Per què ens volen confondre?

Plou i ho fa amb ganes. Us haig de confessar que adoro la pluja. Veure i sentir la pluja m'alegra. L'aigua és riquesa i al nostre país li va molt bé. I a la televisió ens recorden el cop d'estat fallit, del 23 de febrer de 1981.
Fa uns dies tot feia pensar que l'intent d'elaborar una llei electoral pròpia havia fracassat, i la culpa s'ha donat a CIU, perquè el PP, que també va rebutjar el text proposat pel grup d'experts, no decanta cap votació. Dic que feia pensar, encara que jo sempre he estat molt escèptic, perquè els partits polítics actuen sempre per interès de grup, amb una incapacitat manifesta de cedir poder per aconseguir el consens polític.
Avui el líder de CIU, Artur Mas, manifesta que està disposat a fer un darrer esforç sempre i quan... Això s'assembla a la típica posició del PP, que promet el pacte i consens sempre que els altres acceptin la seva proposta; una manera absurda de dir que no volen el consens.
Pactar una llei electoral no s'ha de basar en els resultats de les diferents simulacions de resultats. Pactar una llei electoral s'ha de basar en consensuar els principis generals que han de regir la llei: la proporcionalitat del vot, el territori, la representativitat, el dret a escollir, els mecanismes de control, de seguiment.
La ciutadania està farta de demagògia i que els polítics es moguin només pel seu propi interès. Els electors volen elegir persones sinceres, transparents, al servei del poble. Estem farts de mantenir persones sense ofici ni benefici. Volem conèixer qui votem, i saber a qui hem d'exigir el compliment dels compromisos assumits.
Esperarem que la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) promoguda per Ciutadans pel Canvi, segueixi endavant i aconsegueixi fer canviar la supèrbia d'alguns i l'error de creure que el propi benefici és el que interessa a la resta. Hi ha qui confon el significat de servir i fa molts anys que busca la manera de servir-se de la política. Obrim els ulls.

De porc i de senyor, se n'ha de venir de mena

Una imatge val més que mil paraules. Encara que jo sempre defenso el debat i per tant l'intercanvi de paraules, hi ha moments en què les imatges ho diuen tot, i aquesta que he trobat a Internet retrata el nivell de persona que és l'expresident del govern espanyol. Encara que fos increpat i insultat, la qual cosa no té justificació, tampoc en té la seva actitud grollera que ensenya aquesta fotografia.
Mai he considerat el senyor Aznar model de res que desitgi per als meus fills i coneguts. I no era pel partit polític on pertany ni per les idees que defensava, sinó per la seva categoria personal. El que jo hagi pogut pensar del senyor Aznar no té res a veure al que jo pugui pensar de Rajoy, Gallardon o Piqué, ni fins i tot d'Aguirre, Camps o Zaplana, per parlar d'un mateix partit, però exportable a d'altres partits polítics.
La categoria d'una persona es demostra en les situacions més difícils, les més compromeses, quan resulta complicat dissimular, quan no hi ha temps de preparar la reacció. És en aquesta demostració personal que pots veure l'interior de la persona i jo, equivocadament o no, sempre he pensat que el fons de les persones és el que preval en les relacions personals i socials. Espero que a partir d'aquesta "anècdota" hi hagi més persones que obrin els ulls a la figura i persona de l'expresident.
Feu una repassada a polítics de tots els temps i trobareu veritables "senyors", de tots els colors polítics, i també hi trobareu personatges que tots desitjaríem oblidar.

Memòria

Ara podria dir que Zapatero va llegir el meu blog i per això demana a Rajoy que li discuteixi les mesures econòmiques a prendre en lloc de demanar el relleu. Zapatero no m'ha llegit, però està tip, com molts, de sentir sempre la mateixa cançó. Sigui com sigui, molts demanen un pacte social, però pocs són els que hi confien. Probablement perquè el nostre país té poca experiència amb aquesta classe de pactes. Incapacitat de qui governa? poca predisposició de l'oposició?
Aquests dies cal seguir de prop les decisions que es prenen i seria interessant recordar-ho per quan ens demanin el vot. La nostra memòria és molt poc duradora i això salva els polítics i evita que la desafecció política no sigui més gran.
Seria just donar suport als polítics i partits que posen per davant l'interès social i global, i premiar-los amb el vot, perquè potser llavors el tarannà dels partits polítics canviaria. Però com deia abans, la memòria ens falla.
I la meva memòria em porta les imatges del funeral i enterrament de Salvador Espriu, amb un cementiri de Sinera ple de gom a gom, i un cant improvisat davant d'un nínxol sense cap inscripció, en un racó qualsevol del cementiri de la vila.
Dilluns vinent farà vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu, i per aquest motiu el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu ha programat un Passeig per Sinera. Itinerari Salvador Espriu, una manera de conèixer l'entorn on Espriu va viure i els racons que ha immortalitzat en la seva obra.

Pitjor no pot ser

Aquests dies tothom s'abraona damunt el president del govern espanyol, posant en dubte la seva capacitat per fer sortir el país de la crisi. Una frase que s'ha dit sempre, encara que en aquests moments, amb una crisi accentuada, és lògic que se'n parli més. Però n'hi ha una altra que encara ha estat més sentida, sobretot quan el Partit Popular ha estat a l'oposició. La famosa frase del... "Vayase..."
Falten dos anys perquè s'acabi la legislatura i ja estem farts de sentir Rajoy o Esperanza Aguirre demanant a Zapatero que convoqui eleccions. De fet el PP ja ho hauria demanat l'endemà de les eleccions, doncs a l'oposició es passa malament.
Però encara és més patètic, i això ens ho demostra Esperanza Aguirre de tant en tant, i avui ... amb la seva reacció davant el lliurament dels Premis Goya de l'Acadèmia de Cinema... com si en temps del PP al govern no es subvencionés el cinema.
Ja no és demagògia, sinó ridiculesa, ignorància i menyspreu a la intel·ligència. Com volen que la gent es cregui els polítics? amb personatges com aquests, i aquestes actituds, cada vegada seran menys les persones que confiaran en els partits polítics i potser arribarà l'hora dels freakis.

Els drets d’autor

Avui a la tertúlia de les 3h, de Catalunya Ràdio, han convidat en Ramon Muntaner, director a Catalunya de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE), i s'ha produït un efecte mimètic entre tots els tertulians. No he pogut escoltar tot el debat, però l'estona que l'he seguit m'he adonat que totes les intervencions eren favorables a la política de l'SGAE, encara que algú d'ells incorporés matisos.
Eren favorables, però... donava la impressió que algú d'ells o d'elles no hauria dit el mateix sense el director de l'SGAE al davant. S'ha de reconèixer que l'experiència és un grau i que el senyor Muntaner ha après molt bé com defensar-se davant de tot tipus de queixa o crítica, que si no li plantejaven ja ho feia ell mateix.
Aquesta tarda llegeixo les declaracions del ministre Sebastián, que es feien ressò de l'opinió del president de Telefónica en el sentit que els buscadors d'Internet haurien de pagar per l'ús de les xarxes de telecomunicació.
El tema és profund i no es pot enllestir amb quatre paraules. És cert que no hi ha res gratuït, i per això no té sentit obtenir gratuïtament obres, treballs d'altres persones, però no tot se soluciona posant un preu genèric, sinó que cal analitzar i saber distingir diferents posicions i situacions.
El problema de l'SGAE, que té més història que no pas l'Internet, és la mala imatge, i això s'ha dit a la tertúlia, en part pel fet impositiu, però també per l'actitud i la intransigència, que probablement es resoldria amb una modificació de la Llei.
Ho han dit molt clar a la tertúlia, no és el mateix especular o enriquir-se amb l'ús d'una obra d'autor, que utilitzar-la per amenitzar un espai o temps sense lucre. Aquesta diferència ha de ser motiu de reflexió i modificació de la Llei, per acostar més posicions, encara que sempre quedaran els extrems.

Valors i actituds

Tot fa pensar que aquest any 2010 ens aportarà novetats i canvis, o això és el que alguns voldrien i que d’altres ja estan anunciant. Des d’un punt de vista econòmic necessitem superar la crisi que ens afecta des de 2008, però sembla ser que no acabarem de sortir-nos-en. Políticament, amb les eleccions autonòmiques a la tardor, hi ha qui des de fa mesos que ens diu que les estadístiques anuncien un canvi, tot i que a l’hora de veritat hi ha molts factors que influeixen i ho deixen tot amb un interrogant, sobretot si es confirma l’entrada en joc de nous partits, o el que és el mateix, el repartiment de vots entre nous protagonistes.

De totes maneres hi ha coses que no canvien, i de moment aquest 2010 no ha començat pas diferent. Hi ha qui s’entossudeix a manipular la veritat no sé si per vendre més o per erigir-se com a guardià i salvador de la veritat absoluta , o bé obsessionat per provocar desestabilització i incertesa arreu, proclamant als quatre vents que tot és un desastre, que no hi ha res que funcioni bé.

Si una cosa li he demanat a aquest any ha estat l’honestedat. Que tots i totes treballem amb honestedat sense enganyar els altres. En un temps que tothom sospitat de tothom i que la política trontolla per manca de líders, però també de confiança, resulta clau que les persones actuem honestament sigui a la feina, a casa, amb els amics. No podem anar insultant i provocant els altres com si es tractés d’un joc de rol, perquè amb el nostre futur, amb la nostra societat no s’hi juga.

Una manera d’adonar-te de quina és la teva actitud consisteix a aturar-te i observar si tot el que estàs fent suma o divideix. És bo parar-te a analitzar si allò que dius i fas beneficia o perjudica els altres. Si la teva manera de veure les coses i la de proclamar-les és la mateixa, o bé entra en el joc alguna conspiració maquiavèl·lica que només procura destruir els altres per deixar-te per sobre del bé i del mal.

En els darrers mesos de 2009 ens varen presentar un seguit de notícies de mala pràctica política, encara tot pendent de demostrar, que ha fet molt mal al sistema polític, però també a la societat en general, generant molta desconfiança i ajudant a l’aflorament, cada vegada més, d’actituds “passotes”. És cert que encara estem lluny d’aconseguir tenir tots els mecanismes per resoldre la vulnerabilitat dels més febles, i evitar el frau i el mal ús dels càrrecs públics i socials, però no és menys cert que encara no s’ha trobat la manera de deixar en evidència aquells que sota la disfressa de la crítica constructiva i la defensa del poble, manipulen amb la paraula i transgredeixen els més elementals drets d’honorabilitat, faltant a la veritat intencionadament amb l’únic objectiu de destruir l’altre i crear polèmica empastifant els altres.

La discrepància és positiva, perquè potencia la capacitat d’autocrítica, per una banda, i per l’altra t’ajuda a reforçar les teves idees, absorbint les parts positives de l’altre. Discrepar, però, no és sinònim d’atac constant indiscriminat, al marge de la veritat, per obsessió personal, per necessitat fisiològica.

Si no ets capaç d’acceptar que com a humà ets imperfecte i t’equivoques, i només busques com tapar les teves mancances a base de l’insult i l’atac a l’adversari, a qui no pensa com tu, o bé a qui et sembla que està en una posició de força i poder, que no acceptes, mal servei fas als teus amics, companys, veïns o col·laboradors, i mal servei fas a la societat que pretens servir.

A l’any 2010 li he demanat més rigor i més consciència en les nostres actuacions, a la recerca de l’excel·lència. També paciència per poder resistir la pressió de veure-ho tot resolt en vuit dies, i intel·ligència per fer més bé les coses, sobretot si aquestes tenen una incidència sobre els altres. Li he demanat que si en el món de la política i del poder judicial es combat la prevaricació, en el món del periodisme s’exigeixi un comportament ètic i el respecte a un codi deontològic, perquè una cosa és desconèixer la veritat i l’altra ben diferent és emmetzinar tota l’estona, la qual cosa no beneficia a ningú. I finalment li demano solidaritat per ajudar les persones que des de fa mesos s’ho estan passant molt malament, amb famílies en què tots els seus membres han perdut la feina i amb prou feines poden satisfer les més elementals necessitats, i sobretot humilitat, perquè no ens creguem mai que som imprescindibles ni icones de res, sinó en tot cas servidors dels altres, a casa, a la feina i a la política. Quan parlem de pèrdua de valors queda molt difuminat i abstracte. Només cal que mirem la nostra conducta i ho entendrem tot. Ara, després de les meves demandes només cal posar-se a treballar perquè es compleixin. Ningú ho farà per nosaltres. Que tingueu un bon any!

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys aquest mes de febrer

Salut per treballar i opinar

La sensació que tinc és la d'un dia perdut. Un dissabte que no tenia cap compromís polític ni professional i que podia haver fet moltes coses per casa. Aquelles coses que vas deixant perquè necessites estona seguida per fer-les. Doncs no ha estat possible perquè no m'he trobat bé. Em sembla que se'n diu refredat de panxa.
En situacions com la d'avui t'adones de la importància de la salut, sense la qual pots fer ben poca cosa. I això que es tracta d'un simple refredat, encara que les punxades eren fortes, o millor dit, són fortes.
He anat al CAP i he estat molt ben atès, com acostuma a passar, i he pensat amb els EUA de qui volem emmirallar-nos, i que en canvi tenen tan malament el sistema sanitari. La recepta haurà estat encertada i les paraules de la doctora, una noia molt jove, segur que també hi han col·laborat. Em veig en cor d'acabar de llegir el diari, i mantenir el dejuni de 24 hores que m'he imposat des del matí, i fins i tot d'escriure el post d'avui.
No volia continuar amb l'anàlisi periodístic de les declaracions de diferents membres del PSC, però crec que és bo reflexionar sobre l'interès dels periodistes i editors dels diaris per buscar conflictes on no n'hi ha, si més no amb la profunditat que es dóna la notícia, i que en canvi aconsegueixen emplenar pàgines de diaris.
Exigim transparència i conèixer la veritat. Rebutgem la dictadura i la manca de llibertat per expressar-nos, però quan hi ha discrepàncies en un grup polític o coalició, ens posem les mans al cap i només hi veiem desastres.
Sóc contrari de la uniformitat i respecto els criteris i opinió de tots i totes. No em trobo bé amb gent que sigui incapaç de donar l'opinió quan aquesta no va d'acord amb el que s'està dient. Només amb el diàleg, la discussió i el debat serem capaços de fer plantejaments universals, que contemplin el màxim nombre de persones diverses.
A qui estranya que els consellers Castells i Maragall i les conselleres Tura i Geli, discrepin del president Montilla, o del diputat Iceta o la diputada Manuela de Madre? Creieu que és un problema que es pensi diferent en temes importants? Preferiu l'actitud de Carretero que quan algú pensa diferent, fa veure que se'n va perquè l'altre dimiteixi? Us agrada més aquesta dictadura del pensar disfressada de moviment assembleari?
Per experiència us diré que membres de partits que proclamen a tot arreu l'esperit assembleari són els més contraris a la participació, els que menys hi creuen, i els que fan el que poden per enredar i maquillar els processos participatius.
No siguem tan falsos ni tan rucs, i sapiguem veure el fons de les coses, la intencionalitat de qui ens ho endolceix tot, perquè caiguem a la trampa. Penso que la branca catalanista del PSC (si és que es pot dir d'aquesta manera) pot fer molt per al futur del nostre país, en un moment que tenim mitja Espanya en contra, insultant i menyspreant, però que no ens volen deixar anar.

La cara obscura de la política

Després de la reunió de la ponència parlamentària encarregada de redactar la llei electoral catalana, Cpc ha emès un escrit reclamant serietat als nostres diputats i no deixar perdre l'oportunitat d'elaborar una llei electoral que s'adapti a la realitat del nostre poble. Es varen recollir més de 80.000 signatures de catalans i catalanes perquè els nostres diputats aprovessin una llei electoral autòctona, però tot fa pensar que no seran capaços.
Em sorprèn i emprenya escoltar el senyor Mas, després de provocar el trencament de les negociacions, prometre una llei electoral catalana. Espera fer-ho quan tingui, si és que això arriba mai, la majoria parlamentària (calen tres cinquenes parts)? És la mateixa actitud del PP a Espanya quan promet el consens sempre i quan s'accepti la seva proposta. És una manera de dir que no, enganyant els seus, els que no veuen més enllà del nas.
Això és el mal dels partits polítics, i ho generalitzo conscientment. Aquest és el mal que fa que el model democràtic tampoc funcioni, perquè es posen per davant els interessos de classe, abans que els interessos generals.
Després de moltes reflexions al llarg del temps arribo a la conclusió que ens cal una altra generació de polítics. Vàrem tenir una bona fornada, forjats sota el franquisme, però en aquests moments han quedat les escorrialles, amb tots els defectes del sistema de partits, transformats en màquines de favors i amiguismes, que no valoren els mèrits personals, sinó el grau d'obediència, cap a uns líders fabricats per guanyar eleccions, però incapaços de gestionar bé.
No és estrany que cada setmana neixi un partit nou, però tots al voltant de personatges que es creuen els salvadors del món. Nebrera, Laporta, Carretero, Móra... es creuen cridats a salvar el món polític i social, i no s'adonen que la feina es fa en equip, que un home sol, per privilegiat que sigui, no pot fer res, que el secret està en saber-se rodejar de bons elements i confiar-hi. La humilitat és un do que no posseeixen, i a la llarga això es paga, però no només ells, sinó també els seus administrats.
Ens passem tot l'any parlant d'eleccions encara que faltin mesos i a vegades anys perquè se celebrin. No acceptem la derrota, perquè només triomfa la posició guanyadora. L'exercici del debat és massa complex, perquè no sabem escoltar, ni cedir. Només pensem en nosaltres i evitem els altres, els ignorem i fins i tot menystenim.
Veurem en què acaba tot plegat, però ens podem trobar que a la llarga hi hagi tants partits com persones, per la incapacitat de dialogar i acceptar que els altres també tenen raó. Cal un canvi de mentalitat i també d'actitud. Cal més humilitat i sinceritat. No tant orgull.

Diversitat és riquesa

No s'entén el govern de coalició, ni des de dins ni des de fora. Els quaranta anys de dictadura encara ens arrosseguen i marquen el sistema polític. Entendre que en el govern d'un país o d'un poble hi pugui haver diversitat d'opinió no està ben vist. Es considera debilitat, incapacitat per governar. Encara ens pensem que només es pot governar amb un sol criteri imposat a la força o per por, o per interessos personals. Un govern de líders intocables i voltats, normalment, de polítics mediocres.
Això ho pensa l'oposició i ho transmet a la població, encara que ho maquilla, però tampoc els partits en el govern no ho tenen del tot clar, si més no algunes persones. I aquí hi ha la diferència. Però el problema, general en política, és que l'arma preferida és sembrar el dubte, practicar la demagògia i evitar la transparència, la veritat.
Qui no ha sentit a dir que el president Pujol, durant els vint-i-tres anys de govern, va anar retirant els polítics que li podien fer ombra i es va quedar amb els dòcils i obedients? La discrepància semblava impossible, com també s'ha dit d'Aznar i altres polítics. No passa el mateix amb els presidents del tripartit, o el senyor Rajoy dins el PP, o el president Zapatero en el PSOE, encara que en el govern central no quedaria tan clar, perquè també hauríem de pensar que qui no l'ha interessat, l'ha acomiadat o ajudat a marxar.
Avui Castells o Montserrat Tura sortien a la defensa de Maragall. Tampoc es varen interpretar del tot bé les seves paraules i es varen treure una mica de context. Aquesta tarda em comentaven que potser també estava cansat després de tants anys dedicant-se a la política.
En política es parla massa en clau electoral, i enguany que toca votar només es té la vista fixada en la campanya que ja està en marxa. Si bé és lícit que qui vol seguir en política ho tingui en compte, el que no es pot acceptar és que només s'actuï pensant en les eleccions. Si a tot això li afegeixes el fet que els partits col·ligats hauran d'iniciar una campanya d'uns en contra dels altres, ja et pots imaginar com pot anar el treball de conjunt. L'única cosa que et salva és l'honradesa i si això falla, val més plegar.

No estem mai contents

Està comprovat que en política no es vol escoltar el que un pensa, sinó que s'exigeix hipocresia. Quan un polític vol expressar la seva opinió, encara que es tiri pedres a la teulada, tothom s'esgarrifa i s'esquincen les vestidures.
Puc entendre el senyor Margall i qui no ho fa, menteix. Una altra cosa és que es vulgui acceptar i encara més, reconèixer-ho públicament, sobretot si aspira a viure de la política, cosa que no pressuposa cap anomalia.
Governar en coalició és cansat. No hi ha res com la uniformitat, tenir una consigna i creure absolutament. La diversitat és, però, riquesa i per tant desitjable. Aconseguir compaginar frescor, diversitat, compromís, responsabilitat i treball, ha de ser l'objectiu de qualsevol persona que es vulgui dedicar a la política. Apuntar que el tripartit és fatigant no significa reconèixer que hagi estat cap fracàs, sinó que hi ha proves que demostren que s'ha fet bona feina.
Ens queixem molt de la desafecció general, però som incapaços de rebre les paraules de Maragall sense queixar-nos o riure-nos-en. Es tracta de la part estúpida de la persona humana que, sortosament queda superada per la part amable i la intel·ligent.

Massa demagògia

Avui el Congrés de Diputats ha tornat a votar en contra de la posició del partit en el govern i l'han derrotat. La manca de majoria absoluta ha fet que la unió dels partits de l'oposició els deixés en minoria i perdessin la votació. El Congrés ha aprovat la reducció en un 25% el nombre d'alts càrrecs i assessors, una actuació que no dic que no sigui oportuna, però a vegades hi ha molta demagògia. Això precisament és el que ha acusat el diputat Ridao al representant del Partit Popular, el senyor Rafael Merino. I és que semblava que ja no tornaria la famosa frase del passat "Váyase señor González", en aquesta ocasió, "señor Zapatero".
Ho deia l'altre dia i és una evidència: governar en temps de crisi no és gens agraït i en canvi enforteix l'oposició, sobretot si aquesta és demagoga, i això és el que passa al Congrés de Diputats com també trobaríem a altres institucions. Malgrat tot, encara que no siguin efectives hi ha accions que serveixen per donar exemple i ajuden a reflexionar i fer veure que en temps de crisi s'ha d'estalviar, o si més no evitar malgastar recursos.
I fixeu-vos que una de les acusacions més populistes és aquella que eliminaria totes les institucions autonòmiques perquè les consideren supèrflues i innecessàries, però el fet és que es confon eficàcia econòmica amb centralisme polític. Si veritablement fóssim capaços de trobar el model més eficaç, seria el de la descentralització, el de la finestreta única, però això no agrada a qui li tocaria afluixar.

La gran conspiració

Avui ens despertàvem amb la notícia d'una conspiració contra el govern espanyol, al darrere de la qual hi havia l'expresident Aznar, amic de l'editor de Financial Times, el senyor Rupert Murdoch. Fins i tot, a Internet, podies llegir: "un diari d'Aznar intenta enfonsar l'economia espanyola". En un altre lloc trobaves: "El grupo mediático Murdoch que fichó al ex-presidente Aznar ataca a España".
Tot plegat s'argumentava pel fet que Murdoch va nomenar Aznar membre del Consell d'Administració de News Corporation, i que avui el Financial Times publicava un article sota el títol: "Una España torpe guiará Europa".
Sigui com sigui, avui la ministra d'Economia s'ha afanyat a visitar la capital europea financera, London, per explicar que no estem tan malament. Que no ens podem comparar amb altres països del mediterrani, sinó que serem capaços de superar la crisi. Que no volem ser la ventafocs d'Europa.
El govern de Zapatero no tan sols té problemes de confiança a dins, sinó que també a fora desprèn desconfiança. D'aquí, però, arribar a afirmar que hi ha una conspiració tramada per Aznar, hi ha una gran distància. No cauré en la trampa d'afirmar o negar la notícia, perquè tot és possible, però en tot cas es tractaria d'un greu error del senyor Aznar, que no seria el primer, ja que tots en recordem com a mínim dos: l'excusa per entrar a atacar l'Iraq, i l'estratègia mediàtica posterior a l'atemptat terrorista de Madrid.
Veurem si la senyora Elena Salgado serà convincent durant el seu viatge a les capitals europees, i si aconsegueix un marge de confiança vers el govern espanyol i el país en general. L'oferiment de CIU de consensuar amb els partits un pacte d'estat, hauria de ser seriós i ben rebut, encara que en política tot sembla un joc, i dóna la impressió que interessa més els beneficis que en puguin treure els partits polítics que no pas l'anar bé del país. Haurem d'anar seguint amb què queda tot plegat i la bondat o engany de les paraules dels nostres polítics. Però que tot això no es faci oblidar que entretant hi ha molta gent que s'ho està passant molt malament, i no els podem fallar.

Entre línies

Avui m'han fet arribar el suggeriment de no escriure més entre línies. Sembla ser que no agrada a algú, però no he pogut saber si el que se'm demanava era que deixés d'escriure o bé que el que dic ho digués més clar. Tinc, doncs, un dubte que hauré d'analitzar i al mateix temps decidir si és bo que continuï escrivint entre línies o bé és millor que digui les coses pel seu nom. Difícilment deixi d'escriure, com a mínim en aquesta etapa de la meva vida, tal com em vaig proposar fer.
És cert que ara es diuen les coses directament, atacant les persones amb noms i cognoms, encara que s'acostuma a fer de manera anònima, la qual cosa em desagrada i no practico. Escriure entre línies és una manera de dirigir-te directament a la persona referida, sense necessitat de donar-ho a conèixer a tothom, però aportant prou pistes com perquè hi hagi més persones que agafin el fil. Una manera de despertar la curiositat d'alguns i de posar el dit a la nafra a altres, sense que sigui motiu d'escàndol.
També és cert que en funció de la situació personal, del lloc on estàs i les responsabilitats que tens, és més o menys encertat obrir la caixa a tothom. Tot i que la vida és complexa i representes diferents rols, es fa molt difícil anar canviant de barret sense que es barregin els papers. Ets pare de família, treballador de tal empresa, membre d'aquella organització i regidor de l'Ajuntament, per posar un exemple. No totes les relacions que tens són fàcilment destriables i tampoc és qüestió d'anar dient quin barret portes a cada moment, el que no vol dir que personalment no sàpigues què estàs fent i en nom de què, però als altres és difícil fer-ho entendre.
El senyor Montilla o el senyor Zapatero, són presidents i encara que els vegis en una tertúlia o amb la família, tens sempre present qui són i què representen. És lògic que la seva actuació repercuteixi en la imatge que d'ells tens com a càrrecs públics. Si un diputat bufeteja la seva parella, no es veurà simplement com un agressió entre la parella, sinó que es parlarà del diputat que ha bufetejat la seva parella.
Llegir entre línies és tot un art que vàrem practicar durant els anys de la dictadura i que va proporcionar escriptors i periodistes molt experts. Ara, en democràcia, es pot dir tot el que penses encara que no agradi a tothom qui ho llegeix. Continuar escrivint entre línies és una manera de jugar amb el lector, que li fa mesurar bé les paraules que llegeix i intentar descobrir a qui o què es refereix qui ho escriu. És una mica aquella dita "qui sigui frare que prengui candela".
Continuaré escrivint entre línies, amb subtilesa, però sense renunciar al meu posicionament polític i social, perquè a les verdes i a les mesures hem de donar la cara i exposar clarament el que pensem i perquè ho fem.

Ignorància i mal gust

Ahir es va tornar a fer evident aquella dita sobre l'atreviment de la ignorància, però no es pot pas prohibir que les persones s'expressin, i a més sempre és bo conèixer aquell que injuria o simplement critica, perquè d'aquesta manera resulta més clar conèixer quin peu calça, i a vegades la crítica de segons qui, t'honora.
En un poble tothom es coneix, sobretot totes aquelles persones que es manifesten d'alguna manera, són protagonistes, participen, opinen... aquesta transparència és positiva encara que algú pugui pensar que no ho és, sinó més aviat un atac a la intimitat. A mi no m'ha molestat mai ser conegut, i no pas ser un número, un desconegut, sinó més aviat el contrari. Com tampoc m'agrada, i això ho he manifestat repetidament en aquest blog, la pràctica habitual en fòrums d'Internet d'opinar sense signar, fer-ho en l'anonimat i aprofitar-ho per quedar ben descansat. Quant més clars siguem i sapiguem defensar la nostra opinió sense necessitat de disfresses, el nostre entorn ho agrairà.
És de lloar, doncs, veure qui signa i a més ensenya la cara (fotografia) quan s'atreveix a dir el que diu, perquè mai ningú el podrà acusar de jugar brut, sinó en tot cas d'ignorar la veritat i fer-ho evident amb un escrit penós.

Valors

Avui a Debat i Tertúlia hem parlat de valors, i ho hem fet amb l'Andreu Majó. Al començament semblava que costava. Ens havíem d'anar acostumant l'un als altres. L'Andreu parlava, però escoltava, es fixava en les mirades i sabia fins on el seguíem.
Podríem dir que la xerrada s'ha dividit en dues parts, amb una primera exposició teòrica del concepte de valor, de l'escala de valors segons Marín Ibáñez, i de les diferents concepcions dels valors, que ens ha tingut molt callats i atents.
He anat prenent notes i he parat atenció amb l'ètica discursiva o teoria comunicativa de Habermas. He pensat que hi dedicaria una estona ja que no es poden desaprofitar fonts de coneixement i d'explicació dels nostres comportaments o situacions que hem d'afrontar.
Quan hem baixat a parlar de la nostra realitat, de la societat actual, ens hem començat a embolicar una mica. No es tracta de pèrdua de valors, perquè aquests han canviat, potser més de pressa del que podem entendre, sinó que hem perdut referents la qual cosa que ens fan trontollar i no ens ho posen fàcil.
Se'ns ha fet tard, més del compte, però m'han vingut ganes de dedicar-hi un temps, per sortir de les simples frases que hem après a dir sense que ens faci cap mena de vergonya. És tan fàcil!

Crítics, però francs

Mentre el president resava a Washington la borsa espanyola s'enfonsava. Zapatero no ho té fàcil i avui li tocava ser amb Obama, no li podia fer un lleig. Encara hi ha qui recorda la vegada que no es va aixecar mentre passava la bandera americana. A més, la rivalitat amb Aznar també el fa competir a veure qui és més amic del president dels EUA. Zapatero ho té malament perquè, tal com va dir Aznar, parlant del president Bush "she's my friend". Es clar que llavors Aznar encara estava al nivell preliminar d'anglès.
Aquesta tarda-vespre parlàvem del descrèdit dels polítics, un descrèdit guanyat a pols. Pels propis polítics amb la col·laboració dels mitjans de comunicació. Parlàvem de pedagogia, de dir les coses pel seu nom i ser transparents. No és fàcil, perquè a vegades impera la prudència per no comprometre l'èxit, però sovint es confon amb la voluntat d'amagar les coses.
I parlava del llibre a escriure quan passi tot. No sé si ha de ser un llibre, però si un recull d'anècdotes, no necessàriament divertides, però reals. Però la ment no estava quieta, sinó que es trobava en moviment, imaginant, projectant. Precisament això és el més interessant i una mostra de la riquesa de l'home viu, interactiu.
Hem de ser crítics i exigir responsabilitat i saber fer, però no ens podem deixar portar per la superficialitat ni creure'ns tot el que ens volen vendre, per interessos determinats. Des de dins hem de treballar per explicar-ho tot i no amagar res a ningú, perquè tothom qui vulgui s'adoni què hi ha al darrere.

Avui hem lliurat els diplomes als participants del darrer taller de la memòria, i la veritat és que em feien una mica d'enveja. No calia que parlessin perquè se'ls veia feliços i contents d'haver seguit el taller, de la mà de la Margarita, a qui tothom estima i valora la seva feina.
Aquest taller s'organitza des de fa molt temps i cada vegada hi ha més gent a la llista d'espera, i això que no podem incloure els que ja l'han fet, perquè llavors no hi hauria manera que hi passés gent nova. Els grups participants, no tan sols aprofiten la tècnica que posa en pràctica la Margarita, sinó que al mateix temps els permet compartir estones, conèixer gent nova i fer-la petar.
L'acte d'avui, de format molt senzill, m'ha permès conèixer unes persones a qui l'edat no els frena les ganes de continuar actives, i que estan interessades en mantenir una qualitat de vida, que no seria possible sense la memòria. Aprendre la tècnica per conservar-la és també mantenir vives les ganes de viure. Si això es fa en grup, té l'afegit de la comunicació, l'intercanvi d'experiències i l'adquisició de coneixements.
De la tarda també vull destacar la presentació de la nova Associació arenyenca d'ajuda contra el càncer. Es tracta del resultat de molt temps de treball i tenacitat de la Carme Barangé, que avui ha vist realitzat el seu somni. Li estem molt agraïts i li desitgem molta força per continuar endavant els seus objectius.

4 o 7 vegueries

Recordo que quan Carretero era el conseller encarregat de tirar endavant la creació de les vegueries, es va explicar força bé les diferències entre cadascuna de les administracions, per evitar pensar i dir allò de que dupliquem costos i anem carregant de funcionaris, i sobretot confonent la gent. Avui el govern ha aprovat els projectes de llei de creació de les vegueries i de l'àrea metropolitana de Barcelona, i es torna a obrir el debat territorial amb tot el que això comporta.
Preveient que això passaria, dies enrere ja vàrem poder comprovar com Reus no veia bé la capitalitat de Tarragona, ni aquests el nom de la vegueria. O bé Amposta i Tortosa, per no parlar de les aspiracions del Penedès o la gent de l'Alt Ter.
Crec que si féssim una enquesta el resultat seria contrari a la seva creació, perquè ningú en veu la necessitat i més aviat es considera un model antic que es vol instituir perquè fa més català. No queda clara la supressió de les diputacions i encara hi ha molts dubtes sobre la funcionalitat dels consells comarcals, tot i els anys que fa que hi són.
Jo em pregunto... què passarà amb les diputacions? si les vegueries són una descentralització de la Generalitat, què passarà amb les diputacions? poden realment desaparèixer? No podem oblidar que les diputacions són administració local, i les vegueries? seran administració local, si es tracta de descentralització de la Generalitat?
Avui llegia que de moment es crearan les quatre vegueries, corresponents a les quatre províncies. Què vol dir això? ara ja no parlarem de Diba (diputació de Barcelona), sinó de Veba (vegueria de Barcelona)?
S'ha vist que les diputacions tenien molts diners i quan el color polític era diferent del que presidia la Generalitat, esdevenien un contrapès polític, sobretot la diputació de Barcelona. Els diners de la Diputació se'ls quedarà la Vegueria?
Les diputacions han estat realitzant una tasca important de suport als ajuntaments, no tan sols econòmicament, sinó també d'assessorament. El paper no ha estat el mateix entre les quatre vegueries. Passarà el mateix entre les set?
Cal molta informació i pedagogia. Ens han d'explicar molt bé com volen que acabi funcionant tot plegat, i ens hauran de convèncer que ha de servir per simplificar els tràmits administratius. Que no hi sortirem perdem. Els ajuntaments s'hi juguen molt i per tant també els ciutadans. No juguem amb foc!

No me'n fio

Cada vegada som més les persones que desconfiem de la capacitat del president espanyol per dirigir la política econòmica del país. Tothom sap que en època de crisi el millor que pot passar és estar a l'oposició. Qui governa amb crisi, té totes les de perdre, sigui d'un color o un altre. Quan les coses van rodades és més fàcil governar, prendre decisions i fins i tot equivocar-te, perquè les conseqüències són menors. Quan falten recursos i s'ha de prioritzar i reduir despesa, la gent no ho entén ni perdona.
És, però en temps de crisi quan es demostra la capacitat per dirigir un país, amb la visió del futur, els criteris a seguir, les mesures adoptades, la coherència. El govern de Zapatero, s'ha caracteritzat, en política econòmica, per prendre decisions aïllades, a batzegades i gens convincents, i també per dubtar, haver de rectificar, tirar enrere amb les decisions preses, la qual cosa provoca inseguretat i desconfiança.
No cal que repassi les principals errades perquè són a la ment de tots, però és que ara en política laboral sembla que també l'ha espifiada. És com si algú els aconsellés malament, animant-los a anunciar grans decisions, sense abans haver estudiat si es tracta d'actuacions viables i encertades. Una vegada més, després d'haver anunciat que la jubilació la passaven als 67 anys, ara diuen que és negociable. Com quedem?
Potser es tracta d'una mala aplicació de la pràctica del sondatge, per estudiar les reaccions. En tot cas, però, la discreció no saben pas què és i més aviat originen desconfiança i incredulitat. Amb les persones no es pot jugar, i aquesta és una sensació que tens després d'haver viscut tanta desorientació i poc rigor.
El problema del nostre país és que el recanvi no convenç i a molts ens fa por. Acontentar-te amb el que tens és arriscat, però no més que confiar amb l'alternativa. Davant el dubte, arriba la desafecció. Falten dos anys, però n'hi ha que fa temps que compten els dies que queden. De tot plegat n'hauríem d'aprendre la lliçó, però ens falta un professor que desperti confiança, un professor de prestigi que s'envolti dels millors.
Encara hi ha temps, però el canvi ha de ser total.

Un adéu dolorós

Ahir acomiadàvem la Gemma, una jove mare de tres criatures i un marit que és la correcció i bondat personificades. Tot i que no es varen penjar esquel·les, com és habitual a Arenys, l'església parroquial estava plena de gom a gom, pels molts amics i coneguts de la família, i pel dolor immens que ens commovia.
L'acte va ser molt sentit, amb paraules profundes de la seva germana, un bell escrit del seu pare, i un record d'amics propers, que descrivien qui era la Gemma, i el dolor que tots sentíem per la seva mort. Em posava a la seva pell i les llàgrimes em queien galtes avall. La filla gran té la mateixa edat que la meva i m'imaginava el dolor que havia tingut pensar que els deixava tan joves com són.
La meva filla va voler venir a l'enterrament, era la primera vegada que assistia a un acte com aquest, i va aguantar seriosa tot i que observava el meu dolor. Quan vàrem arribar a casa, ja no va poder més i va esclatar amb grans plors, als braços de la seva mare. La Clara va a ballet amb la Berta, la filla gran de la Gemma.
Situacions com la de dissabte et fan trontollar la fe. Com pot ser possible? on és la misericòrdia de Déu? i la seva bondat? No és fàcil. Des d'aquí el meu condol a la família, i el meu oferiment de suport i col·laboració en tot allò que pugui ser útil.

Independència viable

He assistit a la conferència de Jacint Ros Hombravella d'aquesta tarda a la Biblioteca, organitzada pel Centre d'Estudis Josep Baralt, que tot sigui dit, porta un molt bon ritme d'actes programats els darrers mesos. El públic assistent, uns cinquanta, érem si fa o no fa els de les darreres conferències, totes elles amb un comú denominador: la independència de Catalunya. L'acte l'ha iniciat en Miquel Rubirola, amb una introducció molt clara i treballada.
Subscric tot el que ha dit el conferenciant a qui sempre he admirat i reconegut el seu mestratge, fins i tot quan ha parlat de Xavier Roig. La resposta al títol de la conferència (La Viabilitat econòmica de la independència de Catalunya) ha estat ben clara: SI
I cap al final, quan es parlava de les dificultats que hi hauria perquè Espanya deixés independitzar Catalunya, en Jordi ha afirmat que el problema no era tant si Catalunya independent era viable econòmicament, sinó si ho seria Espanya sense Catalunya. Ros Hombravella ha respost que Espanya sense els Països catalans no ho seria.
Però ara, quan em disposava a escriure el meu post, m'he adonat que havia ficat els peus a la galleda, en arribar a la Biblioteca i saludar el màxim representant de Reagrupament a Arenys de Mar. Li he fet una broma, però ignorava el que estava passant el seu partit, on el creador Carretero i onze persones més acabaven de deixar el partit. Ara resultarà que el gran líder serà l'alcalde de Munt.
No em sorprèn i seria bo que servís de lliçó. Els catalans passem el temps dividint i no entenem que si no sumem no guanyarem. El senyor Carretero ja va tenir el seu moment i no ho va encertar. La creació de Reagrupament era una fugida endavant, i la crisi actual demostra una vegada més que no és persona per estar governant. Els perfils són diferents i les actituds també. Això ho ha entès ERC, i potser no hauran de pagar la gran factura que semblava que els presentarien els escindits.
M'ha agradat el concepte "sobiranisme de butxaca" que ha defensat el conferenciant. Hi estic d'acord i sempre ho he proclamat. Si fóssim capaços d'explicar als catalans que no parlen català, que no pensen en català ni vibren davant la història i les tradicions catalanes, que la independència ens beneficiaria econòmicament, que governar des de la proximitat és millor que des de Madrid, sumaríem més i el projecte independentista tindria més probabilitats d'èxit. Si ho limitem a les espardenyes i la barretina, serà molt bonic però gens efectiu.
Per cert, aquest matí han vingut unes dues-centes persones a fer una estada a la plaça de l'església. Portaven banderes blaves i també taronges, i un parell o tres d'espanyoles. Parlaven en castellà i reclamaven la llibertat. Espero que s'ho hagin passat bé i si han fet "gasto", millor.

Dos en un

M'agradaria parlar de dues notícies diferents, però que tenen un element en comú, si més no m'ho faig venir bé. M'agrada la decisió del diari AVUI de només acceptar comentaris a les notícies, si van amb el nom i els dos cognoms, i la població de residència. Si realment volem que els fòrums serveixin per alguna cosa hem de donar la cara i evitar que la gent s'amagui darrera de pseudònims per insultar. Què en traiem si tothom pot dir la seva, sense assumir responsabilitats? Hem de participar, opinar i arriscar, però mai jugar brut, d'amagat, només per destruir allò que no ens agrada, tinguem o no raó.
L'altra notícia és l'enregistrament dels comentaris d'Esperanza Aguirre. El doble joc, la hipocresia d'alguns polítics no fa res més que desprestigiar la política i per tant desestabilitzar el sistema democràtic. Ja sabem que hi ha coses que pensem i que no diríem mai, però el que no pot ser és que es descobreixi que hi ha actuacions tan mesquines, que hi ha persones a la política que només busquen el triomf personal.
Jo encara crec que hi ha persones que es fiquen en política per col·laborar, per servir, per ser útils als altres. Pensem i actuem d'una manera, no sempre coincident amb el que farien altres, però mai amb mala fe.
No passarà res i els protagonistes d'aquesta anècdota continuaran a la política, continuaran prenent decisions, però quina credibilitat tenen? Només podem confiar de qui va amb la cara ben alta, dient les coses pel seu nom, encara que no ens agradi. La transparència i la veritat estan per sobre de tot.

