Com recuperar la confiança?

Quan es perd la confiança en una persona o una institució es fa difícil recuperar-la. Passa sovint que davant d'una successió de fets de dubtosa legalitat o imparcialitat, en funció de qui sigui el subjecte a analitzar, les persones els hi perdem la confiança. Ja no en els mirem amb els mateixos ulls, i dubtem de tot o gairebé tot el que ens diuen o fan. Després, una vegada solucionats els problemes, ja sigui perquè s'ha admès la mala pràctica, o s'han canviat els personatges, la recuperació de la confiança perduda no és automàtica, sinó que requereix molt d'esforç per totes les parts.

Crec que no m'equivoco si dic que a Espanya una gran majoria de la població ha perdut la confiança en la Justícia, i en tots els tribunals que l'han d'aplicar segons les seves competències. Hem vist massa coses que no ens han agradat, no pas perquè vagin en contra d'allò que nosaltres voldríem, sinó perquè no hi hem vist la imparcialitat, l'objectivitat i l'esperit democràtic que calia esperar-ne. Tenim uns tribunals farcits de magistrats nostàlgics del franquisme i les pràctiques autoritàries, polititzats i de la mà de la dreta i l'extrema dreta, que donen massa senyals de subjectivitat i rancúnia vers posicions polítiques que no són del seu grat.

Mentre les víctimes érem els catalans, i d'aquests, els independentistes, tot semblava una qüestió de resistència al trencament de la sagrada unitat d'Espanya. Tot era anticonstitucional, mereixedor de penes de llarga durada, per sublevació i sedició. Però després ha vingut el torn de l'esquerra que no hi ha manera de treure-li el poder polític, i han començat a aparèixer actuacions que resulten molt sospitoses.

Me'n guardaré prou de pensar i dir que els socialistes siguin immaculats i no hi hagi possibilitat d'accions corruptes i condemnables, però la manera com es porten les coses crec que no és la millor, ni la més recomanable per mantenir aquesta confiança necessària en el Poder Judicial.

La confiança s'ha perdut i ara caldria recuperar-la, però això no es fa amb un simple girar full, sinó canviant les pràctiques equivocades i molt probablement també els seus protagonistes. Aquests, però s'hi agafen amb totes les forces i no serà fàcil. Ens cal paciència, això no obstant, voldríem veure-hi passos en aquesta línia. Si no és així, la qualitat democràtica del nostre país continuarà sota sospita i nosaltres en continuarem rebent els plats trencats.

A propòsit de la separació de poders

Ens omplim la boca afirmant que la democràcia es basa en la separació de poders, però a l'hora de la veritat és força dubtós que aquesta separació sigui real, o si més no, que no hi hagi una barreja ideològica que tingui més presència que no pas la formació jurídica i, el que encara és pitjor, la manca d'imparcialitat i objectivitat a l'hora de repartir justícia pel món.

    S'ha desencallat l'òrgan suprem del Poder judicial, però com s'ha fet? Repartint cromos entre els dos grans partits polítics. Cada partit ha escollit aquells deu magistrats que li són afins, progressistes o conservadors, amb el detall que el PP hi ha col·locat els més bel·licistes. És així com s'ha de fer?

    Entenc que no és fàcil. Quan sento a dir al PP que els jutges s'haurien d'escollir entre ells, només hi sé veure la ideologia conservadora, per no anar a fons, de la majoria dels jutges espanyols. És evident que si es nomenen entre ells, el color es perpetuarà. I si ho fan els polítics? No és una ingerència a un altre Poder, que s'entén que és independent?

    Accepto que aconseguir la fórmula perfecta és una utopia i que s'ha de buscar la millor manera de sortir de l'atzucac. El que no hauria de tornar a passar és que el tribunal visqués cinc anys caducat per manca d'acord. Sigui el sistema que sigui, aquest hauria de ser automàtic i no a conveniència dels polítics.

    Tinc molt clar que el poble escull els polítics i no pas els jutges. Si no elegim els jutges hem de suposar que aquests actuen de manera imparcial i gens interessada. Si no fos el cas, els hauríem de poder escollir nosaltres, sigui directament o bé a través de les persones que sí que hem pogut votar. La qüestió està que la suposició d'imparcialitat és d'una innocència que fa tremolar. No només ha quedat clar amb tot el que ha passat arran del Procés d'independència catalana, sinó que ho hem vist en molts altres casos en què els conservadors ho han tingut tot a favor. Si arribem a la conclusió que no hi ha imparcialitat, i que la ideologia que persisteix és l'hereva del franquisme, podem afirmar que la separació de poders al nostre país és un engany. 

