dimarts, 1 de desembre de 2020

Malbaratant els diners dels altres

El que ha fet Ayuso a Madrid no és prevaricació i malversació de fons públics? Es pot invertir d'aquesta manera sense un projecte al darrere que ho pugui justificar? Què vol dir instal·lar un hospital, amb el cost que això suposa, sense tenir un estudi fet sobre la necessitat i la utilitat del mateix?

El drama de tot plegat és que el tema no es tractarà de manera imparcial, sinó que es vendrà com una lluita entre dues forces polítiques i no s'entrarà a fons al fet en si. Aquest és el problema del nostre país, on els polítics actuen de manera irresponsable i no se'ls exigeix res a canvi. 

Avui ensenyaven les imatges de la inauguració del nou hospital de la comunitat de Madrid, sense metges ni malalts, només amb els representants del partit polític del govern, el PP. És un fet que es pot posar al costat de la construcció de molts aeroports i línies d'AVE.

No es pot invertir en infraestructures quan no hi ha cap estudi que n'asseguri la viabilitat i el cost del seu manteniment. Encara que sobrin els diners per invertir, no es pot llençar uns diners que no es podran rendibilitzar. Això fa mal, i posa en dubte tot el treball dels polítics. 

No pot ser que les baralles entre partits acabin amb aquests cops de força, per demostrar qui la té més llarga, jugant amb els diners dels altres i esperar que t'ho agraeixin. Fets com aquest són molt tristos i decebedors, i demostren que el nivell polític del nostre país és molt baix.

dilluns, 30 de novembre de 2020

Laura Borràs satisfà els militants de JxCat

La victòria de Laura Borràs a les primàries de JxCat no sé com catalogar-la. Estava cantat que aquesta seria l'opció de la majoria dels militants amb dret a vot, però no està tan clar que sigui la millor opció per la majoria de l'electorat. Una cosa és agradar a tres mil persones, els que l'han votat, i una altra aconseguir el vot d'un milió de persones a les eleccions al Parlament.

El posicionament de Laura Borràs és molt clar. Tot el seu discurs gira al voltant de la independència, però no ens explica com hi vol arribar, i els catalans estem escarmentats. A part de la trencadissa al partit, i l'aparició d'una colla de partits força semblants i competitius, fa massa temps que ens trobem encallats, i no sembla que la independència sigui el camí més fàcil en aquests moments.

Presentar-se una vegada més amb l'únic objectiu de ser independents, no sembla la millor manera d'augurar bons resultats, sobretot si es pretén una gran majoria. És cert que l'alternativa a Borràs estava abocada al fracàs, però el seu discurs, no tan radical, podia engrescar més votants el dia 14 de febrer.

Penso que aquestes primàries no comportaven cap novetat, i que a Puigdemont, qui continua liderant el partit, era el resultat que volia. Però la força del president a l'exili crec que ha anat a la baixa. Potser m'equivoco, però el cansament de la majoria d'electors, a mesura que passa el temps, l'ha començat a deixar una mica de banda. Un cansament que ha estat provocat també per la mala gestió del president Torra i dels que l'han acompanyat i que ara el substitueixen.

Encara falten dies per a les eleccions i poden passar moltes coses, entre elles que tinguem problemes per celebrar-les per culpa del COVID-19. De totes maneres si no hi ha canvis en el discurs, em fa l'efecte que JxCat ho té molt complicat per revalidar la victòria i encara més difícil aconseguir un govern fort després de les eleccions.

diumenge, 29 de novembre de 2020

La situació del Sàhara no canvia

Les informacions que han arribat aquests dies des del Sàhara són inquietants. Espanya va abandonar-los i l'ONU ha estat incapaç de forçar la convocatòria d'un referèndum. Una situació que es pot entendre amb un govern de dretes, però que resulta incomprensible amb el PSOE i Podemos al capdavant. 

Resulta molt complicat analitzar la situació actual des de la distància, perquè no saps com t'arriba la informació, quins interessos hi ha pel mig i què hi ha de cert. De totes maneres, és preocupant saber qui hi ha joves que s'hi estan desplaçant per enfrontar-se al Marroc.

Són massa anys de paràlisi, de domini del Marroc d'unes terres que havien de ser dels sahrauís, i que Espanya no va fer res per evitar-ho. Llegia l'altre dia un acudit on s'esperava que Felipe González fos nomenat president espanyol perquè se'ls solucionés el problema. No només ha passat Felipe González, sinó també Rodríguez Zapatero i ara Pedro Sánchez, i la situació continua igual.

Arran de les notícies d'aquests dies, he recordat l'Ahmed, que va estar amb nosaltres un estiu, que li va permetre ser fora del desert d'Algèria, i que m'agradaria saber en quina situació es troba. Han passat molts anys, i de ben segur que no haurà tingut un vida fàcil. Voldria pensar que està bé i que el seu futur pot millorar. Malauradament, som massa injustos i egoistes, i ens mirem massa el melic.

dissabte, 28 de novembre de 2020

La relliscada d'Arrimadas

De moment a Arrimadas li ha sortit el tret per la culata. El seu acostament a Pedro Sánchez, en contra de l'opinió de molts dels seus militants, no li ha servit perquè li fes lloc al costat en l'aprovació dels pressupostos, i ERC li ha passat la mà per la cara. Aquesta mala jugada li pot sortir cara pensant en les properes eleccions.

Ja comentava fa uns dies que C's han anat canviant de bàndol trampejant com ha pogut la situació, després del desastre que va comportar la retirada de Rivera i el canvi de lideratge. El seu enfrontament visceral amb ERC semblava que li anava bé, però al final Podemos ha aconseguit convèncer Sánchez que ERC era millor parella de ball.

La disputa interna de C's sobre qui han de ser els seus companys de batalla col·loca Arrimadas en una situació molt difícil. El seu lideratge i el futur de C's dependrà d'encertar o no el posicionament, en definitiva si els votants li donen o no la confiança. L'ambigüitat sobre la seva postura no li va a favor.

Avui, quan sentia els arguments d'Arrimadas per no donar suport als pressupostos em preguntava si l'única raó era el fet d'haver-los pactat amb ERC o bé hi havia alguna cosa de contingut que no li agradava. Resulta estúpid segons quin argument i sembla com si ens considerés babaus. Puc entendre que uns pressupostos no agradin per les polítiques que es persegueixen, però em resulta inversemblant que es discuteixi qui hi ha al darrere del sí o el no. Aquesta manera de fer política no condueix a res positiu, és una política de partits que només persegueix ocupar seients i rebre un bon sou. 

divendres, 27 de novembre de 2020

BBVA i Sabadell parteixen peres

Avui ens hem despertat amb la notícia del trencament de les negociacions de fusió entre el BBVA i el Banc de Sabadell, o potser seria millor dir, l'absorció del Banc de Sabadell per part del BBVA. Parlem o llegim sobre el banc català, i això sembla que ens el fa més nostre, i potser per això a molts els preocupava aquesta absorció. Oblidem, però que arran del Procés, la seu del banc es va traslladar a Madrid, i això fa que puguem alliberar-nos de sentiments de pertinença.

És cert, però que el Banc de Sabadell està arrelat al nostre país i que té la majoria de les oficines a Catalunya. El fet que s'arribés a la fusió comportava el tancament de moltes d'aquestes oficines i la conseqüent pèrdua de llocs de treball. Però tampoc aquest haurà estat el motiu de la decisió de trencar les negociacions. En el món del diner tampoc es tenen gaire en compte les persones afectades.

La raó que esgrimeix la cúpula del Sabadell per haver trencat les negociacions és el preu d'intercanvi de les accions, segons ell massa baix a proposta del BBVA. La defensa dels accionistes té una raó de ser, i aquesta pèrdua de valor té la seva importància.

Caldrà veure com acaba tot això, ja que l'inici de les negociacions no va ser casual, sinó que al darrere hi ha la necessitat d'enfortir el banc, que avui ha vist com el seu valor tornava a perdre posicions. Segons els entesos en la matèria, el Banc de Sabadell haurà d'afrontar una fusió amb alguna altra empresa financera, i es parlava dies enrere que l'alternativa passava per sortir a fora. Sigui com sigui, tampoc es pot descartar que aquesta negociació trencada no es pugui reprendre, tot dependrà dels interessos que hi hagi al darrere, i les possibles alternatives que existeixin al mercat.

dijous, 26 de novembre de 2020

Aquesta nova normalitat

L'experiència del coronavirus ens fa ser més pessimistes. No sé si ho coneixem millor, però el cas és que cada vegada és més complicat ser optimista i mentre sembla ser que estem sortint de la segona onada ja ens estan anunciant una tercera que, en cas de no seguir les recomanacions de Salut, la podríem tenir a tocar.

Mentre les famílies estan pensant en com celebrar el Nadal, ja ens estan dient que si no fem bondat el Nadal el podríem passar confinats. A tot estirar un màxim de sis persones i només alliberades les nits de Nadal i Cap d'Any.

És cert que ens venen que tenim la vacuna a tocar, però aquest tocar són com a mínim tres o quatre mesos per als més afortunats, i això, després de tot el que hem passat, s'està fent molt llarg. Hem passat de tenir por i obeir fidelment a sentir-nos cansats i mal dirigits per qui ens ho hauria de resoldre. 

El coronavirus, si una cosa ha ajudat, ha estat que hem fet fàcil la vida dels nostres polítics locals. Considerant que eren víctimes com nosaltres, els hem permès que estiguessin aturats sense fer gairebé res. Tenen l'excusa per no haver complert les seves promeses electorals, algunes d'elles justificables, però no pas totes. 

El pitjor de tot plegat és que els problemes econòmics derivats de l'epidèmia ningú no vol fer-se'n responsable, i s'ha treballat molt prohibint activitats i molt poc compensant les pèrdues econòmiques dels petits empresaris i autònoms. Els ajuntaments, però, n'han quedat al marge, més enllà de compensació d'arbitris i alliberament de taxes. Veient que la cosa va per llarg, sobretot si es confirma una tercera onada, seria bo que algú mirés de trobar la manera de passar millor aquesta nova normalitat, i no agreujar més els problemes de la nostra societat.

dimecres, 25 de novembre de 2020

Un 25 de novembre

Un dia com avui ens convida a reflexionar com hem d'actuar la resta de dies de l'any. Tenim una xacra cruel, com és la mort de tantes víctimes en mans de les seves parelles o ex parelles, i no sabem com actuar per evitar-ho. Sens dubte que l'educació és un factor clau, però no únic. No està escrit enlloc que la gent amb cultura i educació no corren el risc de caure en la temptació.

Avui llegia que en molts casos de víctimes per violència domèstica hi havia indicis previs i que una denúncia a temps podia haver salvat la víctima. Això ens obliga a ser més solidaris i observadors, i saber actuar quan les circumstàncies ens fan témer una acció com aquesta. S'ha d'evitar, però de caure en el perill de veure crims arreu, o entrar en la intimitat de les persones.

Es fa difícil jutjar els nostres veïns i familiars, i per això hem de ser capaços d'actuar amb naturalitat. No podem anar a l'extrem de la desconfiança total amb l'altre, sinó simplement tenir els ulls oberts i saber reconèixer quan es fa necessària la nostra col·laboració.

Malauradament continuarà havent víctimes de violència, i per això caldrà sensibilitzar més la nostra societat sobre la necessitat de respectar els altres, fer adonar que la violència no porta enlloc, i que ens cal aprendre a conviure amb les dificultats, en la diversitat i sempre amb el respecte mutu.

Són tots els dies de l'any que ens cal tenir present aquest tema pendent, escampar a tort i a dret que no es pot actuar a través de la força, per sotmetre la parella, l'amiga, la més feble, fins al punt de llevar-li la vida per no acceptar-la com és, o no acceptar la seva decisió de tallar la relació.

Amb tota la humilitat m'uneixo al dolor de les persones que han perdut una persona estimada per culpa d'aquesta xacra, i imploro la necessitat d'avançar cap a la conscienciació que res es pot resoldre a partir de la violència.

dimarts, 24 de novembre de 2020

Joaquim Cassà, cent anys de vida

L'esmentava el passat 2 de novembre, aniversari del meu pare, perquè recordava que es portaven cinc dies de diferència. Efectivament, el dia 7 de novembre el senyor Joaquim Cassà va celebrar el seu centenari. Són cent anys de tot un senyor, que es fa estimar i respectar. Una bona persona, treballadora i intel·ligent, que dona exemple de vida i admiració.

És un honor comptar amb ell dins d'aquesta vila, de nostàlgia cultural, però que ha canviat molt fins al punt de posar en perill tot el seu bagatge. El senyor Cassà ha estat una persona molt activa tota la seva vida, i això és palpable als seus cent anys, amb una brillant contribució a la vida cultural i industrial de la vila.

Avui el meu cor ha fet un salt quan he vist una carta a la bústia, l'adreça escrita a mà, un fet gairebé insòlit avui dia, que gairebé ho rebem tot per correu electrònic, tret de les circulars administratives. A l'interior del sobre, un punt de llibre amb la imatge del senyor Cassà i el seu agraïment als cent anys de vida reeixida.

Benvolgut Joaquim Cassà, no sabeu l'alegria que ens ha fet, a la M. Àngels i a mi, rebre aquest present, per la vostra consideració a unes persones que us tenen amb molta estima i respecte. La vida en societat només té sentit quan t'adones de l'existència de persones com el senyor Cassà. Tot seria molt diferent si existissin més persones de la categoria, generositat i amabilitat del senyor Cassà, i no és estrany que al seu dia fos reconegut com a fill il·lustre de la vila.

Desitjo de tot cor poder continuar molt més anys gaudint de la vostra amistat, aprendre del vostre saber fer, i recordar la vostra trajectòria cultural i humana. Gràcies per pensar en nosaltres a l'hora de celebrar els vostres cent anys de vida, rebeu una forta abraçada de qui us admira i us desitja bé.

dilluns, 23 de novembre de 2020

En defensa del català

Amb el risc de passar per antipàtics hem de tenir clar que haurem de sortir sempre en defensa de la nostra llengua, que és minoritària, convivint amb el castellà amb la força que aquesta té. La defensa no s'ha de veure com un atac al castellà, sinó fer evident que si no protegim el català hi ha el perill que passi a ser residual i de parla familiar.

Avui hi ha hagut una discussió a les xarxes socials arran d'una intervenció, en castellà, de l'alcaldessa de Barcelona, on es justificava perquè així arribava a més enllà de Catalunya. La veritat és que no ho entès gaire, perquè si parlava d'un tema de Barcelona, l'abast havia de ser de ciutat i per tant no calia fer-ho en castellà, sinó en la llengua pròpia de la capital del país.

Tots coneixem el passat de l'alcaldessa i les seves aspiracions, i probablement no s'adona que el seu recorregut actual és aquest i no més enllà. Seria bo que entengués que com a alcaldessa de la ciutat, ha de donar exemple i saber que la repercussió de les seves actuacions és més important que la que pugui tenir un escrit meu, que sempre serà a títol individual i en representació de mi mateix.

Dels escrits, a part d'insults, que sempre són sobrés, n'hi ha que la defensen tot atacant els defensors de la nostra llengua, en un aspecte que no tenen ben entès, i és el que comentava al començament de l'escrit, sobre la necessitat de defensar l'ús de la llengua minoritària, però que és la nostra.

Ens morirem i aquest assumpte continuarà vigent, i és molt clar que tots hi tenim la nostra part de responsabilitat. Des de sempre he fet ús de la meva llengua fins i tot en ambients castellanoparlants, sempre que he constatat que se'm comprenia. El canvi d'idioma quan et responen en castellà, és un error, perquè d'aquesta manera poses la teva llengua en un segon terme, i això no l'afavoreix. No es tracta de ser antipàtics, sinó fidels a la llengua pròpia del nostre país.

diumenge, 22 de novembre de 2020

Nusos de fils a les façanes

He aprofitat una fotografia de Facebook que ensenya com es troben moltes façanes de les nostres cases de pobles i ciutats del país. Aquesta és un representació gràfica de la manera de posar en ordre les nostres cases i la manera de treballar del nostre país en temes tan moderns com és la telecomunicació.

Us haig de ser franc si us dic que em fa una mica de mandra parlar d'aquest tema perquè la batalla està perduda. Va haver-hi un moment que semblava que les coses es podien fer millor i que es trobarien maneres perquè els nostres carrers estiguessin més decents. Ens demanen que tinguem cura de les nostres cases, però ens les empastifen amb fils i més fils.

He vist exemples de propietaris d'habitatges que han lluitat contra les empreses instal·ladores del cablejat d'internet i alguns se n'han sortit, però és trist que hi hagi d'haver aquesta lluita, i sobretot quan això comporta un perjudici per a veïns que volen instal·lar wifi a casa seva.

Havia defensat que quan s'obrissin carrers de la vila s'aprofités per canalitzar-ho tot per sota la vorera i d'aquesta manera anar-ho regularitzant, sense necessitat de fer grans inversions. Més que obligar a canviar el pas superior a l'inferior a tots aquells que ja ho tenen instal·lat, es tractava de fer passar per sota les noves conduccions, i animar els propietaris que rehabiliten les cases a preveure la instal·lació per sota.

A casa ho hem fet, però no ha servit per res. L'Ajuntament no ha fet cap pas per forçar les companyies a fer les noves instal·lacions per sota terra, la qual cosa fa que cada dia hi hagi més fils a les façanes de les cases. Com deia al començament, fa mandra parlar del tema perquè una cosa que podria ser força senzilla en bé de l'estètica dels nostres pobles es converteix en la cançó de l'enfadós.

dissabte, 21 de novembre de 2020

Especulant sobre les eleccions al Parlament

Les eleccions al Parlament català queden lluny, massa lluny per als que voldríem que quedés resolta la situació política del nostre país. Els partits polítics encara estudien quina ha de ser la seva estratègia, i més enllà de la picabaralla entre els socis de govern per veure qui aconsegueix la victòria, també hi ha moviments en els altres partits de l'oposició.

La més que provable entrada de Vox al Parlament fa témer al PP les conseqüències que això pot tenir per al seu partit, però a més desencadena un rebuig als altres partits que el consideren poc democràtic. Sens dubte que hi haurà un abans i un després de l'entrada de Vox, encara que amb Ciutadans ja es va notar.

Ciutadans tenen problemes d'identitat, i el canvi de discurs d'Arrimadas provoca enfrontaments a les bases. Avui llegia que tenen por que la probable patacada d'aquestes eleccions faci que molts militants se'n vagin al PP. 

Potser qui millors expectatives té és el PSC, que ve d'una posició molt baixa i que les enquestes li pronostiquen un fort augment d'escons, molts dels quals vindrien d'exvotants de C's. ERC, per altra part, està esperant que es confirmi que queda en primera posició, per davant finalment de JxCat, a qui han intentat superar moltes vegades sense aconseguir-ho.

Totes aquestes especulacions es van confeccionant mentre la ciutadania està neguitosa veient com el govern actual fa figa per tots cantons, sense criteri ni cap tipus de credibilitat. Avui mateix les sales de concerts estan nervioses perquè en un primer moment el DOGC ha publicat que no podrien obrir a partir de dilluns, tal com s'havia anunciat. Esperen que es tracti d'un error, però tot suma a la manca de confiança vers un govern que és totalment obsolet des de fa temps.

divendres, 20 de novembre de 2020

Quaranta-cinc anys després

Han passat quaranta-cinc anys i em pregunto com pot ser que hi hagi tants nostàlgics, i encara més, com pot ser que n'hi hagi tants que varen néixer després de la mort del dictador. Què els fa recordar-lo i enyorar-lo? Tan bé ho han sabut fer els nostàlgics, els seus hereus?

És cert que qui surt al carrer acostuma ser una persona jove i que la gent gran es queda a casa, sobretot quan es tracta de manifestacions que fan preveure violència, però estranya que qui surt amb banderes franquistes, preconstitucionals, siguin joves que no han coincidit mai amb el dictador, i no tots són joves benestants. A què es deu?

Pots entendre que partits polítics com el PP, i ja no diguem Vox, enyorin temps passats, quan tothom havia de passar per l'adreçador. Els dirigents actuals no han viscut la dictadura, però n'han sentit a parlar, i bategen els altres com a comunistes i causants de la guerra civil, i veuen amb Franco la persona que els va alliberar. 

Probablement la culpa de tot és que el dictador va morir al llit i amb tots els honors, i que la normalitat democràtica ha estat supeditada a la voluntat dels hereus, de la dreta més dura, la més radical d'Europa. A diferència d'Alemanya, aquí va guanyar el dictador i ho va col·locar tot al seu favor. Vàrem entrar a Europa i vàrem passar la transició disculpant el mal de la dictadura, i demanant permís per canviar les coses, a la mínima expressió, just per sortir del pas.

A l'aniversari de la mort del dictador no hi ha copa de cava que hi valgui, perquè no hi ha res a celebrar. La transició democràtica no va ser cap trencament amb res del que estava imposat, sinó un acolorir l'Estat perquè des de fora ens deixessin jugar a la democràcia, una democràcia feble amb molts defectes, corrupció i poc penediment. I així ens va. Fins i tot els socialistes de la transició, s'escandalitzen davant fets tan normals com el pacte amb un partit polític democràtic, o el respecte a la llengua d'un país sobirà.

dijous, 19 de novembre de 2020

Una nova llei d'Educació

Ja tenim una nova llei d'Educació. Quan durarà? Des de la reinstauració de la democràcia al nostre país ja no sé quantes lleis d'Educació s'han aprovat. Cada vegada que hi ha un govern nou es deroga l'anterior i se'n fa una de nova. Com que hi ha alternança política, es van aprovant noves lleis, i això és un no parar.

Aquesta nova llei tampoc no ha tingut consens polític, la qual cosa vol dir que quan torni el PP, es tornarà a canviar la llei, i jo em pregunto si és tan difícil arribar a consensuar una llei de mínims; si la llei d'Educació ha d'estar sempre impregnada d'interessos partidistes, i si no hi ha exemples d'altres països europeus que no es puguin aplicar.

Els mitjans de comunicació han destacat dos aspectes d'aquesta llei. Per una banda el fet que el castellà deixi de ser la llengua vehicular, cosa que afavoreix la llei d'immersió lingüística de Catalunya, i també la guerra oberta a l'escola concertada, que es veu molt qüestionada per l'esquerra.

Els dos punts esmentats són combatuts per la dreta, que avui no té majoria al Congrés de Diputats, i això fa que sigui tan previsible un canvi quan la dreta recuperi la majoria absoluta. En la defensa del català, que es troba en minoria i necessita suport, em trobo entre els defensors i m'agradaria que no fos cosa d'uns, sinó que tothom veiés clar que si una llengua s'ha de defensar és el català, a no ser que no respectis que hi hagi persones que tinguem com a llengua pròpia aquesta llengua.

En relació a la concertada, només em faig una pregunta: tenim capacitat perquè tot l'ensenyament sigui públic i prescindir de la concertada? Modestament crec que ara no seria possible, i per tant, més que atacar l'escola concertada el que cal és aconseguir un ensenyament públic gratuït per a tothom, i per aconseguir-ho s'ha de treballar de valent i canviar moltes coses.

dimecres, 18 de novembre de 2020

I aquests volen que els tornem a votar...

Si així ho volen, que no dimiteixin, però que no es tornin a presentar! Això seria el que demanaria a l'actual govern de la Generalitat. No es pot fer més el ridícul, i el problema és que nosaltres en paguem les conseqüències.

Avui els consellers i conselleres d'ERC s'han aixecat de la taula de la comissió de crisi del govern. Quina manera de treballar per a nosaltres! Així ho solucionen tot, amagant-se, retirant-se enlloc de donar la cara. Em fa vergonya tenir aquests governants. Durant molts anys m'he avergonyit de ser espanyol, però ara m'està passant el mateix amb Catalunya. No ho poden fer pitjor!

El més trist de tot, i això ja ho he comentat més d'un dia, és que ens trobarem en unes eleccions on s'hi presentaran els mateixos personatges. Pere Aragonés es pot presentar amb la cara ben alta després de tot el que està protagonitzant? Voldria pensar que els actuals consellers i conselleres no tindran la gosadia de presentar-ser per a un nou mandat. Segur que estic equivocat, i que veurem les seves cares als diaris. No hi ha ningú més?

No tenim ningú més que es pugui presentar a les eleccions amb un mínim de garanties que ho pot fer mitjanament bé? Diuen que s'han aixecat de la taula perquè els altres han filtrat la informació. Els altres diuen que no és cert, i així estem com sempre, carregant-se mútuament les culpes.

El problema no és tant qui ha filtrat la informació, com la seva incapacitat per prendre mesures raonables i que tinguin en compte la gent. És molt fàcil prohibir, i molt difícil compensar les prohibicions. Si no hi ha diners per compensar les pèrdues, que siguin més cauts a l'hora de prendre les mesures.

Es fa molt llarga l'espera a les noves eleccions, amb la por que no aprenguem res i els tornem a votar. Diuen que ERC són els més ben valorats... com deuen ser els altres!

dimarts, 17 de novembre de 2020

Ha durat vuit minuts

Vuit, han estat els minuts que ha trigat el coet a desaparèixer de l'òrbita amb el satèl·lit espanyol que havia d'enviar dades a la terra. Un cost de dos-cents milions d'euros i molts anys de feina que s'han perdut de cop i que treu la il·lusió dels científics espanyols que confiaven en l'èxit de la proposta.

No cal dir que és una mala notícia i seria absurd fer-ne conya, que no porta enlloc. M'agradaria saber, però, si l'operació estava assegurada i es pot recuperar una part de la despesa invertida. Segons el redactat de la notícia, no hi ha resposta a la pregunta i a més dona la sensació que en cap moment preveien la possibilitat que això pogués passar.

Em ve a la memòria el projecte espacial català que l'altre dia s'anunciava, i em pregunto si estem prou preparats per invertir-hi, amb un mínim de garanties d'èxit. És clar que no podem renunciar a res, sempre i quan toquem de peus a terra. De la mateixa manera que fa uns anys es posava en dubte la capacitat del català d'utilitzar mots científics, ara també ens qüestionen la possibilitat d'investigar a l'espai.

Estic convençut que, a diferència de la política, el nostre país té grans professionals i investigadors en molts àmbits, i això s'ha pogut demostrar en medicina, per posar un exemple. El problema és que no sempre es tenen recursos per solucionar-ho, si més no amb la rapidesa que caldria, i sinó fixem-nos en què està passant amb el coronavirus, i les dificultats per fer-hi front amb una mica d'èxit.

dilluns, 16 de novembre de 2020

Un govern que fa aigües per totes bandes

Cada vegada hi ha més persones molestes, per dir-ho suaument, davant les decisions preses per aquest nostre govern a l'hora de fer front al contagi del coronavirus. Bars i restaurants tancats com si això fos l'única solució, perquè ells són els únics culpables...

És molt senzill privar l'activitat econòmica d'aquest col·lectiu i no ajudar-los, o fer-ho d'una manera insultant. No anem bé! Si es prenen mesures tan dràstiques s'ha de disposar de solucions per contrarestar les pèrdues econòmiques. És molt fàcil ordenar tancar quan no t'hi va el teu futur, la teva estabilitat econòmica. No hi ha dret!

M'uneixo amb tots els professionals que es veuen obligats a tenir els seus negocis tancats, o treballar sota mínims, amb el 'take away', i exigeixo solucions racionals. No pot ser que es passi el mort a l'altre, quan no se sap com resoldre situacions, que certament són complexes, però que no tenen excusa.

Amb mesures apropiades es podria permetre l'obertura de bars i restaurants, si voleu, controlant horaris, prioritzant moments del dia que siguin controlables i beneficiosos pels restauradors, com també els teatres, auditoris i sales d'actes. 

El problema de tot plegat és que tenim uns governants inútils, que no ens mereixem i que haurien de dimitir dels seus càrrecs perquè no en són ni dignes ni amb prou capacitat per exercir-los. El futur del nostre poble és molt gris, perquè amb els governants actuals i els que ens esperen no es veu la solució als nostres mals. Només podem animar els nostres joves, que encara no tenen feina, que surtin del país en busca de llocs millors, on hi hagi més control de la situació, més justícia i seny.

El govern català va a la deriva, sense ordre ni concert, prenent decisions incoherents i tallant les ales de la població de manera dràstica sense aportar solucions ni compensar les pèrdues ocasionades. Amb l'excusa de no tenir diners, però no fer res per obtenir-los, van passant els dies i cada vegada som més pobres, amb menys imaginació i il·lusió per encarar el futur. Per dignitat, dimitiu!

diumenge, 15 de novembre de 2020

C's i com fer-se estimar

El principal problema de C's és trobar el lloc més adient per no desaparèixer. Les trifulgues entre l'actual direcció i els que enyoren Rivera són precisament per decidir a quina posició estaran millor perquè en les properes eleccions no tinguin un altre disgust. En el cas de Catalunya continuen sent la força més important del Parlament, però són conscients que això se'ls hi acabarà, però es tracta de no fer una davallada com en el Congrés de Diputats.

La seva posició al costat del PP i Vox no els ha estat molt favorable, i és per això que Arrimadas ha intentat acostar-se al PSOE i d'aquesta manera marcar diferències respecte qui els podria acabar engolint. Aquesta aproximació, però no és fàcil i té com a adversari incòmode ERC, amb qui el PSOE, o una part del partit vol pactar. Això també comporta problemes dins del PSOE, però en aquest cas Podemos hi juga el seu paper.

Haurem d'anar mirant què passa amb C's, i el més probable és que continuïn oscil·lant entre un bàndol i l'altre, sense acabar de definir-se, perquè no tenen clar d'on en trauran més rèdit. S'haurà de veure si les bases es posicionen i condicionen l'estratègia de la direcció. Sense unes eleccions, és complicat aventurar-se a dir què és millor, però el dubte constant tampoc no és bo.

De moment la batalla més evident i actual és la que mantenen amb ERC, que els fa ombra i que procuraran combatre amb totes les forces. Es volen fer agradables al PSOE, però no poden trepitjar línies vermelles. El fet que el PSOE hagi permès que el català continuï sent la llengua vehicular en la nova llei d'Educació, és una plantofada important, ja que no podem oblidar que la raó de ser de C's des de l'inici, era precisament combatre la llengua catalana, per arraconar-la. 

dissabte, 14 de novembre de 2020

Sobreviure al mar

Aquests dies tornem a veure imatges de persones desesperades jugant-se la vida per sobreviure en un món millor del que els ha tocat viure. Això passa tan si les càmeres hi són presents com no, però només en som conscients quan tenim l'oportunitat de veure-ho per televisió. Què fan els governs europeus?

A la consciència dels nostres governants hi ha d'haver la situació d'aquestes persones rescatades en vida de les aigües i el tracte que reben quan arriben a port. No es mereixen el sofriment que pateixen. No haurien d'haver de sortir del seu país per gana o guerra, però encara menys ser rebuts d'una manera tan inhumana.

La lentitud en trobar una resposta adequada, però sobretot la manca de voluntat de trobar una solució als seus problemes, indigna. Estic d'acord amb totes les regulacions que es creguin oportunes, però que no siguin excusa per encallar la resposta. No pot ser el que està passant a les illes canàries on les persones que aconsegueixen sobreviure, queden confinades a l'aire lliure setmanes i setmanes, abans no se'ls ubica en un lloc en condicions.

Hem d'exigir als nostres governants respostes adequades a la realitat del món, a les necessitats d'aquests migrants que es veuen abocats a sortir del seu país i a venir a Europa no pas per caprici, sinó per poder viure. Ningú ha dit que governar sigui fàcil, però això no és excusa per no trobar respostes adequades a la realitat.


divendres, 13 de novembre de 2020

Ser crític sense arribar a la mala educació

No m'agrada l'actuació de JxCat, i tampoc la manera de fer de la seva portaveu al Congrés de Madrid, la senyora Laura Borràs. Sóc crític amb la seva actuació i tinc moltes ganes de que arribin les eleccions, encara que gens animat perquè no crec que aconseguim gairebé res de nou i en canvi molt més del mateix.

Malgrat aquest posicionament i crítica, estic en contra i m'avergonyeix l'actuació i manera de fer del representant d'ERC a Madrid, el senyor Rufián. No són maneres de fer i les paraules que pronuncia i el posat no són els que considero que correspondrien a un diputat al Congrés. No es pot faltar el respecte per més adversari polític que sigui l'altra. S'han de conservar les formes i deixa molt mal parat qui no es comporta com hauria.

De fet, ja fa temps que el diputat Rufián s'extralimita en les seves aparicions a la cambra espanyola. Sembla com si hagués agafat molts fums i s'atreveixi a insultar qui no està d'acord amb ell. Ja he dit que no m'agrada la senyora Borràs, però no treu que el discurs ha de ser respectuós. No cal ser un mal educat per criticar un posicionament. No cal entrar en coses personals. Jo valoro les persones pel que diuen i transmeten, però també per com ho fan. No em mereix cap confiança qui no sap respectar els altres.

El senyor Rufián s'equivoca i la direcció del seu partit li hauria de fer un toc, encara que sigui discret i sense publicitat. No els fa cap favor. Estic convençut que la majoria de la gent és educada i vol que els seus diputats també ho siguin. L'actitud del senyor Rufián no és casual, sinó que forma part de la seva manera de ser, però jo crec que pot fer un esforç per, sense deixar de ser crític, respectar els adversaris com es mereixen.

dijous, 12 de novembre de 2020

Torna Trapero

Ens ha arribat la notícia que el major Trapero recupera les seves funcions, una vegada absolt de l'acusació de sedició i desobediència. M'imagino que el conseller d'Interior ha preguntat al major si volia recuperar el càrrec i que ell l'ha acceptat. Es fa justícia?

La situació era anòmala i calia tornar al punt d'on no havíem d'haver sortit mai. La Justícia ha decidit absoldre el major de les acusacions i per tant es mereix recuperar el càrrec. De totes maneres no serà el mateix. No tothom pensa el mateix del major, i s'haurà de veure amb quins ulls se'l miren ara els polítics al govern i els de l'oposició, i quina serà l'opinió de la majoria de ciutadans del carrer.

Trapero va jugar un paper, pel qual va ser acusat de complicitat amb el procés d'independència, i en tot moment, durant el judici, ha explicat que ha estat lleial i no es va deixar portar pels polítics que varen oposar-se a la llei vigent. Aquesta actitud el defineix i tothom sap a què atendre's.

Sempre he defensat que la independència no depèn dels jutges ni de la policia, sinó dels polítics, del seu saber fer i de la seva interpretació de la voluntat popular. Cadascú ha de jugar la seva fitxa, i els polítics han de fer política i no exigir als altres que facin el que no els correspon.

Particularment estic content que Trapero recuperi les responsabilitats del càrrec i que passem pàgina d'aquesta trista història, si més no començant per la situació policial. Sembla ser que els polítics encara no han fet el pas, i segons a qui sents, tampoc no hi veus gaires intencions.

Celebro que Trapero hagi acceptat novament el càrrec, i espero i desitjo que la policia catalana deixi de ser protagonista. Que faci la seva feina, tal com se l'espera, i a la seva manera de fer, sense que ocupi les primeres pàgines dels diaris.

dimecres, 11 de novembre de 2020

Només ens faltava que es barallessin descaradament

Ahir parlava de la ineptitud del nostre govern, avui hi afegeixo les baralles entre consellers que compliquen encara més la governabilitat del nostre país. Hem tingut un president que ens ha avergonyit a molts i que ha estat incapaç de liderar un govern actiu i eficaç. Ara el tenim inhabilitat, no tenim president, i s'ho reparteixen entre els dos socis de govern, que estan enfrontats i més ho estaran a mida que ens anem acostant a les eleccions.

Si a la ineptitud dels consellers i conselleres hi sumem aquest enfrontament entre els dos socis de govern, no podem esperar res de bo, i entretant el país sense ningú decent que en porti el timó. Ja fa massa temps que anem a la deriva i ens acostem a un final catastròfic, però el pitjor de tot és que tenim poques esperances en què millori amb les eleccions.

Les possibilitats que amb les eleccions del mes de febrer en surti un govern fort capaç de treure'ns de l'atzucac en què ens ha ficat el govern de Torra, són mínimes. Estem en la disjuntiva independentistes contra unionistes, i tot fa pensar que tornaran a ser els primers els que obtindran la majoria, però la suma serà entre forces barallades, sense que se n'esperi una reconciliació.

La possibilitat que es fes el tomb i que fossin les forces unionistes les que triomfessin, tampoc no hi ha perspectives que juntes poguessin governar. Són massa dispars, i molt malament ho hauria de fer el PSC i Comuns per acceptar una aliança amb el PP i Cs. Aquests tampoc tenen grans expectatives, sobretot davant la possibilitat, més probable que mai, que Vox entri al Parlament.

Doncs, amb aquest panorama tan poc prometedor, els administrats estem patint la mala gestió dels nostres governants, les seves baralles i desencerts, sense esperança de trobar una solució que ens tregui d'aquest pou tan gris i trist.

dimarts, 10 de novembre de 2020

Un govern farcit d'ineptes

Cada vegada funcionem pitjor. Tenim un govern que no n'encerta ni una i, amb el temps, en sorprèn més la ineptitud dels seus consellers i conselleres. Avui es carregaven les culpes entre ells, m'imagino que en veure que fan tan malament les coses, i voldria entendre que avergonyits. O no se n'han adonat? No han vist que pitjor no ho podien fer?

I no em refereixo a problemes informàtics que ningú no desitja i a vegades no es poden preveure, però sí que hi ha plantejaments que són ridículs i una mostra clara de la incapacitat de dirigir ni un govern ni una empresa, per modesta que sigui.

A qui se li acut oferir deu mil ajudes quan hi ha cinc-cents mil candidats? I a més oferir-les als primers que hi arribin! Què esperaven que passaria? Tan talossos són els nostres consellers? Aquest conseller de treball ja fa temps que hauria d'haver dimitit, però al nostre país aquest verb no es conjuga!

No li fa vergonya presentar aquestes propostes? Es veu que no té sentit de la vergonya. Però és que això és un insult! És riure's dels autònoms, burlar-se d'ells. Si tinguessin aquest mínim de decència que se'ls hauria de suposar, correrien a dimitir. Però no ho faran, i aquesta no serà la darrera pífia que muntaran. 

L'administració pública en mans d'aquests polítics no pot funcionar pitjor, o potser sí! I això ho fan a costa de la supervivència de molts professionals, que es poden veure obligats a tancar els seus negocis i sortir a pidolar!

Estic indignat, i això que a mi no m'afecta personalment, però intento posar-me al lloc dels autònoms, i no puc aguantar tanta inutilitat i desvergonyiment dels nostres polítics. Sisplau que plegui algú, que algú demostri tenir un mínim de dignitat. No n'hi ha prou en demanar disculpes, s'ha de dimitir!

dilluns, 9 de novembre de 2020

Un bri d'esperança

Avui ha aparegut la notícia que la multinacional nord-americana Pfizer disposaria de la vacuna contra el coronavirus amb una eficàcia del 90%. Si això es confirma, la situació epidemiològica faria un tomb important, i això s'ha reflectit a les principals borses mundials. 

Des del principi s'ha dit que no tornaríem a la normalitat fins que no aparegués la vacuna, i que n'hi havia per molt temps. El fet que l'empresa nord-americana pugui disposar d'aquesta vacuna i que es pugui comercialitzar ben aviat, suposa una gran tranquil·litat i esperança per combatre definitivament la malaltia.

Aquests dies estem veient que les dades són més positives a mesura que corren els dies, però malgrat tot encara hi ha massa persones infectades i ingressats a cures intensives. El sacrifici de molts negocis per afrontar les mesures restrictives es mereix una solució urgent, que pot venir amb l'aprovació d'aquesta vacuna.

Caldrà esperar que es confirmin les perspectives optimistes sobre l'eficàcia d'aquesta vacuna, i ser conscients que no estem parlant d'avui per a demà, però sí que podria ser molt més aviat del que ens imaginàvem, per les notícies que anàvem rebent. 

diumenge, 8 de novembre de 2020

La meitat dels nord-americans celebren la victòria de Biden

És un cap de setmana perquè els seguidors de Biden puguin celebrar la seva victòria a les eleccions presidencials dels EUA. Una victòria que molts veuen més com la derrota de l'impresentable Trump, que ha obtingut, però, més de setanta milions de vots. Unes eleccions que encara no han acabat el recompte a tots els estats, i que Trump continua defensant que encara no està decidit qui les ha guanyat, pel frau que diu que hi ha hagut, però que no pot demostrar.

Tenim, doncs, uns mesos encara amb informacions que aniran arribant sobre aquestes eleccions, perquè tal com ja deia fa uns dies, Trump no accepta la seva derrota, molt en la línia de com pensa i com és, com a persona. Certament el món no es mereix polítics com ell, i la prova és que a nivell mundial ha desestabilitzat tot allò que ha tocat. 

La victòria de Biden, a qui molts han votat per derrotar Trump, no és garantia de res més que la vida pot anar millor que amb l'actual president, que ja és molt! De mica en mica les reaccions internacionals van apareixent, i t'adones que hi ha molta hipocresia, que hi ha qui només parla quan les coses estan decidides, no fos cas que encara haguéssim de penedir-nos dels nostres comentaris.

Europa i Sud-Amèrica són, probablement, els més beneficiats del canvi de president, que en altres moments no destacaria, però que les circumstàncies i el tarannà de Trump posen en safata la millora de les relacions. Potser el cas d'Anglaterra sigui el més dubtós, ja que el primer ministre britànic tenia un bon coixí amb Trump, encara que Biden no voldrà trencar les tradicionals bones relacions entre els dos països.

Els EUA continuaran sent notícia i estic segur que veurem coses que ens sorprendran. Trump va preparar-ho tot molt bé, perquè la seva desfeta no fos fàcil, però molt s'haurien de deteriorar les coses, i posar en perill la democràcia, com perquè els fets es reinvertissin, i recuperés hostilment la presidència dels EUA.

dissabte, 7 de novembre de 2020

La beatificació de Joan Roig al punt de mira

La celebració avui de la beatificació de Joan Roig, assassinat pels anarquistes durant la guerra civil, ha estat al punt de mira de molta gent que no acaba d'entendre perquè aquest acte és permès i l'assistència a una obra teatral o a un concert, no. La raó que els nostres polítics donen és que la celebració eucarística és un dret fonamental i que no es pot privar, però en canvi assistir a un concert, sí.

Des del punt de vista sanitari no s'acaba d'entendre. Si a l'hora de programar una i altra trobada es prenen totes les mesures de seguretat per evitar la propagació del coronavirus, per què en un cas es pot organitzar i en l'altre no? No estem fem tots aquests sacrificis només per evitar contaminar-nos? Si arran de la celebració de la beatificació es produeixen contagis, qui en serà el responsable?

La impressió que molts tenen és que el govern no s'atreveix prohibir un acte a l'Església, però en canvi no li fa cap por enfrontar-se al sector cultural, per posar un exemple. I davant d'aquesta creença, ni s'entén ni s'accepta.

Quan es prenen decisions radicals una de les qüestions a tenir en compte és la coherència. Actuar de manera incoherent comporta conflictes i manca de credibilitat. Una beatificació no és una urgència que no es pugui ajornar i per tant, no s'acaba d'entendre aquesta permissivitat, quan els teatres estan tancats i moltes persones en surten perjudicades econòmicament. Només el dret a la salut pot justificar la prohibició d'obrir un teatre, i quan es fan diferències és quan no s'entén el criteri, per més que es vulgui explicar.

Entenc que també és fonamental el dret de moviment i d'assistència als actes culturals i socials, i que s'accepta que aquest dret se supediti al dret a la salut i a la vida, però posem tothom al mateix sac, sinó el que fem és perjudicar encara més la imatge de l'Església i confonem la ciutadania.

divendres, 6 de novembre de 2020

Les televisions diuen prou!

La notícia del dia és la plantada que alguns mitjans de comunicació han fet a l'encara president dels EUA. Sorprenentment avui s'han adonat que ja no podien aguantar més les mentides del president i han interromput una conferència del president farcida de mentides amb l'intent de capgirar la tendència dels resultats, que és la de donar per guanyador al candidat demòcrata, Joe Biden.

Aquests dies n'hem estat parlant i sabíem que, en la línia del senyor Trump, aquest faria mans i mànigues per retenir la presidència encara que els resultats li fossin adversos. Ho havia preparat tot i tenia a favor seu també els mitjans de comunicació. Al final, però, sembla que la veritat i la llei s'imposaran i es podrà obtenir els resultats reals.

Si això es tractés d'una pel·lícula probablement la titllaríem d'inversemblant, poc creïble! No pot ser que tot un president pugui arribar a actuar d'aquesta manera, però estem parlant de Trump, i estem cansats de sentir-lo mentir en benefici propi.

La democràcia als EUA ha estat malalta des que Trump va accedir a la presidència, un fet insòlit que no hauria d'haver succeït, i que tots plegats hi hauríem de reflexionar. Què va fallar perquè Trump fos escollit president? Si finalment, com tot fa pensar, perd la presidència, ho recordarem com un període fosc i trist per a la democràcia, i caldrà exigir Biden que recuperi l'honor i respecte que amb Trump s'ha perdut.

dijous, 5 de novembre de 2020

Sota sumari només allò que interessa

És ben bé que només es troba sota sumari allò que interessa a algú, i en canvi es dona a conèixer totes les xafarderies que puguin implicar les persones que interessa deixar en evidència. Almenys això és el que es desprèn de tot el seguit de notícies i informacions que es poden llegir a través de les xarxes socials i als diaris. S'investiga sense fonament, només per intentar descobrir possibles delictes, i es fan córrer per la xarxa tot allò que pot desprestigiar les persones.

