Reflexió lingüística

S'ha d'imposar una llengua? Quina diferència hi ha entre protegir una llengua i dictar lleis que obliguin a utilitzar-la? El català necessita que se'l protegeixi? Si una majoria de catalans parla el castellà, per què tants esforços perquè ho facin en català?
Podríem formular més preguntes, però n'hi ha una que m'hi vull referir i és la que ha mogut un arenyenc a promoure una manifestació contra la política lingüística de la Generalitat. El seu negoci només està retolat en castellà i per tant no compleix la normativa que diu que com a mínim ha d'estar escrit en català.
A mi m'agrada passejar pel carrer i veure el rètols en català. Recordo que quan era petit això era més difícil i potser feia que t'hi fixessis més, i això m'ha quedat. Quan vaig anar a Barcelona per estudiar a la Universitat, em va estranyar veure escrit "Pollería" o "Charcutería", ara segur que hi ha més rètols en català i això ha estat possible gràcies a l'esforç polític per recuperar el català.
Què hauria passat si TV3 hagués estat una televisió bilingüe? Que passaria si no existís la immersió lingüística a l'escola? Què passaria si no es dediquessin recursos públics per protegir i fomentar l'ús del català?
És un encert que les botigues s'hagin de retolar en català, com a mínim? La reacció d'aquest arenyenc és una provocació política (l'arenyenc en qüestió es va presentar a les eleccions municipals per Ciudadanos - Partido de la Ciudadania)? Beneficia la llengua aquestes mesures? si no existís aquesta normativa, lliurement retolarien les seves botigues també en català?
Jo penso que un ha de ser molt sincer i pensar-s'ho dues vegades abans de fer declaracions fàcils. No és tan senzill, perquè malauradament encara estem sortint dels quaranta anys de dictadura. Una dictadura que ens va fer molt mal, sobretot a la llengua i a tots els nostres drets com a catalans. Sisplau, no caiguem en l'error de comparar la dictadura que prohibia l'ús del català amb les mesures protectores del català. Valorem, en tot cas, si encara necessita protecció.

Preparant la pólvora

La senyora Camacho ja sap com plantejar la campanya electoral. Feia dies que hi anava donant voltes i no trobava cap tòpic que li anés bé. Necessitava alguna cosa que cridés l'atenció, que portés polèmica i li permetés sortir a les pàgines dels diaris i a tots els mitjans de comunicació. Sabia que parlar en positiu no engrescaria ningú, i per tant havia de buscar quelcom transgressor, que escandalitzés a uns quants, però que fos molt populista, que enganxés la gent fàcil.
A la senyora Camacho, Vic li ha fet obrir els ulls. Una ciutat on la segona força política local és la del xenòfob Anglada, amb un 25% d'immigrants, i que acaba de ser notícia pel document aprovat sobre l'empadronament dels sense papers, els immigrants il·legals.
No cal ser molt espavilat per endevinar que la immigració és un tema que comporta polèmica, de manera fàcil, que es pot fer un discurs demagògic, ple de tòpics i populista per engrescar les masses. Veurem el to que farà servir, però a mi, d'entrada, ja m'ha fet perdre la poca credibilitat que en pogués inspirar.
El senyor Mas, en una entrevista al programa Àgora de TV3, va dir que el seu discurs seria en positiu. M'agradaria poder-ho creure. S'ha de dir que em va agradar les respostes i el to amb que les va fer, encara que pugui no estar-hi d'acord. Tant de bo sigui fidel a la seva promesa. Tot i així, avui llegint el diari he vist que el seu partit està preparant una campanya contra el traspàs de rodalies. Resulta que el tripartit no ho sabut fer bé. No serà que el problema és que no ho ha pogut fer ell? Li recordem l'entrevista amb el president Zapatero a les vigílies de l'aprovació de l'Estatut?
El President Montilla vol donar la sorpresa i acabar primer. Per què no? Durant aquests anys ha estat fent equilibris amb els companys de viatge i no li ha estat fàcil. Caldrà veure si l'experiència l'ajuda a l'hora d'encetar un nou equilibri, a l'hora de convèncer els que defensen Catalunya i els que es troben molt bé amb els seus socis espanyols. A la seva colla hi són tots i no sé si aconseguirà mantenir-los i afegir-hi els que li falten.
ERC mantindrà una lluita particular per convèncer que l'alternativa Carretero és foc d'encenalls i fer veure que és molt fàcil defensar postures independentistes i rupturistes des de l'oposició, o a la xarxa d'Internet, però no és el mateix quan es té la responsabilitat de govern, i d'això es tracta oi?
ICV haurà de recompondre una mica els mobles després de les notícies sobre l'incendi d'Horta de Sant Joan. S'ha de dir que els tres consellers que hem conegut, no han tingut massa sort i han fet tots els papers de l'auca. Hi ha més gent i amb més bona premsa que poden aspirar a ser útils per sumar.
I després tenim Ciudadanos que esperen tornar a sorprendre, malgrat les picabaralles viscudes i al missatge monotemàtic, i que potser hauran de competir amb Unión Progresso y Democracia, probablement els representants de qui voldria que la idea "Catalunya" desaparegués de la memòria.
Falten mesos perquè comenci la campanya electoral, però la precampanya... ja ha començat!

Responsabilitat i competència

Continua la polèmica arran de la negativa de l'Ajuntament de Vic a empadronar les persones estrangeres sense visat de residència. No hi vull entrar perquè ja en vaig parlar fa uns dies, però sí que voldria comentar que és graciós que segons quan es sigui tan meticulós i en altres casos es justifiqui la situació il·legal. Si el full padronal és la clau perquè siguin atesos als centres d'atenció primària, no podem negar el padró a ningú, però si volem fer bé les coses i evitar contradiccions, cal que repassem la legislació vigent i corregim allò que no rutlla.
Avui, però la notícia era la compareixença dels consellers d'ICV, és a dir, de Medi Ambient i d'Interior, per entendre'ns. Havien d'explicar el que va passar l'estiu passat amb l'incendi d'Horta de Sant Joan. Havien de declarar si és cert que varen ocultar informació.
A la política hi ha uns principis que són claus i un d'ells és la transparència. Si volem que la ciutadania ens tingui confiança no podem amagar res. Si és cert que el govern coneixia que la causa de l'incendi no era el llamp, s'ha d'exigir responsabilitats a qui ha mentit; si es tracta de desconeixement, potser caldria analitzar si el problema és d'incompetència. Hi haurà fets que en un moment donat s'hauran de silenciar, però mai enganyar ningú. Aquí rau la gran diferència que no sempre s'entén, per una banda i l'altra. Si realment volem fer camí junts, cal ensenyar les cartes, encara que això pugui semblar que ens debilita. Si no en som capaços, no pretenguem fer colla.

Un nou aeroport a Catalunya

Ja em permetran els neuròtics, obsessius i monotemàtics malaltissos que dediqui el meu post a parlar de la inauguració de l'aeroport de Lleida. És molt probable que no els interessi gens, perquè és clar... no genera suficient polèmica i és massa terrenal. No amago el meu desencís per tanta paranoia i ridiculesa, que no fa més que empobrir la nostra capacitat intel·lectual, rebaixant-nos a una simple reivindicació, per important que aquest sigui, que ho és.
Avui Lleida s'ha sumat a la xarxa d'aeroports catalans, al marge de solucionar la identitat de qui els gestiona i les picabaralles entre l'Estat i la Generalitat. Per cert, l'altre dia escoltava com un tertulià de la ràdio es preguntava si no era estat també la Generalitat, i si ho era, per què tantes reticències a cedir la gestió de proximitat.
Sigui com sigui, a partir d'avui els lleidatans i veïns podran viatjar en avió sense necessitat de desplaçar-se a Barcelona o Reus, com a mínim per algunes destinacions. M'imagino que dependrà de la demanda que les destinacions s'ampliïn, i també, no cal oblidar-ho, de les mesures que s'apliquin per bonificar les companyies que han fet el pas d'incloure Lleida com una de les seves destinacions.
No fa gaires mesos vaig anar a l'aeroport de Girona, el de Reus no el conec, i vaig quedar parat de com ha canviat. D'aquell mini aeroport del començament, que semblava de joguina, a l'actual, hi ha una gran diferència. Suposo que el mateix passarà a Lleida, i això anirà en benefici de l'economia de l'àrea, del turisme i dels residents que a vegades hem vist més propers a l'Aragó que a casa nostra.
Felicito els lleidatans, i els animo a fer ús del nou mitjà de comunicació que tenen al costat de casa.

Transmetre les idees i pensaments

Aquesta tarda he dedicat una estona a escriure el meu article de l'Ametlla per al mes de febrer. A diferència del que és normal amb mi, aquesta vegada l'he reescrit totalment. A vegades et deixes emportar pel moment que vius, i això és el que em va passar la setmana passada quan el vaig escriure per primera vegada. Després en la primera lectura ja vaig veure que l'havia de fer diferent, no tant perquè no m'agradés, sinó pel to i perquè vaig considerar que no era el lloc adequat per aquell article. Tot això gràcies a la reflexió familiar que sempre mantenim i que tant m'ajuda.
Avui he agafat la mateixa idea, però l'he escrit diferent, ressaltant allò que calia i deixant en un segon lloc l'anècdota o el rampell, que sempre és bo que hi sigui, però no a primera fila ni massa destacat.
No cal dir que on estàs, la feina que fas, la responsabilitat que tens, la imatge que vens... tot això condiciona l'escrit i la seva lectura, la intencionalitat i la interpretació. Segur que d'aquí un temps, quan la meva situació sigui diferent, també els escrits canviaran, no només pel pas del temps i l'edat, sinó per la llibertat de dir, encara que el mateix, de manera més clara i entenedora.
I amb música clàssica eslovaca he acabat de redactar la meva idea que tinc ganes de donar a conèixer. Això, si en una segona lectura no hi busco més canvis. Demà diumenge ho repassarem.

Ajudem Haití

Avui us reprodueixo la carta que he rebut de la Núria, amiga de la família i a qui citava fa un parell de dies quan parlava del terratrèmol d'Haití. Us animo a col·laborar en l'ajuda al poble més pobre d'Amèrica i un dels més pobres del món.

Fa tres anys vaig anar a buscar la meva filla adoptiva a Haití. L'orfenat on ella estava, el GLA (God's Littlest Angels), el dirigeix una dona americana que es diu Dixie Bickel. Tenen una pàgina web (que gestionen també des d'EEUU) on expliquen la feina que fan amb els nens orfes.

En aquesta mateixa pàgina (a la part superior dreta) hi ha una pestanya que permet fer donacions a través de PayPal.

El pagament es fa amb targeta de crèdit i no hi ha cap tipus de comissió. És un sistema segur i comprovat. L'import íntegre arriba directament al God Littlest Angels. El fet d'haver utilitzat aquest sistema diverses vegades i que m'hagi anat bé i també el fet de saber que els meus diners han arribat directament a persones que estan allà mateix i que els saben gestionar amb ètica i transparència m'anima a explicar-t'ho per si tens ganes d'enviar ajuda econòmica a Haití i trobes que aquesta és una bona manera de fer-ho.

Les imatges que veiem per la televisió ens deixen consternats. El cor ens diu que volem ajudar i no sabem com. Hem pensat que, com a mínim, volíem explicar aquesta manera d'enviar ajut per si a algú li podia interessar. Nosaltres hem estat allà i sabem que aquest camí és d'absoluta confiança.

Ara, per desgràcia, encara hi haurà molts més nens orfes. Però segur que, a més a més, des de GLA s'organitzaran per ajudar també a altra gent del seu entorn que ho necessiti (com ho varen fer quan hi van haver els huracans).

T'encoratgem a enviar una petita ajuda, ni que siguin 5 o 10 euros.

Si vols seguir la informació sobre les conseqüències del terratrèmol, des de GLA tenen una adreça on pengen fotos i vídeos.

T'agrairé que, si ho veus convenient, enviïs aquest e-mail als teus coneguts.

Moltes gràcies,

L'esca del pecat

No acostumo a fer profecies ni pretendre endevinar el futur ni crec en la predeterminació. El futur el construïm nosaltres i en som completament responsables, no únicament responsables. Malgrat tot cada vegada tinc més clar que les persones abnegades i disposades a donar a canvi de res, seran més necessàries perquè n'hi haurà menys. Estem construint una societat que castiga el que treballa i premia el gandul. No sé si és un canvi de valors, una pèrdua de valors o simplement la degradació de la col·lectivitat.
Quan parles de l'escola, de les relacions entre els alumnes i professors, i d'aquests amb els pares, t'expliquen les dificultats creixents per aconseguir harmonia, per aprofitar el temps, per evitar el fracàs escolar, i els llestos són mal vistos i els rucs els líders del grup. Si parles d'entitats et comenten que cada vegada és més difícil trobar gent disposada a dedicar unes hores al grup. Si ens fixem en el món de la política, veus que els partits els costa trobar persones vàlides per liderar projectes, que renunciïn a part de la seva vida professional i familiar per dedicar-ho al partit, a la política, i potser sobren aquells que només busquen aprofitar-se'n. I així podríem anar continuant.
Les coses no surten soles, es necessita treball, hores de dedicació, esforç, i sovint cal prendre decisions, prioritzar... i això comporta riscos, equivocacions, i immediatament crítica, no sempre constructiva. També manipulació, interessos personals, deliris, afany de lucre, de poder, de nom...
No és estrany doncs que hi hagi qui visqui de riure's dels altres, d'insultar, de calumniar, de manipular la innocència sacrificant el que arrisca, tot això des de la impunitat, al darrera de la tanca, protegit per l'anonimat, o pel morbo de la massa que desitja que tornin a alliberar Barrabàs perquè pengin al mestre. La vida, en essència, malgrat tot no és tan diferent.

Dolor a Haití

Avui la notícia ens ve d'Haití, un dels estats més pobres del món i que fa bona la dita sempre plou sobre mullat. Encara no hi ha xifres de persones mortes, però tot fa pensar que la llista serà llarga i les obres de reconstrucció duraran mesos si no anys.
Situacions com aquestes et comporten un conjunt de preguntes, totes elles al voltant de la indignació, la ràbia, els sentiments d'impotència, de tristesa, i allò que ja he pogut llegir en més d'un comentari: sempre passa als més pobres.
Quan he sentit la notícia del terratrèmol he pensat amb la Núria que per dues vegades ha anat a Haití per adoptar dues criatures, els seus fills. També amb la Pilar que hi va ser una vegada per fer-hi una d'aquelles conferències que acostuma a fer, encara que més a prop i a països més desenvolupats.
Quan has visitat un país que després pateix alguna catàstrofe o fet luctuós, sembla que ho vius més intensament. Em ve a la memòria una glorieta que hi havia a la plaça principal de Sant Cristóbal de las Casas, on hi havíem anat a esmorzar un parell o tres de dies, quan pocs mesos més tard vàrem saber que hi havia hagut un tiroteig amb morts. En el cas d'Haití, que no conec, penso amb edificis nobles o significats de casa nostra i me'ls imagino enderrocats. La Universitat de Barcelona, el Palau de Pedralbes, la Sagrada Família... però el pitjor de tot és imaginar-te les persones sense vida sota les runes. Avui és un dia trist i només podem demanar que qui estigui en condicions de mitigar el dolors dels haitians, que no s'aturi ni un moment.

Els fets de Vic no són un bolet

No em podia passar per alt, primer per tractar-se de Vic i també perquè durant vuit anys vaig estar treballant al Padró d'Habitants, i ara, com a regidor de Nova Ciutadania fins aquest any i regidor d'Administració General en aquest mandat, he estat i estic molt lligat amb temes d'empadronament.
Haig de dir que em va sorprendre l'actitud decidida de l'Ajuntament de Vic, amb el seu alcalde al capdavant, no pas perquè pensés que era una ximpleria el que estava dient, sinó pel seu atreviment en tocar un tema tan sensible.
La posició plantejada a Vic no és, al meu entendre, una bona solució ni tampoc justa, però cal que se sàpiga que en qüestió d'immigració hi ha uns buits legals que perjudiquen directament l'administració local i que quan escolto la ministra De la Vega fer afirmacions tan alegrament, "Hay que sujetarse a la ley", jo li respondria que hi ha un cúmul de contradiccions en les lleis que toquen d'una manera o altra el fet migratori, que provoca desconcert i indefensió als ajuntaments.
Si bé abans s'entenia el Padró com l'eina municipal que permetia planificar des d'un punt de vista urbanístic, social, econòmic, i la responsabilitat del seu manteniment era dels ajuntaments, ara tot plegat s'ha desvirtuat i és l'Institut Nacional d'Estadística (INE) qui fa i desfà, i no rep cap conseqüència de la seva fiabilitat o no, de si s'ajusta a la realitat o no.
Qui rep les conseqüències dels pisos pastera? dels contractes il·legals d'habitatges? dels pisos habitats sense cèdula d'habitabilitat? de la llista d'aturats en una població? El ministre Gorbacho sap que hi ha unes reivindicacions dels alcaldes per aconseguir resoldre les contradiccions entre lleis de diferent competència. Fa molts anys que es reclama una legislació clara que evitaria posicions com la de l'Ajuntament de Vic, que no comparteixo, ja que penso que el Padró ha d'explicar qui viu a la població independentment de la seva situació jurídica, social, política... però en canvi s'ha de poder regular que els pisos on s'empadronen les persones, disposin de la cèdula d'habitabilitat, tinguin un contracte de lloguer o propietat registrat, no sobrepassin el nombre de persones que hi caben... Estar empadronat et dóna drets, però també t'exigeix deures, i els ajuntaments, com administració més propera a la ciutadania, han de poder treballar amb les millors eines i en les millors condicions possibles. El tema dóna per molt més del que s'escriu en un post, i m'agradaria que l'alarma de Vic servís per trobar les solucions que fa tants anys es reclamen.

Avatar i els seus efectes

A la feina riem quan els dic que l'última pel·lícula que vaig anar a veure va ser l'estrena de Ben-Hur. La veritat és que hi vaig molt poc, i no recordo quan va ser la darrera vegada. Avui, però quan he llegit la notícia he pensat que potser faig bé d'anar-hi tan poc.
"Avatar provoca depressions i pensaments suïcides entre els seus admiradors". Això és el que es dedueix al llegir els fòrums d'Internet, i segons sembla es deu al fet de no poder gaudir de la vida de Pandora, el planeta on passa la història de la pel·lícula.
Segurament no seria la pel·lícula del meu estil, si és que encara puc parlar d'un estil que m'agradi per sobre dels altres. Recordo molt bé les pel·lícules d'Art i assaig, les paisatgístiques, les que es basaven en les relacions humans, també amb components històrics... no he aguantat mai les pel·lícules de ciència ficció, sempre he preferit les referides en temps present o passat. Passolini, Fellini, Bergman... em falla la memòria i mai he sigut capaç de recordar els noms dels actors ni les actrius.
Sembla ser que la gent, en veure totes les excel·lències del món de Pandora, s'adona de les misèries del nostre món i ho enveja i es disgusta pensant el malament que tractem la naturalesa, els éssers vius, el medi ambient...
Probablement hi podríem trobar la part positiva i tractar de convertir el nostre món en aquest imaginat amb tanta excel·lència. No podem fer miracles, però podem contribuir amb el nostre gra d'arena. Si tots hi posem la nostra part, serem capaços de canviar el món, i hi ha moltes coses a canviar.

