dimecres, 17 de desembre de 2014

Ple del Pressupost, excessivament a la lleugera

Sempre ens han dit que el Ple del Pressupost és el més important de l'any, ja sigui del municipi o de l'Estat. És per això que resulta tan trist veure com es planteja el Ple del Pressupost en el Parlament català. Els partits polítics de l'oposició no el volen ni veure, i el partit en el govern tampoc se l'acaba de creure. Pura demagògia en uns moments de crisi malgrat el que digui el president Rajoy.
Ens diuen que banalitzem la política, però el cas és que tot ho polititzem, fins i tot la Justícia, i aquí rau l'esca del pecat. Tot es construeix en benefici del poder executiu de torn, sobretot quan aquest és de dretes i hereus directes del franquisme.
M'he proposat no seguir el debat pressupostari del Parlament català. No li trec importància, però no em mereix prou respecte. No vull formar part de l'entreteniment d'uns polítics que no donen la cara, ni volen solucionar els problemes actuals ni la mare dels ous.
Aquests dies, a la feina, he rebut alguna alenada de la realitat que es viu al carrer, no és en tots els carrers, però en més dels que ens pugui semblar, massa! Avui també podia llegir les declaracions fetes des de Serveis Socials d'Arenys de Mar, que calculen en 30 el nombre de famílies arenyenques que viuen amb pobresa energètica. No estem parlant de països del tercer món, sinó de famílies del nostre veïnat.
Entenc tots els raonaments de retallades i limitacions, però segur que es pot fer més. Em temo que la desgràcia d'uns quants sigui l'excusa per justificar la sortida d'Espanya. Em fa por pensar que els nostres polítics, els independentistes, encara no saben quin model de país volen construir. 
El joc que entreté els parlamentaris catalans també és present en molts consistoris catalans. La dispersió del vot ho afavoreix, però allò que podria suposar un enriquiment de la política pot esdevenir la causa de la inestabilitat i l'estancament. No hem après a escoltar, dialogar i consensuar. Acabem votant sense més voluntat que la de fer prevaldre la nostra. Encara no acceptem que la unió fa la força, però perquè existeixi s'ha de renunciar a una part nostra. Hem d'aprendre a renunciar sense perdre il·lusió ni reconeixement. Massa complicat per a què alguns dels nostres polítics aprenguin la lliçó i la posin en pràctica.