diumenge, 7 de febrer del 2010

Entre línies

Avui m'han fet arribar el suggeriment de no escriure més entre línies. Sembla ser que no agrada a algú, però no he pogut saber si el que se'm demanava era que deixés d'escriure o bé que el que dic ho digués més clar. Tinc, doncs, un dubte que hauré d'analitzar i al mateix temps decidir si és bo que continuï escrivint entre línies o bé és millor que digui les coses pel seu nom. Difícilment deixi d'escriure, com a mínim en aquesta etapa de la meva vida, tal com em vaig proposar fer.
És cert que ara es diuen les coses directament, atacant les persones amb noms i cognoms, encara que s'acostuma a fer de manera anònima, la qual cosa em desagrada i no practico. Escriure entre línies és una manera de dirigir-te directament a la persona referida, sense necessitat de donar-ho a conèixer a tothom, però aportant prou pistes com perquè hi hagi més persones que agafin el fil. Una manera de despertar la curiositat d'alguns i de posar el dit a la nafra a altres, sense que sigui motiu d'escàndol.
També és cert que en funció de la situació personal, del lloc on estàs i les responsabilitats que tens, és més o menys encertat obrir la caixa a tothom. Tot i que la vida és complexa i representes diferents rols, es fa molt difícil anar canviant de barret sense que es barregin els papers. Ets pare de família, treballador de tal empresa, membre d'aquella organització i regidor de l'Ajuntament, per posar un exemple. No totes les relacions que tens són fàcilment destriables i tampoc és qüestió d'anar dient quin barret portes a cada moment, el que no vol dir que personalment no sàpigues què estàs fent i en nom de què, però als altres és difícil fer-ho entendre.
El senyor Montilla o el senyor Zapatero, són presidents i encara que els vegis en una tertúlia o amb la família, tens sempre present qui són i què representen. És lògic que la seva actuació repercuteixi en la imatge que d'ells tens com a càrrecs públics. Si un diputat bufeteja la seva parella, no es veurà simplement com un agressió entre la parella, sinó que es parlarà del diputat que ha bufetejat la seva parella.
Llegir entre línies és tot un art que vàrem practicar durant els anys de la dictadura i que va proporcionar escriptors i periodistes molt experts. Ara, en democràcia, es pot dir tot el que penses encara que no agradi a tothom qui ho llegeix. Continuar escrivint entre línies és una manera de jugar amb el lector, que li fa mesurar bé les paraules que llegeix i intentar descobrir a qui o què es refereix qui ho escriu. És una mica aquella dita "qui sigui frare que prengui candela".
Continuaré escrivint entre línies, amb subtilesa, però sense renunciar al meu posicionament polític i social, perquè a les verdes i a les mesures hem de donar la cara i exposar clarament el que pensem i perquè ho fem.