diumenge, 8 de setembre del 2013

Múltiples reaccions a l'eliminació de Madrid

Ahir es va conèixer el nom de la ciutat que haurà d'organitzar els jocs olímpics de l'any 2020. Madrid s'hi presentava, després d'haver intentat organitzar-los els anys 2012, que va guanyar Londres, i 2016, que se celebraran a Rio de Janeiro. Tercer intent que tampoc va sortir bé i va causar una gran decepció a totes les persones que hi han estat treballant, els madrilenys i els espanyols en general.
A partir del moment en què es va conèixer l'eliminació de Madrid com a seu olímpica, la quantitat de reaccions, declaracions i crítiques va ser extraordinària, i un bon motiu d'anàlisi per adonar-nos com som i com reaccionem davant dels nostres fracassos i els dels altres.
Riure's ara de Madrid és molt fàcil, sobretot els catalans que podem recordar-los que Barcelona va ser seu olímpica l'any 1992, i entraria en la pugna per aconseguir la independència i les traves que Espanya ens hi posa. També és important fixar-nos en com es justifica el fracàs, insultant o criticant els membres del Comitè Olímpic, a qui es desconsidera, ara que han dit no a Madrid. Segur que si Madrid hagués guanyat la votació, ningú d'aquests crítics amb el Comitè no hauria dubtat de la bondat del seu criteri.
Amb tot això què vull dir? Simplement que la hipocresia i l'enveja són molt presents en la nostra vida, i aprofitem la més petita oportunitat per posar-les en pràctica. Si perdem és perquè ens tenen mania, i si perden els nostres adversaris, ens fem un fart de riure. No en saben més.
A marge, doncs, de les reaccions espontànies i enverinades, seria bo treure'n algunes conclusions i lliçons per aprendre. S'ha parlat del desconeixement de l'anglès de persones que ens representen en el món. Hi ha moltes explicacions del per què succeeix, i molts remeis a posar en pràctica. Algú hi pot veure un defecte molt curiós i, en certa manera, rallant la corrupció: hi ha nomenaments en què el criteri és l'amistat i el favoritisme i no la capacitat de l'escollit per fer bé la feina.
Fa pocs dies llegia al diari com una persona havia voltat per Barcelona parlant anglès per copsar el nivell d'anglès de cambrers i persones que atenen el públic. El resultat era igualment pobre i trist. Potser que hi posem remei, i que millorem el nivell del país. Ja sé que amb l'anglès no n'hi ha prou, però en tot cas deixem per a un altre dia el parlar de l'educació i la sensibilitat de les persones amb qui ens dirigim per rebre algun tipus de servei. També hi ha feina a fer.