Avui no parlar del partit del Barça és estar outside ja que sembla que no existeixi res més. Haig de confessar que estic escrivint el post d'avui amb la televisió engegada i mirant de reüll com el Barça intenta fer dos gols i classificar-se. Malgrat tot no puc deixar de parlar de coses que passen a Madrid, ben lluny del partit, però que ens toca de prop. Em refereixo al Senat que avui ha votat i aprovat una iniciativa per ampliar l'ús de les llengües cooficials al Senat, amb el vot en contra del PP que, com ja ens té acostumats, sempre vota en contra de qualsevol mesura a favor dels drets lingüístics de Catalunya i les altres comunitats amb llengua pròpia.
Segons diu la notícia de La Vanguardia, el representant del PP, el senyor Van Halen, ha dit que faríem un ridícul esperpèntic amb tots els senadors amb auriculars per entendre el què es diu al Senat. És la música de sempre, allò de què les minories haurien de renunciar a la seva personalitat en benefici de les majories. Per què hem de perdre temps i diners per salvar una llengua i una cultura minoritàries si tenim una gran cultura i una gran llengua castellana que tots coneixem. És un argument que el PP utilitza sovint i que molts militants socialistes subscriurien, però el partit ho dissimula per interès o estratègia.
Tot aquell discurs de la Càmera territorial, on hi siguin representades les autonomies i nacionalitats, queda com un conte d'una nit d'estiu, un miratge, una manera d'enredar-nos perquè no creuen amb la diversitat, en un país plural...
Jo, permeteu-me que, com els ànims dels barcelonistes a 10 minuts del final del partit, vegi molt negra la possibilitat de fer entendre els amics espanyols que això nostre és real, que no és un invent per fastiguejar-los, sinó que hi ha un fons cert que caldria que valoressin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada