diumenge, 6 de juliol del 2008

Nadal, Iceta i el concert de Sant Zenon

Quan he arribat a casa he mirat a Internet quines eren les notícies més recents. He vist que en Nadal ha guanyat el torneig de Wimbledon, i ara em queda el dubte si els arenyautes el felicitaran perquè és mallorquí, o el deixaran de banda i criticaran qui el felicita, perquè és espanyol i li agrada el Madrid. Avui ja pots sentir de tot, però el que fa més gràcia és que es pontifica qualsevol anècdota. Si em permeteu, jo felicito en Rafa Nadal perquè considero que és un gran esportista i que s'ho ha guanyat a pols.
L'altre notícia ha estat la clausura del congrés del PSOE a Madrid. Ha estat una notícia sense sorpreses ja que quan es té el vent de cara tot són alegries. És quan pinten bastos que surten els problemes, i sinó els hi ho demaneu al PPC com ho tenen això de la Nebrera i la Sànchez-Camacho. Després diran que els catalans no els entenen.
El PSOE ha clausurat el congrés amb la proclamació de Zapatero com a Secretari general del partit, amb el 98,92% dels vots (no sé si en aquests casos l'1,08% està pactat d'entrada perquè no surti el 100%, o bé es tracta d'errors a l'hora d'emetre el vot).
A la nova executiva hi haurà com a vocals els catalans del PSC Carmen Chacon i Miquel Iceta, els quals m'imagino que hauran de ser els portantveus de les voluntats del PSC i conseqüentment del govern català. Cadascú que pensi el que vulgui i valori si amb ells podem tenir esperances que el procés de recuperació de competències i recursos vagi endavant, o no. Era clar que si algú d'aquí hi havia d'anar a parar havia de ser d'aquesta línia i no pas de cap altra. Ningú acceptaria un suïcidi polític.
Però avui jo tornava del concert de Sant Zenon, un concert que ha vingut precedit per una reunió a les 9h del matí, la tertúlia del grup municipal a la ràdio, un dinar d'amics, la migdiada i l'espectacle dels castellers de Mataró, els capgrossos. El concert era a l'Església de Sant Maria d'Arenys de Mar, i estava plena de bat a bat, un fet que no és habitual.
El Cor l'Aixa ens oferia la Petita Missa Solemne de Gioacchino Rossini, per a Cor, quartet vocal, piano i harmònium, sota la direcció de Jordi Lluch. Els solistes eren Susana Crespo, soprano; Elisenda Arquimbau, alto; Josep Lluís Moreno, tenor, i Jordi Boltà, baix. El pianista en Joan Miquel Hernández i a l'harmònium la Carme Godall.
La missa no la coneixia, ni tampoc associava una missa a Rossini. L'obra no és senzilla i hi ha uns fragments de solista força complicats. El treball del cor és important i digne de ser tingut en compte, i el repte d'en Jordi Lluch, sempre al límit per poder fer gaudir a cantaires i públic.
El concert ha estat realment un concert de festa major, d'aquells que no acostumem veure fora de Barcelona, i és d'agrair que ens donin aquesta oportunitat.
La peça, us haig de dir que no m'ha entusiasmat. He trobat moments brillants i d'altres de molt avorrits. I això no li dono la culpa als intèrprets sinó en tot cas a la partitura, o a les dificultats que tenia per seguir el concert amb atenció.
M'ha agradat el "Cum Sancto Spiritu" el cor final del Glòria, en forma de fuga, i també l'ària de soprano "Crucifixus" del Credo. També destaco "Et resurrexit" del Credo, per a cor i quartet solista, i he trobat molt interessant el moviment final "Agnus Dei" per a alto i cor. Crec que és un gran final per a una extensa obra de Rossini.
Tinc ganes de tornar-la a sentir, perquè com en totes les peces, necessito escoltar-les més d'una vegada per arribar a entrar-hi i gaudir-ne. No sé si després d'escoltar-la més vegades canviarà la meva opinió sobre la peça; en tot cas, però, una felicitació per al Cor i tots els protagonistes del concert, per la vetllada musical amb què ens han obsequiat.