No acostumo a parlar dels plàtans de la Riera, perquè la veritat és que no hi entenc pas. És força evident que la seva salut no és bona, o com a mínim les aparences així ho deixen entreveure.
Aquest migdia una branca important d’un arbre del davant del Calisay ha caigut, sense que afectés a ningú. No es tracta d’un simple branca sinó que les seves dimensions són considerables. Penso que valdria la pena fer una repassada als arbres de la Riera per tenir la seguretat que no passi el mateix en algun altre punt.
La febre constructora ha provocat que els humans ens acostuméssim a viure entremig del ciment i l’asfalt. Tan sols unes rengleres d’arbres aconsegueixen donar una mica de color verd a l’entorn. Els plàtans deuen ser uns arbres molt soferts, que amb poca cosa s’acontenten, perquè és el tipus d’arbre que et trobes a qualsevol lloc, una mica deixat de la mà de Déu. Es fan grans i això ho han de notar, sobretot després d’haver estat engolits per tanta urbanització.
Tinc la sort de viure en un dels pocs carrers d’Arenys amb arbres, que la primavera i l’estiu s’encarreguen d’obsequiar-nos amb un bonic fullam. Són freixes i força joves, la qual cosa els manté esplèndids. En pobles com el nostre on hi ha poca gent amb plantes als balcons i finestres, els arbres són més necessaris que mai, per donar un to més viu i una imatge més natural a la nostra vila.
Tot reflexionant sobre aquest tema, pensava que una manera de revitalitzar els actes veïnals podria ser la d’engalanar les façanes amb flors i plantes, però no durant un cap de setmana sinó de manera continuada. És important tenir present que l’efecte de l’engalonament el nota el veí de davant. És una manera d’iniciar-se en el camp de la solidaritat.
Aquest migdia una branca important d’un arbre del davant del Calisay ha caigut, sense que afectés a ningú. No es tracta d’un simple branca sinó que les seves dimensions són considerables. Penso que valdria la pena fer una repassada als arbres de la Riera per tenir la seguretat que no passi el mateix en algun altre punt.
La febre constructora ha provocat que els humans ens acostuméssim a viure entremig del ciment i l’asfalt. Tan sols unes rengleres d’arbres aconsegueixen donar una mica de color verd a l’entorn. Els plàtans deuen ser uns arbres molt soferts, que amb poca cosa s’acontenten, perquè és el tipus d’arbre que et trobes a qualsevol lloc, una mica deixat de la mà de Déu. Es fan grans i això ho han de notar, sobretot després d’haver estat engolits per tanta urbanització.
Tinc la sort de viure en un dels pocs carrers d’Arenys amb arbres, que la primavera i l’estiu s’encarreguen d’obsequiar-nos amb un bonic fullam. Són freixes i força joves, la qual cosa els manté esplèndids. En pobles com el nostre on hi ha poca gent amb plantes als balcons i finestres, els arbres són més necessaris que mai, per donar un to més viu i una imatge més natural a la nostra vila.
Tot reflexionant sobre aquest tema, pensava que una manera de revitalitzar els actes veïnals podria ser la d’engalanar les façanes amb flors i plantes, però no durant un cap de setmana sinó de manera continuada. És important tenir present que l’efecte de l’engalonament el nota el veí de davant. És una manera d’iniciar-se en el camp de la solidaritat.
1 comentari:
quina sort, no saps d´un tema i no opines.
ja era hora per què tio saps de tot i de res.
home de molts oficis poc benefici.
nomès faltaba que et dediquesis a
fer plitica , a m´oblidabla per interesos
Publica un comentari a l'entrada