OAC, un pas endavant

Avui hem ensenyat el portal dels tràmits administratius de l'Oficina d'Atenció Ciutadana (OAC) als grups municipals, i també el nou web. Amb aquesta actuació es clou una etapa de renovació de la imatge corporativa i s'inicia una important etapa de l'OAC, que començarà a ensenyar tot el treball que s'ha estat fent fins ara, sense el qual no podríem oferir els avantatges dels nous serveis.
La Llei 11/2007, de 22 de juny, d'accés electrònic dels ciutadans als serveis públics, reconeix el dret dels ciutadans a relacionar-se amb les administracions públiques per mitjans electrònics i marca com a data de posada en funcionament, el gener de 2010. El compliment de la Llei obliga a l'administració pública, i per tant també els ajuntaments, a realitzar una tasca molt important de reorganització interna perquè sigui possible que els ciutadans puguin conèixer telemàticament la situació en que es troben els seus expedients. El cert és que la majoria d'ajuntaments es troba lluny de poder complir amb una Llei, que ara farà tres anys probablement va ser massa ambiciosa.
El nostre ajuntament, però ha treballat intensament i la propera setmana els vilatans podran accedir via Internet a les seves dades, als seus expedients. Serà una realitat que de manera progressiva anirà ampliant el camp d'accessibilitat, però serà un gran pas que ens fa sentir molt satisfets.
Dilluns vinent començarà a funcionar el nou aplicatiu informàtic que permetrà donar una informació més àmplia als vilatans, sense necessitat de desplaçar-se d'una dependència a l'altra. L'OAC serà realment el punt d'atenció per a tots els tràmits administratius entre el ciutadà i l'Ajuntament.
La feina no ha acabat, sinó que continua, però avui ha estat un dia important en què s'ha fet palès el treball sovint silenciós i imperceptible, que a la llarga dóna els seus fruits. Gràcies, a tots i totes les persones que ho han fet possible, amb en Jordi i la Lucia com a caps visibles.

Un cas de mediació

Podria continuar amb el tema d'ahir, perquè acabo de veure que hi ha un projecte de Llei del codi de consum de Catalunya, en què es podrien arribar a pagar multes de fins a 10.000 euros per no emetre les factures i pressupostos en català. Canvio de tema i opto per parlar d'una de les reunions que avui he assistit, on se'ns ha fet la devolució del treball de mediació realitzat en uns habitatges de la vila.
Ha estat un treball acurat i de llarga durada, amb un conjunt divers d'actuacions, totes elles amb sentit, i amb la col·laboració de diferents serveis i tècnics. Un treball que partia del no res, per acabar aconseguint els objectius previstos o desitjats.
Quan tractes amb persones els projectes no acaben mai, no és el mateix que un projecte urbanístic, que té un final, sinó que les persones i les seves circumstàncies evolucionen i són canviables, per la qual cosa, una vegada arribes a un punt, no te'n pots oblidar, sinó que cal assentar les bases per al futur, per no tornar a la situació del principi, sinó establir el camí a seguir i la manera de vetllar perquè funcioni.
Treballar amb persones és enriquidor, no és fàcil, però és agraït si ho fas amb vocació, amb esperit de servei i sacrifici, no esperant grans reconeixements, sinó una gran recompensa, com és la gratitud de qui li cal el teu esforç. Això és el que rep cadascú dels integrants del meu equip.

Obligar, permetre, prohibir

Volia parlar del senyor Chávez, perquè encara em pregunto on són aquells que el defensaven i el veien com el salvador del poble. Mai em va fer gràcia, perquè no em vaig deixar enredar. No us fieu dels que es presenten com a salvadors del món. Tard o d'hora queden en evidència. El pitjor de tot, però és que el poble sempre en surt malparat.
Precisament l'altre dia em carregava la premsa, no a tota la premsa, però és evident que les actuacions del senyor Chávez no són exemple de res. De fet són una mostra clara d'autoritarisme i dictadura. Des d'aquí el meu suport i estima per als pacients veneçolans.
Finalment, però he optat per comentar la concentració de dissabte vinent a la plaça de l'Església d'Arenys. Si veniu us hi podeu trobar l'Albert Rivera, o l'Alícia Sánchez Camacho, o fins i tot la Rosa Díez. Es tracta d'una concentració i per tant no sé si portaran banderes o pancartes. Si seran banderes espanyoles i en aquest cas si seran constitucionals o pre. Tot això ho haurem de comprovar per després fer l'anàlisi. Ah! i també hi haurà moltes televisions... perquè hi haurà "morbo" i això ven molt!
El motiu de la trobada és la protesta que ha liderat l'arenyenc Xurde (es fa dir Xurde perquè ningú se li acudís dir-li "Jordi". Ja se sap que els catalans tenim la mania de catalanitzar-ho tot, i veiem un Carlos i de seguida l'anomenem Carles, o a un José Antonio i el bategem Josep Antoni.) Una protesta contra la llei que obliga a retolar les botigues, com a mínim en català, i que el seu incompliment li ha suposat, al senyor Xurde, una multa de 1.200 euros.
Haig de dir que no sóc amant d'imposicions i m'agrada pensar que la gent actua lliurement, respectant els altres. També és cert que al viure en societat hi ha d'haver unes normes i uns deures que no es poden descuidar. M'agrada veure els rètols en català, però em pregunto... obligant a fer-ho, ajudem la llengua? fem que la gent l'estimi?
No sóc innocent i conec la gent que s'agafa amb el que pot només per anar en contra i per tant hi ha un punt d'equilibri de difícil solució. Ja ho vaig dir fa pocs dies en aquest blog i ho torno a repetir: On seríem si no hi hagués una política lingüística en defensa del català? Qui vol entendre-ho ja ho entén i qui no ho vol...

La Llei de Dependència

S'ha reunit el Consell Territorial de la Dependència, i la ministra ha anunciat l'acord adoptat per unanimitat de totes les comunitats autònomes perquè el dictamen de les ajudes sigui fet abans dels sis mesos.
L'aprovació de la Llei va anar acompanyada de crítiques entre els partits polítics perquè es considerava que envaïa competències autonòmiques, però l'atractiu que tenia la va fer tirar endavant. Un atractiu que al cap de pocs mesos va començar a desfigurar-se i que encara avui no ha pogut recuperar.
El principal obstacle que s'ha trobat ha estat la lentitud en la seva tramitació, que ha fet que la gent es desanimés després d'esperar tant temps, i el segon i més important la quantia de les prestacions. És per això que tot el que sigui millorar el temps de tramitació millorarà l'eficiència de la Llei, però quedarà per veure si hi ha prou recursos perquè se'n beneficiï un mínim de persones que avali la bondat de la Llei.
En la situació econòmica que vivim, resultaria molt útil que la Llei es pogués aplicar amb més agilitat i beneficiés a un nombre més gran de persones. Els protagonistes d'avui eren la ministra i els consellers i conselleres, però en el dia a dia són molts els que hi intervenen, amb una feina constant de contacte directe amb les persones. L'administració local, la més propera a la ciutadania, té un compromís i la necessitat de comptar amb els recursos suficients per poder-lo complir.

