Pactes i conxorxes

Josep Antoni Duran Lleida porta l'etiqueta de voler ser ministre espanyol i difícilment se la podrà treure de l'esquena. No sé què hi ha de veritat, però el cert és que hi ha moltes postures i apunts que fan pensar que és cert, si més no declara sovint sobre la necessitat d'arribar a un pacte a Madrid amb el PSOE.
Per què CIU no creu en un pacte amb el PSC per a Catalunya? Potser perquè sap que el PSC no està per la labor? o bé només l'interessa governar Catalunya, passi el que passi a Madrid? A Espanya CIU és i serà sempre un partit frontissa que només pot esperar a poder ser decisiu a l'hora de sumar escons, sempre i quan no li xafin la guitarra els seus amics del PNB. A Catalunya, però, aspira a recuperar el govern que, amb Pujol, va tenir durant 23 anys. No pot doncs acontentar-se amb un pacte quan creu en les possibilitats de la victòria, una victòria que ha de ser suficientment gran que no permeti un nou pacte a tres i que el deixi a fora.
De cara les properes eleccions autonòmiques caldrà veure el paper que farà Reagrupament, si és capaç d'aglutinar suficients vots per passar a ser protagonista. De la manera que s'ha identificat sempre el senyor Carretero, tot i haver format part d'ERC, el seu partit és de tendència dretana i no cal dir sobiranista. Una posició molt propera a certs col·lectius de Convergència i Unió, la qual cosa fa pensar en dues possibilitats: que Reagrupament pacti amb CIU per al nou govern català, o bé que el partit del senyor Carretero s'emporti una part important de vots de la coalició nacionalista, de manera que deixi sense majoria el partit de Mas.
Fins ara, sense comptar el testimoni de Ciudadanos, el joc estava entre els cinc partits tradicionals de Catalunya. Si Reagrupament aconsegueix entrar al Parlament, recollint vots de CIU, caldrà veure quin serà el futur govern català, però també el pes que podrà tenir el senyor Duran Lleida a Madrid, és a dir, la credibilitat que tindrà davant Zapatero a l'hora de procurar qualsevol nou intent de pacte amb contraprestació política.

La ultradreta contraataca

Qui continua creient en el Poder Judicial, i en la seva independència ideològica? aquesta és una pregunta que es fan els mitjans de comunicació i la societat civil motivada. Una pregunta originada per l'auto del jutge Varela contra el jutge de l'Audiència Nacional, el senyor Baltasar Garzón. Un auto que ve originat per les denúncies del sindicat ultradretà "Manos Limpias", l'Associació Libertad e Identidad i Falange Española de las JONS (embolica que fa fort). Per cert, sabeu quin és el segon cognom de l'arquebisbe Rouco?
Ens trobem doncs en un renaixement de les forces més ultradretanes del país, que reben el suport de les institucions judicials, a l'hora de negar qualsevol intent de descobrir què va passar en temps de la dictadura, i on varen anar a parar els cossos de les víctimes del franquisme.
Aquelles pors que es varen originar el febrer del 81, sembla que tornen a afectar segons qui perquè, tot i el temps passat, no hem pogut passar pàgina a una situació mal resolta que pot acabar amb tots nosaltres.
L'opinió de la gent del carrer és diversa, però en el fons predomina la sensació de la feina mal feta, inacabada, no resolta. El renaixement de l'extrema dreta a França, pot donar ales a les forces mig adormides, però existents al nostre país, que troben amb l'auto contra el jutge Garzón un motiu per renéixer.
La Llei d'amnistia general del 77 no convenç les forces democràtiques que la justifiquen pel moment en què es va proclamar, però que de la mateixa manera que a Argentina es va revocar, caldria fer-ho ara, una vegada s'ha recuperat l'estat democràtic i les influències dels anys de dictadura ja fa temps que han deixat de prevaldre, o almenys això és el que caldria pensar i entendre.
Espanya ha fet passes mal donades, com la llei de la memòria històrica, que va ser, com moltes altres coses, un buf. La por a decidir segons què, fa que tot es quedi a mitges sense acontentar ningú. La indecisió és nefasta i l'esquerra espanyola ha demostrat la seva incapacitat per tornar les coses al seu lloc, davant d'una dreta més forta del que pugui semblar, i una ultradreta que perdura en el temps i que encara mobilitzaria masses a favor del dictador.
La incertesa, la por a dir o a fer, són signes de debilitat que donen força a posicions conservadores i dictatorials, que només esperen motiu i espurnes per encendre el foc. Europa no és tan forta com per evitar la involució de països de la seva òrbita, encara que això signifiqui mirar enrere trenta-cinc anys.

La Sentència més a prop

Ahir ho avançava. Sembla ser que la setmana vinent el Tribunal Constitucional dictarà sentència sobre l'Estatut. No sé si podem esperar cap sorpresa després de tant temps de parlar-ne. L'única incògnita era saber si es decidirien a dictar sentència o no, i si la presidenta faria servir el vot de qualitat en cas d'empat.
Pels comentaris fets, no sé si amb coneixement de causa, el resultat serà el més favorable possible, tenint en compte que qualsevol sentència serà desfavorable i anirà contra el text que el poble de Catalunya, que jo sempre consideraré sobirà, va aprovar en referèndum. Un text que ja havia estat retallat, tenint en compte el que va aprovar inicialment el Parlament català, és a dir, els representants legítims dels catalans i catalanes. Un text que no va ser capaç de conservar intacte el president del govern espanyol, tot i les promeses electorals a la seva visita a Barcelona, demanant el vot.
Ara es tracta de veure quina serà la reacció del poble català, i naturalment els seus representants parlamentaris, i quan dic representants polítics no hi compto als parlamentaris del PP ni de Ciudadanos, perquè tot i ser representants polítics, ja sabem què pensen i què defensaran. Em refereixo a la resta, perquè no està ben clar si sabran posar-se d'acord per defensar el que pensa la majoria del poble català. No sabem si deixaran de banda les seves divergències i aniran junts a reclamar un canvi jurídic a l'Estat espanyol si vol continuar avançar de la mà de tots, o prefereix viure en la lluita constant entre sobiranistes, federalistes i nacionalistes espanyols.
Si tot va com sembla, ens queden pocs dies per començar a veure l'entrellat. Després ja valorarem la capacitat de reacció dels catalans i els seus partits polítics. No sé si la sentència condicionarà la campanya electoral, si més no serà un element més a tenir en compte, no tant per qui hi surt guanyant, sinó per la coherència en l'actuació dels diferents partits polítics.

Matas, Garzon i l'Estatut

Em trobo davant d'un problema moral. No sé si m'haig de compadir del senyor Matas, o bé li haig de dir el nom del porc. Sentint-lo a ell penses que no hi ha dret que a una persona que no ha fet res d'il·legal, se'l pugui prejutjar de manera tan cruel, deixant-lo sense feina i fent-li pagar una fiança de tres milions d'euros.

Per altra banda penso que, si pot pagar una fiança de tres milions d'euros és que en té una bona colla (fa quatre dies que tots ploràvem perquè els patrimonis declarats per uns quants polítics del PP eren tan pobres). Si s'ha dedicat a la política, més aviat hauria d'anar malament de "quartos", perquè a la privada se'n guanyen més, i sobretot pensant que a la política hi ha una part important d'altruisme. O bé serà que jo no sé de la missa la meitat?

La notícia preocupant d'avui és l'actitud del Suprem contra el jutge de l'Audiència, Baltasar Garzón. Haurà prevaricat intentant descobrir què s'amaga al darrere de tants anys de dictadura? És prevaricar voler recuperar la memòria històrica? A qui interessa que siguem uns desmemoriats? És que hi ha molts culpables i fills de culpables de les morts i els assassinats, que mantenen una força política, judicial o econòmica important?

Jo no tinc resposta, sinó que us trasllado les preguntes perquè me les respongueu. Tinc sospites, interpretacions i hipòtesis, però la veritat no la tinc. Qui la té? La vol tenir algú? o millor dit, hi ha gent interessada en que no se sàpiga mai la veritat?

Què passarà amb el jutge Garzón inhabilitat? continuarem "transicionant" sense aixecar el cap, amb la mirada avergonyida cap a terra? Què ha passat que vulguem santificar Garzón?

I per acabar la notícia del Tribunal Constitucional. Segons les darreres notícies, s'ha convocat el Tribunal per al dimecres i dijous de la setmana vinent, per decidir sobre l'Estatut. Serà veritat aquest cop? Podem començar a mobilitzar-nos els catalans? Tot plegat tuf una mica, i jo sóc gat escaldat, però impotent per escapolir-me.

Treballant contra les dificultats

Si no fas, segur que no t’equivoques, però si t’has ofert a treballar, no té sentit quedar-te a casa i no prendre partit, ja que tothom vol que actuïs, que decideixis. Si prens decisions, corres el perill d’equivocar-te, i és per això que no t’ha de fer por la crítica, tant la constructiva com aquella que busca alguna cosa més que criticar-te. No és tan clar, però que hagis de preparar-te per ser insultat, encara que l’experiència demostra que aquest fet també és usual, sobretot en política, encara que no únicament.
Fins fa poc, i encara hi ha qui ho conrea, la política es basava en la regla de no ensenyar les cartes, com si d’un joc es tractés, però cada vegada hi ha més persones que reclamen transparència, que volen confiar amb els seus elegits i no volen quedar al marge de les seves decisions.
Si acceptem que ens hem ofert a treballar i que cal ser transparents, la millor manera és presentar el pla de treball a què ens comprometem des d’un principi, que és un risc, i fer-ne un seguiment, explicant com s’ha fet tal cosa i per què s’ha deixat de fer tal altra.
La crisi de què fa tant de temps parlem, ha frenat l’activitat econòmica i repercuteix en les previsions, sobretot si aquestes varen ser fetes ara fa tres anys, però lluny de servir d’excusa cal buscar les alternatives per aconseguir que la despesa pública no disminueixi, la qual cosa agreujaria la parada econòmica.
No apostem per reduir l’activitat econòmica ni la presa de decisions, tal com algú ens ha demanat, sinó que optem per impulsar projectes aturats des de fa molts anys, coneixedors del risc a la crítica fàcil i barroera, però convençuts que els resultats seran beneficiosos per a tots, encara que el reconeixement arribi tard.
En èpoques de crisi com l’actual resulta interessant que la despesa pública es mantingui i a ser possible s’incrementi, per evitar que la reducció del poder adquisitiu de les famílies provoqui una acceleració del tancament d’empreses i, per tant, un augment de l’atur.
Per això, encara que pugui semblar contradictori, enguany Arenys viurà una transformació urbanística important. La construcció del passeig a la tercera platja, canviarà la cara de llevant, a l’espera que es confirmi l’inici de les obres a ponent. I al moll de l’os, l’eix cultural, social i econòmic, La Riera, també veurà canviada la seva fesomia, junt amb altres carrers del casc antic. És a dir, un any de dificultats econòmiques, serà un any de grans inversions a la vila, que permetrà frenar la tendència al creixement de la taxa d’atur.
Els maldecaps que podrem patir enguany només es podran valorar una vegada estiguin acabades les obres i es puguin veure els resultats. Només amb esperit constructiu i en positiu podrem alleugerir els entrebancs que malgrat tot s’intentaran minimitzar, però tal com molt bé diu la dita: “qui vol lluir ha de patir”.
Tots aquests treballs perdrien sentit si no anessin acompanyats d’unes actuacions directes i enèrgiques per resoldre els problemes econòmics de moltes famílies de la vila, facilitant ajudes a curt termini, i treballant per aconseguir eixamplar el seu mercat laboral, a través de la formació i l’orientació.
Seria important que tot aquest esforç fos compartit i no hi poséssim entrebancs per interessos partidistes o afany de protagonisme. Si aquest costum esdevé pervers i inútil, en situacions de necessitat com les actuals, la seva pràctica és molt més recriminable.Només el posicionament clar i transparent alhora, donarà sentit al treball que des de fa tres anys vàrem iniciar i pel qual vàrem optar en lloc de veure-les venir.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys del mes de març

Crítica en sospita

Volia parlar del que està passant amb el PP, però com a mínim haig d'esmentar el nom de Messi, que de moment porta marcats quatre gols. Suposo que ja no en farà cap més.
Deia que volia parlar del PP i tots els casos de corrupció que l'envolten, però amb una reflexió sobre la sospita contínua en què viu la política. Massa sovint hem de lamentar situacions com la que està passant la política aquests dies, que no ajuden gens a creure-hi i fa que es generalitzi amb massa facilitat.
Necessitem fer creure que no tot està podrit i que és una sort que avui dia es pugui descobrir les males arts i castigar els culpables. S'ha de fer entendre que la gran majoria de polítics són honrats i dediquen bona part del seu temps per treballar per a la societat. No pot ser que una minoria ho embruti tot i faci posar tots els polítics en un mateix sac.
Però els mateixos polítics ens equivoquem quan llancem crítiques que posen en dubte l'honorabilitat de l'adversari. Lluny de perjudicar l'altre el que provoca és una desconfiança cap a tots els polítics i una desafecció que no és gens positiva. Hem de ser curosos i criticar l'adversari per allò que fa o deixa de fer; per no actuar de la manera que nosaltres creiem que ho hauria de fer, però si pensem que hi ha males arts, que hi ha indicis de corrupció, no hem de criticar-lo, sinó denunciar-lo. I si no n'estem segurs, i per això no es denuncia, el que toca és callar, perquè posar-lo sota sospita no serveix per res més que desautoritzar tothom, a qui s'acusa i a qui ho fa.

Consum i estalvi

Avui llegia a La Vanguardia digital que l'estalvi de les famílies ha arribat al 24,7% en el darrer trimestre, però jo parlaria més aviat de reducció del consum, no pas amb l'afany d'estalviar, sinó per por al futur. L'article diu que és la por a caure a l'atur que fa que s'incrementi l'estalvi a xifres rècord, però tot això fa que es redueixi el consum que hauria de ser la força perquè l'economia del nostre país es posés en marxa per sortir de la crisi.
Tal com escrivia fa uns mesos, hi ha moltes persones a qui la crisi no els ha afectat, com tampoc lligaven els gossos amb llonganisses quan les coses anaven tan bé. Si els nostres ingressos no s'han reduït, no hi ha motiu per reduir el consum, sempre i quan no ens endeutem, com va passar fa uns anys i va provocar la manca de liquiditat a moltes famílies. Si les pensions no han baixat, tampoc cal espantar els nostres jubilats dient que han d'estalviar, sobretot amb els imports que reben i les cabrioles que han de fer per arribar a finals de mes.
El consum és bàsic perquè l'intercanvi econòmic es reprodueixi i eviti l'estancament que ocasiona qualsevol crisi. Si bé és cert que el nostre país té un fort endeutament i que ha de mirar de rebaixar-lo, el que no pot ser és que no s'inverteixi per posar en marxa tota la maquinària econòmica. Com reduirem l'atur si no invertim? És important saber on cal invertir, i quin és el model productiu que volem per al nostre país. L'administració pública ha de donar un cop de mà important, però no pot oblidar l'empresa privada com un dels motors per sortir del clot que hem anat a parar. Busquem com requalifiquem el capital productiu per orientar-lo cap al futur i flexibilitzem tots els paràmetres que facin possible aquesta reorientació econòmica. Estalvieu si teniu deutes pendents, però no us passeu arraconant recursos si entre tots no sabem posar el tren en marxa. Continuo pensant que la puja en dos punts de l'IVA és una mala solució.

Una visita familiar

Hem fet una escapada a Vic per veure el pare. Aquests dies ha voltat amb ma germana i, encara que mig refredat, se'l veia bé. S'ha de dir que estem fent el compte enrere per celebrar els 90. Tinc ganes que en aquesta ocasió sigui possible ja que no ho va ser per celebrar els 50 anys de casats.
Una calamarsada inesperada se'ns ha presentat a l'alçada de La Garriga-Figaró, a l'altra banda, però ens esperava el sol, un xic espantat, això sí, però un dia clar amb les muntanyes que rodegen Osona mig tapades per boires i núvols baixos.
Es tractava de menjar la mona, l'avi Jaume és el padrí de la Clara, però abans hem anat a fer una visita, a casa el meu cosí, en Joan Maria, que feia anys que no veia. Els meus cosins són 12 germans, i ens portem uns quants anys.
Segurament no coneixeu al meu cosí, però si amb qui està casat i tenen uns quants nets. És la Pilarín Bayés, la ninotaire. La Pilarín s'ha fet gran, com és natural, però no ha canviat gens. És una persona súper amable i senzilla que no es val del seu saber, del seu art, a l'hora de conversar. Fa com si el que dibuixa fos tan fàcil i no tingués cap mèrit, però només veient com ho fa i el què ha arribat a fer, te'n pots fer la idea.
Ha estat una visita agradable en què ens ha ensenyat el seu taller. La darrera vegada que hi vaig anar treballava a l'antic garatge. Ens deia que ho havia fet durant més de trenta anys. L'antiga piscina que ara tenen com a bassa, s'hi ha parat un ànec per refrescar-s'hi.
Tot i ser el mes d'abril feia fresca, de fet el Montseny es veia enfarinat i majestuós des de la sala d'estar. Una visió del Montseny totalment oposada a la que podem veure des d'Arenys, el Montseny que jo sempre havia conegut, el que tenia vist durant tota la meva infantesa.
Una mica atabalats hem tornat a casa, amb música de no sé pas qui, però que agradava als meus fills. Avui no ha sonat la música clàssica com fins ara ha estat habitual. El culpable, jo mateix perquè he connectat el seu Ipod al cotxe. Serà sempre així?
Recordeu quin ha estat el darrer llibre o revista que heu tingut entre les mans, amb dibuixos de la Pilarín? Ens ha obsequiat amb un llibre de la sèrie d'institucions, en el nostre cas l'Institut de les Lletres Catalanes, i ens ha ensenyat el llibre que estava il·lustrant sobre la història i patrimoni de Brugges, la considerada Venècia del nord. És tota una filigrana.

Pasqua

Aquest vespre hem celebrat la Pasqua, gairebé en família. Crec que cada any som menys, com si es tractés d’un testimoni del passat, ni el ganxo de la xocolata. És broma, però val més agafar-s’ho bé.

Hi ha, però una contradicció entre la creença i la pràctica,ja que no van de la mà. Pocs són els que ho descarten i en tot cas no li fan un lleig, pel que pugui ser, però una altra cosa és la pràctica.

Tot i així cal obrir els ulls i no negar l’evidència i pensar quin ha de ser el camí a seguir perquè tot plegat tingui un sentit, perquè no sigui un record del passat. Probablement coincidiríem a dir que a títol individual es conserva la creença, però com en altres àmbits és en la consciència col·lectiva on falla, en les relacions humanes, en la vida en societat.

Ho hem dit moltes vegades, i abans més que no pas ara, que la generalització superficial no era cap solució, res envejable, més aviat era un auto engany. Ara, però és més accentuat i ja no es veu de la mateixa manera, es troba molt més a prop.

Per uns moments he pensat en aquells films que any rere any ens passen per televisió, sigui un canal públic o privat. Uns films que ens mostren la comunitat cristiana, en minoria i en certa manera sotmesa pel poder pagà majoritari. La diferència es troba en la consciència, que ara no hi és, i això és el que pot fer perdre.

Al final arribaríem a la conclusió que no sabem conviure; que hem perdut l’hàbit, perquè ens hem convertit en individualistes; que no sabem compartir alegries ni sofriments, i que ho hem convertit tot en decorats que simulen la veritat, però es tracta de falsedats.

Per a qui encara creu que val la pena, Bona Pasqua!

Olla de grills

No sé qui té raó, si el senyor Laporta o bé el senyor Sandro Rossell, però si Joan Laporta vol participar en la política del nostre país, jugant un paper important, comença molt malament. De fet el senyor Laporta ha demostrat molt poca humilitat i ja sé que ha construït un Barça triomfant, però haig de suposar que gràcies a un bon equip, en què també hi era el senyor Rossell.
L'altre dia em comentaven que els "friquis" d'ERC havien sortit per anar a Reagrupament. Jo no sé si el senyor Laporta és un friqui més, però en tot cas va de diví i això s'ha demostrat d'anada i de tornada que no és bo, si mes no per a la ciutadania. Els Messies en política no són mai bons, sinó fixeu-vos en Itàlia, per dir un lloc que tenim a prop.
L'arrogància no és bona consellera i ens podríem trobar amb un partit bicèfal amb dos caps arrogants tibant cadascú pel seu cantó a la cerca de prestigi personal. Sense anar massa a fons podem constatar les dificultats del senyor Carretero per formar part d'un equip. No va ser possible amb ERC i als començaments de Reagrupament tampoc, en aquest cas va simular marxar per fer fora qui li feia nosa, qui no pensava com ell. El senyor Laporta també ha tingut problemes amb l'equip directiu, no tan sols amb el senyor Sandro Rossell, sinó amb altres persones de la junta directiva. Ara, si volen fer equip a Reagrupament, un o l'altre haurà de cedir protagonisme i jo ho veig força complicat.
Al final de tot, però, qui hi perd és la ciutadania i en aquest cas Catalunya. Anirem a unes eleccions autonòmiques encara més dividits, i el que és més greu, amb alguna opció política que presenta uns postulats xenòfobs i algun altre amb la idea fixa de la independència, però sense cap proposta de model de país. Ens podem trobar amb un ventall de partits polítics que discuteixin les formes, però no el contingut, alguns d'ells ni l'han pensat.
Si entren més forces polítiques al Parlament català no serà precisament una sort, sinó que pot arribar a ser un desastre. Malgrat sempre he cregut en la importància de la diversitat, quan és hora de debatre i aprovar propostes, aquesta pot ser un entrebanc complicat de vèncer, a no ser que hi hagi una voluntat ferma de consens, però que jo, en aquest cas, no li sé veure.

