diumenge, 21 de gener del 2007

Un nou matí a les entranyes del Montseny

“De desagraïts l’infern n’és ple”, una frase que avui no s’escolta, però que recordo de la meva joventut, per manifestar l’enuig davant la manca de sensibilitat i reconeixement. Probablement avui l’hauríem d’utilitzar massa sovint, i per això l’hem deixat de dir. Després d’una matinal al Montseny, però, et vénen ganes de proclamar-ho als quatre vents. Tenim una terra que no sé si ens la mereixem!, però... la coneixem?

Us haig de dir que cada vegada que hi vaig, descobreixo nous indrets. El Montseny l’he vist des de petit, de la ciutat on vaig néixer, capital d’Osona. Matagalls, en un primer pla, i el Turó de l’home i Les Agudes, més amagades. De l’altre vessant, on avui dia em trobo, he anat entrant al seu cor, resseguint una bona colla de camins, gaudint de bones vistes. Crec que la virtut del Montseny, i el seu encant, és que la visió que una persona en té, difereix de la dels altres. Des de la plana de Vic, el Montseny imposa, i et repta, de l’altra banda t’obra la mà i t’acompanya fins al cim.
Avui hem vist néixer el dia, des de Sant Cristòfol de Fogars de Monclús, un indret que us recomano que visiteu. Una vegada ben aparcats els nostres cotxes, hem començat a caminar, amb la intenció d’arribar al “gorc negre”. Ens les prometíem molt felices, i hem volgut burlar el desnivell, per arribar al cim d’una manera suau, però no ens ha sortit bé. Després d’una passejada molt planera han arribat les dificultats. Ho hem intentat, tot i el risc d’alguna relliscada, però el seny ha triomfat i hem fet marxa enrere per replantejar la sortida.
A la falda del Montseny hi ha alguna masia mig ensorrada, però t’hi trobes cases molt ben rehabilitades, en paratges idíl·lics. Ens hem fet la foto de grup, en una d’aquestes cases on ens imaginàvem passar-hi un parell de dies. De ben segur que en un lloc així, aconsegueixes reflexionar, per ajudar-te a avançar. Aquesta és una de les mancances de la nostra accelerada existència.

Avui calia sortir a passejar per la muntanya, perquè els nostres homes del temps només fan que amenaçar-nos amb l’arribada del fred, però el que ens convé, per sobre de tot, és l’aigua. El Montseny està ressec; ho comentàvem tot observant unes falgueres totalment recargolades.
Com la setmana passada, la caminada ha servit també per encetar moltes converses, improvisades i saltejades, i sobretot per escoltar al nostre guia i llicenciat en rondalles i contes, en Ramon Verdaguer, que és capaç d’il·lustrar-te qualsevol racó de la muntanya, amb històries, llegendes, i coneixements. En Lluís ho deia molt clarament: he anat al Montseny a fer una tesina, i també: no sé si camino tot aprenent, o bé aprenc tot caminant. Si teniu l’ocasió de sortir amb en Ramon, us ho recomano! de moment visiteu el seu blog i gaudiu de les seves fotografies.