellesa. La Lucía ens va deixar bocabadats amb la seva tècnica, el seu art, la seva il·lusió, l'energia desbordant per interpretar un seguit de peces musicals de diferents autors, al piano. La seva joventut, només catorze anys, era insultant davant d'aquella interpretació tan pulcra, sense partitures.

Contemplava les seves mans, el millor que pots fer quan assisteixes a un concert de piano, i em meravellava la rapidesa amb què es movien els dits, cercant la nota justa en cada moment. La seva concentració ens deixava perplexos. 

Contemplava de reüll l'exterior de la sala, on ens havíem reunit una dotzena de persones. I a través de la finestra podia observar el xàfec que regava les teulades després de moltes hores esperant la pluja. I em venia a la memòria aquells recitals familiars que esdevenen un parèntesi al tragí diari que sembla que ens hem imposat.

Gaudia de la música, però la meva ment no s'aturava. Quin goig poder tenir l'oportunitat de viure aquests bells moments. Com si tot es paralitzés. Totes les disbauxes que es viuen no gaire lluny de casa nostra havien desaparegut per donar pas a un recital de petit format, però farcit d'elements que no sempre tenim en compte. 

Només el treball constant, de tres o quatre hores diàries d'assaig. D'aprenentatge, pràctica i concentració, compartint-ho amb la família, els amics, els estudis, el lleure. Hi ha temps per a tot allò que volem i desitgem. I els resultats són evidents. 

Gràcies, Lucía per aquella bella estona que vàrem compartir en una sala d'una casa de la vila d'Arenys, amb els teus pares, amics i professora, que estava exultant en veure de què era capaç aquesta jove pianista arenyenca.

El principi d'ordinalitat, ni se l'espera!

Disculpeu-me si m'he perdut alguna cosa. Tal com us comentava ahir, he estat desconnectat i haig d'anar entrant a poc a poc a l'actualitat. Començo pel finançament i en concret pel principi d'ordinalitat. Jo em pensava (és un dir), que aquest govern espanyol tan progressista (el més progressista de la història d'Espanya), tenia molt clar el principi d'ordinalitat. Sembla just, oi? Cal ser solidaris, però no buidar les butxaques i haver d'anar a pidolar.

Sembla que ara el govern de Madrid no veu bé això de l'ordinalitat i diu que no ho aplicarà. Llavors en què quedarà tot plegat? Un nou engany del govern de torn de Madrid? No són cosins-germans amb el PSC? 

Parlant seriosament, he de dir que no m'he cregut mai que arribaria un dia que el govern de Madrid parlaria de veritat de solucionar el dèficit fiscal i anar al que és just. Tot i que podia semblar que ara eren molt amics, i a més necessiten els vots dels independentistes i, per tant, seria l'hora de posar-hi ordre, doncs no! Ni així!

La qüestió és anar donant llargues i no resoldre res. I nosaltres, mesells, ens ho anem empassant tot, i no diguis res perquè et tractaran d'insolidari i no sé què més. Està vist i comprovat que no en tenen cap mena de ganes i que només volen passar el temps sense que ens revolucionem, els anem votant a favor, perquè tenim a sobre l'espasa de Dàmocles, que a Espanya s'anomena PP-Vox.

Havíem de ser molts més

Vivim uns anys de moltes trifulgues, amb massa guerres en marxa, algunes que són notícia de primera pàgina, però moltes més que tenim mig oblidades o bé oblidades del tot. Només les persones a qui els afecta ho tenen present, perdent familiars i amics, i el seu patrimoni, però també perdent la il·lusió de viure.

I les guerres ho capgiren tot. Ens desfan els nostres plans i són cruels amb les persones. Avui hi havíem de ser més persones. Probablement, la majoria desconeguts, però ens hi hauríem d’haver trobat i hi ha faltat la gran majoria.

L’altre dia em corroboraven que la convivència no és fàcil, i que nosaltres encara ho posem més difícil, però hem d’intentar aprendre’n i estimar.

Quan escolto discursos de personatges com Trump, Aznar o Felipe González, per esmentar-ne només tres i que les seves paraules tenen efectes, em fa vergonya pensar que ho puguin dir i pensar. Amb ells no aconseguirem la bona convivència. Perquè conviure vol dir renunciar, però no deixar-te trepitjar, i mentre el seu discurs sigui present i tingui seguidors, no serem feliços i hi haurà guerres i no ens hi trobarem tots els que hi havíem de ser.

Què voldries que recordessin de tu?

Aquesta setmana he assistit al funeral d'en Cinto, un meu cosí amb qui vàrem compartir moltes estones durant la nostra adolescència i de qui en guardo un bon record. La seva mort, massa jove, em va sorprendre i afectar, però no va ser només a mi, sinó que això va quedar palès el dia del seu comiat, parlant amb totes les persones que hi varen assistir.

L'acte, molt emotiu, va recollir pensaments, anècdotes i moments de la vida d'en Cinto per part de les persones que el varen tenir més a prop. Era un recull de tot allò que queda en la seva memòria pel qual serà recordat. Això va fer preguntar-me què voldria que recordessin de mi després quan ja no hi sigui.

Ens passem la vida lluitant per anar creixent, però no sempre agafem el camí correcte, o el més oportú, o el que més bé afavoreix els que tenim al costat, la família, els veïns, els companys de treball i del lleure. Segurament que si hi penséssim una mica canviaríem algunes coses de les que fem, sense que això ens obligués a fer cap marrada important.

Oi que és bonic sentir com els amics i parents d'un difunt en parlen amb elogis i, sobretot, afirmen que al seu costat es vivia molt bé, que no tenia un no per a ningú, que estava sempre a punt per ajudar, sense fer gaire soroll? I això no deu ser tan difícil d'aconseguir si ens ho proposem, o sí?

D'aquí la importància de ser conscients en tot moment del que fem, de per a qui ho fem i quin benefici personal i col·lectiu n'obtenim. D'aquí la importància que cada vespre, abans d'anar a dormir, siguem capaços de repassar tot el que hem fet, tot el que ha succeït al nostre costat, i mirar si ho podem millorar l'endemà.

El comiat d'en Cinto va ser tal com es mereixia, i ben segur que n'estarà orgullós, no tant per ell mateix, com per saber que les persones que han compartit la vida amb ell n'han gaudit. 

Els tirans i els seus amics

Pendents de tot el que està passant a Síria, i desitjant encert dels nous dirigents, en benefici de tota la seva població, ens preguntem què passarà amb el tirà Al-Assad? Estem massa acostumats que aquests personatges aconsegueixen un refugi segur que els evita presentar-se davant la justícia per ser jutjats pels molts crims comesos. 

Aquests dies estem descobrint les atrocitats comeses pel dictador que, tot i no venir de nou, impressionen i ens repugnen per la crueltat i la quantitat de persones torturades i assassinades. Un sirià format a Europa que va heretar un país en mans d'un cruel dirigent, i que fins i tot s'ha superat en la maldat de les seves accions.

El tirà s'ha refugiat a Rússia, amb un altre personatge del nostre món més inhumà, el senyor Putin, que li ha fet costat fins ara, evitant la seva caiguda anys ha, en els primers moments de la revolució avortada. Putin, però, no és un home en qui confiar, i pot trair-lo en qualsevol moment si en pot treure algun rèdit. És per això que Al-Assad no pot viure gaire refiat, i potser hauria d'estar mirant de trobar un altre aixopluc que li asseguri una vida d'exili tranquil·la, sense ensurts.

En moments com aquests penso en la dictadura franquista i el paper que varen jugar els estats europeus, aquells que estaven en contra de postulats feixistes, i no varen fer res per alliberar-nos del dictador. T'adones que l'actitud dels estats és hipòcrita i que només busquen els seus propis interessos, valorant què els convé més, sense importar-los gaire el que pugui patir la ciutadania d'aquell país veí. El suport de Rússia o dels EUA, sempre parteix dels mateixos principis: pensen en ells i quan deixen de tenir-hi interès, se'n van. No cal recordar què ha passat a l'Afganistan al llarg de la història més recent.

L'interès de Putin en aquests moments està centrat en Ucraïna, i el dels EUA està per veure, esperant el nou president, encara que hagi deixat molt clar que primer són ells i els altres que els bombin.

Escollir els millors!

Si bé hi ha coses que fan mal d'ulls, no ens podem deixar portar per l'anècdota i hem de valorar els fets pel seu fons. Aquests dies ha saltat l'escàndol per dos nomenaments polítics. El nou govern de la Generalitat està escollint els càrrecs de confiança que han de constituir la mà dreta dels consellers i conselleres. És lògic, doncs, que es busqui els millors professionals i coneixedors de cada tema per dirigir els equips de suport. Cal confiar-hi, no només per la seva qualitat professional, sinó també per l'afinitat i disciplina. Les decisions no són fàcils, i acontentar tothom encara menys. 

La consellera i portaveu del govern, Sílvia Paneque, ha escollit la seva parella per exercir de cap de gabinet del seu departament. També s'ha contractat la germana de l'alcalde de Barcelona per assessorar el conseller de Presidència, i suposo que en vindran més. Són uns nomenaments incompatibles amb l'esperit democràtic del sistema?

Com deia al començament de l'escrit, hi ha fets que fan mal d'ulls, que, d'entrada, sembla que no haurien de ser, però és important anar al fons de la qüestió. No sé si les persones nomenades són les millors ni les més adequades, però cal pensar que deuen ser bons professionals, que entenen del tema que se'ls encomana i que són de la total confiança dels polítics escollits pel president del govern. Si els han escollit simplement per la seva afinitat familiar o d'amistat, i donar-los un sou mentre els duri el càrrec, seria del tot reprovable, però si es tracta d'excel·lents professionals, la cosa ja és més discutible.

En aquests casos hi ha opinions per a tot. Sempre hi haurà qui entendrà que no es pot contractar parents i amics. També hi ha qui no ho farà per no provocar els altres, atès que a ningú se li escapa que aquests nomenaments segur que aixequen polseguera. Jo prefereixo pensar que els polítics escollits han de triar les persones que els han d'acompanyar en la seva tasca i responsabilitats, i han de buscar aquelles persones que consideren que són les millors. Si no som capaços de confiar, d'entrada, en els polítics, ja podem plegar. Després, amb el pas del temps veurem si les persones escollides han estat a l'altura de les circumstàncies i han sabut demostrar que eren les millors. Tindrem temps de valorar-ho i opinar. De moment, els escarafalls ja s'han fet sentir.

Passejada pel Montseny

Aquest diumenge ens hem acostat al Montseny per fer-hi una passejada. Tot i l'amenaça que les temperatures serien baixes, a l'espera d'una remuntada insòlita a mitjans de setmana, s'ha de dir que gairebé hem patit calor. El sol ha estat present tota la jornada i ens ha permès gaudir de la natura força castigada per la sequera, tot i que la remor d'aigua ens hi ha acompanyat una bona estona.

Amb la pressió amb que vivim durant la setmana és bo fer un parèntesi i intentar alimentar-nos de pau i tranquil·litat. Viure tan a prop del Montseny et permet fer-hi una escapada i seguir camins més o menys fresats, per adonar-te que encara alguna cosa segueix viva, i que hem de fer el possible per conservar-lo, ja que a la plana i arran de mar ho tenim molt més complicat.

S'ha de dir que el tram per on hem caminat era per a mi totalment desconegut. Acostumem a pujar als cims, per gaudir del paisatge i l'alçada, però t'oblides d'obagues i raconades encisadores que també tenen el seu protagonisme. Als voltants del poble del Montseny hem fet una volta de poc més de dues hores, amb poc desnivell, i apte per a tots els públics. Al final del matí hem arribat per entaular-nos i fer-la petar. Una colla d'amics, alguns dels quals es troben cada mes per descobrir nous paratges i entre tots anar exercitant les nostres cames i pulmons, amb qui es agradable retrobar-t'hi de tant en tant.

Em consta que avui mateix alguns convilatans han arribat més amunt, amb gebrada inclosa i temperatures més pròpies de l'hivern. Nosaltres ens hem pogut anar traient capes de roba a mesura que el dia avançava. No sé si és qüestió del canvi climàtic, però el cert és que dels meus records d'adolescència, el mes de gener et tapaves el nas, i els dits de les mans per no agafar penellons. No és el cas d'avui.

El Montseny, a banda i banda

Si et passeges fins a l'espigó del port d'Arenys pots arribar a veure el Montseny, avui encara una mica emblanquinat. El mar als peus i la punta del turó de l'home per sobre dels edificis d'una vila, com la majoria de poblacions de la costa, víctima de l'especulació immobiliària que no va respectar gaire la seva fesomia ni ens permet conèixer l'evolució històrica de les seves construccions.

    A l'altra banda hi ha la plana de Vic, amb el Matagalls presidint-la. Amb la meva germana, que no ha de fer ni una passa per presenciar la majestuositat de la muntanya, ens hem intercanviat les imatges del Montseny d'aquesta tarda, banda i banda, on podem apreciar els tres cims més carismàtics. 

    Tot esperant la llevantada anunciada per a mitjans de setmana, ens acontentem veure com la neu ha fet acte de presència a prop de casa, amb les ganes que arribin les pluges de veritat per pal·liar, encara que sigui lleugerament, la sequera que estem patint. 

    Vivim uns temps on la sensibilitat està una mica absent. Contemplar la natura t'ajuda a conrear aquesta sensibilitat que es veu ferida per actes incívics, gamberrades i manca de consideració vers les persones i les coses. Una sensibilitat que necessitem treballar, tant a casa com a l'escola, o en el conjunt d'activitats que al cap del dia arribem a desenvolupar. Fa l'efecte que hi ha qui ho troba cursi i es creu molt important i madur si en prescindeix. Greu error.

    Confondre l'enginy, la creativitat, o la picaresca amb l'insult, la destrucció o la barroeria fa que algunes tradicions esdevinguin més una molèstia que no pas un element de significació i cultura. Hi ha qui ho barreja tot, i es creu que d'aquesta manera resoldran els problemes del món. Res més lluny de la veritat. Però les coses s'aprenen dia rere dia, amb l'exemple que dones als fills, amb les relacions amb amics i parelles, i res no passa per casualitat. 

    Contemplant el Montseny ja m'hi trobava. M'imaginava els diferents camins que en un moment o altre de la meva vida he seguit per arribar al cim, i agraïa els que em varen ensenyar a estimar les petits coses de la vida, a saber respectar-les i gaudir-ne. Tot això et distreu una mica del disgust que segons quines accions et produeixen. És una llàstima que hi hagi persones que no se sàpiguen comportar civilitzadament.

Terratrèmol al Marroc

Avui ens hem despertat amb la trista notícia del terratrèmol al Marroc. Quan passen fets com aquest se t'encongeix el cor i tens una sensació d'impotència que et fa adonar que la nostra vida penja d'un fil. Avui hi som, però demà, d'aquí a una estona...

Ahir també llegíem la mort en accident d'una jove mataronina, membre del grup dels castellers Capgrossos. Són notícies que no voldries llegir mai, i quan ho tens a prop, encara que no afecti a familiars o amics, la impressió és més gran. És llavors quan t'adones que som poc sensibles amb el dolor dels altres quan aquests són lluny. 

Les xifres de morts a la zona afectada pel terratrèmol va creixent, suposo que a mesura que es va podent accedir als llocs on han patit els pitjors estralls. A casa ens han vingut a la memòria imatges de quan hi vàrem estar, en un viatge, organitzat per l'amic Pep Quintana, que no oblidarem mai. Quan has trepitjat el país afectat també la impressió és més gran. He corregut a escriure a un amic de Facebook, d'aquests que un dia vares agregar i que probablement no tornaràs a veure mai més, però essent marroquí, he volgut saber si havia quedat afectat pel terratrèmol.

És bo que els governs dels països veïns donin el màxim suport al Marroc, i l'ajudin en tot allò que necessitin per poder salvar vides humanes que potser encara ara es troben semienterrades sota la runa de les seves cases. 

És una llàstima que la solidaritat entre les nacions només es manifesti davant de catàstrofes. Encara bo! Si realment ens comportéssim com a persones civilitzades hauríem d'estar sempre a punt de donar el nostre suport a la resta del món, davant de les seves dificultats diàries, sense que hi hagi cap desgràcia que els afecti directament. Ja és prou desgràcia veure morir moltes persones per manca d'aliments o medicaments.

Ara ens hem de concentrar en el Marroc, però tant de bo que ens servís per canviar de xip i a partir d'ara intentar estar més a prop d'aquelles persones que no ho tenen tan fàcil com nosaltres. I d'aquestes persones en podem trobar al Marroc, però també molt més a prop de nosaltres. Potser fins i tot al mateix carrer de la nostra vila. Sapigueu que l'acte solidari és el més agraït que us pugueu imaginar. No pas pel que et pot donar i dir l'altre, sinó per la satisfacció d'haver-te comportat com un ésser humà, amb els sentiments i el sentit comú per bandera.

Menjar la coca dins del cotxe

Sempre he pensat que val la pena esforçar-se en valorar el lloc on vivim i gaudir-ne plenament. Hi ha persones que sempre voldrien canviar de ciutat perquè no hi acaben de viure bé. Als pobles petits consideren que no poden moure's sense que els veïns se n'assabentin, a les grans ciutats l'anonimat és tan exagerat que pots necessitar algú i trobar-te sol.

Quan en parles amb els amics i familiars no sempre arribes a posar-t'hi d'acord. Defensar que és bo que els veïns et coneguin i sàpiguen si ets per casa, has sortit de vacances, o passes temporades a fora. Si arribes tard del vespre a casa o et lleves de bon matí. Hi ha qui no ho suporta, i ho troba una incomoditat i una manca d'intimitat. Al final, però tot és qüestió d'actitud i saber valorar la part positiva de les coses i separar-ho d'allò que et pot perjudicar. 

Al llarg dels anys he canviat de lloc de residència, tot i que l'actual fa més de vint anys que dura, i no crec que a hores d'ara hagi de canviar. A tot arreu m'hi he trobat bé, encara que pugui tenir les meves preferències. La ciutat on vaig néixer té un pes especial, que fa que ho portis sempre al cor, però al lloc que t'han acollit i que t'has sentit estimat també et dona un valor afegit que te'l fa estimar i defensar de qualsevol crítica.

La gran ciutat, Barcelona, és probablement el tema que genera més discussions. Et trobes posicions totalment contràries entre qui ho defensa i qui t'en diu pestes. Recordo bé les meves temporades vivint a la gran ciutat, i no ho trobo a faltar, malgrat no en guardi un mal record. La gran ciutat més aviat m'embafa, i prefereixo viure en una petita o mitjana població, on coneixes a la majoria de la gent. És on pots dir clarament que a part d'amics i coneguts hi tens els saludats.

La diada d'avui és per a molts barcelonins la jornada de menjar-se la coca a la carretera. La concentració de cotxes que surten de la capital provoca grans retencions a les nostres autopistes, tots desitjosos d'arribar a la segona residència, o a casa dels pares i familiars, i poder celebrar la revetlla més solemne del nostre país. A tots ells els desitjo que els sigui lleu, i que puguin arribar sans i estalvi al lloc de destinació, i celebrar la tradicional revetlla de Sant Joan. Bona festa!

Els càrrecs de confiança pendents dels pactes

Una altra de les qüestions que crea polèmica i si més no desconfiança dels vilatans respecte als polítics i la seva tasca és tot el que envolta els càrrecs de confiança i beneficiats de la política. Dic una altra qüestió perquè ahir parlàvem dels pactes postelectorals i les majories que desbancaven als guanyadors d’unes eleccions i que no sempre s’entén.

Si seguim amb l’exemple d’ahir, amb el suport dels Comuns i el PP a l’alcaldia de Collboni, ens trobem amb tot un seguit de càrrecs municipals que podran continuar treballant a l’Ajuntament de Barcelona i que no hauria estat el mateix si qui hagués aconseguit l’alcaldia hagués estat el senyor Trias.

D’entrada no soc crític amb els càrrecs de confiança sempre i quan es tracti de professionals experts en la matèria que se'ls encomana. Fins a cert punt té lògica que el polític que assumeix una responsabilitat vulgui assessorar-se amb les persones amb qui confia. Una altra cosa diferent és quan l’operació té com a objectiu col·locar uns amics i coneguts a l’administració pública sense que la seva competència ni coneixements destaquin per al lloc a ocupar. I això, dissortadament passa massa sovint.

Com podeu veure, no cal caure en la gravetat de la corrupció descarada per provocar dubtes sobre l’ús correcte de les competències i poder adquirit a través d’unes eleccions que poden ser totalment legals i transparents.

Tot el que es pugui fer per ensenyar bé les cartes i argumentar les decisions que es prenen afavorirà la gestió pública, acostarà els administrats als seus representants elegits, i millorarà el nivell de confiança que es necessita per al bon funcionament de l'administració pública.

Em preocupa el mal ús que es fa de la política, els interessos que es posen per davant de l'esperit de servei i altruisme necessari per fer una bona tasca. Podríem parlar sobre la professionalització de la política i discutir si s'ha de potenciar o més aviat enfocar-ho com una etapa o parèntesi en la vida i professionalitat d'unes persones, però el més important és que, ja siguin professionals de la política o persones que en un període de la seva vida exerceixen de polítics, actuïn honestament, amb coherència i voluntat de servir. Quan hi ha interessos personals sorgeix el perill de no estar fent el que convé a la població, al país. I això és el que fa trontollar tot el sistema i crea aquest distanciament entre la ciutadania i els polítics. 

Parlem de lavabos públics també

En un moment o altre de la nostra vida hem esdevingut turistes o visitants d'altres pobles i ciutats. Ens agrada conèixer nous horitzons, descobrir històries desconegudes i gaudir del patrimoni, de la cultura, de les festes i tradicions. Ens agrada passejar pels seus carrers i places, i agraïm trobar-los nets i endreçats. 

Quan rebem a casa a familiars, amics i coneguts d'altres contrades, volem ensenyar la nostra vila de la qual ens sentim molt orgullosos. És per això que presumim de la nostra cultura i tradició, del patrimoni urbà i el poc que ens queda de patrimoni natural, i procurem evitar aquells racons que la neteja no és precisament notòria.

Arenys de Mar necessita millorar en neteja, i això implica l'administració local, però també els vilatans, que sense la seva col·laboració es fa difícil aconseguir una vila neta i polida, que ens faci sentir orgullosos davant dels nostres visitants.

Sigui per l'edat o per les meves manies, quan visito una ciutat agraeixo que disposi de lavabos públics, sense necessitat d'haver d'entrar mig amagat a un bar o restaurant on no tinc intenció de fer-hi parada. A la nostra vila aquest tema dels lavabos públics no està solucionat. Els nostres polítics no hi donen la importància que entenc que hauria de tenir. Però no és només pensant en els nostres visitants i forasters, sinó que també nosaltres, els que residim a la vila, sobretot si la nostra casa no es troba al centre, també ens agradaria poder comptar amb aquest servei.

En una campanya electoral parlem de grans projectes. Intentem trobar solucions a grans qüestions, però en canvi ens oblidem dels petits detalls que poden arribar a ser prou significatius i resoldre situacions desagradables. Ens oblidem de col·locar bancs accessibles per a les persones grans, com parlava fa un parell de dies, o d'eliminar barreres arquitectòniques, com comentava ahir mateix.

En el programa electoral de la CUP hi trobareu petits detalls que són importants encara que no els acostumeu a sentir en els mítings, ni formen part de les grans promeses dels líders polítics, però que fan més fàcil la vida en societat, siguin els nostres visitants, o nosaltres mateixos. La CUP és sensible i posa per davant de tot el benestar de tota la població, amb especial interès cap a les persones que ho tenen més difícil.

Polítics que van fent amics

Aquests dies Ernest Benach, polític d'ERC, que fou president del Parlament català, ha sortit a les primeres pàgines dels diaris pels privilegis dels funcionaris del Parlament i els diners que exparlamentaris han cobrat gràcies a la seva gestió, essent ell un dels més beneficiats. Benach sempre dona la mateixa excusa, dient que tot s'ha de contextualitzar, però el que és evident és que la seva butxaca va rebre molts més calerons dels que probablement hauria estat just.

Hi ho dic arran de les declaracions de la portaveu d'ERC, la senyora Marta Vilalta, que aprofita totes les ocasions per atacar Junts, i intentar convèncer-nos que ells són els més nets i honrats del món. Avui manifestava que cap polític d'ERC està acusat de corrupció.

No entraré a investigar si hi ha polítics d'ERC corruptes o acusats de corrupció, però precisament tot el que s'ha sabut d'Ernest Benach, no els deixa en gaire bona posició. Si bé és cert que tot s'hauria fet legalment, no podem deixar de pensar que és lleig, i que no és la millor demostració d'honradesa i esperit de treball pel país. Els polítics no han de treballar de franc, però tampoc cal que es facin rics a costa de tots.

La senyora Marta Vilalta faria bé de mirar cap a dins i no fixar-se tant en els altres. Avui l'hi anava bé criticar a la senyora Borràs que està sent jutjada per pràctiques no gens clares i que s'ha trobat amb uns companys de judici que l'hi han fet el llit, sembla ser que a canvi de reducció de penes. Sempre he dit que a la senyora Borràs no se la jutja per la seva actuació en el Procés, encara que estic convençut que no se la mirarien de la mateixa manera si no s'hagués significat com ho ha fet.

Si normalment els catalans hem estat l'ase dels cops, en els darrers anys s'ha intensificat la repressió i, arran del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, la venjança pel nostre atreviment i èxit obtingut. I això farà que qui porti l'etiqueta no serà jutjat de la mateixa manera. És per tot això que els polítics d'ERC haurien de ser més cauts a l'hora de parlar dels seus adversaris, sobretot tenint en compte el fracàs del seu suport al govern del PSOE.

Que cadascú es cuidi de les seves coses, que prou feines tenim tots per tirar endavant, i si volem ser crítics, hem de començar per nosaltres mateixos. Els nostres polítics no ho han fet prou bé, però... i nosaltres?

En el comiat de la M. Àngels Tàpias

Avui hem acomiadat a la M. Àngels, acompanyats dels seus amics i amigues del Cor l'Aixa. No podia ser d'una altra manera, ja que la seva passió era el cant coral, i han estat molts anys els que n'ha pogut gaudir, els mateixos que els companys han gaudit de la seva amistat. 

La M. Àngels era una persona discreta. No volia protagonisme. Aquesta senzillesa de cor, feia que te l'estimessis, que t'hi trobessis bé al seu costat. Em sap greu no haver compartit més hores amb ella i en Jordi, a qui estimava i li oferia tot el suport que necessitava.

El record que tinc de la M. Àngels és el d'una persona disposada sempre a estimar, amb senzillesa i amb un gran cor. Hi ha persones que s'han de fer notar per sentir-se realitzades. La M. Àngels, no. Podia passar desapercebuda, però en el fons ella era present, i els seus amics, familiars i estimats n'eren plenament conscients. Gaudia veient com els altres eren feliços, en gran part gràcies al seu suport i saber estar. 

De la mateixa manera que ha viscut, la seva partida ha estat de manera discreta, sense fer soroll, deixant però un buit important a la vida dels que l'han estimat i viscut amb ella, rebent tota la seva gratitud i entrega. 

Tots sabem que tindrem un final, i estem disposats a acceptar-ho, però sempre esperem que arribi el més tard possible. Pensem que aquesta encara no era l'hora de la M. Àngels. Era massa jove i per això el dolor és més gran.

Desconeixia la malaltia de la M. Àngels, probablement perquè en Jordi també és una persona molt discreta, o perquè no coincidíem en les activitats que en aquests moments portem a terme uns i altres, i per això la mort de la M. Àngels m'ha sobtat i colpit al mateix temps.

L'església parroquial estava a vessar per acomiadar la M. Àngels, una mostra més de l'estima que la seva persona produïa entre tots els amics i familiars d'aquesta vila, però també coneguts i saludats. Si estimes seràs correspost, i en això la M. Àngels era un exemple. T'estimarem sempre, i procurarem cuidar el teu estimat Jordi, ara que no podrà gaudir de la teva presència, estima i protecció.

.

Acte d'agraïment al treball realitzat

Arran de la pandèmia l'acte de comiat o agraïment a les persones que hem format part de la plantilla municipal a la ciutat de Mataró havia quedat ajornat. Avui s'ha recuperat amb la participació de les persones que durant els darrers tres anys hem dit adéu a l'institució i hem entrat a formar part del col·lectiu de persones jubilades, persones que hem entrat en una nova etapa de la nostra vida.

La jubilació, que en el meu cas gairebé farà un any que vaig iniciar, serveix o ha de servir per canviar les rutines, a vegades de molts anys, per unes noves activitats, però sobretot per ser amos i senyors del nostre temps, adaptant nous hàbits i potser fent realitat somnis de molts anys que fins ara no ha estat possible dur a terme.

De l'acte d'agraïment d'aquest matí hem quedo amb les paraules que valoren la feina feta i el reconeixement pels anys dedicats a servir els ciutadans de Mataró, amb els nostres encerts i errors, però amb l'esperit de servei, i d'acostar l'administració al ciutadà. 

Durant aquests anys hem aportat la nostra feina i coneixement, i també hem après, i probablement, com molt bé deia el regidor Jerez, d'alguna manera s'hauria d'intentar aprofitar el coneixement adquirit per revertir-lo a l'institució i que no es perdi en la nostra memòria.

L'acte ha servit també per recuperar vells amics i també descobrir-ne d'altres que potser ignoràvem que havien arribat a l'edat de jubilació. Per recordar que fa molts anys, 37 en el meu cas, que vam començar a treballar-hi, amb unes condicions que no tenen res a veure amb les actuals. Anys que han servit per veure transitar moltes persones, ben diferents, algunes de les quals malauradament ens han deixat.

La importància dels actes com el d'aquest matí tenen el valor que tu els hi vols donar. La vida està plena de petits detalls, alguns insignificants i d'altres recordatoris del nostre pas per les empreses, les entitats, els grups d'amics. No hi tornaries, però no et sap greu haver-hi estat. Amb moltes coses que has criticat i que canviaries, però també en això tu ets part implicada i responsable.

Avui, una seixantena de persones hem compartit uns moments al Teatre Monumental de Mataró per recordar que durant molts anys vàrem formar part d'un col·lectiu que d'alguna manera o altra hem ajudat a configurar la ciutat i que voldríem que el balanç fos positiu. Gràcies.