El meu record per a tres creadores

En pocs anys, un parell o tres, he perdut a tres amigues creadores. Han estat tres persones amb qui he compartit moments de treball, de lleure, de viatge, de manera ben diversa, fins i tot res a veure entre una i les altres. Les tres amigues ens han deixat massa aviat, quan encara tenien moltes coses per aportar, molt a crear.

De la Sophie Watallon en guardo uns pocs records de la seva estada a Arenys de Mar, gràcies a l'amistat amb la Mieke Van Weddingen. Amb elles i dos músics més vàrem organitzar-los una mini gira musical ja fa una bona colla d'anys. La Sophie tocava la viola de gamba i era una artista convidada per Savall. Va ser professora de l'Escola Superior de Música de Catalunya. Pel poc que la vaig conèixer, diria que era tota ella música. Vaig saber de la seva mort per Internet, era molt jove!
De la Sophie guardo un enregistrament "The art of the viola bastarda". Amb aquest fons musical estic escrivint aquest petit recordatori a tres amigues que han marxat sense haver pogut acabar la feina, una valuosa feina.
Si la Sophie era de la part francesa de Bèlgica, de Namur, la Mieke era de Vlaanderen, prop de Brussel·les. L'amistat amb la Mieke i la seva família va néixer d'un Europa Cantat a Namur, precisament. La Mieke era una artista de la flauta de bec, i professora a diferents escoles de música del seu país. La Mieke parlava el català que va estudiar en un parell d'estades a Catalunya, una d'elles a Vic. La Mieke patia esclerosi múltiple que li va provocar que s'allunyés de l'exercici de la seva professió, però sobretot vocació, fins la seva mort fa poc més d'un any.
La Pilar Pujol no coneixia la Mieke ni la Sophie, i encara que tocava la guitarra i havia animat la seva filla a tocar el violí, no estava en el món de la música. A la Pilar la vaig conèixer quan va aterrar a Mataró, després de voltar món i assolir també un gran coneixement del Tercer Sector. La Pilar era una especialista que va entrar a formar part del món del funcionariat on el que menys es valora és la capacitat d'artista que un pot tenir i aportar. Amb la Pilar hem compartit moments de tot, com a col·legues, però sempre he sentit que hi havia un component d'amistat que diferenciava la nostra relació de la que jo pugui tenir amb qualsevol dels altres companys de feina als quals aprecio molt.
La Pilar ens ha deixat fa una setmana, però jo encara la veig entrar al despatx amb un somriure maliciós, però sincer malgrat trobés molts obstacles que la podien fer entrebancar, penso jo que per enveja. La Pilar no treballava, sinó que creava. La solució que donava a les coses tenia aquell component d'inventiva i creació que decantaven qualsevol tendència a la rutina. Era precisament la imposició de la rutina més absurda el que patia i li preocupava.
La Pilar com la Sophie i la Mieke tenia encara moltes coses a fer i a crear. Elles tres s'hauran trobat i espero que es facin molt amigues i m'enviïn algun senyal perquè pugui entendre que s'han conegut i que es troben bé. Jo, amb la millor família que mai hagués pogut imaginar, continuaré saltant obstacles i contribuint a fer fàcil la vida dels que m'envolten, i si pogués, també m'agradaria crear i no limitar-me a repetir i seguir consignes. A la Sophie, la Mieke i la Pilar els envio una abraçada de tot cor.

L'hora dels relleus

Mas diu que no és veritat que el PSC vulgui realment fer canvis en la seva estratègia política, sinó que es tracta simplement de maquillatge. No sé si té raó o no, però jo veuria bé que hi haguessin canvis importants. Potser no aconseguirien canviar la tendència del vot, però com a mínim serviria per regenerar la política i veure cares noves.
Al PSC li convindria prescindir d'una bona colla de polítics i cedir el pas a la gent jove, però també a persones no tan joves i que no han tingut l'oportunitat de demostrar la seva capacitat de govern. Persones que han estat sacrificades perquè no formaven part de segons quines famílies, o bé perquè han adaptat actituds discretes.
Ja fa uns dies que estem en precampanya, una manera de dir campanya electoral a un període de temps que cada vegada és més ampli. I la precampanya es nota per l'actitud dels partits polítics i els seus dirigents, que van fent desplaçaments d'un lloc a l'altre, i van desplaçant els que no els convenen.
Ja sé que no és fàcil formar líders i no es poden perdre així com així. També és cert que el PSC té unes quantes patums amb molt pes, però no es pot descuidar el futur, i el més important, la transició.
Dissabte passat hi eren tots perquè ningú es vol perdre la jugada. No sé si es tractava tan sols de fitxar, perquè no fos dit, ni si estaven massa convençuts del valor de la trobada. Això és el que passa, que penses que la diplomàcia es confon amb la hipocresia. Ignoro el fruit de la trobada, però per alguns n'hi haurà prou en veure la resposta de la gent, i saber que no estan sols.
Tot això pel que fa al PSC, però ho podríem fer extensiu als altres partits de primera divisió. CIU vol fer real la dita que a la tercera va la vençuda, i potser mantindrà les figures, però per poc malament que els anés, hi hauria segur un canvi de cromos.

Qui la fa la paga

Sembla que el cas Matas és més seriós del que ens crèiem la majoria, i molt més del que dissimulaven des del Partit Popular. Està vist que els partits polítics no poden senyalar ningú, perquè a l'hora menys pensada surt algun col·lega que ho engega tot a rodar.
El PP fa molt temps que va temptant la sort, ara a València, ara a Madrid, les Illes... i amb actituds com aquesta al final s'acaba pagant. Fins fa poc tot feia pensar que els partits grans estaven suficientment protegits com per evitar caure en desgràcia. No sé si la transparència funciona o bé cada vegada ho fem pitjor, el cas és que darrerament hi ha massa casos de corrupció i menys credibilitat.
El magistrat ha dit de Matas que "...ha vingut a burlar-se dels simples mortals". De cop i volta han aparegut un reguitzell d'imputacions que han acabat amb la tinta de les màquines d'escriure. El més fort de tot, i això ho dèiem dinant, és que el PP l'ha abandonat. Imagineu-vos el culpable que el deuen considerar, que no s'atreveixin a defensar la presumpció d'innocència.
No vulguem fer llenya de l'arbre caigut, però sí que aniria bé que ens servís d'exemple per al futur i, per una banda fóssim més exigents, i per l'altra més transparents i sobretot honestos, tenint clar que no ens fiquem en política per aconseguir interessos, sinó per servir, i això comporta més problemes que alegries, però sempre amb el cap ben alt. Veurem en què acaba tot plegat.

80 anys d'en Pepe

Aquest vespre en Pepe ens ha convidat a celebrar el seu vuitantè aniversari. Vuitanta anys que no li priven de portar un ritme accelerat, tapant tots els forats que els més joves i amb més autoritat van deixant.
Tal com li agrada, en Pepe ha mantingut fins al final, la incògnita d'on anàvem. En autocar, acompanyats d'alguns turismes, hem arribat a la Pizzeria Giò.
Hem celebrat l'Eucaristia i ha beneït el restaurant, amb seguiment molt solemne per part dels titulars del negoci. Tot seguit ens hem dirigit a les taules.
Tot i estar assegut al costat de dos frares, no tenia la consciència tranquil·la i, mentre anaven arribant plats i més plats, pensava en el pecat capital: la gola.
Us haig de dir que ha estat esplèndid. Per començar un "antipasto" d'amanides de tot tipus, i després Pizza. D'un gust exquisit, però la sorpresa ha vingut quan ens han retirat el plat sense els coberts. Hi havia un altre plat i estàvem a les últimes. Faltava el filet de bou, acompanyat de fines herbes i parmesà. El pastís i el cafè ens han acabat d'il·lustrar la vetllada.
En Pepe se'l veia content, acompanyat d'una seixantena de persones que durant més de trenta any han estat al seu costat i l'han estimat.
Ens havia amenaçat que no li féssim cap regal, i és per això que li hem lliurat un record: un collage amb les fotografies de tots els assistents a la festa.
La veritat és que vetllades com la d'aquest vespre et fan gaudir de la vida i t'oblides per uns moments de la realitat més prosaica que et toca viure. En una setmana de dolor, per la mort de la Pilar, celebrar els vuitanta anys d'en Pepe et reconforta, i et fa veure que la vida continua. Ho fa de manera diferent, sense éssers estimats que t'han deixat, però amb la il·lusió de viure per poder educar els teus fills que, si Déu vol, tenen molts anys per endavant.
Pepe, des del meu racó de pensaments i records, et felicito de tot cor, i t'agraeixo la teva disponibilitat a fer el bé sense esperar més recompensa que la satisfacció d'estar fent allò que cal, allò que vols. Per molts anys!!!

El senyor Benet Maimí falta a la veritat

Queda millor dir que falta a la veritat que no pas dir que menteix. Això s'aprèn en política, però la realitat és la mateixa.
El senyor Benet Maimí, diputat al Parlament de Catalunya en representació de la coalició de CIU, i regidor a l'oposició, a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, va llegir o li varen explicar el meu escrit de l'altre dia en què l'acusava de demagog. En lloc de defensar-se el que ha volgut fer ha estat acusar-me d'alguna cosa i no ha encertat. No ha encertat perquè el que diu és fals del tot.
El senyor Benet Maimí m'acusa d'amiguisme i de preparar les oposicions a mida perquè hi entrin els meus amics. Això ho hauria de demostrar, perquè és molt fàcil fer una afirmació sense provar-la.
Des que vaig prendre la possessió del meu càrrec, he treballat perquè les persones que entressin a treballar a l'Ajuntament ho fessin amb tota la imparcialitat possible. D'això en tinc testimonis a dins l'Ajuntament. Fins i tot per ocupar places de manera interina s'ha fet la corresponent oferta pública d'urgència, perquè tothom tingués possibilitat d'optar-hi, cosa que abans no sempre es feia.
El senyor Maimí es remunta al nomenament de l'actual cap de recursos humans, per acusar-me d'haver-la escollit a dit. El senyor Maimí desconeix, o actua de mala fe, perquè quan es varen redactar les bases del concurs de selecció de cap de RRHH, la cap actual no va ser escollida, sinó que va entrar una altra persona en el seu lloc. Amb la dimissió de la titular de RRHH, va venir l'actual cap, en comissió de serveis per un any, durant el qual es va preparar la convocatòria de la plaça, utilitzant les mateixes bases aprovades anteriorment, amb algunes modificacions introduïdes des de Secretaria i que si en alguna cosa afectaven a la candidata era que li disminuïen punts quan a mèrits acumulats.
Afirmar que es va fer a mida és mentida i una calúmnia, i l'únic que es pot demanar és que ho porti als Tribunals corresponents perquè es faci justícia, si creu que no n'hi va haver. Si no ho fa, serà perquè sap que no té raó.
Tampoc és cert que des que sóc responsable de Recursos Humans s'hagin creat 30 o 40 llocs de treball, sinó que estaríem parlant d'una quinzena de llocs, per a nous serveis, com l'Oficina d'Atenció Ciutadana, o el reforç de les àrees de Serveis Socials, Promoció Local i Policia, entre altres, encara que al mateix temps s'han amortitzat places, com la d'un delineant, un TAG d'Urbanisme i una administrativa d'Intervenció.
També és una calúmnia dir que les proves que tenen lloc aquests dies són amanyades. Es dóna la casualitat que en la primera convocatòria, la persona que interinament ocupava la plaça, no ha estat escollida, i no sabem què pot passar amb la resta de places.
Però el senyor Maimí ha comès més errors que no sé si és per desconeixement o bé mala fe. Diu per exemple que abans als tribunals d'oposicions hi assistien els partits de l'oposició. Això és cert, però també ho és que la llei vigent ha exclòs dels tribunals els càrrecs públics, siguin de govern o de l'oposició, i també els representants dels treballadors, encara que permet l'assistència a nivell personal.
Aquest dimecres hi ha convocat un Ple extraordinari, corresponent al del mes de març, i que es podran fer preguntes a l'equip de govern. M'agradaria que el senyor Benet Maimí fes preguntes al respecte, perquè li pogués respondre formalment. Seria una opció molt més lògica que no pas anar a llançar calúmnies a través de la ràdio i altres mitjans de comunicació i que jo utilitzi el bloc.
A mesura que s'acostin les eleccions veurem com episodis com aquest es van repetint i fins i tot augmentant, però a mi em tindran al lloc de sempre, amb els mateixos arguments i posició.
Si el senyor Benet Maimí em vol criticar, ho podrà fer perquè no sóc infal·lible, sinó que cometo els meus errors, però no vulgui buscar en mi mala fe, perquè jo busco la transparència i la justícia en totes les meves actuacions i les dels meus companys i companyes de govern.

La Conferència Oberta-Catalunya Causa Comuna

Aquest dissabte he anat a Barcelona i he fixat la marxa a 80 km/h, tal com ordenen els senyals quan t'aproximes a la gran ciutat. Amb la marxa fixada he anat mirant els altres cotxes què feien, i m'he adonat que tots m'avançaven. L'altre dia llegia que hi havia tants cotxes que superaven la velocitat màxima, i ara ho entenc. També haig de dir que circular a 80 km/h per les rondes té un sentit, però fer-ho des de Montgat a l'entrada de Barcelona, sembla una mica estúpid. Si és per al bé de la contaminació, però, farem cas i ho acceptarem, però sobretot que sigui veritat i no ens enredin.
He assistit a la Conferència Oberta-Catalunya Causa Comuna, encara que amb un parèntesi per anar al comiat de la Pilar, que ahir ens va deixar. És per això que no he pogut seguir alguns dels parlaments del debat que m'havia apuntat "després de la crisi".
La salutació inicial ha anat a càrrec de l'alcalde de Barcelona, el coordinador de la conferència, en Raimon Obiols, i el president Montilla. Tant a la inauguració de la jornada com a la cloenda, aquesta a càrrec d'Obiols, s'ha fet especial èmfasi a estendre la invitació més enllà dels militants, és a dir, a persones independents o membres d'altres formacions polítiques. Han precisat, per exemple, que dels 42 ponents dels sis debats, només 4 eren militants socialistes.
No fa massa temps que el senyor Artur Mas va fer una cosa semblant amb la casa gran del catalanisme, i ara Obiols amb aquesta proposta, semblaria com si desconfiessin de la bondat de la militància dels partits i volguessin solucionar-ho incorporant persones sense militància.
En alguna ocasió ja he parlat de les servituds dels partits polítics, la manera com tenen els militants d'anar pujant esglaons, i de la valoració exagerada de la fidelitat, com a base del reconeixement polític, amb gratificacions en forma de nominació de conseller, regidor i càrrecs públics.
Aquesta obertura, però, pot ocasionar gelosia en els fidels, amb el perill que aquests donin un cop de puny a la taula. No seria pas la primera vegada que els militants socialistes protesten a la direcció el tracte de favors a persones sense militància.
Probablement la iniciativa tindria més èxit si les eleccions catalanes no estiguessis tan a prop, però el fet que la precampanya estigui en marxa, fa molt difícil realitzar un treball objectiu, sense interferències electorals. Malgrat tot, estic d'acord en què els partits polítics s'obrin, perquè el tancament els ofega i ara, amb tanta desafecció per una banda i la desconfiança popular dels polítics, per l'altra, es fa necessari trobar solucions i alternatives al funcionament tradicional.
Ho seguirem de prop, com a mínim jo ho faré, perquè tinc esperances que la vida pública canviï, es guanyi la confiança de la ciutadania i es castigui severament els corruptes que han provocat la desafecció i l'enuig de la població.

A reveure Pilar, t'estimem

Aquest matí ens hem assabentat de la mort de la nostra estimada Pilar, un final que tots coneixíem proper, però qui més qui menys tractava d'imaginar que la Pilar se'n sortia, tal com ella sabia fer davant de qualsevol dificultat presentada. La crua realitat s'ha imposat i amb dolor profund l'hem acceptat.
Dies com avui desitjaria tenir la inspiració suficient, i també els recursos literaris, per poder expressar tots els meus sentiments, de dolor i impotència, però també de ràbia, i ser capaç de vomitar tot allò que he guardat a dins, que compartíem en silenci amb la Pilar.
De la Pilar se'n podria escriure un llibre i l'hauríem d'escriure com si es tractés d'un trencaclosques, per aconseguir tota la informació dels diferents àmbits i territoris trepitjats. No seria una tasca fàcil, però de ben segur que seria útil.
De gran intel·ligència i un fort caràcter, en podies esperar l'actitud més afable i conciliadora. Era una persona justa que detestava la injustícia, la que havia sofert i la que patien els seus amics i coneguts. Amb la Pilar aprenies, perquè aportava valor i coneixement on participava. Era activa, contundent, però amb una gran capacitat per saber escoltar. Honesta, i estimada per les persones de cor senzill, però rival a batre per les ments egoistes, prepotents i falses.
La seva opció de vida la va portar al límit, però amb la fortalesa de saber que estava en el camí correcte i acompanyada de les persones que l'estimaven i estimava, l'Anna i la Bruna a primera fila.
Vaig tenir la sort de compartir espai i temps amb la Pilar, a qui difícilment acabaves de conèixer mai, però que t'hi entenies amb una sola mirada, sense necessitat de parlar. La Pilar assessorava les entitats que li ho demanaven, i era sol·licitada d'arreu per anar a fer xerrades i conferències, però no tenia cap problema d'acceptar que li calia aprendre, i volia.
La Pilar havia posat el pavelló ben alt perquè era una bona dissenyadora de la feina, que la convertia aparentment en simple. L'enveja fa estralls i la Pilar ho va palpar, com també el caminar dels crancs, la qual cosa li preocupava, ens preocupava. Amb la Pilar tenia una gran companya de feina que ara he perdut. No em calia endur els problemes a casa, perquè els podíem discutir plegats.
Pilar, si em pots llegir des d'on siguis, disculpa la pobresa de la meva prosa, i accepta la meva gratitud per haver-te conegut. Encara em costa de creure que no et trobaré dilluns a la feina, i em serà difícil acceptar que no hi tornaràs. Gràcies Pilar i a reveure!

Protagonista canviat

Avui sí que serà parlar d'una cosa que no tinc ocasió de veure, encara que conec el protagonista i m'ho puc imaginar força bé. Diuen que al programa matinal de TV3, el seu director i presentador, el senyor Cuní es converteix en el protagonista del programa i els seus convidats són tan sols una excusa perquè el senyor Cuní surti a la televisió.
De fet, els que han pogut seguir el nostre protagonista a qualsevol dels seus programes, convindran que li agrada molt parlar fins al punt d'enfarfegar l'entrevistat i el públic sencer. A més, no sé si us passa a vosaltres, però dóna la sensació que s'escolta molt el que diu, per si queda bé, i procura sentenciar quan parla, forçant l'altre a haver de dir que sí, que té tota la raó.
Sembla que darrerament s'estila i, sinó, fixeu-vos amb la directora de TV3, que també ha rebut crítiques per la seva entrevista al president Montilla en què molts li varen discutir la manera que s'abraonava sobre el president, no deixant-lo pràcticament acabar les frases, amb una insistència desmesurada. La veritat és que vaig seguir l'entrevista molt per sobre, però s'ha de dir que la Mònica Terribas també acostuma a ser protagonista on actua, la qual cosa em fa pensar si no es tracta d'un estil que està de moda, o bé és qüestió de sobresortir per sobreviure davant de tanta competència en els mitjans de televisió.
Sigui com sigui, el que és important és que l'entrevistador aconsegueixi treure bona informació de l'entrevistat; que el motiu per al qual se l'ha convidat es visualitzi, que hagi valgut la pena, i si a més ens ho passem bé, millor. Parlarem d'estils, d'educació, de protagonisme, d'arrogància, de prepotència, de saber fer, de professionalitat... però si al final ens assabentem d'alguna cosa, perfecte!

Visca la demagògia!

La veritat és que em fa mandra, però l'oportunitat que em brinda el senyor Benet Maimí, fa difícil que la desaprofiti. Les persones que em seguiu des de fora d'Arenys haureu de veure en l'exposició que segueix, un exemple més de la demagògia més pura d'alguns polítics, que malauradament practiquen molts polítics.
El senyor Maimí s'ha caracteritzat sempre per vendre fum, quan pot vendre, i desautoritzar tot el que fan els seus adversaris, mentre se li escapa el somriure per sota el nas i et pica l'ullet. És el típic polític per figurar, sense importar-li massa si fa la feina o no. El que interessa és sortir als diaris, encara que sigui per bé.
Avui ha enviat una nota de premsa totalment populista, farcida de demagògia i amb unes frases desafortunades que només s'entenen que siguin fetes a la llum de la impotència, quan no es té imaginació ni capacitat d'alternativa coherent i lògica.
És una llàstima perquè el senyor Maimí és una persona afable, amb qui passes bones estones, rius i també aprens, però quan és hora de fer autobombo, no té fre.
L'avantatge de tractar amb el senyor Maimí és que se li pot fer crítica, perquè l'accepta bé, encara que no la comparteixi, i també et dóna molts elements per alimentar aquesta crítica. La d'avui, a la nota de premsa, es pot aprofitar de la primera a la darrera paraula. Visca la demagògia!

Passar de 60 a 30

No ens pensem que les coses siguin tan fàcils de canviar, ni ens creguem que amb l'aprovació d'una llei queda tot resolt. Això no vol dir que no s'hagi de treballar a fons per millorar l'eficiència a l'administració, i cal que tots hi posem de la nostra part.
Avui el Congrés de Diputats ha aprovat una proposició de CIU per escurçar a 30 dies el termini perquè l'administració pública pagui als seus proveïdors. Una mesura que és tot un repte, sobretot tenint en compte tota la maquinària administrativa, els controls i fiscalitzacions necessàries per assegurar una bona gestió del diner públic.
Entenc la necessitat d'accelerar els pagaments, i reduir dels 60 dies als 30, però convé tenir present que encara hi ha molta feina a fer perquè es compleixi el pagament a 60 dies, per la qual cosa la reducció a 30 encara ho complica més.
No hi ha dubte que s'ha de combatre el vici de no tenir pressa a l'hora de pagar, perquè és un perjudici per a les empreses subministradores i de serveis, però també per a la ciutadania, ja que les empreses incrementen preus per compensar el retard en el cobrament, i per tant s'incrementa la despesa pública. Malgrat tot jo hauria pres altres mesures, menys atractives, però probablement més efectives.
El govern municipal d'Arenys des del primer dia té com a consigna reduir al mínim el temps d'espera per pagar les factures, i podem dir amb orgull que la mitjana està per sota dels 60 dies. M'agradaria pensar que la llei vindrà acompanyada de recursos i modificacions en la tramitació administrativa perquè alleugereixi el procés i faci possible el compliment de la llei. Quan no es pot complir una llei, és absurd aprovar-la perquè desprestigia l'administració en benefici de ningú.
Que no passi com sempre que les castanyes les haguem de treure nosaltres del foc, que som els que donem la cara. Està molt bé fer lleis, però facilitem que es puguin complir.

IVA, Constitució, Estatut i Reforma sanitària

Ahir els Estats Unitats d'Amèrica varen aprovar la reforma sanitària i avui onze estats ja han anunciat que ho denunciaran per considerar-la anticonstitucional. Us sona aquesta melodia? Nosaltres... ja he perdut el compte dels anys que fa que tenim l'Estatut recorregut i encara no tenim sentència.
Segons el govern d'Obama, la reforma sanitària permetrà que uns 32 milions de persones que no disposen d'assegurança mèdica, la puguin obtenir. A nosaltres, que estem acostumats a l'assistència universal, ens costa de creure que això passi a un país tan avançat. Sens dubte, des d'una perspectiva solidària, la reforma era necessària i anar-hi en contra és fruit d'una ofuscació o de la manipulació de la massa per part d'una part de la societat americana amb més recursos.
Però ja que he esmentat la situació en què es troba l'Estatut, donem-li una volta més. De tant en tant es filtra que la sentència està a punt de caure, no sé si per distreure'ns o per fastiguejar-nos. Avui, concretament, apareixia la notícia que el magistrat Eugeni Gay manté el pols, i que no està disposat a donar el vot a una proposta que anul·la 18 articles de l'Estatut.
El panorama que se'ns presenta no és gens afalagador i convindria traçar les línies de resposta, una de les quals és la reivindicació de la reforma de la Constitució espanyola. Una constitució que cal adaptar a la realitat actual, més de trenta anys després de la mort del dictador. Una reforma que ha de contemplar nous models d'organitzar-nos i també el dret a l'autodeterminació. La tossuderia de mantenir intacta la Constitució, sense cap tipus de flexibilitat l'única cosa que pot aconseguir és el trencament, i a vegades, fent un tomb virtual per l'Espanya actual, no ho veus tan llunyà ni impossible.
Tenim tres reivindicacions a presentar: la reforma de la Constitució, la declaració de la constitucionalitat de l'Estatut referendat pel poble català, i la marxa enrere del govern espanyol en la seva idea d'augmentar dos punts l'IVA.

A qui volen enredar?

Arran d'unes declaracions de Josep Duran i Lleida, en què acusa el PSOE de practicar una política del subsidi per fer-se seva la societat en convertir-la en depenent, m'agradaria afegir-hi quatre ratlles, perquè d'una banda hi estic d'acord, però jo diria que es tracta d'una tendència que tot partit polític practica, bàsicament per perpetuar-se en el poder.
Segurament hi ha partits polítics que hi tenen més traça, i probablement sigui el PSOE un dels partits a qui se li veu massa el llautó. Si repassem exhaustivament la història del govern socialista a molts municipis catalans, i ens fixem en la societat civil que hi ha present, ens adonarem dels vincles que hi ha, el tipus de relació i la dependència. Paral·lelament també podem fer l'exercici envers altres formacions polítiques i, encara que aparentment no ho sembli, en alguns casos s'ha hagut d'arribar a la Justícia per constatar que hi havia alguna cosa més que empatia.
Estem cansats d'omplir-nos la boca que a Catalunya la societat civil és forta i que hi ha molta tradició en la creació d'entitats cíviques sense ànim de lucre, a tots els àmbits, però ens oblidem que moltes d'elles només subsisteixen gràcies a la subvenció pública. Es donen casos d'entitats, sobretot en el camp de les ONG, que les subvencions rebudes pràcticament només cobreixen la infraestructura de les mateixes, per la qual cosa els objectius perseguits gairebé ocupen un segon terme.
Que les entitats necessitin de l'empenta de l'administració tots hi podríem estar d'acord, però que s'arribi a l'extrem en què només funcionen gràcies a l'administració, això ja fa perdre el sentit de la mateixa creació de les entitats. Una cosa és que rebin l'encàrrec de realitzar unes tasques de difícil empresa per l'administració pública, i l'altra que simplement serveixin per ocupar l'estona d'unes persones alliberades o jubilades, exercint més poder els mitjans que la pròpia finalitat.
I quan s'acosten les eleccions tot s'accelera. Apareixen els polítics a converses i entrevistes, freqüenten les arrossades i altres esdeveniments semblants, es concedeixen més subvencions... els partits polítics es posen les piles, surten de l'hivernat de quatre anys i s'arreglen les grenyes i la cara.
Una cosa és fer memòria de la feina feta i donar explicacions d'allò que no s'ha realitzat, perquè la nostra memòria és efímera, però l'altra és bombardejar-nos amb anuncis maquillats i lluents, per tractar de confondre'ns i enganyar-nos. Seria bo que fóssim capaços de fer la primera opció, i ser totalment sincers, explicant què hem fet i què no. Al final les persones valoren la sinceritat i transparència dels polítics. Si no és així l'única cosa que aconseguirem és que a les xerrades hi vingui la vintena de persones amigues i conegudes, que no els cal sentir el que els direm, perquè tant els fa que ho haguem complert o no (són de la colla).
Si som capaços de ser honrats i sincers guanyarem segur, potser no les eleccions, però si la credibilitat de les persones, i a mi això ja em val.

