divendres, 27 de setembre del 2013

Amb la CUP, però... com?

Si alguna formació política és singular aquesta és la CUP. Qui em segueix coneix els meus dubtes i recels sobre els partits polítics, que en bona part vénen donats per la poc esperit democràtic intern. No cal insistir en el tema, perquè ja ho he fet en anteriors escrits, però en tot cas insistir en les dificultats pels corrents crítics interns, i el comportament uniforme dels seus representants a les institucions públiques.
Analitzar la CUP vol dir, d'entrada, reconèixer que no porten cap motxilla. A diferència de la majoria dels partits polítics, no han tingut experiència de govern, tret d'uns pocs ajuntaments, i per tant no arrosseguen cap estigma. Ningú els pot retreure errors ni contradiccions en la gestió pública. Això fa, però, que escoltar les seves proclames notis una manca de realisme i sovint utopies impossibles.
No tot és negatiu i a vegades és important comptar amb la companyia d'agrupacions joves, il·lusionades i amb una certa utopia en els seus plantejaments, perquè evita que ens desencantem, llencem la tovallola i ens acostumem a l'ordre establert, a la rutina.
El que trobo a faltar a la CUP és voluntat suficient d'anar junts i que en certa manera sembla que busquin anar per lliure. No haurien d'oblidar que per aconseguir assolir objectius cal negociar, cedir i treballar el consens, si més no engrescar quanta més gent millor.
Els que vàrem viure sota el règim franquista i la nostra llengua materna és el català, teníem molts motius per somiar amb Europa. El continent era el nostre paradís anhelat. Entrar a Europa era un fita que no podíem renunciar i ho trobàvem com la solució de tots els nostres mals.
La CUP, en el Debat de Política General, descriu tota una sèrie de motius per no tenir cap interès en mantenir-nos dins de la Unió Europea. Li retreu la permissivitat del règim franquista a Espanya; haver permès els vols de la CIA fins a Guantànamo; critica els ajuts a grans terratinents com la duquessa d'Alba o la reina d'Anglaterra, i n'oblida el silenci davant la petició d'un milió i mig de persones per poder votar.
D'entrada que ningú s'esglaï. És evident que de la Unitat Europea en podríem esperar més, i ens ha decebut moltes vegades. La seva força política, social i econòmica és ben minsa, i no ens soluciona gairebé res. Malgrat tot, caldria analitzar bé com hi sortiríem guanyant més, a dins o a fora. El que no podem fer, però és rendir-nos sota l'amenaça de quedar a fora, encara que personalment m'agradaria més ser a dins, i poder treballar des de dins per fer més gran l'Europa dels pobles.