Després de cinc anys

El temps passa molt de pressa. Va ser el dia 9 de gener de 2005, ara fa cinc anys, que vaig estrenar aquest blog amb el meu primer apunt. Durant el primer any escrivia de tant en tant, i a finals del segon any vaig començar a fer-ho diàriament, i fins avui he mantingut el ritme.
Aquesta tarda he agafat el llibre de Joan Majó, "No m'ho crec!", i me l'he llegit d'una tirada. La Dolors me l'ha fet portar perquè, arran de la xerrada de divendres, li varen venir ganes de llegir-lo i que també ho fes jo.
De fet, farà un parell de mesos vaig tenir l'ocasió d'assistir a una conferència a càrrec de Joan Majó, ex alcalde de Mataró i ex ministre d'Indústria. El tema de la xerrada era el mateix que el llibre que m'he llegit avui, i d'alguna manera donava alguna pista sobre preguntes que ens fèiem divendres al Debat i Tertúlia.
Joan Majó no es creu "que perquè uns centenars de milers de nord-americans no paguin, es pugui enfonsar el món." El llibre, amb una explicació molt planera, dóna unes pautes sobre la crisi que patim deixant ben clar que no és una crisi financera, sinó econòmica. I una altra idea interessant: no ens trobem davant d'una crisi cíclica d'un model econòmic, sinó en la mateixa crisi del model.
Deixeu-me que afegeixi un altre element important i que ha estat motiu de crítica per part de qui ho veia diferent. Joan Majó defensa el posicionament keynesià de que ara és hora d'invertir en obres públiques per poder evitar acomiadaments i permetre mantenir el nivell de consum. Joan Majó diu que qui no ha sofert reducció en els seus ingressos no ha de deixar de consumir, perquè això ens podria portar a una situació de depressió. També adverteix de la necessitat d'orientar bé les inversions, i ho lliga amb la idea del canvi de model econòmic.
Us recomano la lectura i si teniu l'oportunitat d'assistir a la xerrada que Joan Majó farà a Arenys, a l'Aula d'Extensió Universitària, el dimarts 19 de gener, a les 18h a la sala Josep M. Arnau del Calisay. Segur que us resultarà interessant.

Frau, picaresca i control

El govern vol combatre el frau fiscal i ahir va aprovar un real decret on s'obliga les entitats financeres a comunicar tots els pagaments per sobre de 3.000 euros i d'aquesta manera evitar el diner negre. Per què creu que hi ha més diner negre ara que abans? doncs s'ha vist que la recaptació per l'IVA ha baixat un 30% aquest 2009, una xifra molt per sobre del que ha baixat l'activitat econòmica que, segons he llegit, és d'un 4%.
A ningú li agrada pagar impostos i tothom que pot els escatima, però tot plegat és un peix que es mossega la cua i si no volem que es controli res haurem de canviar de model econòmic i treure competències a l'Estat. Si volem unes prestacions socials fortes, hem de procurar uns ingressos forts de l'Estat, ja que no disposa de cap màquina de fer diners, sobretot des que tenim l'euro.
El que passa és que tots actuem sota la influència de la picaresca i els polítics estan subjectats al populisme més banal, que els fa actuar pensant massa en acontentar la gent, abans que prendre mesures encertades, per poc populars que siguin.
Aquí rau un dels mals del sistema democràtic. Els partits polítics estan tan lligats als vots, que eviten prendre decisions serioses quan aquestes toquen la butxaca dels seus possibles votants. Nosaltres els electors, també mirem qui ens estalvia més impostos i incovenients, i uns pels altres, enganyats, anem perdent pistonades i la societat no avança.
Una altra cosa és entrar a valorar l'encert de la política econòmica, les inversions, els serveis públics... i aquí hi ha també molta cosa a dir. L'actual govern no brilla per les mesures econòmiques plantejades, sobretot per la sensació d'incertesa que provoca, i és lògic que als governats se'ls presenti tota mena de dubtes.
Una cosa i l'altra mai justificaran el frau, i el control, si és generalitzat, és positiu, però cal estar en alerta perquè tothom passi pel mateix raser.

Tertúlia econòmica en època de crisi

El debat d'avui girava al voltant de l'economia. Volíem parlar de la crisi actual i acabar discutint quin model de vila, des del punt de vista econòmic, volíem per Arenys o simplement saber què podíem esperar de la nostra vila.
Penso que ha estat interessant i l'exposició d'en Jordi Navarro molt fresca, espontània a partir de les preguntes i comentaris que anàvem fent. També hem tingut temps per parlar de Fabià Estapé, de José Sacristan o en Joan Hortalà, tots ells professors de la Facultat de Ciències Econòmiques.
Necessitava participar a la tertúlia per desconnectar de tot el que estàvem parlant aquesta tarda, del fàstic que em fa segons quins comportaments de gent mesquina, a qui no li importa res enganyar els altres per continuar sentint-se amo i senyor de l'engany, desestabilitzador.
De fet la vida és una experiència en ella mateixa, i el passat, la història, dóna suficients motius per escriure tot allò que en el moment present no pots fer, perquè tampoc s'entendria.
Com pots lluitar contra la mentida sensacionalista que captiva tant les ments innocents. Avui, també a la tertúlia hi havia qui en algun moment parlava per boca de la rumorologia. He pensat en els perills de l'Internet, al costat dels grans avantatges, quan fa bo tot allò que es veu, sense cap filtre ni reticència o consciència, però també en el perill de la lletra escrita, quan es fa amb tota la intencionalitat destructiva.
Ha estat una tertúlia, amb moments delicats, de discussió apassionada, de punts de vista diferents i contraris, però sempre constructiva i reflexiva, que no et deixa indiferent.

Protagonista, el temps

Avui el protagonista és el temps, la neu, però al Maresme, a Arenys en concret, ho és el vent. No seria la primera vegada de veure-hi nevar després de trenta anys de viure en aquesta vila, però no és fàcil. El vent, que tampoc acostuma a bufar massa, avui es fa sentir i ja ens ha donat una sorpresa al bell mig de la vila, a la plaça de l'Església, arrancant una alzina.
La il·lusió de molts: veure nevar arran de mar; el vent, en canvi, més aviat espanta, et fa sentir insegur, tens por que alguna cosa caigui, s'esquinci. Parlant de Vic amb coneguts meus, no em creien quan els deia que la boira no em preocupava per conduir, però no em passava el mateix amb el vent, que et ve a batzegades. Probablement la boira la coneixia bé i en canvi el vent, a Vic tampoc és massa usual.
De política, cal parlar de les reaccions a la carta del president a les entitats demanant la seva implicació en la defensa de l'Estatut, i la complicitat davant qualsevol retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional. El PP, evidentment, no podia sorprendre a ningú. Fa molt temps que juga el paper espanyolista i contrari a qualsevol tema que sigui sospitós de beneficiar l'autonomia de Catalunya. La sorpresa podia venir de CIU, perquè no sabíem si jugaria el paper de l'oposició, o bé aprofitaria el que pogués de la posició socialista a favor dels drets de la nostra nació. Cadascú que ho valori. Jo sempre defensaré l'entesa. Sempre que sigui possible.

Ens repetim més que l’all

S'acaben les festes i ja s'entreveu la normalitat política i mediàtica. Avui ja es parla un cop més de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, i de la carta que el president Montilla ha enviat a 201 entitats culturals i socials, agraint-los el suport a la resposta unitària contra qualsevol tipus de sentència que limiti encara més les competències de l'Estatut català, i demanant que es mantinguin al costat per fer front a la sentència, que tot fa pensar que és imminent (fa mesos que ho estem dient), si aquesta retalla encara més les competències estatutàries.
Tot i que no podem parlar de respostes representatives, és interessant llegir els comunicats improvisats en els fòrums dels diaris, perquè t'adones que la realitat és molt més diversa del que a vegades ens volen fer creure, o volem creure'ns perquè ens interessa. I una vegada més em reafirmo en la necessitat de sumar, per aconseguir vèncer les reticències.
Si no deixem de veure només l'enemic que ens vol mal, i no ens aturem a reflexionar què hem de fer nosaltres per avançar econòmicament i també social, no aconseguirem res. És molt fàcil fer-se la víctima, però no porta enlloc. No neguem les traves, els impediments ni les injustícies, però volem més, no ens quedem en això, i per aconseguir el futur, hem de treballar el present, i el present només es treballa tocant de peus a terra i avançar, encara que ens sembli massa lentament.

Esperant els Reis a Vic

Després de dos anys d'absència, enguany hem tornat a rebre els Reis a Vic, amb menys fred que altres vegades, però plovisquejant. Els meus amics ho saben, i és que estic molt orgullós de la cavalcada de Vic, amb la gran quantitat de participants, les teies enceses i les majestuoses carrosses, amb un final a la plaça, amb pujada per l'escalinata al balcó de l'Ajuntament.
M'ha agradat de petit i també de gran amb els meus petits. Enguany, però el meu fill hi participava i era un afegit que justificava la tornada a Vic.
A diferència d'altres anys l'hem seguit des de punts diferents, tant en el recorregut com en l'arribada a la plaça. La pujada pel portalet ha estat interessant, per la perspectiva i el fet que estiguessin una estona aturats (i podies fer les fotos del teu patge favorit). A la plaça, amb els paraigües estesos per la pluja fina que queia, no ens ha permès tenir una visió suficientment clara. Crec que era millor la col·locació d'altres anys.
Sigui com sigui, avui hem recordat la mare que ens va deixar el 7 de gener d'ara fa 7 anys, i ens hem reunit a dinar tots els seus fills i nets, amb el seu espòs, el pare, que amb 89 anys no hi ha dia que no pensi en ella.
Que us passin molts regals ses majestats!

No necessitem cap Messies

Arran de les declaracions de Joan Laporta en què afirmava que li seduïa la idea de presentar-se a les properes eleccions catalanes, els representants dels partits polítics amb representació parlamentària han respost amb diferents comentaris, però en la línia de treure importància al fet i acceptant el seu dret a fer-ho.
Pensem el que vulguem, estiguem d'acord o no amb els actuals líders polítics, sí és cert que s'han dit coses importants i que no sempre es comprenen. Ridao, per exemple, ha dit que no necessitem un Messies en política, i té molta raó. La política pot estar desprestigiada, però no necessita un redemptor, sinó treball, voluntat de servei i sacrifici. Hi ha molts polítics amb vocació de servei i no és just posar-los al mateix sac d'aquells que ja sigui en política o en qualsevol altre lloc, sempre buscarien el seu benefici per sobre de tot i tots.
Pel que se m'ha explicat i per la meva pròpia experiència, encara que de curta durada, sé que el més important de tot és comptar amb un bon equip. Per més bons líders que tinguem, si no saben rodejar-se de gent amb qui puguin confiar, que siguin treballadors i al servei dels altres, els resultats no seran mai bons. I els equips no es fan en un dia, ni en un any, sinó a base de temps de caminar junts; de bona voluntat per fer-ho junts; amb sinceritat i transparència... amb confiança i humilitat. Som el que som capaços de compartir.
Compartir no és fàcil i no tothom és capaç de fer-ho. Hi ha vegades que voldries avançar en una línia, però has de renunciar-hi en benefici del treball d'equip. Fer un bon equip és important i no pas jugar-ho tot a una carta. Entenc que al senyor Laporta li faci gràcia, però no es pot jugar amb la gent, amb el país, amb la societat. No necessitem un Messies, sinó un equip de polítics capaços de servir el seu poble, amb tota la humilitat del món, amb tot el respecte.

Un bagatge molt pobre

De les enquestes que tot sovint ens informen els diaris, l'altre dia ens parlaven sobre quins candidats preferien els espanyols per a les eleccions generals, que encara n'hi ha per dies. En el cas del candidat del PSOE el senyor Zapatero no tenia gaires simpaties i l'avançava el senyor Bono, amb més afinitat dels votants del PP, o bé el ministre Rubalcava, en opinió dels votants socialistes.
L'actual president quedava mal parat i alguns pensem que s'ho ha guanyat a pols. Governar és difícil i és molt més fàcil criticar des de l'oposició i tractar de convèncer que es podria fer més bé. A més, en èpoques de crisi el que té totes les de perdre és qui governa, sigui un país, una nació o un municipi. A part, els ciutadans tenim molt poca memòria històrica i no ens adonem que l'oposició ens enreda quan fa afirmacions gratuïtes de lo bé que ho feia quan governava.
A Zapatero, però li ha fallat la imatge i fins i tot els que l'han votat i l'han defensat davant dels detractors, han patit la incertesa que han provocat moltes de les seves decisions, algunes equivocades i d'altres no, però totes elles presentades amb poca convicció. Malgrat tot estic convençut que és preferible el govern de Zapatero que no pas hauria estat en mans del senyor Rajoy. Potser ell personalment no fa por, però sí molta de la gent que està al seu voltant o bé que ocupa un càrrec important al partit. Penso amb Camps, Zaplana, Aguirre, i la mateixa alcaldessa de València. Ja no parlo de l'ex president Aznar, ni del franquista Fraga.
Han pesat molt declaracions com les que va fer durant la campanya electoral a Catalunya, sobre la defensa de l'Estatut, i que després no ha complert (encara que el Tribunal Constitucional ens respectés l'actual Estatut, aquest ja va ser retallat a Madrid, i el socialista Alfonso Guerra s'hi va lluir). Els seus ministres també han dubtat i fet dubtar en moments compromesos, com va ser a l'inici de la crisi. També s'han pres mesures econòmiques de manera improvisada i poc eficaces. Ha preferit envoltar-se de ministres afins i compromesos amb el partit, abans de fer-ho amb experts en la matèria que els pertocava. Penso amb el senyor Solbes, i això que no em queia gens bé.
Considero que el balanç és força negatiu i crec que si encara hi ha força gent que el salva és perquè l'alternativa és prou terrorífica. Espanya necessita una dreta civilitzada, que hagi trencat amb el passat franquista, i no li faci por la modernitat, ni la diversitat. L'actual dreta és centralista (el PSOE no ho és pas menys), extremadament conservadora, influenciada per la jerarquia eclesiàstica espanyola, que darrerament s'ha envalentonat, i amb massa interessos per defensar. Amb una altra dreta segur que el PSOE també seria diferent, i potser trobaríem més peces intercanviables per posar al davant.
No sé si el PSOE es planteja un canvi de candidat, però seria interessant que s'ho plantegés, tot i que si es confirma el senyor Rajoy com a candidat del PP, la cosa ja no està tan fotuda pels interessos socialistes. Falta temps i moltes coses per resoldre. De moment, que tinguem un bon any.

L’abast dels pactes

Diu Joan Herrera (ICV) que condicionarà el pacte amb el tripartit si i només si hi ha el compromís que tots els acords de govern es pactin entre els tres, abans de portar-los a terme. Herrera no ho diu perquè sí, sinó que ho diu després d'haver experimentat com ERC i PSC passaven olímpicament d'ICV a l'hora d'aprovar, amb el suport de CIU, la nova llei d'educació, o tot l'enrenou amb la llei de successions. Però també parla de pacte perquè sap que el seu partit és l'única opció que té, a no ser que prefereixi estar a l'oposició.
Tot i que a Catalunya hi ha més diversitat de partits que a la resta d'Espanya, excepte Galícia o el País Basc, en el fons viu sota l'ombra del bipartidisme, amb uns partits petits que poden fer decantar la balança. En les darreres legislatures la balança ha caigut del costat del PSC gràcies al pacte del tripartit. Aquests partits petits, doncs, s'aguanten gràcies a les matemàtiques i a l'única cosa que poden aspirar és que amb els pactes puguin incloure algun element del seu plantejament polític. Els dos grans partits firmarien a l'acte el bipartidisme per les conseqüències del pacte. Tot i que un equilibri de forces pot portar la sort del cara o creu, com a mínim quan és cara hi ha quatre anys de tranquil·litat, cosa que no passa amb pactes post electorals.
Si bé té sentit la petició d'Herrera, si es portés a terme donaria la raó a qui diu que el pacte post electoral en contra d'un partit guanyador, com és el cas actual, fa que qui tingui l'última paraula sigui el partit que menys representació ha obtingut.
La meva opinió és que els dos extrems són erronis i que ni el pacte a tres és antidemocràtic o antinatural, com algú ha dit, ni ho ha d'abarcar tot. Entenc que un pacte a tres, o a dos, s'ha d'escriure bé i determinar clarament l'abast, però tot el que quedi al marge ha de dependre tan sols de la voluntat de l'acord. D'aquesta manera evitem l'estancament o la necessitat de revisar el pacte constantment.
Si ampliem l'abast d'aquest criteri i ho portem fins als polítics de manera individual, els membres d'un partit haurien d'actuar d'acord amb els principis programàtics i els objectius del Partit, però no se'ls hauria d'obligar a assentir en tot allò que quedés fora. Pot semblar estrany, però si els membres d'un partit polític no votessin sempre el mateix, probablement la política engrescaria, i al meu entendre tindria més sentit.

Que sigui un any 10

D'aquest any nou, el deu, tots n'esperem molt, potser més del que ens pot dur. Hem de tenir confiança, però no crear-nos falses expectatives. Som molts els que desitjaríem un punt d'inflexió en la crisi que estem patint des de 2008, encara que sabem que no serà fàcil i si el president Zapatero veu la recuperació per a finals d'any, toquem de peus a terra i pensem en el 2011.
Hi ha una part important de la població catalana que espera i desitja que sigui també l'any del canvi de cromos a la Generalitat de Catalunya, i que obri les portes perquè això es repeteixi l'any 2011 amb les eleccions municipals al nostre cap i casal (a Arenys també passa).
Un any sense publicitat a la televisió pública espanyola que caldrà seguir de prop i esperar veure què passa amb la catalana. Un primer semestre amb la presidència de la Unió Europea, encara que una mica descafeïnada pel fet que ja tenim el primer president del Consell Europeu, un flamenc que encara és hora que demostri alguna cosa en política d'alt nivell i que alguns veuen com l'home de palla dels que realment marquen el pas a Europa.
Un any que pot transformar la imatge d'Arenys, per les obres del tram baix de La Riera, l'acabament de les dues rotondes de la N-II, recentment traspassada a la Generalitat, la variant de Valldegata que fa tants anys que anhelem i que eliminarà el pas de la carretera C-61 per la Riera, l'inici de les obres del passeig marítim, el cobriment del rial del Bareu, l'acabament de l'Escola Sinera al Bareu i les obres que podrem dur a terme amb l'aportació del Fons Estatal per aquest 2010.
Tot això referit a Arenys és obra pública, però també serà un any d'una forta empenta en l'aspecte social i humà. La residència geriàtrica veurà remodelada la planta baixa per poder-hi ubicar una sala de rehabilitació, inexistent fins ara a Arenys, i la instal·lació d'un segon ascensor per assegurar la mobilitat interna. Posarem en marxa els pisos d'urgència per resoldre situacions de supervivència difícil. Implantarem el servei de mediació que hem creat durant el 2009. Consolidarem el model participatiu d'Arenys que és un referent de participació directa de la ciutadania en el Pressupost municipal, arreu del país. Redactarem de manera consensuada i participada, un reglament de civisme perquè resulti més fàcil viure en societat.
Malgrat la crisi l'any 2010 ha d'assentar moltes bases per al futur i una d'elles serà la política de gestió del servei de rodalies que des d'avui és competència de la Generalitat. Confiem que també sigui l'any en què es posi en marxa un nou sistema de gestió dels aeroports, i desitgem que sigui amb més participació de la nostra administració. De l'Estatut ja no sé què dir, perquè cal suposar que serà durant aquest any que el Tribunal Constitucional es manifestarà, però segons quina sigui la seva decisió podríem fer marxa enrere en el feixuc camí cap a la sobirania.
Desitjo un bon any a tots i moltes forces per continuar treballant per fer més fàcil la vida dels que tenen dificultats, siguin econòmiques, de salut o d'estimació. Que no sigui un any més, sinó l'any 10.

La formació: un repte, una necessitat

Sigui pels quaranta anys de dictadura que va patir el país, o per la nostra manera de ser, ens està costant molt situar-nos en una bona posició dins d’Europa, en pràcticament tots els àmbits. Tot i que les estadístiques a vegades enganyen, no és casual que en totes el nostre país se situï al capdavall de la llista.

En situació de crisi, com ens trobem actualment, t’adones de quins són els elements que et protegeixen o, si més no, eviten les conseqüències més dramàtiques. Ara és quan ens adonem que les persones que varen deixar l’estudi i la formació per entrar dins el món laboral i guanyar diners amb certa facilitat, han estat els primers a quedar-se a l’atur i a trobar les portes de noves feines tancades. No em refereixo a persones amb dificultats per a l’aprenentatge, sinó a aquelles que, tot i tenir qualitats, varen escollir guanyar diners per comprar i sentir-se còmodes en la societat de consum.

Hi ha molts elements que condicionen l’actitud dels nostres joves a l’hora de dissenyar el seu futur. La família, que moltes vegades ha cedit la seva tasca educadora a l’escola i als amics, i que no ha sabut ni volgut valorar l’esforç com a base de l’aprenentatge. La societat en general, que ha venut una vida fàcil i complaent, sense esforç, ridiculitzant els que treballen el seu futur. Els polítics, com a responsables màxims del funcionament del país, o el municipi, que tampoc han donat l’exemple que calia ni han estat a l’alçada de la responsabilitat que se li exigia.

Al llarg dels anys han estat moltes les lleis i reformes que s’han aprovat, amb l’excusa de millorar l’ensenyament, però els resultats no han reflectit els canvis i més aviat han sembrat un mar de dubtes. Probablement la causa sigui que no s’ha afrontat el veritable problema, que és un problema més global i no només situat en l’àmbit de l’ensenyament. No s’ha aconseguit implicar tots els elements del sistema: alumnes, pares i mestres, ni coincidir en la necessitat que tots tres són imprescindibles per a l’educació global del noi o noia.

Si fa uns anys només uns quants podien entrar a la Universitat, en aquests moments s’ha eixamplat el nombre d’universitaris potencials, però això no s’ha correspost amb un nivell acadèmic més alt. Si anys enrere resultava fàcil que un llicenciat universitari trobés una feina, ara no és cap garantia i depèn, al marge de la situació de crisi actual, de la capacitat de treball de l’universitari i de l’aprofitament i esforç esmerçat.

No fa gaires dies vaig tenir l’oportunitat de parlar amb el director d’un centre d’estudis de secundària i no podia creure tot el que em deia. Podia tractar-se d’anècdotes, però il·lustraven una manera de ser dels alumnes que feia dubtar del futur del nostre país. No es tractava de capacitats individuals, sinó d’actituds col·lectives amb absència d’aquells valors que ens varen fer créixer; unes actituds de manca de respecte vers el tutor i el mestre, sense rigor en la presentació dels treballs, sense cap interès per les matèries impartides...

No sé si la decisió d’incorporar a secundària els nois de 12 anys, o bé el de l’ensenyament obligatori fins als 16 anys, són encertades, però la manca de rigor i l’abandonament de la cultura de l’esforç sí que perjudiquen els joves estudiants, afebleixen la base cultural i de coneixement de les persones del futur, i de rebot el nivell intel·lectual i professional de la nostra societat. La formació no s’acaba únicament en una carrera acadèmica, més teòrica, sinó que també hi ha l’opció dels mòduls professionals, que et preparen per a l’exercici d’un ofici que et servirà per obtenir una estabilitat econòmica i social, treballant en allò que t’agrada, i no essent tan vulnerable als embats cíclics de la crisi. I la formació contínua, la formació no reglada que evita que les persones s’estanquin amb uns coneixements adquirits en una època determinada de la seva vida.

Fa massa temps que ens perdem per les branques i no concentrem la nostra atenció a les arrels i el tronc. Les branques es poden i en surt un arbre més sòlid, però si es fa mal bé el tronc o se sequen les arrels, aquell arbre mor.

Una bona llei d’educació és bàsica per aconseguir els professionals del futur, però les persones no es fan només intel·lectualment, sinó que hi ha el component humà i la capacitat de relacionar-se en societat que ocupen una part important de la persona. Ens pot semblar que portant els nostres fills a l’escola i aconseguir que no suspenguin cap assignatura ja és una fita. Ens equivoquem, perquè l’objectiu ha de ser la superació, i això només s’aconsegueix amb esforç, comprensió i col·laboració de tots plegats. La nostra implicació és bàsica i el nivell d’exigència no té límits.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys, d'aquest mes de desembre

Manifestem-nos

Fa pocs dies parlava de les vegueries i la voluntat del conseller Ausàs d'aprovar la seva implantació com a nova administració territorial, d'acord amb la lletra de l'Estatut. També us comentava els problemes que havien sorgit, per part de col·lectius i ciutadans disconformes amb la proposta. Una disconformitat motivada per raons entre veïns i rivalitats, la majoria de les quals són ben conegudes: Tarragona-Reus, Sabadell-Terrassa... i encara jo hi trobava a faltar les reivindicacions que hi va haver quan es va començar a parlar de les set vegueries, per part dels vigatans que no estaven d'acord amb formar part de la vegueria de capital Manresa (des de sempre la millor relació entre Manresa i Vic ha estat la no relació).
Avui llegíem que unes 4.000 persones es varen manifestar a Tarragona per mostrar el seu rebuig a compartir capitalitat a la vegueria "Camp de Tarragona" que tampoc n'accepten el nom, sinó que voldrien que portés el nom de la ciutat. I en aquesta manifestació no hi ha diferenciació entre partits polítics, sinó que aquests van de la mà a reivindicar la posició de la seva ciutat. En un model democràtic basat en els partits polítics, aquesta unió dificulta qualsevol tipus de solució perquè no resulti traumàtica.
Diumenge era monsenyor Rouco qui animava els madrilenys a manifestar-se contra el govern (bé, que es manifestessin a favor de la família). Arreu hi ha manifestacions en solidaritat amb Gaza, també trobem els que reivindiquen la llibertat dels tres catalans segrestats a Mauritània, i fa quinze dies ho fèiem votant pel dret a l'autodeterminació. Qui ho diu que la gent no participa? en tot cas hem de puntualitzar en què participa, però de motius per dir-hi la nostra n'hi ha una bona colla. Jo, avui em quedo amb la manifestació del dia 5 a la nit. No vull pas dir amb naps i cols, que ja no tinc edat!

Caminem per avançar

La Comissió Mixta de Transferències Estat-Catalunya ha aprovat el traspàs de la gestió de rodalies a la Generalitat a partir de divendres 1 de gener de 2010. Un fet de gran importància segons els protagonistes, després de 25 anys reclamant-ho, i que no voldríem que vingués sol, sinó acompanyat de moltes altres transferències. Una notícia que ERC celebra, però ens recorda... No hi ha mai una alegria complerta, sempre hi ha un però.
ERC com la resta de partits polítics és conscient que sense diners les coses no rutllen, per més bona voluntat que hi hagi, i no vol que la gent es pensi que tot està solucionat, i sobretot que l'Estat no es cregui que ja ens han fet contents, sinó que tenim molt clar que hi ha pendent inversions a fer a la xarxa perquè aquesta sigui mínimament operativa i no passin fets com els d'ara fa un parell d'anys, i que recordaran molt bé els usuaris.
Que ningú es cregui que la nostra lluita per aconseguir més autonomia té un final, ni que se'ns acusi de no estar mai contents. Prendre'ns-ho va ser molt fàcil, però tornar-nos-ho és massa complicat i sobretot lent. Penso que el govern ha de tenir molt clara la seva estratègia i nosaltres la nostra. Hem perdut status, i no tot és culpa dels altres, sinó també nostra, per la qual cosa hauríem d'aprendre la lliçó i crear el marc idoni per després reclamar la plena sobirania. Els diners són molt necessaris, però també la imaginació, les ganes i l'esforç. No esperem que tot ens vingui donat, ni aconseguir grans èxits simplement bramant pel carrer. El primer que hem de fer és saber qui som, quants som i què volem. No retallem, sinó eixamplem el grup, que quants més serem més fàcil ho tindrem. Fiquem'hi empresaris, autònoms, treballadors, pensionistes, immigrants, autòctons... parlin la llengua que parlin, però que estimin el país on viuen i creguin en la racionalitat de la gestió més propera com a clau de l'èxit. Pintem-ho bé, amb pols decidit i ben brillant, perquè ningú es senti exclòs. No ens limitem a recordar vells temps que ara han canviat, sinó escrivim temps venidors. Caminem amb pas ferm, però sense córrer ni frissar. A vegades és millor fer una marrada que t'assegura l'objectiu, abans que una mala drecera que et porta a caure. Siguem intel·ligents i sumem. Qui es pensi que restant es millora la raça, ho té molt mal entès.

Bromes o bretolades

Sembla que la data del 28 de desembre, dia dels sants innocents, ha perdut el ressò i seguiment que tenia fa uns quants anys. La imatge de l'home o la dona amb una llufa penjant a l'esquena ha desaparegut, i fins i tot les anècdotes i falses notícies de la majoria dels diaris. Per què ha passat? és que som menys bromistes?
La meva teoria, discutible, és que hem passat de ser una societat, a vegades bromista, a una societat incívica. Totes aquelles accions que contenien uns aires de broma s'han convertit en accions incíviques, destructores i absurdes. Potser és bo que no hi hagi tants seguidors, perquè amb l'aire que ha pres ho destrossarien tot.
Només cal que fem un petit recordatori de festes i tradicions, algunes poc arrelades, en què hi havia la part bromista, per passar-ho bé, i ens fixem en com s'han tornat. La nit de naps és un clar exemple que arrossega una experiència de mal record. El Haloween, la nostra castanyada, ha servit no pas per fer por, sinó per aguantar bretolades. I ara la nit dels sants innocents, que també hi ha qui ho aprofita per fer destrosses.
Ens diran que som innocents, antics, passats de moda, fins i tot perdedors, però jo no ho canvio per aquestes persones que no tenen cap mirament ni respecte per res ni ningú, que es creuen més forts i moderns, però que han perdut els valors que ens poden mantenir vius en una societat solidària i respectuosa.

1939, el primer Nadal d'exili

Un títol i un recital atípic per un concert de Nadal, al poble veí de Caldes d'Estrac, és el que avui hem assistit. La narració d'una selecció d'escrits recollits en el llibre "El Nadal que no vam tornar a casa", editat per Quim Torra a A Contra Vent, intercalada amb nadales a càrrec de la soprano Mireia Casas acompanyada al teclat per la Montserrat Cabero, filla de Manel Cabero, fundador del Cor Madrigal, i Montserrat Pueyo, cantant i professora de molts cantants de casa nostra.
Un concert amb motiu del 70è aniversari de l'exili, amb la lectura de textos d'Eugeni Xammar, Xavier Benguerel, Agustí Bartra i dels refugiats catalans dels camps de concentració de Sant Cebrià i d'Argelers.
El concert, que ha tingut lloc a la Fundació Palau, ha tingut una més que acceptable acollida, on hi hem pogut veure arenyencs, alguns dels quals acostumen a anar-hi sovint. Aquest vespre, a Arenys, també hi havia programat un concert de Nadal, a l'església dels caputxins, a càrrec de diferents corals de l'Escola de Música d'Arenys. Per qüestions familiars no hi hem pogut assistir, però confio que haurà estat un gran concert, més tradicional, però també amb gran rigor i bellesa artística.
Aquests concerts posen punt final al Nadal, però no a les festes. A casa ens preparàvem per rebre els Reis Mags, amb un petit parèntesi la nit de cap d'any. Els Reis eren el punt on hi posàvem l'ull, perquè era el nostre somni. Avui, amb els fills grans, ja no és el mateix i només pots fixar-te en els més petits de les altres famílies, i recordar aquells anys que la innocència era present a casa nostra.

Dinar de Nadal

Ahir el telenotícies parlava del dinar de Nadal amb els pobres, organitzat per la comunitat de Sant Egidi, i ens ensenyava les imatges de la Basílica de Santa Maria in Trastevere, a Roma, plena de taules parades amb tots els comensals al seu voltant. Veient aquestes imatges pensava en el errors de l'església quan s'oblida de quins són els seus objectius i es dedica a predicar un missatge ranci, conservador i en defensa del capital i de qui l'ostenta. Mirant les imatges de la Basílica pensava que aquesta era l'església en que jo creia i no la de monsenyor Rouco, que més aviat em provoca les ganes d'allunyar-me'n.
Es fa estranya la força de la jerarquia eclesiàstica quan des del primer dia la paraula de Déu resideix en la comunitat de base. S'entén que molta gent es decanti de l'església perquè el que li arriba no és consistent, no dóna exemple, sinó tot el contrari. Aquest posicionament polític de la jerarquia eclesiàstica espanyola a la dreta més conservadora, no predica amb l'exemple.
Ahir, mentre desitjàvem les bones festes a les comunitats que desenvolupen un treball de servei a les persones més grans i a les més desvalgudes, pensava en la feina que encara ens queda per fer, per ajudar les persones que s'ho passen malament i no tenen els recursos mínims per sobreviure amb dignitat. Aquesta darrera setmana ha de servir per intensificar aquest treball i preparar el terreny per a l'any 2010.

Les vegueries, un problema no resolt

No tinc tan clar la bondat de les vegueries, i això que fa uns anys, quan se'n va començar a parlar, creia que era una bona idea. En aquests moments, però, veient com funciona tota la divisió administrativa, les competències, el finançament... no penso el mateix. Crec que em movia més el sentimentalisme que no pas el pensament racional de la idoneïtat de la modificació de la divisió administrativa que ara sembla tirar endavant.
Sempre he cregut en la idea de la finestreta única i per això tot allò que signifiqui distribuir les competències em fa por, no pas perquè sigui un defensor del centralisme, sinó un enemic de la ineficàcia, de la dispersió desorganitzada, però sobretot de la duplicitat de funcions. En aquests moments tenim l'administració de l'estat, l'autonòmica i la local, cadascuna d'elles subdividida en departaments, instituts, empreses públiques... En el cas de l'administració local tenim els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions, i encara me'n deixo, i ara hi haurà les vegueries. Jo em creia que aquestes substituirien les diputacions, però ara ja no ho tinc tan clar.
Els ajuntaments tenen problemes financers, els consells comarcals també, i ara les vegueries? Quedaran clares les competències de cadascuna de les administracions? Els residents de Tavertet, per posar un exemple, on s'hauran d'adreçar per trobar solucions als seus problemes? al seu ajuntament? al Consell Comarcal d'Osona? a la Vegueria de la Catalunya Central? A la Diputació de Barcelona? a la Generalitat de Catalunya? a l'Estat? aquest llistat, encara que ho sembli, no és exhaustiu, perquè pensant en Arenys de Mar, jo podria afegir: a l'Agència Catalana de l'Aigua? a Costes? a Renfe? a Ports de la Generalitat? a Carreteres de l'Estat? a Carreteres de la Generalitat? a... No creieu que ho tenim molt complicat?
Perquè... no es tracta només de la dispersió d'administracions, i la desorganització de les competències, sinó que a més s'hi ha d'afegir la desconfiança entre les administracions, que encara complica més les coses a l'administrat.
Si a tot això hi afegim les discrepàncies en la divisió territorial, en què es reclama una vuitena vegueria al Penedès, que Tarragona i Reus no es posen d'acord, ni tampoc Sabadell i Terrassa, o bé la gent de Vic no els agrada dependre de Manresa... penso que el pas que es vol fer ara resultarà més desestabilitzador que no pas útil, i per això em sembla que seria molt millor aturar-ho, clarificar quin model de distribució administrativa volem, i analitzar quin model pot ser més eficàç. Si em demanen l'opinió els diré la finestreta única. L'ajuntament és el representant de l'estat al municipi. Les duplicitats fan nosa i no solucionen els problemes, sinó que les compliquen. Els administrats es mereixen més eficiència a l'administració.

Bon Nadal

Avui tots ens desitgem un Bon Nadal, conscients o no del símbol, de què representa. Hi havia qui ho transformava en un "Bones Festes d'Hivern", parodiant la proposta que s'ha fet al Departament d'Ensenyament perquè es deixi de parlar de les vacances de Nadal.
M'he adonat aquesta tarda que amb la gent que ens trobàvem per la Riera els desitjava un bon Nadal i no pas unes bones festes. He pensat que tot plegat tenia un sentit, ja que cada vegada queda més fosc el tema de les festes, però en canvi el Nadal, pels de casa, té encara un sentit religiós i, sobretot, un component de pau i de bons desitjos per als nostres amics, veïns i familiars, però també per aquelles persones que pateixen alguna malaltia, tenen problemes econòmics o la seva família passa per moments difícils.
Avui, amb l'avi a casa, celebrarem el Nadal, anirem a la missa del Gall, i recordarem el naixement de Déu fet home, qui va revolucionar el món, perquè la seva vida va transcendir. És important que el nostre pas per aquesta vida no passi desapercebuda. Evidentment seria trist que se'ns recordés per haver donat passos en fals, però no seria més bo que es desconegués què carai hem vingut a fer durant els nostres anys a la Terra.
La millor mostra, el millor regal que podem fer és estimar i donar. Hi ha molta gent que espera la nostra donació, la nostra estimació. Us desitjo que aquest Nadal sigui un punt d'inflexió en la vostra vida en societat. Això és el que voldria per a mi, i per això també ho vull per tots vosaltres. Bon Nadal!

Darrer Ple de 2009

Al Ple Municipal d'aquest vespre hem aprovat el Pressupost per al 2010. Un pressupost que tot i que globalment creix, gràcies a les inversions, té una reducció de les despeses corrents, per fer front a la previsió d'ingressos a la baixa, un dels quals és la participació en els ingressos de l'Estat.
També hem aprovat l'adhesió al Conveni Marc per de la Generalitat de Catalunya i l'Administració de l'Estat, que permetrà que els arenyencs puguin entrar al registre municipal aquells documents que es dirigeixin a la Generalitat, l'Estat o a qualsevol dels ajuntaments que estiguin adherits al Conveni. És un nou pas en el treball per facilitar i agilitar els tràmits administratius de la ciutadania, que s'engega amb la creació de l'OAC, que aprofito per dir que després de vacances incorporarà nous serveis, noves prestacions.
Ha estat un Ple feixuc, amb moltes intervencions, algunes de les quals no s'ajustaven a la veritat. Parlem de demagògia? Probablement això és el que caldria polir, perquè no beneficia en res ni ajuda a acostar la ciutadania a la política.
Demà, vigília de Nadal tancarem alguns temes i n'aparcarem uns altres fins a la setmana vinent, perquè tot continua i el nou any ens portarà més novetats, totes elles amb esperit de servei i amb la millor voluntat del món.

Errors que desil·lusionen

Hi ha actuacions que no s'entenen i encara menys quan les fan persones amb una responsabilitat política que els hauria de fer ser més cauts. Ho hem constatat avui, encara que l'acció va tenir lloc fa uns dies quan l'alcalde d'Arenys de Munt va presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) al Parlament de Catalunya per la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació el 25 d'abril de 2010, i que la Mesa del Parlament no ha admès a tràmit, perquè la legislació vigent no ho permet ni és competència de la Generalitat.
No es pot jugar amb els sentiments de la gent i actuar com ho ha fet el senyor Móra no és un encert. I no ho dic perquè no cregui amb el dret a l'autodeterminació. Jo sempre l'he defensat i exigit, perquè el considero un dret fonamental dels ciutadans, però s'ha de ser intel·ligent i no moure's només per sentiments, sinó que cal estratègia. Si la jugada de les consultes populars li va sortir bé, probablement es va enlluernar i no va madurar suficientment les decisions a prendre i quan se'n va adonar ja era tard. En política les segones oportunitats són difícils i si les seves aspiracions van més enllà de l'àmbit local, caldrà que no s'equivoqui una altra vegada, sense deixar, això no, de defensar els seus ideals, sentiments i ambicions polítiques.

Salut i esperança

Avui és el dia de l'esperança i demà el dia de la salut. S'ha vist cada any. Avui molta gent que ha comprat participacions de loteria s'imagina per uns moments què passaria si tingués sort. Tothom pensa que és impossible, però es clar, a algú li tocarà no? Demà, quan haurem comprovat que no ens ha tocat res, vindrà el moment de dir que l'important és tenir salut, i així ho matarem.
Una cosa i l'altra són importants ja que sense il·lusió, imaginació i esperança, la vida se'ns pot fer molt feixuga. Hi ha gent que tot això els manca i podem constatar que pateixen i el seu futur és gris i difícil, però al mateix temps la salut és necessària per viure una vida de qualitat. Fixeu-vos amb la gent que pateix alguna malaltia, de quina manera els condiciona i com han de preparar-se per continuar trobant sentit el viure.
L'altre dia, a la ràdio, una oient va telefonar per poder parlar en directe. Tots ens esperàvem una pregunta, una consulta, o algun retret, però no, la senyora va trucar per recordar-nos les persones malaltes que ens escoltaven per ràdio des de casa, i que no podien sortir ni fer una vida normal, i els va desitjar unes bones festes de Nadal.
Aquests dies, amics i amigues més o menys properes a mi ho estan passant malament, i això m'entristeix perquè no podran viure el Nadal com es mereixerien. La seva lluita contra la malaltia necessita de la il·lusió, l'esperança de poder superar aquest contratemps.
És important que les persones sanes s'adonin del regal que tenen i ho sàpiguen valorar. No pot ser que ens preocupem per estupideses quan hi ha gent que està lluitant per recuperar la salut. A aquests amics i amigues els desitjo tota la sort del món, i no penso en el sorteig de demà, sinó en la seva batalla contra la malaltia.

Diàleg de sords

No sé si heu hagut de fer mai l'exercici de deixar de dir allò que voldrien sentir que diguessis i que tu també voldries dir, però saps que no és oportú que ho diguis. Ho podeu tornar a llegir per veure si s'entén bé. Que no hi hagi dubtes ni errors de comprensió que poguessin distorsionar la lectura de tot l'escrit.
Sempre he pensat que les relacions entre les persones són complexes, encara que necessàries, i que per davant de tot cal la sinceritat, que no vol dir esbombar-ho tot ni de qualsevol manera, però sí que ens perd, sovint, l'exercici del nedar i guardar la roba, de no dir allò que penses de l'altre perquè no s'enfadi, quan la cosa més natural del món seria comentar-li per intentar solucionar i rectificar allò que convingui.
Amb els anys l'actitud canvia i jo a vegades em justifico per l'edat que ja començo a tenir, encara que no sempre s'entén. Tampoc és cert que no em calli res, sobretot en el camp professional i també en el polític. Després haig de fer l'exercici personal de si això és bo o millor seria dir allò que penses.
M'ha passat i he intentat que, sense enganyar-me ni mentir, pogués sortir de l'atzucac en què m'han col·locat. No dir blanc si jo ho veig negre, però sortir per la tangent i recriminar allò que penso que és recriminable. He aprofitat l'avinentesa per perdre'm en les afirmacions de l'altre i en els seus errors de plantejament per no haver de respondre allò que l'altre insistia que li confirmessis.
Potser la política té tan pocs seguidors perquè cada vegada es millora la tècnica de parlar molt i no dir res, no comprometre's i salvar els mobles. Segurament si diguéssim més les coses pel seu nom, els altres creurien més amb nosaltres i seria més fàcil transmetre els nostres objectius. Un dia m'hi posaré, però avui no era el dia.

La nació catalana

Ho ha dit el president i no sé quantes vegades s'haurà de dir més. Catalunya és una nació tant si agrada com no. Aconseguirem el reconeixement més aviat o més tard; ens ho acceptarà el Constitucional o haurem de continuar lluitant; es respectarà que el poble és sobirà o estarem en mans de dotze jutges; serà dins un estat federal o en un estat de nacionalitats; amb govern socialista o conservador.
Ho ha dit clarament el president, recordant els períodes de guerra i de dictadura, molt pitjors que ara per als nostres interessos, i per tant animant els catalans a defensar la nostra nació, ressaltant el prestigi de Catalunya i els seus governs després de 650 anys.
A vegades penso que en política s'actua al marge de la intel·ligència i en el cas català penso que els polítics haurien de veure que hi ha estratègies millors que posar una paret i negar-se a dialogar. El nostre problema és el de sempre i aquests dies s'ha fet ben evident: anem descoordinats, cadascú pel seu cantó, barallant-nos entre nosaltres, i això és el millor que pot passar als nostres adversaris.
Hem viscut "el cafè per a tots" com una mesura per frenar les aspiracions de Catalunya; ens han frenat el desplegament de l'Estatut perquè no ens poguéssim recuperar econòmicament; no es reforma el Senat com a cambra de representació autonòmica; el Constitucional fa tres anys que divaga sobre l'Estatut referendat pel poble català, i ens neguen el dret a l'autodeterminació. Davant de tot això hem d'aprendre a anar junts, sacrificant l'oportunisme polític i els falsos protagonismes. Per sobre de tot hi ha la nació catalana.

