Segons he pogut llegir, l’església anglicana es proposa demanar disculpes als musulmans per la guerra d’Iraq. Sembla ser que s’han plantejat convocar una reunió de líders cristians amb els seus col·legues musulmans per demanar disculpes.
Una part de la meva recent visita a Roma la vaig dedicar al Vaticà. El Papa no hi era, ja que es trobava a Alemanya en la trobada de joves, però sí que podies contemplar la figura de Joan XXIII i la tomba de Joan Pau II, dos dels darrers papes que han deixat petja.
Avui, quan llegia la notícia de l’església anglicana pensava que Joan XXIII, si fos ara, molt probablement es posaria al capdavant de la colla, i també Joan Pau II, tot i tenir un perfil tan diferent, també ho veuria amb bons ulls. El que no tinc tan clar en aquests moments és si l’actual Papa, en cas que l’acció tirés endavant, s’afegiria al grup.
Després d’haver visitat el Vaticà t’adones que no ha de ser fàcil per als papes viure la realitat del carrer, del món. Tal com està tot estructurat, la sumptuositat de l’entorn, l’allau de peregrins, les lògiques barreres de seguretat, la grandiositat... han de representar uns filtres molt estrets per on hi arribi la veu dels fidels. Només una clara vocació i la convicció que l’església no és tan sols l’espai del Vaticà i el conjunt de basíliques i edificis de tot tipus, ni només el conjunt de bisbes, cardenals i mitrats, sinó que està formada pel poble creient, pot fer baixar de la trona al cap de l’església i adonar-se del batec dels cristians.
Pocs dies després de tornar de Roma m’he assabentat que hi han col·locat una nova estàtua: la de Josep Maria Escrivà de Balaguer. Malgrat tots els entrebancs i oblits, potser no el faran sant, però continuaran havent-hi cues davant Joan XXIII.
Una part de la meva recent visita a Roma la vaig dedicar al Vaticà. El Papa no hi era, ja que es trobava a Alemanya en la trobada de joves, però sí que podies contemplar la figura de Joan XXIII i la tomba de Joan Pau II, dos dels darrers papes que han deixat petja.
Avui, quan llegia la notícia de l’església anglicana pensava que Joan XXIII, si fos ara, molt probablement es posaria al capdavant de la colla, i també Joan Pau II, tot i tenir un perfil tan diferent, també ho veuria amb bons ulls. El que no tinc tan clar en aquests moments és si l’actual Papa, en cas que l’acció tirés endavant, s’afegiria al grup.
Després d’haver visitat el Vaticà t’adones que no ha de ser fàcil per als papes viure la realitat del carrer, del món. Tal com està tot estructurat, la sumptuositat de l’entorn, l’allau de peregrins, les lògiques barreres de seguretat, la grandiositat... han de representar uns filtres molt estrets per on hi arribi la veu dels fidels. Només una clara vocació i la convicció que l’església no és tan sols l’espai del Vaticà i el conjunt de basíliques i edificis de tot tipus, ni només el conjunt de bisbes, cardenals i mitrats, sinó que està formada pel poble creient, pot fer baixar de la trona al cap de l’església i adonar-se del batec dels cristians.
Pocs dies després de tornar de Roma m’he assabentat que hi han col·locat una nova estàtua: la de Josep Maria Escrivà de Balaguer. Malgrat tots els entrebancs i oblits, potser no el faran sant, però continuaran havent-hi cues davant Joan XXIII.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada