divendres, 2 d’abril del 2010

Olla de grills

No sé qui té raó, si el senyor Laporta o bé el senyor Sandro Rossell, però si Joan Laporta vol participar en la política del nostre país, jugant un paper important, comença molt malament. De fet el senyor Laporta ha demostrat molt poca humilitat i ja sé que ha construït un Barça triomfant, però haig de suposar que gràcies a un bon equip, en què també hi era el senyor Rossell.
L'altre dia em comentaven que els "friquis" d'ERC havien sortit per anar a Reagrupament. Jo no sé si el senyor Laporta és un friqui més, però en tot cas va de diví i això s'ha demostrat d'anada i de tornada que no és bo, si mes no per a la ciutadania. Els Messies en política no són mai bons, sinó fixeu-vos en Itàlia, per dir un lloc que tenim a prop.
L'arrogància no és bona consellera i ens podríem trobar amb un partit bicèfal amb dos caps arrogants tibant cadascú pel seu cantó a la cerca de prestigi personal. Sense anar massa a fons podem constatar les dificultats del senyor Carretero per formar part d'un equip. No va ser possible amb ERC i als començaments de Reagrupament tampoc, en aquest cas va simular marxar per fer fora qui li feia nosa, qui no pensava com ell. El senyor Laporta també ha tingut problemes amb l'equip directiu, no tan sols amb el senyor Sandro Rossell, sinó amb altres persones de la junta directiva. Ara, si volen fer equip a Reagrupament, un o l'altre haurà de cedir protagonisme i jo ho veig força complicat.
Al final de tot, però, qui hi perd és la ciutadania i en aquest cas Catalunya. Anirem a unes eleccions autonòmiques encara més dividits, i el que és més greu, amb alguna opció política que presenta uns postulats xenòfobs i algun altre amb la idea fixa de la independència, però sense cap proposta de model de país. Ens podem trobar amb un ventall de partits polítics que discuteixin les formes, però no el contingut, alguns d'ells ni l'han pensat.
Si entren més forces polítiques al Parlament català no serà precisament una sort, sinó que pot arribar a ser un desastre. Malgrat sempre he cregut en la importància de la diversitat, quan és hora de debatre i aprovar propostes, aquesta pot ser un entrebanc complicat de vèncer, a no ser que hi hagi una voluntat ferma de consens, però que jo, en aquest cas, no li sé veure.