Mesquita: jornada de portes obertes

La comunitat islàmica d'Arenys ha celebrat aquesta tarda la jornada de portes obertes, consistent en la degustació de dolços i te al mig del carrer, i d'una trobada a dins la Mesquita, amb una bona representació de la comunitat i de veïns i amics arenyencs, amb representants del govern municipal, amb el seu alcalde, el socialista Ramon Vinyes, al capdavant.
Hesham El Sadr, en representació de l'Associació Cultural Islàmica Attawhid, ens ha explicat el significat de la paraula Islam i també del paper de l'Imam i el seu perfil, del nombre de pregàries al dia, i de la pregària del divendres a la Mesquita. El debat posterior ha estat interessant, tot i tocar un tema que a vegades és considerat tabú, quan es tracta de discussió entre autòctons i membres de la cultura islàmica. Em refereixo a la dona i la percepció que tenim del tracte que rep la dona a la cultura musulmana.
Malgrat hi ha hagut un moment de crispació, probablement per una intervenció desafortunada d'una dona d'Arenys de Munt, les explicacions han estat clares, amb un apunt que cal tenir en compte. La nostra ignorància sobre l'Islam fa que associem el tracte a la dona com un fet intrínsec, quan del que es tracta és d'una tradició arrelada segons a quins ambients, com també ha passat en la nostra cultura i encara no ens hem pogut desempallegar del tot.
S'ha demanat subvenció, no pas des de l'entitat amfitriona, per a la Mesquita i fins i tot s'ha parlat per a la contractació d'un Imam professional, però el clima ha estat intens i agradable.
M'hi he trobat molt a gust, i així els ho he dit. Aquestes trobades són interessants perquè ens ajuden a apropar-nos a veïns de cultura diferent, però amb qui podem compartir la nostra vida, perquè l'atzar els ha portat a Arenys, com a mi mateix.
Jornada que hauria estat rodona si l'Athlètic hagués guanyat el partit, i també l'infantil A de l'Arenys, però tot tan rodó no es pot demanar i qui no es conforma és perquè no vol.

Amb la butxaca plena i al carrer

No discutiré la bondat o la racionalitat de la Justícia, no sé com n'hauria de dir, però puc entendre que la majoria de les persones no entenguem l'aplicació de la llei, o potser hauríem de dir la mateixa llei que condemna el frau.
El senyor Luís Roldan va ser condemnat a 31 anys per, entre altres, haver estafat milions de pessetes, que es va embutxacar, i surt als 15 anys, els cinc darrers en règim obert, sense haver tornat ni cinc. No sé si la condemna d'estar empresonat quinze anys compensa els milions que li permetran viure de renda, però qui no ho entén és el contribuent que paga religiosament els seus impostos, i si no ho fes se li embargaria el pis, el cotxe, totes les propietats.
Sóc conscient de ratllar el populisme amb aquestes afirmacions, però intento trobar arguments entenedors per a la majoria, que m'expliquin i em convencin que la llei és correcta i la seva aplicació també.
Roldan assegura que no té el diner desaparegut i acusa Francisco Paesa qui, segons Roldan, la Justícia mai ha perseguit. Insinua pactes per no buscar el veritable culpable, deixar prescriure el delicte... No entenem que una persona entri a la presó per haver robat cent euros o menys, i en canvi aquest senyor compleix mitja condemna i surt sense pagar ni cinc. És clar que hi ha qui encara n'ha sortit més beneficiat, al costat dels quals, el senyor Roldan encara és una víctima.
Disculpeu la meva simplicitat argumental, però jo no ho entenc. Ah! tampoc entenc que el govern socialista vulgui incrementar dos punts l'IVA, però ho hauré de patir

Feina feta, feina per fer

Podríem dir que el balanç del dia és positiu, i no tant per haver solucionat molts problemes, sinó per haver estat treballant per detectar-ne més i buscar la manera de resoldre'ls. La darrera cosa amb què he treballat avui, ha estat en el Consell Municipal de Benestar Social. Penso que ha anat molt bé, amb una molt bona assistència i molta participació dels assistents. Hem pres bons acords i estic convençut que avançarem en la nostra feina d'alleugerir el dolor de qui té problemes per arribar a finals de mes, i també d'aquelles persones que viuen precàriament. Els pisos d'urgència, el voluntariat i la recollida d'aliments, són tres exemples de projectes en marxa i que seran realitat ben aviat.
En moments com el que hem viscut aquesta tarda, penso que seria bo que tothom conegués quina és la realitat i s'adonessin que a Arenys hi ha molta gent que no sap si demà menjarà, i si ho pot fer és perquè hi ha gent solidària que ho fa possible.
Ja sé que no podem estar tot el dia pensant el mateix i oblidar-nos de la resta de coses. És bo que somiem, que lluitem pel nostre futur, el nostre país... però valdria la pena no oblidar que no tot és tan bonic i que hi ha moltes persones que la seva prioritat no és la independència, sinó saber què podran donar de menjar als seus fills. No em de deixar de fer, però tampoc ignorar els altres.

El llindar de la pobresa

Parlar de pobresa és parlar de política? Criticar la manca de sensibilitat de molts, és fer política? En sentit ampli tot és política i sortosament no tot es limita a parlar de partits polítics. En aquesta línia permeteu-me que us comenti la notícia amb les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), de la situació econòmica de l'any passat.
Segons la Encuesta de Condiciones de Vida, el sistema per calcular el nivell econòmic de les famílies espanyoles, l'any 2009 el 19,5% dels espanyols varen viure per sota del llindar de la pobresa(*), 5,8 punts per sobre de les dades de 2008. Segons el mateix estudi, el 13,7% de les llars espanyoles varen tenir dificultats per arribar a finals de mes, la xifra més alta dels darrers sis anys.
Per edats, les persones més grans de 65 anys són les més perjudicades, seguides dels joves per sota dels 16 anys. I es poden llegir més dades, algunes de curioses, a qualsevol dels mitjans de comunicació, però ens hem de quedar amb la preocupació que la crisi és forta i que encara hi ha moltes persones que s'ho estan passant malament. Unes persones que veuran reduïda la seva capacitat de recursos a partir del dia 1 de juliol, perquè un govern d'esquerres ha decidit apujar dos punt l'Impost sobre el Valor Afegit (IVA).
L'error del PSOE no és l'únic, sinó que se suma a totes les mesures inconnexes i poc coherents, de la seva política econòmica. No em cansaré de repetir el meu rebuig a la mesura socialista, com si a base d'insistir hagués d'aconseguir fer-los canviar d'opinió. No serà així, però com a mínim ningú podrà dir que m'he afegit al carro, sinó que he estat crític, en primer lloc per la inoportunitat de la decisió, però també perquè sigui precisament un partit d'esquerres qui decideixi aplicar, en època de crisi, un impost universal per compensar, en el fons, la reducció d'impostos que graven als que en tenen més. Ho enteneu vosaltres? jo no.
(*) - aquell nivell d'ingressos per sota del qual és impossible satisfer les necessitats vitals.