dimarts, 25 de novembre del 2008

Un dia d'espera

Diuen que els canvis de ritme són esgotadors, i us haig de dir que hi crec i que ho he patit. Avui era un dia per a no posar-s'hi nerviós. Es tractava d'anar fent, a demanda, i a càmera lenta. 12 hores per a no res.
Hi ha moltes maneres de passar quatre hores en una sala d'espera d'un hospital. Pots avorrir-te contemplant el sostre i les quatre parets; pots dedicar-te a observar la gent, la seva manera de parlar, de vestir, d'aguantar l'espera; pots llegir el diari, alguna novel·la; dedicar-te a contestar trucades i correus electrònics... però el que no pots és posar-te nerviós.
Si diumenge aprofitava el temps d'espera abans del partit per llegir una novel·la que La Vanguardia havia repartit gratuïtament, i que curiosament a la nit la veia per televisió, avui m'he endut "Entre Déu i el Cosmos", de Raimon Panikkar.
No és un bon llibre per llegir a una sala d'espera d'un hospital on hi ha entrades i sortides sense parar, avisant a un i altre pacient pels diferents aparells de megafonia, mentre intentes entendre per què ens diu que el silenci autèntic no és una absència de paraula; o bé la diferència entre paraula i terme; o les diferències entre religiositat, religiologia i religionisme.
Malgrat pugui semblar que la situació que us he descrit portava a una visita mèdica infumable, s'ha de dir que el doctor ens ha atès molt bé; ja saps que no et donaran cap sorpresa, però sí la força que necessites, i això és important.
Un dia que havia de ser, per una bona causa, però que preferiries no formessin part de la teva vida. Un dia d'espera.