Ahir diumenge vaig anar cronometrat: campanya política, però també cultura, que si no ens alimentem, defalliríem. Arenys tenia una bona oferta cultural, allò que tant agrada als polítics i que els deixa satisfets i contents, tot pensant que no cal fer res més. És un enguany, que no treu, però, que n’aprofitem el que puguem.
Vaig anar al Principal, per veure l’obra de David Mamet, “els boscos”. Es tractava del muntatge que ha dirigit Julio Manrique, i que interpreten Cristina Genebat i Marc Rodríguez. Recordava el Mamet del “Búfal americà”, i em feia gràcia recuperar l’autor.
A la sortida coincidíem força en que es tractava d’un treball interpretatiu bo. Jo destacaria la Cristina en el paper de la Ruth, sense desmerèixer el seu company d’escena. El contingut de l’obra el trobàvem massa previsible. Un mateix tema que anem trobant en diferents obres d’autors americans, que ja no ens sorprenen. No puc dir que vaig perdre el temps, però no em vaig sortir massa content.
Quedava mitja hora per anar a l’església per escoltar l’Orquestra Simfònica Diaula, dirigida per Alfons Reverter. El programa es dividia en dues parts diferents. En primer lloc varen interpretar la setena simfonia de Beethoven, i Mourceau de concert, per a trompa i orquestra, de Saint-Saëns. La segona part vàrem poder escoltar la suite Chicago, de J. Kander i V. López; la suite El violinista a la teulada, de J. Bock i F. Rapley, i la suite Duke Ellington, de D. Ellington i C. Custer.
Parlo de dues parts encara que el concert va ser seguit, però hi havia dues característiques que les diferenciaven: l’estil i la interpretació. L’estil és evident, la interpretació perquè el resultat va ser molt diferent també. La simfonia de Beethoven va patir problemes d’afinació, tempo i força interpretativa. L’obra de Saint-Saëns la desconeixia, però estic segur que podia sonar molt millor. Les tres suites, en canvi, les varen interpretar amb moltes ganes i això el públic ho va notar i agrair.
És bo que Arenys de Mar pugui veure actuar formacions tan nombroses d’instrumentistes, i això cal agrair-ho a la gent de l’Escola de Música. És bo el repte de crear una orquestra com la de Diaula, i els hem de felicitar. La interpretació podia ser millor, encara que tampoc la nostra estimada església té la millor sonoritat possible. El públic, la majoria pares i mares dels intèrprets, va obsequiar amb llargs aplaudiments, i el director va rebre una orquídia per obsequi. Al sortir, algú encara tenia temps per anar a veure la pel·lícula de Lluís Danés, de la qual us en parlava el dissabte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada