dimecres, 29 d’abril del 2009

Amb la cara ben alta

He pensat que podia dedicar aquest post a un fidel seguidor... és cert que he dubtat, perquè no crec que s'ho mereixi, però em dóna argument per poder parlar de les persones que com ell, s'amaguen en l'anonimat per insultar a tort i a dret, i es queden tan contents... o potser no; potser es consideren uns fracassats i per això han d'actuar d'aquesta manera.
Avui el meu protagonista, que no us puc presentar perquè no s'identifica, no es ficava tant en la meva persona, sinó que s'ha dedicat a insultar a persones que considera menors, de categoria inferior a la seva. S'ha identificat com a persona afí a CIU, però jo no me l'he cregut, perquè ningú amb cinc dits de front faria aquestes declaracions en defensa d'un partit, a no ser que es tractés d'un partit feixista.
He pensat que si les persones com el meu anònim, són les que han de salvar el meu país, prefereixo no ser salvat.
És una llàstima que els avantatges de les noves tecnologies, per comunicar-nos i expressar els nostres pensaments, idees i reflexions, es malgastin d'una manera tan barroera, que de fet ens ensenya de quin tipus de persona ens estem referint.
Sempre he cregut i continuaré creient en la necessitat que tothom s'impliqui i tingui un sentit crític de les coses, perquè és la manera d'avançar, però cal que siguem responsables i, sobretot, que no ens avergonyim dels nostres actes i opinions. Si una persona ha de recórrer a l'anonimat per expressar la seva opinió, no mereix massa confiança, però si l'anonimat l'utilitza per a l'insult, el que es mereix és el menyspreu.