Reflexió en un dia de pluja forta

Avui, llegint l'article del senyor Enric González al diari ARA, he recordat una anècdota de fa pocs anys que em va fer pensar i reflexionar sobre la nostra visió de les coses i la vida. Un article, el d'avui, que us recomano de llegir, però també tots els articles que el senyor González escriu per al diari.

Recordo que en una conferència, amb diferents ponents, n'hi havia un, que em reservaré el nom, que va posar en qüestió la preocupació pel canvi climàtic, un fet que va provocar la ira i menyspreu d'una de les persones assistents a l'acte. D'entrada tots, o gairebé tots, ens col·loquem al costat dels defensors del canvi climàtic i, per tant, de la preocupació pels efectes que produeix. També és veritat, però, que analitzant tota la història de l'evolució del món, no només de la nostra era, ens adonem que el clima ha fet unes grans oscil·lacions que fa que puguem relativitzar-ne els actuals efectes.

Continuo pensant que el canvi climàtic és una realitat, si més no en comparació als anys que tenim memòria, i per això intentaré comportar-me de la millor manera perquè, des de la meva humil presència, pugui afavorir a contrarestar els seus efectes. Dit això, haig de reconèixer que la vida d'aquest planeta és molt extensa i va molt més enllà de l'horitzó que mentalment situem i, per això, tot és més relatiu.

Quan a l'article que avui he llegit i m'ha fet escriure aquesta reflexió, ens ve a explicar, o si més no a mi m'ha servit per això, que la crisi que patim en molts aspectes, és una crisi de la civilització actual i que a vegades pensem que ens ha de portar al desastre, però llavors hi ha algú que ens recorda que les civilitzacions del món tenen una llarga història i han anat succeint-se a base de grans crisis, algunes molt destructives. Però el món avança. Som nosaltres que desapareixem, però no ens ho emportem tot a sobre. 

Ja sé que tot això no ens soluciona els problemes amb què ens hem d'enfrontar diàriament, però sí que ens pot ajudar a relativitzar el sofriment, i sense caure en una pura deixadesa, creure que sempre hi ha alguna cosa que podem fer per millorar el nostre voltant. Pensar que podem resoldre el destí del món és una quimera.