Arran de la concessió del Premi Internacional Catalunya al bisbe emèrit Pere Casaldàliga, moltes persones hem recordat la seva figura i el que encara és més important, la seva tasca de solidaritat i defensa dels més pobres, en nom de Déu. Per a moltes altres persones probablement haurà estat una descoberta i hauran pogut comprovar que no tots els representants eclesiàstics són de la talla dels que acostumem a veure i llegir a casa nostra.
És cert que ens han ensenyat a valorar el fons de les coses i ens han repetit una i mil vegades que els clergues són humans i que per tant s’equivoquen. No és menys cert que rebre missatges equivocats dia rere dia poden fer pensar que aquesta és la veritat i confondre’ns.
Avui llegia la notícia referida a Sevilla on un rector d’una parròquia havia dit prou a les celebracions del diumenge, per part de cristians ortodoxes. Sembla ser que durant un any ho va consentir però l’home ja en tenia prou. Algú dirà que és una anècdota però no deixa de ser trist que després de predicar la caritat cristiana es pugui actuar d’aquesta manera.
Insisteixo que no ens podem fixar només en anècdotes però jo voldria demanar a qui correspongui que vetlli per unes reaccions més humanes dels encarregats de predicar la bondat de Déu.
Sens dubte que el testimoni de Pere Casaldàliga destaca per sobre de qualsevol relliscada com aquesta de Sevilla, però els dos-cents cristians ortodoxes no hauran entès res, o el que encara és pitjor, hauran comprovat de primera mà que viure a Espanya no els representa només un problema econòmic, social i cultural sinó també religiós. L’Església Catòlica, per boca d’algun dels seus ministres, encara discrimina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada