Qui continua creient en el Poder Judicial, i en la seva independència ideològica? aquesta és una pregunta que es fan els mitjans de comunicació i la societat civil motivada. Una pregunta originada per l'auto del jutge Varela contra el jutge de l'Audiència Nacional, el senyor Baltasar Garzón. Un auto que ve originat per les denúncies del sindicat ultradretà "Manos Limpias", l'Associació Libertad e Identidad i Falange Española de las JONS (embolica que fa fort). Per cert, sabeu quin és el segon cognom de l'arquebisbe Rouco?
Ens trobem doncs en un renaixement de les forces més ultradretanes del país, que reben el suport de les institucions judicials, a l'hora de negar qualsevol intent de descobrir què va passar en temps de la dictadura, i on varen anar a parar els cossos de les víctimes del franquisme.
Aquelles pors que es varen originar el febrer del 81, sembla que tornen a afectar segons qui perquè, tot i el temps passat, no hem pogut passar pàgina a una situació mal resolta que pot acabar amb tots nosaltres.
L'opinió de la gent del carrer és diversa, però en el fons predomina la sensació de la feina mal feta, inacabada, no resolta. El renaixement de l'extrema dreta a França, pot donar ales a les forces mig adormides, però existents al nostre país, que troben amb l'auto contra el jutge Garzón un motiu per renéixer.
La Llei d'amnistia general del 77 no convenç les forces democràtiques que la justifiquen pel moment en què es va proclamar, però que de la mateixa manera que a Argentina es va revocar, caldria fer-ho ara, una vegada s'ha recuperat l'estat democràtic i les influències dels anys de dictadura ja fa temps que han deixat de prevaldre, o almenys això és el que caldria pensar i entendre.
Espanya ha fet passes mal donades, com la llei de la memòria històrica, que va ser, com moltes altres coses, un buf. La por a decidir segons què, fa que tot es quedi a mitges sense acontentar ningú. La indecisió és nefasta i l'esquerra espanyola ha demostrat la seva incapacitat per tornar les coses al seu lloc, davant d'una dreta més forta del que pugui semblar, i una ultradreta que perdura en el temps i que encara mobilitzaria masses a favor del dictador.
La incertesa, la por a dir o a fer, són signes de debilitat que donen força a posicions conservadores i dictatorials, que només esperen motiu i espurnes per encendre el foc. Europa no és tan forta com per evitar la involució de països de la seva òrbita, encara que això signifiqui mirar enrere trenta-cinc anys.
Ens trobem doncs en un renaixement de les forces més ultradretanes del país, que reben el suport de les institucions judicials, a l'hora de negar qualsevol intent de descobrir què va passar en temps de la dictadura, i on varen anar a parar els cossos de les víctimes del franquisme.
Aquelles pors que es varen originar el febrer del 81, sembla que tornen a afectar segons qui perquè, tot i el temps passat, no hem pogut passar pàgina a una situació mal resolta que pot acabar amb tots nosaltres.
L'opinió de la gent del carrer és diversa, però en el fons predomina la sensació de la feina mal feta, inacabada, no resolta. El renaixement de l'extrema dreta a França, pot donar ales a les forces mig adormides, però existents al nostre país, que troben amb l'auto contra el jutge Garzón un motiu per renéixer.
La Llei d'amnistia general del 77 no convenç les forces democràtiques que la justifiquen pel moment en què es va proclamar, però que de la mateixa manera que a Argentina es va revocar, caldria fer-ho ara, una vegada s'ha recuperat l'estat democràtic i les influències dels anys de dictadura ja fa temps que han deixat de prevaldre, o almenys això és el que caldria pensar i entendre.
Espanya ha fet passes mal donades, com la llei de la memòria històrica, que va ser, com moltes altres coses, un buf. La por a decidir segons què, fa que tot es quedi a mitges sense acontentar ningú. La indecisió és nefasta i l'esquerra espanyola ha demostrat la seva incapacitat per tornar les coses al seu lloc, davant d'una dreta més forta del que pugui semblar, i una ultradreta que perdura en el temps i que encara mobilitzaria masses a favor del dictador.
La incertesa, la por a dir o a fer, són signes de debilitat que donen força a posicions conservadores i dictatorials, que només esperen motiu i espurnes per encendre el foc. Europa no és tan forta com per evitar la involució de països de la seva òrbita, encara que això signifiqui mirar enrere trenta-cinc anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada