dimarts, 30 de setembre del 2008

Demanar peres a l'om

No tinc massa temps per seguir de prop el debat parlamentari que avui tenia lloc al Parlament català, però pel que veig en les cròniques periodístiques, la malfiança entre els dos grans partits catalans continua, i resulta difícil de pronosticar resultats, però encara més d'obtenir receptes perquè aquest mal desaparegui.
Les negociacions polítiques són complicades i sovint s'arriba a un cul de sac, amb poques possibilitats de reeixir. Es parla de consens, però aquest és difícil si totes les parts es mantenen tossudes amb els seus postulats i no escolten els altres. El gran secret del model de democràcia participativa és la deliberació, i d'això se n'ha d'aprendre i practicar.
De la mateixa manera que diuen que dos no es barallen si un no vol, tampoc es poden posar d'acord si un d'ells no ho vol. No sé si us hi heu trobat mai, però a vegades l'adversari t'ho posa molt difícil per arribar a cap acord; es tracta només d'exigir coses impossibles que ni ell mateix seria capaç de complir; llavors el camp queda molt lliure per poder escampar a tort i a dret que l'altre ha rebutjat l'acord.
No hi ha dubte que la veterania és un grau, i els nostres polítics amb els anys agafen solera. Fa molts dies que ens parlen de consens per anar junts a Madrid, i a mesura que el temps avança la pinya comença a esquerdar-se. És possible que algun dia ens entenguem tots, per ser més forts davant qui té la paella pel mànec?
Un voldria demanar-los que no ho posin difícil; que siguin honestos i lluitin per allò que diuen que defensen, i que no demanin que l'altre faci allò que mai han fet ells. Que sàpiguen que al final, tot se sap, i la responsabilitat del fracàs col·lectiu, pesarà sobre qui ha mentit i jugat brut.