En política continuen funcionant els amiguismes. Aquelles persones que han destacat perquè no t'han portat mai problemes, que sempre t'han fet costat i a qui deus mil favors. Quan els hi pots agrair, va i li dones un càrrec. El que menys importa és la seva capacitat. El que s'ha de premiar és la seva actitud i amistat.
No sé si a vosaltres us passa, però a mi, cada vegada li sento alguna declaració, o seguint tot allò que va fent, em provoca vergonya aliena. És aquella sensació que tens quan una persona s'equivoca, o no sap com sortir-se'n d'alguna complicació. Te'l mires i penses... Pobre home, és gran.
Doncs això passa amb el ministre català. Quan parla d'ETA, o dels dimonis que no volen pagar els peatges de les autopistes i els considera la kale borroka catalana. Uns violents sense entranyes que no volen saber res dels seus deures.
Al ministre ja li veus bona voluntat. És com si estrenés vestit i actués encarcarat. S'hi ha d'acostumar, i per això faria molt bé de parlar poc, d'actuar poc i deixar-se assessorar.
Rajoy li ha premiat la seva fidelitat durant molts anys, no per mèrits propis, i ara hauria de ser intel·ligent i no posar-lo en cap compromís. Tindrà sort que els temes de moda són els econòmics, i la seva feina passa una mica desapercebuda. Però que no la cagui gaire que tot se sap!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada