Frau, picaresca i control

El govern vol combatre el frau fiscal i ahir va aprovar un real decret on s'obliga les entitats financeres a comunicar tots els pagaments per sobre de 3.000 euros i d'aquesta manera evitar el diner negre. Per què creu que hi ha més diner negre ara que abans? doncs s'ha vist que la recaptació per l'IVA ha baixat un 30% aquest 2009, una xifra molt per sobre del que ha baixat l'activitat econòmica que, segons he llegit, és d'un 4%.
A ningú li agrada pagar impostos i tothom que pot els escatima, però tot plegat és un peix que es mossega la cua i si no volem que es controli res haurem de canviar de model econòmic i treure competències a l'Estat. Si volem unes prestacions socials fortes, hem de procurar uns ingressos forts de l'Estat, ja que no disposa de cap màquina de fer diners, sobretot des que tenim l'euro.
El que passa és que tots actuem sota la influència de la picaresca i els polítics estan subjectats al populisme més banal, que els fa actuar pensant massa en acontentar la gent, abans que prendre mesures encertades, per poc populars que siguin.
Aquí rau un dels mals del sistema democràtic. Els partits polítics estan tan lligats als vots, que eviten prendre decisions serioses quan aquestes toquen la butxaca dels seus possibles votants. Nosaltres els electors, també mirem qui ens estalvia més impostos i incovenients, i uns pels altres, enganyats, anem perdent pistonades i la societat no avança.
Una altra cosa és entrar a valorar l'encert de la política econòmica, les inversions, els serveis públics... i aquí hi ha també molta cosa a dir. L'actual govern no brilla per les mesures econòmiques plantejades, sobretot per la sensació d'incertesa que provoca, i és lògic que als governats se'ls presenti tota mena de dubtes.
Una cosa i l'altra mai justificaran el frau, i el control, si és generalitzat, és positiu, però cal estar en alerta perquè tothom passi pel mateix raser.

Tertúlia econòmica en època de crisi

El debat d'avui girava al voltant de l'economia. Volíem parlar de la crisi actual i acabar discutint quin model de vila, des del punt de vista econòmic, volíem per Arenys o simplement saber què podíem esperar de la nostra vila.
Penso que ha estat interessant i l'exposició d'en Jordi Navarro molt fresca, espontània a partir de les preguntes i comentaris que anàvem fent. També hem tingut temps per parlar de Fabià Estapé, de José Sacristan o en Joan Hortalà, tots ells professors de la Facultat de Ciències Econòmiques.
Necessitava participar a la tertúlia per desconnectar de tot el que estàvem parlant aquesta tarda, del fàstic que em fa segons quins comportaments de gent mesquina, a qui no li importa res enganyar els altres per continuar sentint-se amo i senyor de l'engany, desestabilitzador.
De fet la vida és una experiència en ella mateixa, i el passat, la història, dóna suficients motius per escriure tot allò que en el moment present no pots fer, perquè tampoc s'entendria.
Com pots lluitar contra la mentida sensacionalista que captiva tant les ments innocents. Avui, també a la tertúlia hi havia qui en algun moment parlava per boca de la rumorologia. He pensat en els perills de l'Internet, al costat dels grans avantatges, quan fa bo tot allò que es veu, sense cap filtre ni reticència o consciència, però també en el perill de la lletra escrita, quan es fa amb tota la intencionalitat destructiva.
Ha estat una tertúlia, amb moments delicats, de discussió apassionada, de punts de vista diferents i contraris, però sempre constructiva i reflexiva, que no et deixa indiferent.

Protagonista, el temps

Avui el protagonista és el temps, la neu, però al Maresme, a Arenys en concret, ho és el vent. No seria la primera vegada de veure-hi nevar després de trenta anys de viure en aquesta vila, però no és fàcil. El vent, que tampoc acostuma a bufar massa, avui es fa sentir i ja ens ha donat una sorpresa al bell mig de la vila, a la plaça de l'Església, arrancant una alzina.
La il·lusió de molts: veure nevar arran de mar; el vent, en canvi, més aviat espanta, et fa sentir insegur, tens por que alguna cosa caigui, s'esquinci. Parlant de Vic amb coneguts meus, no em creien quan els deia que la boira no em preocupava per conduir, però no em passava el mateix amb el vent, que et ve a batzegades. Probablement la boira la coneixia bé i en canvi el vent, a Vic tampoc és massa usual.
De política, cal parlar de les reaccions a la carta del president a les entitats demanant la seva implicació en la defensa de l'Estatut, i la complicitat davant qualsevol retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional. El PP, evidentment, no podia sorprendre a ningú. Fa molt temps que juga el paper espanyolista i contrari a qualsevol tema que sigui sospitós de beneficiar l'autonomia de Catalunya. La sorpresa podia venir de CIU, perquè no sabíem si jugaria el paper de l'oposició, o bé aprofitaria el que pogués de la posició socialista a favor dels drets de la nostra nació. Cadascú que ho valori. Jo sempre defensaré l'entesa. Sempre que sigui possible.

Ens repetim més que l’all

S'acaben les festes i ja s'entreveu la normalitat política i mediàtica. Avui ja es parla un cop més de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, i de la carta que el president Montilla ha enviat a 201 entitats culturals i socials, agraint-los el suport a la resposta unitària contra qualsevol tipus de sentència que limiti encara més les competències de l'Estatut català, i demanant que es mantinguin al costat per fer front a la sentència, que tot fa pensar que és imminent (fa mesos que ho estem dient), si aquesta retalla encara més les competències estatutàries.
Tot i que no podem parlar de respostes representatives, és interessant llegir els comunicats improvisats en els fòrums dels diaris, perquè t'adones que la realitat és molt més diversa del que a vegades ens volen fer creure, o volem creure'ns perquè ens interessa. I una vegada més em reafirmo en la necessitat de sumar, per aconseguir vèncer les reticències.
Si no deixem de veure només l'enemic que ens vol mal, i no ens aturem a reflexionar què hem de fer nosaltres per avançar econòmicament i també social, no aconseguirem res. És molt fàcil fer-se la víctima, però no porta enlloc. No neguem les traves, els impediments ni les injustícies, però volem més, no ens quedem en això, i per aconseguir el futur, hem de treballar el present, i el present només es treballa tocant de peus a terra i avançar, encara que ens sembli massa lentament.

Esperant els Reis a Vic

Després de dos anys d'absència, enguany hem tornat a rebre els Reis a Vic, amb menys fred que altres vegades, però plovisquejant. Els meus amics ho saben, i és que estic molt orgullós de la cavalcada de Vic, amb la gran quantitat de participants, les teies enceses i les majestuoses carrosses, amb un final a la plaça, amb pujada per l'escalinata al balcó de l'Ajuntament.
M'ha agradat de petit i també de gran amb els meus petits. Enguany, però el meu fill hi participava i era un afegit que justificava la tornada a Vic.
A diferència d'altres anys l'hem seguit des de punts diferents, tant en el recorregut com en l'arribada a la plaça. La pujada pel portalet ha estat interessant, per la perspectiva i el fet que estiguessin una estona aturats (i podies fer les fotos del teu patge favorit). A la plaça, amb els paraigües estesos per la pluja fina que queia, no ens ha permès tenir una visió suficientment clara. Crec que era millor la col·locació d'altres anys.
Sigui com sigui, avui hem recordat la mare que ens va deixar el 7 de gener d'ara fa 7 anys, i ens hem reunit a dinar tots els seus fills i nets, amb el seu espòs, el pare, que amb 89 anys no hi ha dia que no pensi en ella.
Que us passin molts regals ses majestats!

No necessitem cap Messies

Arran de les declaracions de Joan Laporta en què afirmava que li seduïa la idea de presentar-se a les properes eleccions catalanes, els representants dels partits polítics amb representació parlamentària han respost amb diferents comentaris, però en la línia de treure importància al fet i acceptant el seu dret a fer-ho.
Pensem el que vulguem, estiguem d'acord o no amb els actuals líders polítics, sí és cert que s'han dit coses importants i que no sempre es comprenen. Ridao, per exemple, ha dit que no necessitem un Messies en política, i té molta raó. La política pot estar desprestigiada, però no necessita un redemptor, sinó treball, voluntat de servei i sacrifici. Hi ha molts polítics amb vocació de servei i no és just posar-los al mateix sac d'aquells que ja sigui en política o en qualsevol altre lloc, sempre buscarien el seu benefici per sobre de tot i tots.
Pel que se m'ha explicat i per la meva pròpia experiència, encara que de curta durada, sé que el més important de tot és comptar amb un bon equip. Per més bons líders que tinguem, si no saben rodejar-se de gent amb qui puguin confiar, que siguin treballadors i al servei dels altres, els resultats no seran mai bons. I els equips no es fan en un dia, ni en un any, sinó a base de temps de caminar junts; de bona voluntat per fer-ho junts; amb sinceritat i transparència... amb confiança i humilitat. Som el que som capaços de compartir.
Compartir no és fàcil i no tothom és capaç de fer-ho. Hi ha vegades que voldries avançar en una línia, però has de renunciar-hi en benefici del treball d'equip. Fer un bon equip és important i no pas jugar-ho tot a una carta. Entenc que al senyor Laporta li faci gràcia, però no es pot jugar amb la gent, amb el país, amb la societat. No necessitem un Messies, sinó un equip de polítics capaços de servir el seu poble, amb tota la humilitat del món, amb tot el respecte.

Un bagatge molt pobre

De les enquestes que tot sovint ens informen els diaris, l'altre dia ens parlaven sobre quins candidats preferien els espanyols per a les eleccions generals, que encara n'hi ha per dies. En el cas del candidat del PSOE el senyor Zapatero no tenia gaires simpaties i l'avançava el senyor Bono, amb més afinitat dels votants del PP, o bé el ministre Rubalcava, en opinió dels votants socialistes.
L'actual president quedava mal parat i alguns pensem que s'ho ha guanyat a pols. Governar és difícil i és molt més fàcil criticar des de l'oposició i tractar de convèncer que es podria fer més bé. A més, en èpoques de crisi el que té totes les de perdre és qui governa, sigui un país, una nació o un municipi. A part, els ciutadans tenim molt poca memòria històrica i no ens adonem que l'oposició ens enreda quan fa afirmacions gratuïtes de lo bé que ho feia quan governava.
A Zapatero, però li ha fallat la imatge i fins i tot els que l'han votat i l'han defensat davant dels detractors, han patit la incertesa que han provocat moltes de les seves decisions, algunes equivocades i d'altres no, però totes elles presentades amb poca convicció. Malgrat tot estic convençut que és preferible el govern de Zapatero que no pas hauria estat en mans del senyor Rajoy. Potser ell personalment no fa por, però sí molta de la gent que està al seu voltant o bé que ocupa un càrrec important al partit. Penso amb Camps, Zaplana, Aguirre, i la mateixa alcaldessa de València. Ja no parlo de l'ex president Aznar, ni del franquista Fraga.
Han pesat molt declaracions com les que va fer durant la campanya electoral a Catalunya, sobre la defensa de l'Estatut, i que després no ha complert (encara que el Tribunal Constitucional ens respectés l'actual Estatut, aquest ja va ser retallat a Madrid, i el socialista Alfonso Guerra s'hi va lluir). Els seus ministres també han dubtat i fet dubtar en moments compromesos, com va ser a l'inici de la crisi. També s'han pres mesures econòmiques de manera improvisada i poc eficaces. Ha preferit envoltar-se de ministres afins i compromesos amb el partit, abans de fer-ho amb experts en la matèria que els pertocava. Penso amb el senyor Solbes, i això que no em queia gens bé.
Considero que el balanç és força negatiu i crec que si encara hi ha força gent que el salva és perquè l'alternativa és prou terrorífica. Espanya necessita una dreta civilitzada, que hagi trencat amb el passat franquista, i no li faci por la modernitat, ni la diversitat. L'actual dreta és centralista (el PSOE no ho és pas menys), extremadament conservadora, influenciada per la jerarquia eclesiàstica espanyola, que darrerament s'ha envalentonat, i amb massa interessos per defensar. Amb una altra dreta segur que el PSOE també seria diferent, i potser trobaríem més peces intercanviables per posar al davant.
No sé si el PSOE es planteja un canvi de candidat, però seria interessant que s'ho plantegés, tot i que si es confirma el senyor Rajoy com a candidat del PP, la cosa ja no està tan fotuda pels interessos socialistes. Falta temps i moltes coses per resoldre. De moment, que tinguem un bon any.

L’abast dels pactes

Diu Joan Herrera (ICV) que condicionarà el pacte amb el tripartit si i només si hi ha el compromís que tots els acords de govern es pactin entre els tres, abans de portar-los a terme. Herrera no ho diu perquè sí, sinó que ho diu després d'haver experimentat com ERC i PSC passaven olímpicament d'ICV a l'hora d'aprovar, amb el suport de CIU, la nova llei d'educació, o tot l'enrenou amb la llei de successions. Però també parla de pacte perquè sap que el seu partit és l'única opció que té, a no ser que prefereixi estar a l'oposició.
Tot i que a Catalunya hi ha més diversitat de partits que a la resta d'Espanya, excepte Galícia o el País Basc, en el fons viu sota l'ombra del bipartidisme, amb uns partits petits que poden fer decantar la balança. En les darreres legislatures la balança ha caigut del costat del PSC gràcies al pacte del tripartit. Aquests partits petits, doncs, s'aguanten gràcies a les matemàtiques i a l'única cosa que poden aspirar és que amb els pactes puguin incloure algun element del seu plantejament polític. Els dos grans partits firmarien a l'acte el bipartidisme per les conseqüències del pacte. Tot i que un equilibri de forces pot portar la sort del cara o creu, com a mínim quan és cara hi ha quatre anys de tranquil·litat, cosa que no passa amb pactes post electorals.
Si bé té sentit la petició d'Herrera, si es portés a terme donaria la raó a qui diu que el pacte post electoral en contra d'un partit guanyador, com és el cas actual, fa que qui tingui l'última paraula sigui el partit que menys representació ha obtingut.
La meva opinió és que els dos extrems són erronis i que ni el pacte a tres és antidemocràtic o antinatural, com algú ha dit, ni ho ha d'abarcar tot. Entenc que un pacte a tres, o a dos, s'ha d'escriure bé i determinar clarament l'abast, però tot el que quedi al marge ha de dependre tan sols de la voluntat de l'acord. D'aquesta manera evitem l'estancament o la necessitat de revisar el pacte constantment.
Si ampliem l'abast d'aquest criteri i ho portem fins als polítics de manera individual, els membres d'un partit haurien d'actuar d'acord amb els principis programàtics i els objectius del Partit, però no se'ls hauria d'obligar a assentir en tot allò que quedés fora. Pot semblar estrany, però si els membres d'un partit polític no votessin sempre el mateix, probablement la política engrescaria, i al meu entendre tindria més sentit.

Que sigui un any 10

D'aquest any nou, el deu, tots n'esperem molt, potser més del que ens pot dur. Hem de tenir confiança, però no crear-nos falses expectatives. Som molts els que desitjaríem un punt d'inflexió en la crisi que estem patint des de 2008, encara que sabem que no serà fàcil i si el president Zapatero veu la recuperació per a finals d'any, toquem de peus a terra i pensem en el 2011.
Hi ha una part important de la població catalana que espera i desitja que sigui també l'any del canvi de cromos a la Generalitat de Catalunya, i que obri les portes perquè això es repeteixi l'any 2011 amb les eleccions municipals al nostre cap i casal (a Arenys també passa).
Un any sense publicitat a la televisió pública espanyola que caldrà seguir de prop i esperar veure què passa amb la catalana. Un primer semestre amb la presidència de la Unió Europea, encara que una mica descafeïnada pel fet que ja tenim el primer president del Consell Europeu, un flamenc que encara és hora que demostri alguna cosa en política d'alt nivell i que alguns veuen com l'home de palla dels que realment marquen el pas a Europa.
Un any que pot transformar la imatge d'Arenys, per les obres del tram baix de La Riera, l'acabament de les dues rotondes de la N-II, recentment traspassada a la Generalitat, la variant de Valldegata que fa tants anys que anhelem i que eliminarà el pas de la carretera C-61 per la Riera, l'inici de les obres del passeig marítim, el cobriment del rial del Bareu, l'acabament de l'Escola Sinera al Bareu i les obres que podrem dur a terme amb l'aportació del Fons Estatal per aquest 2010.
Tot això referit a Arenys és obra pública, però també serà un any d'una forta empenta en l'aspecte social i humà. La residència geriàtrica veurà remodelada la planta baixa per poder-hi ubicar una sala de rehabilitació, inexistent fins ara a Arenys, i la instal·lació d'un segon ascensor per assegurar la mobilitat interna. Posarem en marxa els pisos d'urgència per resoldre situacions de supervivència difícil. Implantarem el servei de mediació que hem creat durant el 2009. Consolidarem el model participatiu d'Arenys que és un referent de participació directa de la ciutadania en el Pressupost municipal, arreu del país. Redactarem de manera consensuada i participada, un reglament de civisme perquè resulti més fàcil viure en societat.
Malgrat la crisi l'any 2010 ha d'assentar moltes bases per al futur i una d'elles serà la política de gestió del servei de rodalies que des d'avui és competència de la Generalitat. Confiem que també sigui l'any en què es posi en marxa un nou sistema de gestió dels aeroports, i desitgem que sigui amb més participació de la nostra administració. De l'Estatut ja no sé què dir, perquè cal suposar que serà durant aquest any que el Tribunal Constitucional es manifestarà, però segons quina sigui la seva decisió podríem fer marxa enrere en el feixuc camí cap a la sobirania.
Desitjo un bon any a tots i moltes forces per continuar treballant per fer més fàcil la vida dels que tenen dificultats, siguin econòmiques, de salut o d'estimació. Que no sigui un any més, sinó l'any 10.

La formació: un repte, una necessitat

Sigui pels quaranta anys de dictadura que va patir el país, o per la nostra manera de ser, ens està costant molt situar-nos en una bona posició dins d’Europa, en pràcticament tots els àmbits. Tot i que les estadístiques a vegades enganyen, no és casual que en totes el nostre país se situï al capdavall de la llista.

En situació de crisi, com ens trobem actualment, t’adones de quins són els elements que et protegeixen o, si més no, eviten les conseqüències més dramàtiques. Ara és quan ens adonem que les persones que varen deixar l’estudi i la formació per entrar dins el món laboral i guanyar diners amb certa facilitat, han estat els primers a quedar-se a l’atur i a trobar les portes de noves feines tancades. No em refereixo a persones amb dificultats per a l’aprenentatge, sinó a aquelles que, tot i tenir qualitats, varen escollir guanyar diners per comprar i sentir-se còmodes en la societat de consum.

Hi ha molts elements que condicionen l’actitud dels nostres joves a l’hora de dissenyar el seu futur. La família, que moltes vegades ha cedit la seva tasca educadora a l’escola i als amics, i que no ha sabut ni volgut valorar l’esforç com a base de l’aprenentatge. La societat en general, que ha venut una vida fàcil i complaent, sense esforç, ridiculitzant els que treballen el seu futur. Els polítics, com a responsables màxims del funcionament del país, o el municipi, que tampoc han donat l’exemple que calia ni han estat a l’alçada de la responsabilitat que se li exigia.

Al llarg dels anys han estat moltes les lleis i reformes que s’han aprovat, amb l’excusa de millorar l’ensenyament, però els resultats no han reflectit els canvis i més aviat han sembrat un mar de dubtes. Probablement la causa sigui que no s’ha afrontat el veritable problema, que és un problema més global i no només situat en l’àmbit de l’ensenyament. No s’ha aconseguit implicar tots els elements del sistema: alumnes, pares i mestres, ni coincidir en la necessitat que tots tres són imprescindibles per a l’educació global del noi o noia.

Si fa uns anys només uns quants podien entrar a la Universitat, en aquests moments s’ha eixamplat el nombre d’universitaris potencials, però això no s’ha correspost amb un nivell acadèmic més alt. Si anys enrere resultava fàcil que un llicenciat universitari trobés una feina, ara no és cap garantia i depèn, al marge de la situació de crisi actual, de la capacitat de treball de l’universitari i de l’aprofitament i esforç esmerçat.

No fa gaires dies vaig tenir l’oportunitat de parlar amb el director d’un centre d’estudis de secundària i no podia creure tot el que em deia. Podia tractar-se d’anècdotes, però il·lustraven una manera de ser dels alumnes que feia dubtar del futur del nostre país. No es tractava de capacitats individuals, sinó d’actituds col·lectives amb absència d’aquells valors que ens varen fer créixer; unes actituds de manca de respecte vers el tutor i el mestre, sense rigor en la presentació dels treballs, sense cap interès per les matèries impartides...

No sé si la decisió d’incorporar a secundària els nois de 12 anys, o bé el de l’ensenyament obligatori fins als 16 anys, són encertades, però la manca de rigor i l’abandonament de la cultura de l’esforç sí que perjudiquen els joves estudiants, afebleixen la base cultural i de coneixement de les persones del futur, i de rebot el nivell intel·lectual i professional de la nostra societat. La formació no s’acaba únicament en una carrera acadèmica, més teòrica, sinó que també hi ha l’opció dels mòduls professionals, que et preparen per a l’exercici d’un ofici que et servirà per obtenir una estabilitat econòmica i social, treballant en allò que t’agrada, i no essent tan vulnerable als embats cíclics de la crisi. I la formació contínua, la formació no reglada que evita que les persones s’estanquin amb uns coneixements adquirits en una època determinada de la seva vida.

Fa massa temps que ens perdem per les branques i no concentrem la nostra atenció a les arrels i el tronc. Les branques es poden i en surt un arbre més sòlid, però si es fa mal bé el tronc o se sequen les arrels, aquell arbre mor.

Una bona llei d’educació és bàsica per aconseguir els professionals del futur, però les persones no es fan només intel·lectualment, sinó que hi ha el component humà i la capacitat de relacionar-se en societat que ocupen una part important de la persona. Ens pot semblar que portant els nostres fills a l’escola i aconseguir que no suspenguin cap assignatura ja és una fita. Ens equivoquem, perquè l’objectiu ha de ser la superació, i això només s’aconsegueix amb esforç, comprensió i col·laboració de tots plegats. La nostra implicació és bàsica i el nivell d’exigència no té límits.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys, d'aquest mes de desembre

Manifestem-nos

Fa pocs dies parlava de les vegueries i la voluntat del conseller Ausàs d'aprovar la seva implantació com a nova administració territorial, d'acord amb la lletra de l'Estatut. També us comentava els problemes que havien sorgit, per part de col·lectius i ciutadans disconformes amb la proposta. Una disconformitat motivada per raons entre veïns i rivalitats, la majoria de les quals són ben conegudes: Tarragona-Reus, Sabadell-Terrassa... i encara jo hi trobava a faltar les reivindicacions que hi va haver quan es va començar a parlar de les set vegueries, per part dels vigatans que no estaven d'acord amb formar part de la vegueria de capital Manresa (des de sempre la millor relació entre Manresa i Vic ha estat la no relació).
Avui llegíem que unes 4.000 persones es varen manifestar a Tarragona per mostrar el seu rebuig a compartir capitalitat a la vegueria "Camp de Tarragona" que tampoc n'accepten el nom, sinó que voldrien que portés el nom de la ciutat. I en aquesta manifestació no hi ha diferenciació entre partits polítics, sinó que aquests van de la mà a reivindicar la posició de la seva ciutat. En un model democràtic basat en els partits polítics, aquesta unió dificulta qualsevol tipus de solució perquè no resulti traumàtica.
Diumenge era monsenyor Rouco qui animava els madrilenys a manifestar-se contra el govern (bé, que es manifestessin a favor de la família). Arreu hi ha manifestacions en solidaritat amb Gaza, també trobem els que reivindiquen la llibertat dels tres catalans segrestats a Mauritània, i fa quinze dies ho fèiem votant pel dret a l'autodeterminació. Qui ho diu que la gent no participa? en tot cas hem de puntualitzar en què participa, però de motius per dir-hi la nostra n'hi ha una bona colla. Jo, avui em quedo amb la manifestació del dia 5 a la nit. No vull pas dir amb naps i cols, que ja no tinc edat!

Caminem per avançar

La Comissió Mixta de Transferències Estat-Catalunya ha aprovat el traspàs de la gestió de rodalies a la Generalitat a partir de divendres 1 de gener de 2010. Un fet de gran importància segons els protagonistes, després de 25 anys reclamant-ho, i que no voldríem que vingués sol, sinó acompanyat de moltes altres transferències. Una notícia que ERC celebra, però ens recorda... No hi ha mai una alegria complerta, sempre hi ha un però.
ERC com la resta de partits polítics és conscient que sense diners les coses no rutllen, per més bona voluntat que hi hagi, i no vol que la gent es pensi que tot està solucionat, i sobretot que l'Estat no es cregui que ja ens han fet contents, sinó que tenim molt clar que hi ha pendent inversions a fer a la xarxa perquè aquesta sigui mínimament operativa i no passin fets com els d'ara fa un parell d'anys, i que recordaran molt bé els usuaris.
Que ningú es cregui que la nostra lluita per aconseguir més autonomia té un final, ni que se'ns acusi de no estar mai contents. Prendre'ns-ho va ser molt fàcil, però tornar-nos-ho és massa complicat i sobretot lent. Penso que el govern ha de tenir molt clara la seva estratègia i nosaltres la nostra. Hem perdut status, i no tot és culpa dels altres, sinó també nostra, per la qual cosa hauríem d'aprendre la lliçó i crear el marc idoni per després reclamar la plena sobirania. Els diners són molt necessaris, però també la imaginació, les ganes i l'esforç. No esperem que tot ens vingui donat, ni aconseguir grans èxits simplement bramant pel carrer. El primer que hem de fer és saber qui som, quants som i què volem. No retallem, sinó eixamplem el grup, que quants més serem més fàcil ho tindrem. Fiquem'hi empresaris, autònoms, treballadors, pensionistes, immigrants, autòctons... parlin la llengua que parlin, però que estimin el país on viuen i creguin en la racionalitat de la gestió més propera com a clau de l'èxit. Pintem-ho bé, amb pols decidit i ben brillant, perquè ningú es senti exclòs. No ens limitem a recordar vells temps que ara han canviat, sinó escrivim temps venidors. Caminem amb pas ferm, però sense córrer ni frissar. A vegades és millor fer una marrada que t'assegura l'objectiu, abans que una mala drecera que et porta a caure. Siguem intel·ligents i sumem. Qui es pensi que restant es millora la raça, ho té molt mal entès.

Bromes o bretolades

Sembla que la data del 28 de desembre, dia dels sants innocents, ha perdut el ressò i seguiment que tenia fa uns quants anys. La imatge de l'home o la dona amb una llufa penjant a l'esquena ha desaparegut, i fins i tot les anècdotes i falses notícies de la majoria dels diaris. Per què ha passat? és que som menys bromistes?
La meva teoria, discutible, és que hem passat de ser una societat, a vegades bromista, a una societat incívica. Totes aquelles accions que contenien uns aires de broma s'han convertit en accions incíviques, destructores i absurdes. Potser és bo que no hi hagi tants seguidors, perquè amb l'aire que ha pres ho destrossarien tot.
Només cal que fem un petit recordatori de festes i tradicions, algunes poc arrelades, en què hi havia la part bromista, per passar-ho bé, i ens fixem en com s'han tornat. La nit de naps és un clar exemple que arrossega una experiència de mal record. El Haloween, la nostra castanyada, ha servit no pas per fer por, sinó per aguantar bretolades. I ara la nit dels sants innocents, que també hi ha qui ho aprofita per fer destrosses.
Ens diran que som innocents, antics, passats de moda, fins i tot perdedors, però jo no ho canvio per aquestes persones que no tenen cap mirament ni respecte per res ni ningú, que es creuen més forts i moderns, però que han perdut els valors que ens poden mantenir vius en una societat solidària i respectuosa.

1939, el primer Nadal d'exili

Un títol i un recital atípic per un concert de Nadal, al poble veí de Caldes d'Estrac, és el que avui hem assistit. La narració d'una selecció d'escrits recollits en el llibre "El Nadal que no vam tornar a casa", editat per Quim Torra a A Contra Vent, intercalada amb nadales a càrrec de la soprano Mireia Casas acompanyada al teclat per la Montserrat Cabero, filla de Manel Cabero, fundador del Cor Madrigal, i Montserrat Pueyo, cantant i professora de molts cantants de casa nostra.
Un concert amb motiu del 70è aniversari de l'exili, amb la lectura de textos d'Eugeni Xammar, Xavier Benguerel, Agustí Bartra i dels refugiats catalans dels camps de concentració de Sant Cebrià i d'Argelers.
El concert, que ha tingut lloc a la Fundació Palau, ha tingut una més que acceptable acollida, on hi hem pogut veure arenyencs, alguns dels quals acostumen a anar-hi sovint. Aquest vespre, a Arenys, també hi havia programat un concert de Nadal, a l'església dels caputxins, a càrrec de diferents corals de l'Escola de Música d'Arenys. Per qüestions familiars no hi hem pogut assistir, però confio que haurà estat un gran concert, més tradicional, però també amb gran rigor i bellesa artística.
Aquests concerts posen punt final al Nadal, però no a les festes. A casa ens preparàvem per rebre els Reis Mags, amb un petit parèntesi la nit de cap d'any. Els Reis eren el punt on hi posàvem l'ull, perquè era el nostre somni. Avui, amb els fills grans, ja no és el mateix i només pots fixar-te en els més petits de les altres famílies, i recordar aquells anys que la innocència era present a casa nostra.

Dinar de Nadal

Ahir el telenotícies parlava del dinar de Nadal amb els pobres, organitzat per la comunitat de Sant Egidi, i ens ensenyava les imatges de la Basílica de Santa Maria in Trastevere, a Roma, plena de taules parades amb tots els comensals al seu voltant. Veient aquestes imatges pensava en el errors de l'església quan s'oblida de quins són els seus objectius i es dedica a predicar un missatge ranci, conservador i en defensa del capital i de qui l'ostenta. Mirant les imatges de la Basílica pensava que aquesta era l'església en que jo creia i no la de monsenyor Rouco, que més aviat em provoca les ganes d'allunyar-me'n.
Es fa estranya la força de la jerarquia eclesiàstica quan des del primer dia la paraula de Déu resideix en la comunitat de base. S'entén que molta gent es decanti de l'església perquè el que li arriba no és consistent, no dóna exemple, sinó tot el contrari. Aquest posicionament polític de la jerarquia eclesiàstica espanyola a la dreta més conservadora, no predica amb l'exemple.
Ahir, mentre desitjàvem les bones festes a les comunitats que desenvolupen un treball de servei a les persones més grans i a les més desvalgudes, pensava en la feina que encara ens queda per fer, per ajudar les persones que s'ho passen malament i no tenen els recursos mínims per sobreviure amb dignitat. Aquesta darrera setmana ha de servir per intensificar aquest treball i preparar el terreny per a l'any 2010.

Les vegueries, un problema no resolt

No tinc tan clar la bondat de les vegueries, i això que fa uns anys, quan se'n va començar a parlar, creia que era una bona idea. En aquests moments, però, veient com funciona tota la divisió administrativa, les competències, el finançament... no penso el mateix. Crec que em movia més el sentimentalisme que no pas el pensament racional de la idoneïtat de la modificació de la divisió administrativa que ara sembla tirar endavant.
Sempre he cregut en la idea de la finestreta única i per això tot allò que signifiqui distribuir les competències em fa por, no pas perquè sigui un defensor del centralisme, sinó un enemic de la ineficàcia, de la dispersió desorganitzada, però sobretot de la duplicitat de funcions. En aquests moments tenim l'administració de l'estat, l'autonòmica i la local, cadascuna d'elles subdividida en departaments, instituts, empreses públiques... En el cas de l'administració local tenim els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions, i encara me'n deixo, i ara hi haurà les vegueries. Jo em creia que aquestes substituirien les diputacions, però ara ja no ho tinc tan clar.
Els ajuntaments tenen problemes financers, els consells comarcals també, i ara les vegueries? Quedaran clares les competències de cadascuna de les administracions? Els residents de Tavertet, per posar un exemple, on s'hauran d'adreçar per trobar solucions als seus problemes? al seu ajuntament? al Consell Comarcal d'Osona? a la Vegueria de la Catalunya Central? A la Diputació de Barcelona? a la Generalitat de Catalunya? a l'Estat? aquest llistat, encara que ho sembli, no és exhaustiu, perquè pensant en Arenys de Mar, jo podria afegir: a l'Agència Catalana de l'Aigua? a Costes? a Renfe? a Ports de la Generalitat? a Carreteres de l'Estat? a Carreteres de la Generalitat? a... No creieu que ho tenim molt complicat?
Perquè... no es tracta només de la dispersió d'administracions, i la desorganització de les competències, sinó que a més s'hi ha d'afegir la desconfiança entre les administracions, que encara complica més les coses a l'administrat.
Si a tot això hi afegim les discrepàncies en la divisió territorial, en què es reclama una vuitena vegueria al Penedès, que Tarragona i Reus no es posen d'acord, ni tampoc Sabadell i Terrassa, o bé la gent de Vic no els agrada dependre de Manresa... penso que el pas que es vol fer ara resultarà més desestabilitzador que no pas útil, i per això em sembla que seria molt millor aturar-ho, clarificar quin model de distribució administrativa volem, i analitzar quin model pot ser més eficàç. Si em demanen l'opinió els diré la finestreta única. L'ajuntament és el representant de l'estat al municipi. Les duplicitats fan nosa i no solucionen els problemes, sinó que les compliquen. Els administrats es mereixen més eficiència a l'administració.

Bon Nadal

Avui tots ens desitgem un Bon Nadal, conscients o no del símbol, de què representa. Hi havia qui ho transformava en un "Bones Festes d'Hivern", parodiant la proposta que s'ha fet al Departament d'Ensenyament perquè es deixi de parlar de les vacances de Nadal.
M'he adonat aquesta tarda que amb la gent que ens trobàvem per la Riera els desitjava un bon Nadal i no pas unes bones festes. He pensat que tot plegat tenia un sentit, ja que cada vegada queda més fosc el tema de les festes, però en canvi el Nadal, pels de casa, té encara un sentit religiós i, sobretot, un component de pau i de bons desitjos per als nostres amics, veïns i familiars, però també per aquelles persones que pateixen alguna malaltia, tenen problemes econòmics o la seva família passa per moments difícils.
Avui, amb l'avi a casa, celebrarem el Nadal, anirem a la missa del Gall, i recordarem el naixement de Déu fet home, qui va revolucionar el món, perquè la seva vida va transcendir. És important que el nostre pas per aquesta vida no passi desapercebuda. Evidentment seria trist que se'ns recordés per haver donat passos en fals, però no seria més bo que es desconegués què carai hem vingut a fer durant els nostres anys a la Terra.
La millor mostra, el millor regal que podem fer és estimar i donar. Hi ha molta gent que espera la nostra donació, la nostra estimació. Us desitjo que aquest Nadal sigui un punt d'inflexió en la vostra vida en societat. Això és el que voldria per a mi, i per això també ho vull per tots vosaltres. Bon Nadal!

Darrer Ple de 2009

Al Ple Municipal d'aquest vespre hem aprovat el Pressupost per al 2010. Un pressupost que tot i que globalment creix, gràcies a les inversions, té una reducció de les despeses corrents, per fer front a la previsió d'ingressos a la baixa, un dels quals és la participació en els ingressos de l'Estat.
També hem aprovat l'adhesió al Conveni Marc per de la Generalitat de Catalunya i l'Administració de l'Estat, que permetrà que els arenyencs puguin entrar al registre municipal aquells documents que es dirigeixin a la Generalitat, l'Estat o a qualsevol dels ajuntaments que estiguin adherits al Conveni. És un nou pas en el treball per facilitar i agilitar els tràmits administratius de la ciutadania, que s'engega amb la creació de l'OAC, que aprofito per dir que després de vacances incorporarà nous serveis, noves prestacions.
Ha estat un Ple feixuc, amb moltes intervencions, algunes de les quals no s'ajustaven a la veritat. Parlem de demagògia? Probablement això és el que caldria polir, perquè no beneficia en res ni ajuda a acostar la ciutadania a la política.
Demà, vigília de Nadal tancarem alguns temes i n'aparcarem uns altres fins a la setmana vinent, perquè tot continua i el nou any ens portarà més novetats, totes elles amb esperit de servei i amb la millor voluntat del món.

Errors que desil·lusionen

Hi ha actuacions que no s'entenen i encara menys quan les fan persones amb una responsabilitat política que els hauria de fer ser més cauts. Ho hem constatat avui, encara que l'acció va tenir lloc fa uns dies quan l'alcalde d'Arenys de Munt va presentar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) al Parlament de Catalunya per la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació el 25 d'abril de 2010, i que la Mesa del Parlament no ha admès a tràmit, perquè la legislació vigent no ho permet ni és competència de la Generalitat.
No es pot jugar amb els sentiments de la gent i actuar com ho ha fet el senyor Móra no és un encert. I no ho dic perquè no cregui amb el dret a l'autodeterminació. Jo sempre l'he defensat i exigit, perquè el considero un dret fonamental dels ciutadans, però s'ha de ser intel·ligent i no moure's només per sentiments, sinó que cal estratègia. Si la jugada de les consultes populars li va sortir bé, probablement es va enlluernar i no va madurar suficientment les decisions a prendre i quan se'n va adonar ja era tard. En política les segones oportunitats són difícils i si les seves aspiracions van més enllà de l'àmbit local, caldrà que no s'equivoqui una altra vegada, sense deixar, això no, de defensar els seus ideals, sentiments i ambicions polítiques.

Salut i esperança

Avui és el dia de l'esperança i demà el dia de la salut. S'ha vist cada any. Avui molta gent que ha comprat participacions de loteria s'imagina per uns moments què passaria si tingués sort. Tothom pensa que és impossible, però es clar, a algú li tocarà no? Demà, quan haurem comprovat que no ens ha tocat res, vindrà el moment de dir que l'important és tenir salut, i així ho matarem.
Una cosa i l'altra són importants ja que sense il·lusió, imaginació i esperança, la vida se'ns pot fer molt feixuga. Hi ha gent que tot això els manca i podem constatar que pateixen i el seu futur és gris i difícil, però al mateix temps la salut és necessària per viure una vida de qualitat. Fixeu-vos amb la gent que pateix alguna malaltia, de quina manera els condiciona i com han de preparar-se per continuar trobant sentit el viure.
L'altre dia, a la ràdio, una oient va telefonar per poder parlar en directe. Tots ens esperàvem una pregunta, una consulta, o algun retret, però no, la senyora va trucar per recordar-nos les persones malaltes que ens escoltaven per ràdio des de casa, i que no podien sortir ni fer una vida normal, i els va desitjar unes bones festes de Nadal.
Aquests dies, amics i amigues més o menys properes a mi ho estan passant malament, i això m'entristeix perquè no podran viure el Nadal com es mereixerien. La seva lluita contra la malaltia necessita de la il·lusió, l'esperança de poder superar aquest contratemps.
És important que les persones sanes s'adonin del regal que tenen i ho sàpiguen valorar. No pot ser que ens preocupem per estupideses quan hi ha gent que està lluitant per recuperar la salut. A aquests amics i amigues els desitjo tota la sort del món, i no penso en el sorteig de demà, sinó en la seva batalla contra la malaltia.