Brams d'ase no arriben al cel

Parlem molt de la corrupció dels polítics i sens dubte és un fet a combatre per al bon nom dels que no corrompen, però també per a la salut democràtica de la nostra societat. Hi ha, però un col·lectiu que també acusem encara que no amb la contundència que caldria, ni es fa massa res per fer-los fora d'aquesta impunitat amb què viuen. Em refereixo al periodisme en els diferents vessants, tant de tipus de mitjà com d'abast territorial.
Tot i disposar de la TDT, que et permet visualitzar molts canals, les meves opcions es concreten força en els canals de la Corporació catalana i en unes hores i dies molt concrets. Probablement si disposés de més temps per estar per casa, m'enganxaria en algun programa més, però no és el cas.
Dic tot això perquè el programa APM de TV3, que a vegades veig, et permet veure coses que passen a les altres televisions, i encara que no es pot dir que sigui representatiu del que es fa per televisió, ja que són talls seleccionats expressament per les seves imatges i anècdotes, sí que et fa adonar del nivell d'una bona part de programes, la majoria als canals privats, on la intel·ligència no hi fa acte de presència, fins al punt de sentir vergonya pel que veig i sento.
És cert que qui queda en evidència és el personatge o personatges convidats, però no és menys cert que el "periodista" que es presta a presentar aquests programes no queda pas més ben parat, com a mínim als meus ulls i crec que als ulls de molta gent.
Hi ha molt bons periodistes, i seria injust posar tothom al mateix sac, tal com és injust posar-hi tots els polítics o els jutges o dissenyadors, per posar uns exemples. De totes maneres crec que la professió hauria de lluitar i fer més per denunciar la mala praxis del periodisme, i nosaltres ser més forts a l'hora de fer el mateix i deixar de creure'ns tot el que ens diuen.
Hi ha periodistes malalts i obcecats que només tenen una dèria i és corrompre l'ambient per esdevenir els grans déus i salvadors de la societat. Periodistes que no han passat per cap filtre i es creuen representants de no sé qui. Periodistes que es creuen únics posseïdors de la veritat. Periodistes que es passen pel forro el codi deontològic. Aquestes persones fan molt mal i no col·laboren gens ni mica a solucionar el que altres poden haver espatllat. Es confon la crítica constructiva, que hi ha de ser, amb l'empastifada i l'insult mesquí. Quan els qüestiones el que fan et titllen d'anar contra la llibertat d'expressió, sense que s'adonin que expressar-se en llibertat no vol dir qualsevol cosa que et passi pel cap, sinó que tot s'ha de conèixer i contrastar abans de penjar la llufa a l'altre, encara que sigui un polític sospitós.
L'única esperança que et queda és pensar que amb el temps les coses es posen al seu lloc i les persones també. Llàstima que a vegades és massa tard i no s'és a temps d'evitar la calumnia ni les conseqüències per a la persona atacada o la societat insultada. No és estrany que,davant d'aquesta situació em vingui sovint pensaments com ahir quan parlava de Càritas i la seva gent. Per això em reconforta tant pensar que encara hi ha gent que fa cas omís a les injúries i té com a objectiu i fita servir els altres i rodejar-se de gent bon, gent amable, gent abnegada. Acabem-ho així que et deixa millor.

Beat Samsó

Mataró ha estat escenari de la beatificació d'un ex-rector, el pare Samsó, mort el 36, a l'inici de la guerra civil espanyola. Fins ara les beatificacions que havíem vist es feien des de Roma, al Vaticà, amb tot el glamur que ho envoltava. Del meu record podria parlar de Vic, amb la beatificació de la Carme Sallés, fundadora de la comunitat de religioses propietàries de La Presentació, aquí a Arenys. D'Arenys recordo la beatificació de Mare Paula Montalt.
Els consistoris respectius anaven de bòlit buscant disfresses, com ara les mantellines, per poder participar de la cerimònia vaticana. Era tot un muntatge i l'excusa dels vilatans a qui es beatificava un avantpassat, per anar a Roma. Ara amb la decisió presa pel papa Benet XVI, de celebrar-ho a la comunitat on pertanyia l'homenatjat, desapareix aquell macromuntatge i passa a ser més d'estar per casa.
Per a les comunitats de base té més sentit si és que això de fer beats i sants en té algun, si més no perquè es parla de persones properes a nosaltres i que podem entendre molt millor que la resta del món, i si hem d'aprendre algun missatge, també ens serà més fàcil. En el cas del capellà beatificat avui no saps massa què dir, atès que en el temps en què va ser mort n'hi va haver molts i tots ells innecessaris. Caldria analitzar l'exemple de la seva vida i passar més de llarg del seu final, i probablement trobaríem aquells valors que avui ens manquen.
L'Església darrerament ha pecat de posar el llistó baix per a segons qui i massa alt per a qui no ha convingut. La fe, però no depèn de si són beatificats o no, sinó de l'exemple que han donat i donen moltes persones

Sensibilitat

Avui costa molt valorar la feina continuada i gairebé anònima de persones desinteressades que actuen individualment o a través d'organitzacions i entitats sense ànim de lucre i que només busquen servir i alleugerir el sofriment dels altres.
Ja vaig comentar en aquest blog la sorpresa agradable de la nominació d'arenyenc de l'any al president de Càritas, per davant de candidats molt reconeguts, però més prosaics. Amb l'accident d'Arenys de Munt s'ha tornat a demostrar qui està a l'alçada de les circumstàncies i una vegada més ha estat al davant, solucionant el que fes falta.
També he pogut constatar qui treballa sentint el que fa i qui ocupa el seu temps a la feina. Treballar dia rere dia amb persones que necessiten l'ajuda per poder sobreviure, segur que et desenvolupa la sensibilitat i no t'immunitza.
La manca de sensibilitat és el que provoca més tensió i incomprensió, i la sensibilitat no surt per generació espontània, sinó que es conrea, s'educa i es treballa individualment i en grup. Sempre he valorat les persones sensibles i he rebutjat les insensibles. Una vegada més llanço el meu homenatge a les persones desconegudes que col·laboren a mantenir un món més just, més sensible i just.

Sgae, un atracament?

Sembla ser que al Ripollès hi ha un intent de revolta per part dels alcaldes emprenyats amb l'SGAE. Per la formes, però també el contingut. I és que a ningú li agrada haver de pagar sobrepreus, i encara menys si qui t'ho exigeix es comporta de manera grollera o prepotent.
No he conegut mai cap recaptador de l'SGAE ben considerat. Quan s'acosten, la gent es posa tensa i els maleeix els ossos. A sobre d'haver pagat un catxet important i unes despeses d'organització, et ve l'home o la dona de l'SGAE i t'exigeix una percentatge. La notícia parlava de pagament de drets d'autor a casals d'avis, per tenir la televisió oberta, o de voler cobrar per activitats gratuïtes, i això ha acabat d'enfurismar els alcaldes.
La meva experiència com a responsable d'organitzar actes culturals, amb la gent de l'SGAE va ser com la d'aquests alcaldes i també em molestava els pagaments, encara que ho tenia assumit i pressupostat. El que la gent no entén és la impressió que dóna l'SGAE. No es veu com una empresa que fa la seva feina, sinó que se la veu com explotadora dels programadors per a benefici propi. Per més que t'expliquin que aquells diners són per als autors, tothom ho veu com un impost revolucionari.
Per què l'SGAE i no un altre? Probablement si hi hagués més d'una empresa i no pas un monopoli, s'entendria més. Per què només hi ha l'SGAE? Per què ens hem de creure que els autors interpretats tenen delegada la representació a l'SGAE?
Recordo que quan et posaves més ferruc, començaven a reduir l'import. Si no estaves atent et feien pagar per una peça de Bach, i això era el que et provocava més desconfiança. Penso que com en molts aspectes, la llei hauria de reformar-se i potser trobaríem fórmules que no ocasionarien tantes susceptibilitats ni emprenyamentes.