Els tribunals de justícia ataquen per totes bandes

Bombardeig massiu dels jutges i magistrats! Aquest podria ser un titular de tot el que està passant. Ja em perdonareu, però les persones que no hi entenem gaire de procediments judicials, tot el que estem veien aquests dies ens sorprèn desagradablement i creiem que no és ben bé com hauria d'anar. Crec que tots els atacs dels jutges dels diferents tribunals de justícia, i també del Constitucional, tenen un aire de venjança que fa feredat. Com que els jutges no fan les lleis ja troben la manera de pervertir-les i, paral·lelament, enviar a judici totes les persones que els fan nosa. En aquest cas, tots els que no són ni dreta espanyola ni extrema dreta.

    Avui, si llegim els diaris, veurem diferents notícies que tenen en comú ofegar aquells partits polítics i els seus representants que no combreguen amb el PP ni amb Vox. Recordeu que en campanya electoral ens varen prohibir els llaços grocs? Doncs ara permeten que una concentració totalment partidista, i utilitzant la religiositat mal entesa, el dia de reflexió. El dia que representa que no podem dir res sobre les eleccions de l'endemà. Una concentració davant d'un partit polític que, casualment, és d'esquerres i governa a Espanya.

    Però aquesta notícia no va sola. Al seu costat podem llegir que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha admès a tràmit el recurs de l'Assemblea per una Escola Bilingüe, contra el decret de règim lingüístic a l'escola aprovat pel Govern. Que l'Audiència de Barcelona demana obrir judici contra Francesc Homs per subvencions durant el Procés. Que no hi ha cap problema que en campanya electoral s'anunciï la citació judicial a l'esposa del president del govern espanyol, perquè no va a les llistes. I me'n deixo, eh!

    Tota aquesta orquestració dels jutges espanyols, d'ideologia franquista, justifica la desconfiança que molts ciutadans tenim vers els tribunals que haurien d'impartir justícia, però que es dediquen a fer política, una política d'extrema dreta i en contra dels drets més elementals de les persones. De les persones que no pensen com ells.

    Fot fàstic! I nosaltres, entretant, ens anem tirant els trastos pel cap en lloc d'anar junts per combatre aquesta guerra bruta dels magistrats espanyols. Està vist i comprovat que la seva lluita no té treva, i els que crèiem que amb la mort del dictador s'obria el camí a la democràcia i la llibertat, estàvem ben equivocats!

Desconfiança total en la Justícia

Sap greu haver d'estar parlant tant temps del mateix, però hi ha temes prou importants com per insistir-hi. A vegades et sembla que si et pots desfogar, t'alliberes d'aquella pressió i sensació d'impotència a què estem sotmesos.

    Tot el procés de l'aprovació de la llei d'amnistia i el que vindrà un cop aprovada, deixa en entredit la credibilitat democràtica del nostre sistema polític i judicial. Som molts que fa temps que venim insistint que caldria fer una reforma i neteja del pòsit autoritari que arrosseguem del franquisme. El sistema judicial espanyol, amb una gran majoria de jutges d'ideologia ultradretana, empastifen l'aire i provoquen una total desconfiança en la bondat de la Justícia.

    Només cal llegir els escrits que van apareixent d'experts en dret per adonar-te que estem en mans d'unes institucions judicials totalment polititzades, que no actuen impartint justícia, sinó mogudes per uns interessos molt concrets. 

    Puc entendre que els partits polítics es moguin per motius ideològics, però és inacceptable que això passi entre jutges i magistrats que, tot i acceptar que de manera particular tenen la seva ideologia i creences, estan obligats a exercir la seva professió amb total objectivitat i, el que encara és més important, total honradesa. 

    Els moviments que hem vist i seguirem veient entre jutges polititzats, no auguren cap final feliç i més aviat fan preveure una perversió del sistema polític i la vida social del nostre país. A un jutge, al meu entendre, li pot agradar més o menys una llei i els beneficis que les persones jutjades en puguin treure, però això no els dona dret a lluitar de manera corporativa per fer tombar una llei que ha estat aprovada pels representants legítims del poble, que és sobirà.

    Que l'extrema dreta, present ideològicament en alguns partits polítics, es mogui per tombar acords presos per la majoria parlamentària té una explicació, però que això ho facin els jutges, encarregats de repartir justícia, no en té cap. Si Espanya no aconsegueix fer fora aquesta lacra, tindrem problemes no només polítics, sinó socials i de convivència que no resoldrem mai.

Un govern espanyol corrupte, però no passa res!

Avui alguns diaris es feien ressò de les maniobres contra l'independentisme del govern espanyol, presidit pel senyor Rajoy, i amb molta dedicació del senyor Fernández Díaz. Uns fets que no ens venen de nou, ni ens fan moure de la cadira, perquè sabem que acabaran en no-res. En primer lloc perquè estem acostumats que la corrupció dels governants espanyols no es castiga, i també perquè tota la moguda es feia per salvaguardar la unitat d'Espanya, i això ho justifica tot.

    No sé si és bo que vagin sortint notícies d'aquestes perquè, en no servir de res, més aviat van intoxicant l'ambient i et vas emprenyant i no saps com esbafar-te per no explotar. La lectura que cadascú en fa és molt interessada, i no pots confiar en els tribunals de justícia perquè els mateixos magistrats hi estan empantanegats. Els dolents de la pel·lícula continuem sent nosaltres, i contra nosaltres tot s'hi val!

    Hi ha dies que penso que hauria d'oblidar-me del que passa pel voltant i potser així seria tot molt més divertit. Després t'adones que no pots viure desconnectat, però fa molta ràbia veure com va tot, que res no millora, que els de sempre se surten amb la seva, i que els pobres desgraciats sempre acaben rebent. Però el que em fa més ràbia és veure que els nostres dirigents són tan babaus que només s'entretenen tirant-se els plats pel cap, mentre tenim tota les forces en contra i necessitaríem més que mai anar junts per enfrontar-nos-hi. És el mateix de sempre!

    Veurem què més ens expliquen que ja no sapiguem, i sobretot mirar quina cara hi posen aquells que ara van de bons, de pactistes, perquè ens necessiten, però que quan va ser l'hora es varen sumar al 155. Això no ho podem oblidar, perquè sembla que no hagi estat res. Que només hem de témer tot allò que ve del PP i Vox. ERC ho ha mig oblidat, caient en la trampa del conformisme, i alhora critica Junts perquè encara té forces per enfrontar-s'hi. No anem bé. I el senyor Illa demanava passar pàgina. Què entenia per passar pàgina? Dir Amén de tot i demanar disculpes?

    Tot això ho hem de retenir a la memòria perquè, sinó, arribarà un dia que potser ens ho creurem que nosaltres som els causants de tots els mals, i que ja ens està bé tot el que ens està passant. Si convé ho escrivim, però no ho oblidem, sisplau!

El jutge Manuel García-Castellón

M'imagino que no soc l'única persona que s'estranya de la feina que exerceix el jutge Manuel García-Castellón, i que dubto de l'objectivitat i la imparcialitat que se suposa que ha de presidir qualsevol actuació judicial. Entenc que pugui tenir un interès especial en aclarir passatges més o menys foscos, i que treballi a fons perquè la veritat surti a la llum, i si hi ha persones que mereixen ser jutjades i condemnades pels delictes comesos, això tiri endavant. La manera de fer-ho, en tot cas, pot generar suspicàcies.

Se'm fa difícil que un jutge amb tot el currículum que ell té, amb tota la seva vinculació a una ideologia determinada i uns partits polítics concrets, pugui tenir la capacitat de ser imparcial i desplegar la justícia com cal esperar d'un sistema democràtic com creiem que és el nostre. Però això forma part dels meus dubtes i, per tant, puc estar molt equivocat.

En el post d'ahir ja parlava de la separació de poders i em preguntava qui se l'estava carregant, sobretot perquè hi ha qui té molt interès en afirmar que els polítics, en aquests moments els socialistes, són els que es passen de frenada i intenten anul·lar la tasca dels jutges, però observant tot el que està passant, més aviat l'efecte és totalment el contrari. Qui és fica on no li demanen?

Al final la conclusió a què arribes és que no et pots fiar de ningú, ni dels polítics ni dels jutges, i per això estàs desemparat i a punt de rebre de tots cantons. Però m'agradaria que algú trobés la manera de posar-hi ordre, no sé si ha de ser un polític o un jutge. És curiós que el discurs de molts magistrats jubilats estan més en sintonia amb els polítics que amb els seus excol·legues. Resulta sospitós. Que potser la generació anterior impartia millor la justícia, i tenia els conceptes més clars? o és que tot això es veu quan ja t'has jubilat?

De moment ens toca anar seguint tots els moviments del jutge en qüestió, i esperar que si ell no n'és capaç en surti algun que li pari els peus. Tot això pel bé del nostre sistema judicial, el polític, i la salut general de l'Estat.

Jutge i part

Cada vegada tinc menys confiança en els jutges i no sabria dir ben bé els motius. Pot ser que sigui culpa meva, que no em convenç tot el que està passant i s’està jutjant, o bé que l’exercici d’administrar justícia s’hagi prostituït. Potser les institucions judicials han donat mostres de deteriorament en l’exercici de la Justícia, o bé que el Procés d’independència ens ha marcat massa, a uns i altres.

Sigui quina sigui la raó d’aquesta meva desconfiança, i que noto en molta altra gent, el cas és que quan llegeixo sentències o decisions judicials, no necessàriament lligades amb els fets del 2017, m’entren molts dubtes i no acabo de veure que la raça humana hagi evolucionat gaire en la línia de saber aplicar objectivament les normes que ens hem procurat, sinó que més aviat hi veig molts interessos personals o del col·lectiu responsable d’administrar justícia, sobretot en detriment de les classes populars o d’aquelles persones amb menys recursos per poder-s’hi rebel·lar amb un mínim de garanties per aconseguir resultats favorables.

M’ha passat llegint sobre causes de violència de gènere, de desnonaments, d’enfrontaments amb grans companyies i poders fàctics. I ja no diguem sobre realitats històriques que arrosseguem des de l’època franquista i que s’han volgut tapar, sempre per protegir els que varen guanyar la revolució del 36 i els grans beneficiats de la victòria.

Puc entendre que objectivar les coses és una tasca difícil, i ho veiem a totes bandes. Em ve a la memòria l’assumpte pendent de les valoracions dels caps dels professionals de l’administració pública, res a veure amb jutges ni justícia, que han quedat aturades per desconfiança. No fos cas que l’amiguisme, l’intercanvi de beneficis, la simpatia i proximitat ideològica acabés primant a l’hora de donar l'opinió favorable.

No és fàcil, però una societat que pretén ser un model de democràcia i justa en drets i respecte a tothom al marge de creences, orígens, cultura o llengua, hauria d’esforçar-se perquè l’exercici de la Justícia i el treball dels jutges i magistrats tingués un grau de confiança suficient en honradesa, imparcialitat i objectivitat, que avui em costa molt de trobar-hi.

Contents de la nova majoria al Tribunal Constitucional?

L'elecció de Conde-Pumpido com a president del Tribunal Constitucional i el fet que els jutges 'progressistes' hi tinguin majoria no és garantia de res, i al mateix temps escenifica que siguin uns o els altres, tots volen controlar els tribunals judicials i els importa ben poc la independència dels poders que són la base d'un estat de dret.

El canvi de cromos només satisfà als socialistes, però no a les persones que voldríem uns jutges independents, al marge de quin partit polític els ha escollit o proposat. Reconec que el fons de la qüestió no és fàcil i que no es pot pecar d'innocència. Si no hi som nosaltres hi seran els altres, i així, amb aquesta manera de pensar, anem alternant les majories sense resoldre el tema principal i sense aconseguir una plena confiança en la Justícia.

Si bé és cert que la pressió i repressió que el PP ha mantingut a través dels seus amics jutges, ha estat asfixiant, i que calia acabar d'una vegada amb aquesta descarada dependència ideològica dels seus amics magistrats, no és una bona notícia que el PSOE actuï de la mateixa manera, perquè en el fons la nostra confiança en la Justícia queda molt malparada.

Amb tot això hi ha les sentències pendents que tenen a veure amb el Procés català, i que alguns confien que canviïn per a bé. Particularment no ho tinc gens clar, i tampoc m'il·lusiona pensar que interessos partidistes puguin influir a l'hora de dictar sentència. M'agradaria pensar que els jutges, al marge de la seva ideologia, quan han de dictar sentència ho fan atenent-se a la Constitució i a les lleis vigents, i no es deixen portar per sentiments de venjança ni rancúnia, ni pel que poden publicar els mitjans de comunicació, o els partits més extremistes.

Haig de confessar que m'agrada que la majoria al Tribunal Constitucional hagi canviat, perquè considero que era massa tòxica, i confio que per malament que ho facin els nous jutges i la nova majoria, no sigui pitjor de com fins ara. Hi ha, però, moltes lliçons pendents i caldria que de mica en mica milloréssim aquest estat de dret que hem observat com trontollava. Ni els partits polítics actuals ni la societat en general està massa en condicions de donar lliçons de res, i és per això que ens hem de mantenir en alerta i opinar sobre tot allò que passa, amb tots els arguments possibles. Veurem com s'inicia aquesta nova etapa, i si podrem felicitar-nos dels canvis produïts.

Cop d'estat dels magistrats

El dibuixant Miquel Ferreres, que ens ofereix una il·lustració diària a l'ARA, a la secció 'A la contra', és un provocador nat, però a la meva manera de veure-ho, molt oportú i encertat. Avui podíem veure el dibuix que acompanyo en aquest text, i que d'alguna manera explica el què està passant a l'estat espanyol, i que aquests darrers dies també he comentat en aquest blog.

També el periodista Antoni Bassas en parla a la seva columna i és ben cert tot el que hi diu. Realment el govern socialista i el seu partit polític en general, està experimentant allò que estava reservat per a nosaltres els catalans. El desprestigi cap al nostra Parlament, per part de la judicatura espanyola, ara també s'ha traslladat al Congrés de Diputats.

És una vergonya tot el que està passant, on la dreta espanyola, a través dels seus partits polítics, els seus mitjans de comunicació i els seus tribunals de justícia, no té cap mena d'escrúpol a l'hora de demostrar que és parcial, interessada i decididament bel·licosa, per evitar que la democràcia del nostre país tingui un respir.

No ho desitjo a ningú, i per tant tampoc m'agrada el que està passant al Congrés de Diputats, però d'alguna manera serveix per demostrar que la democràcia al nostre país està en perill, i que els catalans, amb més o menys raó, ens queixem amb arguments que se sustenten.

Probablement ens hem equivocat en moltes coses, però el que està clar és que des de sempre hem tingut una pressió molt forta perquè no aixequem el cap. Ens han buidat la caixa, no ens estimen, però no ens deixen marxar perquè necessiten els nostres diners.

A diferència d'altres països, on s'ha intentat facilitar les coses, ser amables i fer concessions per fer perdre les ganes d'independitzar-se una part del país, aquí a Espanya han intensificat encara més els greuges, els insults i la repressió, amb l'excusa de la sagrada unitat de la nació. Realment no som res més que uns súbdits sotmesos a la voluntat d'una majoria que ens menysprea, però que farà l'impossible perquè ens mantinguem sota el seu domini pels segles dels segles.

El govern socialista ha de prendre nota de quina és la realitat del país. Ells governen, però ho fan en tant i en quant els permet la dreta, que mai ha deixat de dirigir, directament o indirecta, el destí de la nació.

Recusacions que no porten a enlloc

Els recents nomenats per formar part del Tribunal Constitucional, Concepción Espejel i Enrique Arnaldo,  han estat recusats per part de líders independentistes, en considerar que són totalment parcials com per no poder formar part del Tribunal. A part de la seva ideologia clarament en consonància amb el PP, el senyor Arnaldo té un passat molt obscur en temes de corrupció.

A ningú li ve de nou aquesta situació, sobretot tenint en compte com han actuat jutges i magistrats durant el Procés, però també en altres ocasions amb l’esquerra de fons. Ni Llarena ni Marchena són aigua clara, i les darreres manifestacions, en què menystenen el que puguin dir els tribunals de justícia europeus, deixen en evidència quin tipus de jutges tenim a Espanya.

La llàstima d’aquesta recusació és que no servirà per res, ja que qui haurà de decidir si la prenen en consideració, té molt clar que no.

Ni jutges, en els seus tribunals, ni polítics a les diferents institucions faran res per posar entre les cordes al rei emèrit. En aquest cas sí que tots es posen d’acord, també amb els socialistes, que són poc valents a l’hora de dir les coses pel seu nom.

Repartiment de jutges

Observant com s'estan repartint els candidats al Tribunal Constitucional entre el PP i el PSOE, et mereix molt poca confiança sobre la independència dels poders Judicial i Legislatiu. Una politització de la justícia que desanima els demòcrates del país.

T'adones que la Justícia està en mans d'unes persones que juguen poc amb la imparcialitat que hi hauria d'haver, sinó que estan totalment subjectes al seu pensament ideològic i polític. Els dos partits polítics donen per entès que les persones escollides per formar part del Tribunal Constitucional, actuaran d'una manera determinada, al marge de quin sigui el tema a jutjar o decidir.

Pel que fa a casa nostra, està molt clar que sigui qui sigui el qui entri a formar part del Tribunal Constitucional, ho tenim molt magre perquè ens vagin a favor, doncs fins i tot els magistrats més progressistes van en contra. I és en aquest punt que et planteges què esperes de la democràcia? 

Les persones que defensem que el poble és sobirà, ens trobem amb l'entrebanc de les lleis i la seva interpretació, i la impossibilitat de canviar-les, perquè qui ho podria fer ha estat nomenat a dit en la defensa d'una ideologia concreta. Ho hem vist en decisions on el legislatiu ha donat per bones i el judicial les ha fet rectificar. 

La dreta, quan està a l'oposició, es val del poder judicial, que li acostuma a ser favorable, per desfer allò que aprova la majoria del Congrés de Diputats, que hi és representat el poble que els ha escollit. Aquesta contradicció no és nova d'ara, però darrerament els polítics s'han acostumat a fer-ho passar tot per la Justícia, donant-los més relleu del que seria convenient.

Anem a Europa a la recerca de la Justícia

L'esperança de molts independentistes és la resposta dels tribunals de justícia europeus, ara que ja s'hi pot acudir. La llàstima de tot plegat és el temps que trigaran a dictar sentència, però com a mínim es desitja que aquesta sigui favorable i contradigui les sentències que els tribunals espanyols han dictat.

És evident que la posició de dos dels magistrats del Tribunal Constitucional és un suport important a aquesta esperança, i que com a mínim hi ha hagut algú que ha solemnitzat que les sentències als presos polítics jutjats són desorbitades i que en el cas dels dos jordis, posen en perill la llibertat d'expressió i de manifestació.

No hi ha dubte que el litigi està en el currículum dels jutges que conformen els tribunals espanyols, la seva herència del franquisme, com ho demostra l'informe contrari a il·legalitzar entitats i fundacions que defensen el franquisme.

Hem de confiar que a la llarga Europa ens defensi d'aquests nostàlgics autoritaris i repressors, per convertir Espanya en un país més democràtic sense el llegat del dictador. No hi ha dubte que l'empresa és difícil, perquè tenen massa suport, i ens trobem en una època en què l'extrema dreta es troba valenta i la crisi social i econòmica l'ajuda en el seu discurs populista i mentider.

Via oberta al Tribunal Europeu de Drets Humans

Una notícia que no passa desapercebuda avui és el fet que dos magistrats del Tribunal Constitucional avalin la reforma del delicte de sedició. Normalment els magistrats, tant del Suprem com del Constitucional, tenen molt interès en sentenciar per unanimitat, sobretot els temes relacionats amb el Procés i els independentistes, però de tant en tant hi ha algú que se'n surt.

No sé si és una gran notícia, però com a mínim avança en la línia de destrossar aquell mur ideològic que impregna el Poder Judicial a Espanya. Amb la resolució hi ha per una banda la via oberta per anar a Europa, que bàsicament era el gran objectiu, sabent que no hi hauria sentència favorable al recurs, i per l'altra el fet que es trenqui la unanimitat.

Si el govern del PSOE fos més valent, ho hauria d'aprofitar per modificar la llei. Tindria majoria políticament parlant, i a més una escletxa oberta per aquests dos magistrats. El problema és que el PSOE no és valent, i que Pedro Sánchez incompleix sistemàticament les seves promeses. És un fet molt habitual entre els polítics, però en el cas de Pedro Sánchez és una constant.

Desconec si aquest trencament de la unanimitat afavorirà una sentència propera als interessos dels polítics catalans condemnats, però en tot cas no ho ha de perjudicar. La llàstima és el temps que el Tribunal europeu trigarà a dictar sentència i, per tant, els anys que hauran de continuar empresonats.

Els fiscals contaminats

Ara que plega, ara s'atreveix a dir-ho en veu alta. El tinent fiscal del Tribunal Suprem, Luís Navajas, diu que hi ha fiscals que estan contaminats ideològicament i que no haurien d'intervenir. De fet són unes declaracions que en tot cas ens sorprenen que es facin, encara que sigui a vigílies de la jubilació, però el contingut el coneixem de sobres.

No només hem de col·locar-hi fiscals, sinó també jutges i magistrats. Si en política parlem de corrupció, quan entrem al poder judicial hem de parlar de contaminació ideològica. El conservadorisme és tal, que fa difícil qualsevol intent d'avançar cap a la democràcia i la llibertat d'expressió.

Esclar que tenim exemples arreu, i precisament aquests dies parlem del Tribunal Suprem dels EUA, arran de la mort de la jutgessa Ruth Bader Ginsburg, progressista com poques i que serà substituïda per una dona, segons diu el president Trump, que venint d'ell serà ultra conservadora com n'hi ha moltes.

L'article a l'ARA d'aquest dilluns, de Josep Lluís Martí, explica molt bé el cas, fent ènfasi a la importància dels poders que té el Tribunal Suprem d'aquell país, i el que pot arribar a fer amb efectes no tan sols interns, sinó d'arreu del món.

Al nostre país, però, només fan declaracions interessants les persones jubilades o a punt de ser-ho, com és el cas d'avui. Mentre exerceixen estan molt calladets, no fos cas que els toqués el rebre. Vivim de la història, del que ha passat i s'ha fet malament, però ja no hi ha remei. La llibertat d'expressió és castigada i sovint actua l'autocensura, que és encara pitjor.

Luxemburg diu que Espanya no ho va fer bé

Què passarà amb la taula de negociació entre el PSOE i ERC per a la designació de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol, després de la sentència del Tribunal de Luxemburg? ERC esperarà realment la reacció del PSOE? Hem d'estar contents de com han anat les coses?

M'he cansat de repetir que a Espanya es fan les coses malament i tard. El Poder judicial espanyol torna a rebre una bufetada de tribunals europeus, que si tinguessin un mínim de dignitat els cauria la cara de vergonya, però no!

Estic segur que els magistrats sabien que passaria això, però ho prefereixen abans que deixar Junqueras en llibertat i sense judici. No els molesta fer el ridícul, perquè no els hi passa res. Si haguessin de pagar les conseqüències d'una mala praxis, potser la cosa canviaria, però com que no passa res, ells continuen amb la seva.

No entraré a parlar de com acabarà tot plegat perquè ja hi ha gent entesa que ho està escrivint i opinant. Només em quedo amb la manifestació del meu rebuig al sistema judicial espanyol, amb tots els seus jutges, fiscals i magistrats. Considero que no apliquen correctament la Justícia, per interessos de classe i ideologia, i que Espanya no té solució governi qui governi. 

Malgrat Europa ens ha decebut darrerament, som conscients que només des d'Europa podrem anar aconseguint rectificar els errors, voluntaris al meu entendre, dels diferents poders de l'Estat. La llàstima, com dic sempre, és que la lliçó l'expliquen tard, quan les persones afectades ja han sofert les penes indignes.

Què vol que li digui el senyor Lesmes?

Em demana perdó per la manera com el Tribunal Suprem ha portat el cas de les hipoteques. Només per aquest cas? És evident que la reputació d'aquest tribunal ja fa temps que va per terra. No només aquest tribunal, sinó també el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial i tots els seus jutges i magistrats.

Ha reconegut l'error!, algú dirà. I què? De què servirà? Sincerament jo li demanaria que dimitís. Seria el millor que podria fer, i no li ha de costar gaire perquè, si no estic equivocat, el càrrec està a punt de caducar. El xollo no! Aquests s'ho han muntat molt bé per morir rics, malgrat la seva actuació.

Tot el sistema judicial està podrit! S'ha perdut la confiança perquè la justícia que s'administra en aquest país ha perdut tota credibilitat. Ja ningú es creu que la justícia és la mateixa per a tothom, i que els jutges no actuen pressionats ni per convenciment polític. Més evident no podia ser, i ara resultarà que els haurem de perdonar per haver obrat d'una manera tan grollera, judicialment parlant.

No sé què espera de la ciutadania el senyor Lesmes. Segur que dels independentistes no n'espera res més que menyspreu i rebuig. Ha quedat demostrat que la incapacitat política de M. Rajoy per gestionar el tema català, va aprofitar el poder judicial, amb arrels profundes del franquisme, i sense haver transitat, per imposar la seva llei al marge de qualsevol principi democràtic. La llei per sobre de tot, també dels drets humans.

Sense seguretat jurídica

El corporativisme dels jutges funciona de manera hermètica i si el que es tracta és d'atacar els nacionalistes catalans, encara més. Aquests dies que s'ha donat a conèixer el xat dels jutges atacant els independentistes i insultant-los, també als seus votants, sembla com si ens vingués de nou. Crec que sense haver-ho llegit ens ho podíem imaginar. Hem pogut comprovar la prevaricació de jutges, el nomenament fraudulent de magistrats del Suprem i les acusacions sense fonament de rebel·lió i sedició, i no hi ha hagut cap tipus de fractura, ni entre els membres del Tribunal Suprem i el Constitucional, ni entre aquests i els partits majoritaris espanyols. Sabent això què ens sorprèn?

Les persones, siguin jutges o mecànics de cotxe s'expressen tal com pensen i quan estan convençuts que tenen raó i que els altres són el diable, arriben a desbarrar tant com poden. Té lògica que el xat que comparteixin s'utilitzi per fer-se forts contra l'independentisme. No es tracta de recollir arguments, sinó d'unir-se per combatre-ho a la força.

Estic convençut que aquest xat no passarà d'una simple anècdota i en tot cas ens pot servir, si encara portàvem el lliri a la mà, per desconfiar encara més dels togats, sobretot quan actuen de manera prepotent, prevariquen i encallen el procés judicial que els interessa i acceleren el que consideren adient.

Ens posarem aviat d'acord en afirmar, tal com diu el president Torra, que a Espanya no hi ha seguretat jurídica per als independentistes, i això és greu.

Justícia en hores baixes

L'obertura de l'any judicial marcat pel procés contra Catalunya, segons diuen els diaris, jo hi afegeixo marcat per la vergonya d'un poder judicial venut al poder polític amb l'únic pretext de la defensa de la unitat d'Espanya, per sobre de qualsevol dret i moral. Aquesta vergonya que hem desemmascarat els catalans que hem protestat des del primer dia, i que ha rebut el suport dels tribunals europeus que han intervingut. És per això que quan veig la fotografia de l'acte d'inauguració, amb el rei al mig somrient, em produeix un fort rebuig i desitjo que al final es faci justícia de veritat.

Estic d'acord amb el president del Tribunal Suprem quant a la meva desafecció del poder judicial, però no culpo els mateixos poders polítics que ell té presents, sinó el mateix poder judicial i els partits polítics a qui s'ha venut des de sempre. Culpo el conjunt de magistrats que continuen la ideologia franquista en defensa del poder establert i en contra de la ciutadania, i en el cas de Catalunya, en contra dels drets universals dels catalans.

És una vergonya que haurem de patir encara molts més anys, però tinc la certesa que al final hi haurà justícia, no pas plantejada pels actuals jutges i magistrats, sinó pels jutges i magistrats que hem pogut veure que respecten els drets des de diferents estats europeus.

El judici que preveuen per aquesta tardor i començaments de desembre serà una farsa i entenc que el president Torra avanci que no hi creu, perquè som moltes les persones que no hi creiem, perquè la base en què se sustenta està podrida i amb la sentència preparada, passi el que passi. 

Els ex ens entenen, els actuals ens castiguen

Per què només critiquen tenir presos polítics els 'ex' magistrats del Tribunal Suprem o el Constitucional? És que només s'han jubilat els bons? O bé passa que mentre exerceixen no poden dir el que pensen? No porto el compte, però més d'un ha criticat que es mantingui presos els polítics catalans. Al meu entendre només s'explica pel que ja he escrit més d'un cop: no es planteja justícia, sinó venjança.

L'article de Javier Pérez Royo, aquest dilluns a l'ARA, és com sempre molt aclaridor de quina és la situació real a Espanya en relació a la política i la justícia. Us aconsello la seva lectura, que no ens allibera del patiment d'aquests mesos, però a alguns ens ajuda a entendre la maldat de la situació en què ens trobem.

Estic convençut que el temps donarà la raó als independentistes, que segur que han comès errors, però també és ben cert que la contra no és honesta, sinó totalment interessada, utilitzant totes les armes a la seva disposició, amb la col·laboració de la premsa espanyola prostituïda i uns polítics, els de C's, que són la perdició d'Espanya.

Ens estem oblidant que els polítics són servidors del poble, i ho estem oblidant quan donem suport a personatges com els de C's.

Un estat espanyol sense sentit del ridícul ni vergonya

El govern de M. Rajoy amb la complicitat de jutges i magistrats dels tribunals de justícia espanyols han situat l'Estat espanyol i conseqüentment tot el poble espanyol en la ridiculesa més extrema, però el que és pitjor, en una posició antidemocràtica d'indefensió dels drets fonamentals de les persones. I encara és més greu si tenim en compte que han comptat amb la col·laboració explícita de les forces polítiques de C's i PSOE.

El poble espanyol no es mereix aquest govern, però tampoc l'alternativa política dels actuals socialistes i l'extrema dreta de C's. Com vaig sentir a dir fa uns dies a l'exministra Montserrat Tura, la història de la caiguda de la dreta representada per UCD, substituïda per una dreta encara més dura com va ser AP, ara es pot repetir amb la caiguda del PP, i la seva substitució per un partit dretà encara més radical com seria C's i, perquè no, amb la col·laboració de VOX.

Els mals auguris no preveuen una millora de la democràcia a Espanya i això seria el que ens impulsaria a voler sortir del regne. Catalunya, amb tots els seus defectes i virtuts, no pot aguantar més una situació política i social tan negativa i injusta, i la insistència en voler sortir, ha fet guanyar punts a una dreta radical, la de C's, que mai hauria d'haver obtingut la representativitat que ha arribat a tenir a Catalunya, gràcies sobretot a la caiguda en picat del socialisme català, sotmès a les voluntats del PSOE i a la incapacitat i mediocritat dels actuals dirigents del PSC.

Figures com Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma, haurien pogut reflotar el PSC si no haguessin patit la pressió interna de polítics del nivell d'Iceta i els seus col·laboradors més propers, Illa, Granados...

La lluita pacífica dels catalans, convençuts que el model de país que se'ns imposa des de l'Estat espanyol no ens convenç ni el volem, continuarà fins a aconseguir un país més just i democràtic per als seus habitants i el futur dels nostres fills.