Avui el país està rescatat i pendent del partit de futbol amb Portugal que, de moment, li està posant molt difícil a la "Roja". Suposo que quan acabaré d'escriure aquest post ja se sabrà el resultat final, i la vida tornarà a la normalitat, que és l'obsessió espanyola per fastiguejar-nos als catalans. No sé qui ho deia, un dia d'aquests, que allò que Franco no va aconseguir amb 40 anys i assassinats, el PP ho vol resoldre amb la disfressa democràtica.
Els catalans, en situacions com aquestes, que s'han repetit una i mil vegades, el que necessiten és que els partits polítics facin pinya i el govern planti cara en defensa dels nostres drets. Perquè ara ja ningú confia ni respecta les sentències del jutges. Ho dèiem l'altre dia d'Esperanza Aguirre, que no acceptava que no s'il·legalitzés Sortu, i ho hem vist amb totes les sentències contràries al català i a Catalunya.
Avui mateix, em feia gràcia, per no dir pena, llegir les declaracions de Carlos Dívar, que continua pensant que no és culpable de res. Més aviat està convençut que ha estat una víctima. Però, ja se sap que, quan creuen que tothom utilitza els diners públics pels seus capricis, no entenen per què ells no ho poden fer.
No sé quines estadístiques donen que els catalans que volen l'estat propi ja superen el 50%. S'ha de felicitar el reguitzell de tribunals judicials, el PP espanyol i català (penso molt particularment amb el senyor Millo), el PSOE i altres partits menors o residuals, com pot ser C's
Ho dic sincerament perquè no és tan mèrit d'ERC, ni Reagrupament, ni SI. Aquests més aviat ens divideixen i fan trontollar tot el poble català. No ho guanyem, sinó que ho perden els espanyolistes. Del PSC avui no en parlo, i els deixaré que es recuperin dels darrers ensurts. No hi ha dia que no surtin als diaris perquè ens adonem de les seves misèries. I em sap greu, perquè Catalunya necessita un partit socialista fort, i estic convençut que el tindrà, però em temo que abans passarem per moltes trifulgues.
Bé, la "Roja" ha guanyat gràcies als tres penals que han marcat l'Iniesta, en Piqué, i l'arenyenc Cesc. També en Ramos, que ha demostrat que no sempre els envia als núvols. En Ronaldo, que volia ser el que donés la victòria a Portugal, xutant el darrer penal, i marcant, s'ha quedat sense poder tirar. Jo crec que algú ho vigila, i li agrada que els orgullosos s'ho empassin. La modèstia de l'Iniesta és l'exemple a seguir dels joves futbolistes. Ell sí que és un ídol, gens idolatrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada