diumenge, 15 de febrer del 2009

Bons propòsits compartits

Com a primer escrit de l’any hauria de parlar de bons auguris i d’esperança; començar l’any amb optimisme i voluntat ferma de posar en pràctica els bons propòsits, i ajudar a construir un món més just. La realitat, però, no ens ajuda gens i encara que llunyà en l’espai, el conflicte de Gaza, iniciat durant les vacances de Nadal, ha fet trontollar amb més o menys força la vida social de bona part del món, i ens ha fet reflexionar sobre el futur de la nostra societat, cada vegada més egoista i poc solidària, i que acostuma a reaccionar quan el mal ja està fet.

Les conseqüències dels atacs dels israelians sobre els pobles palestins, amb un alt índex de mortalitat entre la població civil ha mobilitzat moltes persones, i els estats han mogut fitxa per aconseguir aturar la guerra, més lentament del que hauríem desitjat.

Sense desmerèixer els sentiments i actitud dels manifestants, no podem deixar de reconèixer que formen part d’una societat reactiva, que es mou per les provocacions, però que li falta iniciativa per evitar els esdeveniments.

Seria bo que aquests sentiments de solidaritat amb el poble palestí, els féssim extensius a les persones que tenim al nostre costat i que viuen soles, sense família ni amb prou feines amics, o als tocats per la crisi i que pateixen l’atur, a les víctimes de la violència domèstica... Es tracta, d’implicar-nos en la construcció de la pau i aquesta només és possible de bracet de la justícia. Hem de ser exigents perquè els governs dels estats deixin d’alimentar la guerra i actuïn de manera solidària amb els pobles oprimits, i no es puguin repetir situacions com les de Gaza, i d’altres estats del món, però no ho podem deixar tot en mans dels polítics, sinó que hi ha d’haver la nostra col·laboració per aconseguir un món més just, treballant per una vila més solidària i un país més cooperant.

L’experiència d’aquestes vacances al Marroc, on es visualitzava un grau de pobresa extrema, no tant per les circumstàncies naturals, sinó per la injustícia que fa que unes poques persones tinguin molt i la gran multitud es trobi amb dificultats per sobreviure, et fa adonar que som uns privilegiats desagraïts. Tot i que és força evident que al nostre país les diferències no són tan extremes, no podem tancar els ulls a la pobresa.

El Marroc és un país molt divers que va des de la terra més fèrtil a l’erm absolut; de la neu permanent dels Grans Atlas, a les dunes del desert; de les concentracions humanes a la vida rural i nòmada. Un país de gent amable i despresa que veu en el turisme una font d’ingressos, amb unes ciutats plenes de color i de vida que engresca els visitants. Una població que no demana per vici, i que quan et coneix t’ho dóna tot.

Va ser precisament des del Marroc que ens vàrem assabentar de la reactivació del conflicte de Gaza i d’alguna manera t’ajudava a solidaritzar-te amb el poble palestí, en què la població civil era víctima de la contundència de l’exèrcit israelià, i de la tàctica bèl·lica de Hamas.

L’alto al foc decidit uniteralment per Israel, mentre estava escrivint aquestes línies, i que Hamas ha decidit sumar-s’hi sempre i quan Israel es retiri del territori ocupat, no em mereix gaire confiança, encara que tot sigui en benefici de l’estalvi de més víctimes civils. L’horror que suposa observar escoles i habitatges enderrocats per la força de les armes, i descobrir víctimes sota la runa, em fa recordar aquelles escoles del Marroc que vàrem visitar, i penso en els professors i els seus alumnes, amb el mínim material, i no puc parar d’imaginar com s’estronca la seva activitat i la seva vida.

Difícilment esdevindrem herois, però serà a partir de la nostra actitud a la família, a la feina o en el temps de lleure, i la coherència amb les nostres reivindicacions, que podrem aconseguir que el nostre testimoniatge pugui ajudar a vèncer les injustícies que tant denunciem. I això s’ha de fer dient la veritat, sense enganys ni calúmnies, denunciant allò que sigui denunciable, honradament, evitant la difamació sense escrúpols. No podem ser víctimes de l’ofuscació ni el fanatisme, i la nostra denúncia ha de ser sincera i justificada, amb voluntat constructiva, que aporti informació i ajudi a la reflexió, evitant l’enfrontament innecessari, o el desprestigi infundat.

En clau local és convenient fer un esforç perquè la crisi financera no agreugi les diferències socials, però al mateix temps evitar que la crispació política i social continuï creixent, amb el perill de que esdevingui incontrolable. Malgrat l’any 2008 no acabés gaire bé i tingués continuïtat en el començament de 2009, tinc l’esperança que puguem redreçar la situació i posar les coses al seu lloc.

Les persones amb ressò públic, com són els polítics i els periodistes, tenen el compromís de servir la societat que els ha escollit o que els llegeix, respectivament, i fer-ho amb fidelitat i respecte a la veritat, evitant qualsevol subterfugi que pretengui generar polèmica, en benefici propi. De la mateixa manera que un càrrec públic no pot basar la seva candidatura en la satisfacció personal, els periodistes i informadors no poden emparar-se en l’engany i la mentida per perjudicar els altres, ja que el resultat no ajuda gens a desenvolupar el sistema perquè no respecta els principis bàsics de la democràcia, com és el dret a la informació veraç.

Seria bo que tots plegats reflexionéssim si l’actitud d’uns i altres està essent la més correcte, si pretenem servir els vilatans, i rectificar en allò que ens hem equivocat amb el compromís de no seguir en la mateixa dinàmica. Perquè no en traurem res de manifestar-nos per la pau al món, si estem fomentant la guerra, encara que sigui dialèctica, al nostre entorn.

No es tracta de callar, ni de deixar de denunciar allò que no es fa correctament, sinó d’obrar a consciència i amb sinceritat.


Aquest escrit es va publicar a la revista L'Ametlla d'Arenys, del mes de febrer de 2009