Engany

En la interpretació dels fets hi ha una part subjectiva que resulta molt difícil de destriar i la inconsciència ens pot fer afirmar coses que després, amb perspectiva històrica, ens adonem dels errors comesos o malentesos. No cal dir que els interessos personals ens fan males passades, però el pitjor de tot plegat és l'engany que podem ser capaços d'exercir.
Quan tractes persones, els sentiments juguen un paper important i has de ser molt curós, i això, malauradament, no passa sovint ans al contrari, no hi ha dia que no t'adonis de la mala fe de segons quins poders, polítics, mediàtics, per tirar l'aigua al seu molí.
Arenys no n'està al marge i precisament aquests darrers dies hi ha qui ha endegat una campanya fraudulenta sacsejant els sentiments dels vilatans amb informacions esbiaixades i també amb mentides. Hi ha qui se n'ha adonat i ja ho ha explicitat, però n'hi ha que sota la filosofia de lo políticament correcte, hem callat massa i tampoc hem ajudat a desfer l'engany.
Tot té els seus límits i arriba un moment en què has de dir les coses pel seu nom, i si saps que unes persones han mentit públicament, ho has de dir, i en aquest cas estic parlant dels dos representants de la UBICA, de qui no entraré a discutir la seva representativitat, però sí que han mentit quan han afirmat que el projecte del passeig marítim que té aprovat Costes de l'Estat s'ha mantingut amagat, quan ells saben que no és cert i que en més d'una ocasió l'han vist, fins i tot al despatx de l'alcalde.
Una cosa és opinar i l'altra mentir. Puc estar d'acord o no amb els seus plantejaments, que sempre respectaré, però no amb les seves mentides. Però ells no són els únics responsables de la campanya mediàtica, sinó que tenen el suport d'uns periodistes que tenen la virtut que, tot i haver-se descobert enganys anteriors, ho poden continuar fent fins que succeeixi el mateix que amb el pastor i el llop. I també compten amb la iniciativa d'uns empresaris que han volgut vendre una imatge altruista quan el que hi ha al darrera és una defensa sense límits del seus negocis, que si es fes amb sinceritat i sense engany, seria totalment respectable.
I malgrat la reflexió anterior sobre els límits que tens o et marques per acabar dient-ho tot, encara són moltes les coses que silencies, perquè et sembla que tampoc s'ha d'abocar tot a sobre de qui, en el fons et continuarà mentint aprofitant la fràgil credibilitat dels polítics.
No passarà massa temps que s'hi afegiran altres grups interessats. No sé si partits polítics, encara que en aquest cas pugui semblar difícil atès que fent memòria història els deixaria en evidència.
Tots podem creure allò que considerem més creïble, i perquè no, allò que més ens convingui, però és important deixar-ho escrit, deixar-ne constància perquè d'aquí a un temps, puguem analitzar tot el procés i treure'n conclusions. Diuen, però, que no tenim memòria històrica i a mi em sembla que la causa és el poc interès a reconèixer que sovint ens equivoquem, o el que seria pitjor, tenim por que es descobreixi que estàvem manipulant la realitat.

El joc dels disbarats al Congrés

Si els polítics estan tan desprestigiats, només faltava la notícia d'avui al Congrés de Diputats en què els diputats de CIU i PNB s'han equivocat a l'hora de votar, i ho han fet a favor de la nova llei de finançament, coneguda per la LOFCA.
És fàcil fer-hi acudits o, si no es valora tant a la lleugera, criticar la poca concentració de molts diputats i diputades durant les seves estades al Congrés. Algú es queixava tot dient que "no hi ha dret que l'única cosa que han de fer molts diputats sigui votar i encara s'equivoquin".
Al Parlament català hi va haver, no fa pas molt, l'anècdota molt lligada a la nostra població, que un dels diputats de CIU va votar contràriament al que va fer el seu grup parlamentari. En el cas d'avui, però el vot equivocat ha estat el de tots els representants de dos grups del Congrés. En el cas de CIU ha estat sorprenent perquè s'hi havia manifestat en contra i en canvi el seu vot final ha estat favorable.
L'error no ha tingut cap conseqüència quant al resultat, perquè sense el vot favorable dels dos grups la llei sortia aprovada amb el suport del PSOE, i ha estat motiu de rialles per part dels diputats favorables a la llei, però ha servit perquè tots els detractors dels polítics, sobretot els que ho fan sense arguments, ho aprofitessin per posar més llenya al foc.
M'imagino que al Congrés, com al Parlament, deu passar el mateix que als plens municipals que són televisats o radiats en directe, els quals no tenen res a veure amb plens municipals sense mitjans de comunicació. Els polítics de torn quan saben que els veuen o escolten, prenen una actitud diferent perquè creuen que els hi va la seva reputació. Avui, quan els congressistes s'han adonat que s'havien equivocat, no se si s'han tornat vermells, o bé ho han acceptat com una simple anècdota.
Per cert, això no té res a veure amb un detall que vaig observar l'altre dia tot navegant pel Facebook en què es realitzen tot tipus d'adhesions a grups i iniciatives, i n'hi havia una de signe totalment contrària al que s'havia defensat en un Ple municipal. Les persones, amb el temps podem canviar d'opinió, encara que si això es fa amb quinze dies diferència, la cosa resulta més estranya.

La variant de Valldegata més a prop

Si ahir parlava del traspàs a la Generalitat del servei de rodalies, i del nou model de gestió de l'aeroport de Barcelona, avui podem parlar del traspàs del tram de la Nacional II, pel seu pas pel Maresme, amb una bossa de 400 milions d'euros.
Segons ha declarat el conseller Nadal, el Govern ha signat el conveni de cessió del tram del Maresme de la N-II, que haurà de ratificar el Consell de Ministres. A poc a poc anem avançant. Penso que massa a poc a poc, però confio a poder-ho veure a no trigar gaire.
Però el més important de tot és que dels 400 milions d'euros a traspassar, n'hi ha 97,4 milions que ja podrà cobrar la Generalitat, i es destinaran, entre altres, a la construcció de la variant de Valldegata d'Arenys de Mar. La variant que connectarà l'actual N-II amb l'autopista, i farà desaparèixer la carretera que passa per la Riera d'Arenys. Segons he pogut llegir, l'obra es licitarà l'any vinent, per la qual cosa estem parlant d'una molt bona notícia, que espero que ocupi algunes pàgines dels diaris, els de paper i els virtuals, i serveixi per contrarestar les males notícies, que acostumen a agradar més, sobretot als diaris sensacionalistes. Tenen més morbo.
Amb les obres que s'estan fent a l'alçada de la Muvisa, les que s'han fet a Platja Cassà, i les que s'anuncien per a l'any vinent, el tram de la N-II que passa per Arenys quedarà totalment canviat i, confio, millorat.

Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou

No sé si és que ja tocava o bé que els esdeveniments dels darrers dies han tingut la seva influència, el cas és que en un mateix dia hem sentit a parlar del futur de la gestió dels aeroports i del traspàs de rodalies a la Generalitat. Els malpensats direm que busquen el moment oportú per desviar l'atenció, però tot va bé si bé acaba, vull dir que si ens donen el que fa tant temps reivindiquem, no criticarem el moment ni la manera que ho comuniquen.
Segons ha manifestat el ministre Blanco, la gestió de l'aeroport de Barcelona anirà a càrrec d'una societat mercantil, i la Generalitat, l'Ajuntament i la Cambra de Comerç seran representats en el seu consell d'administració, amb un "pes determinant en la seva gestió i presa de decisions".
Els catalans actuem com gats escaldats i tenim prou motius per dubtar de les promeses, encara que les que més por ens fan són les del president Zapatero. De moment el senyor Blanco no ens ha mentit, o almenys a mi no em consta.
Quant al traspàs de rodalies, que figura a l'Estatut i portem temps de retard, sembla ser que serà un fet la propera setmana. De totes maneres, no vull cantar victòria fins que no ens expliquin les condicions i sobretot els diners que ens traspassaran, perquè les condicions en què es troba el servei no són massa òptimes i cal molta inversió. Al mateix temps hi ha el tema de la infraestructura i la dependència d'Adif, que no acabo de veure clar i em fa témer que serà un fre per a la millora del servei que repercutirà sobre els usuaris i econòmicament a tots els catalans.
Disculpeu que sigui tan pessimista. Desitjo equivocar-me i haver de reconèixer que alguna cosa ha canviat. Entretant, però, convé que nosaltres aprenguem a caminar junts.

Repetició de la jugada

No han passat ni vint-i-quatre hores i ja s'ha convertit en un orgue de grills. No penso en els partits polítics que s'han oposat a la consulta per a la independència; tampoc penso en els partits que han volgut quedar al marge sense aixecar massa polseguera; ni tampoc en els partits que han volgut pujar al carro per treure'n profit electoral, sinó només em fixo en la gent que va donar suport i va formar part de la infraestructura que va permetre l'organització de la consulta a 166 pobles. L'endemà de la consulta tenim tres posicions diferenciades i crítiques entre elles. Ah, i cap, cap dels partits que li varen donar suport, s'ha volgut comprometre a res. Per què? potser perquè hi ha hagut poca participació (un 27%).
Una vegada més els catalans som víctimes de la desunió, fruit de la improvisació, o d'actuar a la lleugera, o de l'enveja, o de les ànsies de protagonisme... sigui el que sigui, ara ja no sabem si l'esforç de molta gent per organitzar la consulta haurà estat positiu o contraproduent, si a més d'ampliar el nombre d'enemics a Espanya, també els hem creat a dins...
Em sap greu perquè m'estimo el país i voldria que no ens moguéssim només per impulsos del cor, sinó que també féssim treballar el cap, i a vegades em sembla que el tenim aparcat.
El senyor alcalde d'Arenys de Munt presenta una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) perquè el Parlament de Catalunya organitzi un Referèndum per a la Independència, sense encomanar-se a ningú, al marge la coordinadora encarregada d'organitzar la consulta. Em pregunto si coneix la mecànica de les ILP, els passos que han de fer per aconseguir ser tractats al Parlament. Si ho coneix bé hauria de saber que sense el suport de la majoria parlamentària no hi ha possibilitat, ni tan sols de ser admesa a tràmit, però tampoc m'estranya coneixent com conec a l'alcalde.
Confio que de tot plegat n'aprenguem alguna cosa i en puguem treure algun profit per al futur del nostre poble. I per enèsima vegada demanaré unitat als partits polítics i que es deixen de falsos protagonismes i pensin més en les conseqüències dels seus actes.