dilluns, 4 de maig del 2009

La cara del primer ministre

No és la primera vegada que en parlo en el meu blog i segur que no serà la darrera, però el protagonista sap com fer-ho per ser protagonista perpetu. Només cal que obri la boca perquè els mitjans de comunicació en vagin plens. Potser seria bo ignorar-lo perquè és precisament això el que busca i si no parléssim d'ell no diria ni faria tants disbarats.
No em ficaria en la seva vida privada, però un personatge públic ho té complicat si no vol que se sàpiga què fa amb la seva família, amics i en el temps de lleure, sobretot si fa aquestes proclames com ens té acostumats el senyor Berlusconi.
La seva esposa, que no viu amb ell, però continuen casats, ha dit que prou, que ja no ho aguanta més i vol el divorci del seu marit. I això ha molestat al senyor Berlusconi, a qui no li molesten segons quins comentaris, actituds i decisions, respecte a les dones. Deu pensar que el divorci no agradaria al Vaticà, que s'hi posa d'esquena, mirant cap un altre cantó quan el primer ministre fa segons quines declaracions i actuacions.
Es tracta de la mateixa hipocresia, compartida per la jerarquia eclesiàstica i el poder civil de Roma. Les aparences han de ser intactes, no importa què es faci d'amagat, però que als ulls de tothom es pugui presentar una situació totalment ortodoxa i d'acord amb la Santa Església.
Mentre tot això funcioni d'aquesta manera, difícilment aconseguirem reunificar els dos models d'església que tenim i continuarem permetent que personatges com el senyor Berlusconi, es presentin com a models a seguir i responsables d'un govern nacional. Pena, fa molta pena, però entre tots li permetem.