diumenge, 29 de maig del 2011

No calen paraules

Em meravella la ceguesa a l'hora d'analitzar segons què. Potser no és ceguesa, sinó tan sols voler enganyar-se un mateix. El que passa és que la realitat, sortosament, es palpa, més tard o més d'hora, però no es pot amagar. Diria que és més fàcil amagar-s'ho un mateix, per interès, però la gent ho veu i no se l'enganya tan fàcilment.
L'experiència et demostra que no per més insistir la realitat es transfigura. Potser s'aconsegueix confondre algú, sobretot si li falta perspectiva o coneixement, però... no cal donar-hi més voltes.
Ho he viscut quatre anys, ho he patit i compartit, no només amb els meus companys i persones properes, sinó amb persones amb qui poca cosa ens ha unit, excepte l'assumpció de responsabilitat, que no tothom ha sabut fer.
Ara tothom pot dir-hi la seva, pot anar a buscar les excuses que es vulguin, la ideologia, els grans objectius de país... tot és just i bo i... però jo em quedo amb la gestió, amb la disposició per treballar amb risc d'equivocar-te, amb la responsabilitat de satisfer tothom al marge de la seva ideologia i simpatia. Amb això en tinc prou i no haig d'afegir res més. Tothom és prou gran per defensar-se, sense que ningú vulgui amagar la veritat per justificar no sé què.
No vulguem enganyar ningú més i que cadascú entomi les seves culpes. Tots en tenim, i tots podem fer molt per millorar allò que no hem fet bé. Però no vulguem enredar la gent, enredant-nos nosaltres mateixos. Podria ser que al final ens creguéssim les nostres pròpies mentides.
Ara no em toca moure cap fitxa. Puc opinar per coneixement i experiència, encara que això no m'asseguri la raó. És totalment subjectiu, i així s'ha d'entendre. Accepto els errors, però em costa molt escoltar segons què, que s'allunya tant de la realitat. Desitjo el millor per a tots.