Certament, no es pot dir qualsevol cosa en la intimitat, perquè aquesta ja no existeix. Tot allò que dius per telèfon serà tard o d'hora publicat, si et fa més culpable del que aparentment pots arribar a ser. Això fa que haguem d'anar en compte amb què diem, perquè no saps mai si un dia seràs protagonista dels teus propis secrets fets públics.

L'operació Volhov està sent un serial millor que molts dels que pots seguir per Internet, i d'un tema se'n va a un altre per pura casualitat, però res queda en secret, sinó que tot s'escampa, i quan més gran és el merder, millor.

Hem arribat a saber que la Rahola es queixa que el director de TV3 li vol retallar el nombre d'aparicions a la televisió pública. Us confesso que darrerament veig molt poca televisió, però del record que en tinc, la Rahola era clara protagonista d'un gran nombre de programes televisius, de la Nostra.

El més mal parat és Madí, per unes escoltes telefòniques que tampoc s'han callat, sinó que s'han encarregat prou d'escampar per esquitxar quanta gent millor, a més del propi afectat. És això el que volem? És aquesta la transparència que desitgem en els afers públics? Potser és la manera d'escarmentar qui no opera prou correctament, però jo no crec que sigui la millor manera d'actuar. Si s'investiga, que es faci ben fet, i que al final pagui les conseqüències el que s'ho mereixi, sense necessitat de tanta xafarderia, sovint innecessària.

dimecres, 4 de novembre de 2020

Trump s'autoproclama guanyador abans d'hora

Continua l'escrutini als EUA i, com era de preveure, Trump ja s'ha autoproclamat guanyador i només el frau pot prendre-li la presidència. El camí el té a punt per portar-ho al Tribunal Suprem, que és de la seva part. Molt difícil ho tindrà Biden per aconseguir res, encara que les dades li siguin favorables.

De fet, les enquestes han tornat a equivocar-se i allò que semblava que tenia tan de cara Biden, ha resultat una enganyifa. Biden ha perdut Florida, i això ha comportat que Trump ja es vegi guanyador. Tot plegat és molt vergonyós, que un país que es considera el més demòcrata del món passi per aquests problemes de credibilitat. És cert que la culpa la té Trump i la seva actitud, però al darrere té milions de persones que el voten i això ens ha de fer pensar.

Per què triomfa Trump? No és fàcil trobar una resposta, però és ben cert que alguna cosa no hem fet bé. Estem molt desencisats dels polítics, la seva poca credibilitat i empatia, la seva inoperància moltes vegades i les dificultats per tirar endavant les seves promeses, o potser la falta de voluntat. En una situació com aquesta, resulta fàcil que sorgeixi un outsider, populista i que es posi tothom a la butxaca. Ja va passar ara fa quatre anys, i ara es manté en la mateixa línia.

Com que encara no tenim resultats finals, no podem proclamar Trump com a vencedor, però en certa manera ha guanyat, perquè ha posat en qüestió tot el sistema polític americà, i en certa manera també el mundial. No podem dir que manipula la gent, sinó que s'aprofita dels electors que estan farts dels polítics, i es presenta com el seu salvador. No ho aconseguirà, però té un discurs que enganxa i això el fa guanyar molts vots.

dimarts, 3 de novembre de 2020

Trump no acceptarà la derrota

Avui se celebren les eleccions als EUA, però la diferència horària farà que no coneguem els primers resultats fins demà dimecres. Dic els primers resultats, perquè no sé quan sabrem els definitius, ja que la cosa es presenta conflictiva. És increïble l'actitud del president Donald Trump, que amenaça en no reconèixer una possible derrota. No és estar convençut de guanyar, sinó de no acceptar la possibilitat de poder perdre.

Ja fa temps que coneixem el president i el seu tarannà tan possessiu i poc democràtic. La situació actual, però supera tots els límits, i el pitjor de tot és que sabem que és capaç de tot. El president Trump es refia del seu poder i dels seus incondicionals, i és capaç de provocar una catàstrofe només per mantenir el poder. 

De fet Trump avança les amenaces quatre anys. Són conegudes les seves intencions d'allargar més de dos mandats la seva presidència, la qual cosa preparava el conflicte per aquí a quatre anys. Ara, però, amb la possibilitat de perdre les eleccions, si es compleixen les prediccions de les enquestes, avança el problema quatre anys i està disposat a fer el que calgui perquè no es pugui produir la seva derrota.

Demà, potser podrem parlar de reaccions inimaginables als resultats electorals. Avui només són especulacions, sobretot havent-lo sentit parlar. No sé si l'augment de la venda d'armes d'aquests darrers mesos pot tenir res a veure amb les expectatives electorals i la reacció de Trump, però seria molt trist que una actitud prepotent i antidemocràtica pogués arribar a provocar víctimes innocents. Ho seguirem de prop!

dilluns, 2 de novembre de 2020

Cent anys del naixement del meu pare

Tot i que és rar el dia en què no pensi en els meus pares, en dates assenyales com la d'avui es fan molt més presents. Avui dia dos de novembre el pare compliria cent anys. I em ve a la memòria el senyor Joaquim Cassà, que es portaven pocs dies de diferència i que sí podrà celebrar el centenari del naixement. Desitjo que es trobi bé i valent com sempre.

El pare va viure fins als noranta-cinc anys, seguint la tradició de la majoria dels seus germans i germanes. Una família de pagès de la Plana, que varen viure la guerra i patir la postguerra, sense els greus problemes de la gent de ciutat, però amb les angúnies i el sofriment que sortosament no vàrem heretar els seus fills, tot i viure els darrers anys del franquisme.

Cent anys en què el món s'ha transformat, però que estem vivint unes experiències que s'assemblen molt a les de començaments del segle passat. Un pandèmia, com la grip del 1918, i l'auge de l'extrema dreta, que confio no segueixi el mateix itinerari de passada la primera guerra mundial.

Malgrat els canvis resultarà que no som tan diferents, i que els humans no aprenem dels nostres errors. Ens entrebanquem amb les mateixes pedres i convertim la història en un moviment cíclic de reviure els pitjors moments.

Tal dia com avui, al llavors poble de La Guixa, a tocar del nucli urbà de Vic, naixia el nostre pare a qui avui faig memòria en el seu centenari.

diumenge, 1 de novembre de 2020

Els bocamolls del Procés

M'ha cridat l'atenció l'article d'Aleix Moldes, a l'ARA, sobre dos bocamolls, en Santi Vidal i en Víctor Terradellas, que en el seu dia han originat tota una sèrie de problemes a molts independentistes. En el cas de Santi Vidal, quan anava pels pobles predicant que havien obtingut, de manera il·legal, totes les dades dels contribuents catalans, i ara amb l'enregistrament al mòbil de Víctor Terradellas, de no sé quins comentaris sobre la promesa de 10.000 soldats russos a Puigdemont.

De bocamolls n'hi ha arreu i originen molts conflictes. Es tracta de persones que volen presumir i sorprendre els altres, amb mentides o exageracions. El procés català no n'ha estat al marge, i aquests serien dos exemples a tenir en compte.

A l'aparell de l'Estat només li falta anècdotes com aquestes per engegar tot un dispositiu i posar la por al cos als independentistes. Els va molt bé aquests bocamolls per justificar actuacions que no són pròpies d'un estat de dret. A més, tenen la seguretat que tot es posa al seu bàndol i els protegeix perquè la maquinària de l'Estat és a punt i engreixada per posar-se en marxa sense cap tipus d'obstacle legal. Europa queda molt lluny en el temps i quan aterra el mal ja està fet.

Estaria bé que tots plegats aprenguéssim la lliçó i fóssim més assenyats. Esclar que els nostres polítics  tampoc no ens hi ajuden. L'exemple que donen fa pena i així anem, passant els mesos sense avançar, distrets ara per la pandèmia, però amb les conseqüències greus que tot plegat comportarà, que resultarà difícil aixecar el cap.

dissabte, 31 d’octubre de 2020

El PSC busca aliats al centre-dreta

Aquests dies, a uns tres mesos de les eleccions, estem seguint els preparatius dels diferents partits polítics que procuren estar a punt per obtenir uns bons resultats, en una època estranya que ens toca viure, socialment, però també políticament. Fa tres anys dels fets d'octubre i de l'inici dels maldecaps per als nostres polítics, alguns d'ells empresonats i altres a l'exili, i encara amb repercussions per a alts càrrecs i persones significades políticament, com ha estat l'operació Volhov d'aquesta setmana.

Crida l'atenció les negociacions del PSC per presentar-se a les eleccions amb l'aixopluc a uns partits de centre-dreta, com són Units, Lliures i la Lliga Democràtica. Amb els primers ja ho varen fer a les darreres eleccions i va servir per cedir la butaca a l'exconseller Ramon Espadaler, que en certa manera era el que buscava i que ara vol repetir.

Donar entrada a més polítics de l'òrbita de l'antiga Convergència es fa estrany, i sembla ser que també hi ha algun sector dels propis socialistes a qui no acaba d'agradar. No sé si es tracta de la por a perdre representants socialistes al Parlament, o per principis ideològics, que seria més lògic i coherent.

Em resulta rara aquesta estratègia de Miquel Iceta i no l'acabo d'entendre. M'imagino que és simplement això, una estratègica electoral, pensant que poden prendre vots a votants de JxCat que ara es troben indecisos, sobretot arran de la fractura amb el PDECat.

No em semblaria tan estranya la col·laboració amb federalistes d'esquerra, amb qui es pot compartir més la ideologia, però probablement tampoc són els que els poden aportar més votants. És cert que hi ha els descontents de l'antiga Convergència que poden veure, en el pacte electoral amb el PSC, la possibilitat d'entrar al Parlament, cosa que tindrien difícil anant per lliure. M'imagino que com és el cas d'Espadaler, el també exconseller Antoni Fernández Teixidó deu tenir moltes ganes d'obtenir un escó en el nou Parlament.

Caldrà veure si es materialitzen aquests pactes i, si és així, el resultat que en puguin obtenir. És clar, i així ho diuen les estadístiques, que el PSC va a guanyar escons en aquestes eleccions. Veurem si aquests pactes li donen prou impuls per posar en perill la majoria d'ERC al Parlament, i la majoria absoluta dels partits independentistes.


divendres, 30 d’octubre de 2020

Confinats a Arenys de Mar

Cap de setmana confinats al nostre municipi. Avui a les 6h del matí ha entrat en vigor la prohibició de sortir del municipi sense una justificació clara, com pot ser anar al treball o a l'escola. Teòricament havíem d'observar molta policia a les carreteres controlant que ningú no sortís sense motiu. La veritat és que a casa hem estat tres els que ens hem desplaçat fora de la vila i cap de nosaltres ha sabut veure cap control.

Pot ser que la policia s'hagi concentrat al perímetre de les grans ciutats i hagi deixat de banda els petits municipis. El cert és que amb mesures com aquesta es pot comprovar cada municipi si és importador o exportador de treballadors. Pel que fa a la vila d'Arenys sempre s'ha dit que el nombre de persones que treballen fora és més gran que no pas les que venen a treballar aquí.

Aquest confinament intenta evitar que ens moguem, ja que acostuma a ser els caps de setmana quan ens desplacem més lluny, ja sigui a la segona residència, o a fer turisme aprofitant els dies de festa laboral. Per a qui viu a Barcelona i se sent angoixat, una mesura com aquesta costa d'acceptar, però sempre hem de fer l'esforç de pensar en les víctimes que podem estalviar.

Avui, però sentíem una dada curiosa i no tan estranya com podria semblar, tenint en compte la nostra picaresca. Ahir dijous, quan hi havia llibertat de moviments, la sortida de vehicles de Barcelona va ser molt més alta que l'entrada experimentada el matí. Quins cotxes varen sortir de més? Els de segona residència?

Tot fa pensar que algunes famílies han avançat la sortida de cap de setmana a dijous, comptant que l'endemà divendres no ho podrien fer. Va per aquí la cosa? I quan tornaran a la gran ciutat? Els esperarem i demanarem on han anat. Si tornen durant el dilluns voldrà dir que es tracta de famílies que ja no formen part del món laboral, jubilats o rendistes, que no els cal arribar al dissabte per gaudir de dos dies de festa, o persones que la pandèmia els ha deixat a l'atur.

dijous, 29 d’octubre de 2020

Atac terrorista a França

Hem de lamentar un nou atac terrorista a França, amb tres morts, víctimes del fanatisme. Aquesta inseguretat en què es viu no és bona, i obliga a conviure en un estat d'alerta constant. És tan fàcil llevar la vida d'una persona, que esgarrifa.

No hi ha res ni ningú que pugui justificar la mort d'una altra persona, i s'ha de combatre amb totes les forces per aconseguir una vida tranquil·la a la comunitat. Hem de respectar totes les creences i no doblegar-nos al terrorisme, però també hem de mesurar les nostres paraules.

Seria injust culpar d'aquestes morts a ningú més que al seu botxí, però sí que caldria reflexionar si la nostra reacció davant d'aquests actes és la millor i més apropiada, i encara més, la reacció de persones que ocupen càrrecs públics ha de ser molt mesurada i justa, i evitar qualsevol provocació innecessària.

És delictiva la proclama del president turc davant l'assassinat del professor francès, i caldria una resposta política adequada. No es pot exaltar la població amb segons quines declaracions, però tampoc em sembla correcta la reacció i el to de les declaracions del president francès. Que ningú el vulgui culpar de l'atemptat de Niça, però sí que caldria dir-li que reflexionés sobre les seves paraules, i procurés no exaltar més del compte les persones que erròniament o no, s'han sentit atacades en els seus sentiments i creences.

Res no justifica l'assassinat, res disculpa un acte abominable, però entre tots hem de fer més fàcil la nostra convivència, i respectar la diversitat. Els assassins han de pagar la culpa i els seus actes mereixen un escarment que serveixi d'exemple a altres possibles atacants. Les nostres paraules han d'ajudar a la convivència i no a radicalitzar-la. Els nostres governants han de donar exemple de moderació, que no vol dir feblesa, davant els atacs injustificables, amb missatges rigorosos i exemplaritzants.

dimecres, 28 d’octubre de 2020

Els nostres amics russos

Aquest guàrdia civil que amb tanta eufòria va declarar contra els independentistes, i que ha quedat desacreditat per la sentència absolutòria al major Trapero, per part de l'Audiència Nacional, ara sembla ser que torna a ser al darrere del desplegament de la Guàrdia Civil, i que avui ha fet diverses detencions, per suposades actuacions dels russos, els més dolents del món.

Sembla ser que Rússia volia desestabilitzar Europa i va pensar que la millor manera de fer-ho era ajudant els independentistes catalans a separar-se d'Espanya. És per això que varen oferir soldats a Puigdemont, suposo per declarar la guerra a Espanya, i alts càrrecs de l'administració catalana s'hi varen posar en contacte.

No es tracta d'una pel·lícula, sinó del relat que surt avui d'una trama dels independentistes en conxorxa amb els serveis secrets russos. No em pensava que els catalans fóssim tan importants ni que tinguéssim tan arrelament amb els afers secrets russos. Jo ja sé que Putin es fica a casa dels altres, manipulant allò que pot. I sinó fixeu-vos amb Nord-Amèrica i la seva influència en les eleccions de Trump. El que no sabia és que el president rus tingués tan d'interès en Catalunya, ni que considerés que a partir nostre aconseguís desestabilitzar Europa.

Vivim en un món ple de sorpreses i ja no saps què és cert i què ficció. Tot és possible i no pots criticar mai res sense el perill de ficar els peus a la galleda. Ara podem pensar que tot això són històries inventades pel guàrdia civil de torn, i resultar ser tot cert, i que sí que tenim tant poder com per remoure Europa. Seguirem els esdeveniments, però en tot cas dir que la manera de fer les detencions és una mostra més de l'escenografia del poder estatal contra els independentistes que, com els russos, són tan dolents!

dimarts, 27 d’octubre de 2020

S’ha de predicar amb l’exemple

No es pot admetre ni hi ha cap justificació per explicar que el ministre de Salut es reuneixi amb 150 persones per fer una celebració mentre se’ns està prohibint fer reunions, fins i tot familiars, que superin els sis membres. Actes com aquests són els que expliquen perquè la gent hem deixat de confiar en els polítics.

A casa sempre ens havien dit que havíem de predicar amb l’exemple, i que si volíem ser compresos havíem de ser creïbles. Com ho explica el senyor ministre?

No estic d’acord amb els negacionistes ni amb les justificacions que presenten, però entenc que actuacions com la del ministre i altres responsables polítics els serveixen d’excusa.

No sé si a hores d’ara el ministre ha sortit a donar la cara o bé s’ha penedit de formar part d’aquestes 150 persones, però estaria bé que ho fes. A casa, malgrat tot, continuarem obeint mentre ens convencin que d’aquesta manera ajudem a disminuir el risc de contagi del coronavirus. Que no ens tornin a fallar!

dilluns, 26 d’octubre de 2020

Més enllà del COVID

Avui, mentre estava escoltant el telenotícies, em preguntava de què estaríem parlant si no hi hagués el COVID. Que ningú es pensi que li faig la pilota al president Trump, sinó que em prenc molt seriosament la seva existència, i crec que hem de lluitar-hi per evitar més víctimes. Però sí que em feia la pregunta, perquè és cert que l'epidèmia ocupa bona part de les notícies, però també de totes les tertúlies i avisos que es produeixen al llarg del dia.

Probablement repescaríem alguna notícia que ara queda aparcada, i no pas perquè no sigui important, sinó perquè no ens toca de prop. Hem dit moltes vegades que les informacions passen molt de pressa, i que tens la sensació que només succeeix allò que et comenten, quan t'ho fan saber, però que després desapareix el problema, amb la mateixa rapidesa que la notícia.

Quantes guerres no hi ha que nosaltres només ens n'assabentem de tant en tant, però el dolor i la mort hi perduren. Fa uns dies parlàvem de l'enfrontament entre armenis i azerbaidjanesos, i n'hem deixat de parlar. És que la guerra no continua? No és això, sinó que hem passat pàgina i anem per un altre tema.

Les redaccions dels diaris i les televisions, segur que tenen molts temes a tractar, però la prioritat ara és el coronavirus i totes les conseqüències. S'entén, però el que no s'entén és el nostre poc interès per les injustícies que s'estan produint en aquests moments al món, més enllà de casa nostra.

Malauradament la previsió és que durant molt més temps haurem d'estar parlant del coronavirus, però seria bo que els mitjans d'informació no s'oblidessin dels desastres que passen pel món, i que massa sovint ens n'oblidem. També de les bones notícies, que segur que n'hi ha!

diumenge, 25 d’octubre de 2020

Toc de queda a partir de les 22 hores

Una de les discussions d'aquests dies és sobre la llibertat de les persones i el polèmic toc de queda que no et deixa sortir al carrer de les deu del vespre a les sis del matí. És legítim? Ho hem d'acceptar sense revoltar-nos?

Hi ha qui no hi està d'acord i considera que és una manera de maltractar els nostres drets de llibertat de moviments, per més excuses que hi vulguin posar. No pot ser que per evitar l'augment de contagis ens coartin i ens obliguin a quedar-nos tancats a casa. Què és més important, la llibertat o la protecció de la salut? Si és cert que un excés de moviments contagia més gent i posa en risc la salut, és legítim que se'ns confini a casa? Què preval?

És curiós que tot i que sempre estem a punt per protestar les decisions dels nostres polítics, una gran majoria veu bé que li limitin els moviments, que es fiquin en la seva vida privada i li prohibeixin sortir al carrer. A què és degut? A que tenim por? Jo diria que sí. Hem agafat por a contaminar-nos i regalem la nostra llibertat per assegurar-nos que ens protegiran.

La sensació actual és que t'estan dient que el risc de contagi és alt, però en canvi no arribes a veure'n els efectes com sí que passava a la primavera. T'ho creus perquè confies que no t'estan enganyant, però no tens les mateixes sensacions que el mes de març i abril passats. Malgrat tot, acceptes que et decretin un toc de queda, encara que coarti la teva llibertat.

Avui el govern de la Generalitat, una vegada que l'espanyol ha decretat l'estat d'alarma, decretarà el toc de queda i veurem com respon la gent. No ens ha de sorprendre tant com va passar el mes de març, però sí que ens preocupen els efectes que poden tenir. Parlen d'un estat d'alarma de sis mesos... Aquest hivern se'ns pot fer molt llarg!

dissabte, 24 d’octubre de 2020

És la política qui ha de resoldre el nostre futur

L'absolució del major Trapero i la cúpula dels Mossos d'Esquadra fa arribar a la conclusió a molts que la policia catalana i, sobretot, la seva manera d'actuar s'ha salvat de l'atac que va rebre, en bona part de la policia estatal. Es va poder observar una conxorxa de la policia estatal amb l'aparell de l'Estat per acusar els Mossos de rebel·lió i sedició. La sentència de l'Audiència Nacional fa que es recuperi el prestigi que s'havia atacat i reforci una manera diferent d'actuar de la nostra policia.

El cert és que els Mossos s'han trobat, durant aquests anys, desemparats de tothom. Acusats per la resta d'Espanya de formar part de la conspiració de rebel·lió, i acusats pels independentistes més radicals, per no permetre els aldarulls contra la repressió de l'Estat. El bon fer del major Trapero, i m'imagino que el bon assessorament rebut per la seva advocadessa, l'han ajudat a esperar la sentència amb molta elegància i criteri.

Tant si el major recupera el càrrec com no, la policia catalana sí que haurà de recuperar el prestigi que havia tingut des de l'inici, quan Catalunya va poder crear novament la seva pròpia policia. Li caldrà recuperar el respecte, però també la confiança. Hem de ser capaços de diferenciar què volem amb què ha de fer complir la policia del nostre país, i això no és fàcil.

Trapero ha defensat en tot moment la seva manera de pensar i obrar, respectant la llei vigent, i actuant, quan ha calgut, de policia judicial. Això no ha agradat a tothom, però no podem tancar els ulls a la realitat. Si no ens agrada que es posi tot en mans de la justícia, tampoc hem de voler que sigui la policia qui hagi de prendre les decisions. Hem de tornar a la política, i que sigui a través d'ella que es configuri el futur del nostre país. Siguem honestos i no fem trampes al solitari.

divendres, 23 d’octubre de 2020

Evitar la reprogramació d’intervencions quirúrgiques

Comencem un cap de setmana amb molts avisos d'alarma per la situació del coronavirus. Els dos darrers caps de setmana s'ha omplert els boscos de Catalunya buscant bolets o qualsevol excusa per sortir de casa a prendre l'aire. Es vol evitar que això es repeteixi i es demana seny a la gent, que es quedi a casa, que no es mobilitzi i que es prenguin totes les mesures perquè els contagis no vagin en augment com fins ara.

El govern està dubtant si demana l'estat d'alarma per poder aplicar-se el toc de queda, i algun conseller veuria bé canviar el tancament dels bars i restaurants per aquest toc de queda, tal com comentava ahir en aquest mateix blog.

Hem tornat al teletreball per reduir la mobilitat, i comencem a témer que es tracti realment d'una segona onada, amb el record molt fresc de tot el que va passar a la primavera. L'aparença és que tot està molt més controlat, però en canvi els serveis mèdics ens parlen d'una tendència perillosa a col·lapsar els hospitals, la qual cosa afecta les intervencions quirúrgiques programades.

Perquè aquesta és una altra. L'acumulació d'ingressats pel coronavirus fa que s'arribin a desprogramar intervencions no urgents, però que són necessàries i que comporten greus problemes als malalts afectats. Si mai hem experimentat una reprogramació de les nostres intervencions, sabrem el que això suposa i com ens desagrada. És lògic que es prioritzi el més urgent i necessari, i per això és tan important seguir les recomanacions per aconseguir reduir l'afectació d'aquest virus, que ens ha trastocat el 2020.

dijous, 22 d’octubre de 2020

Toc de queda, sí o no?

Aquests dies es parla de la possibilitat que es dicti el toc de queda davant l'augment dels contagis del coronavirus. Es valora la conveniència o no de prendre aquesta mesura i les seves conseqüències. Entenc que no és una decisió fàcil i que s'ha de tenir en compte tot. 

Crec que s'han pres mesures al meu entendre més dràstiques i que aquesta no és tan descabellada com pugui semblar. El tancament tot el dia de bars i restaurants crec que es podia matisar. Penso que durant el dia l'ambient que hi ha i les mesures que es prenen són prou segures com per permetre que aquests establiments estiguin oberts. Potser tard enllà és quan canvien els hàbits i pot resultar més difícil el control de distancies i protecció.

Si es decreta el toc de queda a partir d'una certa hora, hauria de ser possible mantenir obert bars i restaurants, amb totes les mesures de seguretat i aforament, sabent que a partir d'aquella hora han de tancar, perquè no es pot circular pel carrer.

Estarem a l'aguait per veure què s'acaba decidint, però és important que no es decideixi res a la lleugera, per les conseqüències que pot tenir, tot i la necessitat d'anar fer el seguiment de l'evolució de la pandèmia, i no baixar la guàrdia.

dimecres, 21 d’octubre de 2020

El major Trapero absolt

Feia temps que esperàvem aquesta notícia i tot feia pensar que el resultat seria l'absolució, però en aquestes coses, tal com pinten, no pots dir res fins que no hi ha la sentència. M'imagino que tot es pot recórrer, però és bo saber que l'Audiència Nacional absol el major Trapero i els altres acusats, dels delictes de sedició i desobediència. 

Semblava ben clar que no hi havia cap altra possibilitat, però quan has vist què ha passat amb els presos polítics jutjats i severament condemnats, et pots imaginar que no vulguin fer el mateix amb el major Trapero, en la línia de revenja pels fets de 2017.

Han estat tres anys de patiment, de ben segur, però la coherència amb tot el que s'ha dit i fet no podia comportar cap tipus de pena per al major dels Mossos d'Esquadra i els altres jutjats. Alguns diuen que això és una contradicció respecte a la resta de condemnats, però jo penso que no, sinó que d'alguna manera han volgut evidenciar la diferència entre la policia catalana i els polítics catalans immersos en el Procés.

Una altra cosa és considerar les penes proporcionades o no, al marge de si et sembla que hi ha delicte de sedició, que això és un altre tema. Des del primer dia he defensat que fins i tot des del punt de vista dels adversaris dels independentistes, les penes varen ser excessives i només s'expliquen per l'ànim revengista i les ganes de fer mal, d'escarmentar.

Celebro la sentència del major i li desitjo tota la pau que no ha tingut durant aquests tres anys. No sé si el govern li retornarà el càrrec que tenia quan varen succeir els fets, ni tampoc si l'hi apeteix. Vivim uns altres temps, encara que ningú hagi oblidat què va passar. Ningú ha posat en qüestió, aquí, la seva feina, al marge de què puguin pensar uns i altres, tant els independentistes, com els unionistes. Seria bo que es diferenciés d'una vegada per sempre les funcions de policia de les actuacions dels nostres polítics.