dilluns, 14 de juliol del 2008

PSOE, PSC, Catalunya

La discussió sobre la relació entre PSC i PSOE és un clàssic que no desapareixerà mai. Ho és perquè interessa als adversaris polítics, i ho és perquè no tots els militants del PSC tenen la mateixa visió d'estat ni de nació. No es tracta tant de discutir si el PSC ha de formar grup parlamentari propi al Congrés de Madrid, sinó de demostrar que els interessos que es defensen a Madrid són harmònics amb els nostres.
Avui el conseller Castells, que és qui actua de manera que no se'ns fa estranya l'absència del president Maragall, declarava que el PSC, davant el dilema, escolliria Catalunya. La veritat és que es tracta d'una posició que ja ens agradaria a molts, però no sempre ho veiem tan clar com el propi conseller. Probablement estaríem parlant d'una part de la militància socialista, però no sé de quin percentatge.
En més d'una ocasió he pensat que amb el relleu de Maragall pel president Montilla, les relacions PSC-PSOE han canviat, i contra molts pronòstics el posicionament del president ha estat molt determinant. No es tracta de declaracions o opinions d'un membre del corrent catalanista del PSC-PSOE, sinó que és la paraula del president de Catalunya, i això pesa molt més dins el PSOE. Que ningú es pensi que ja està llest i que tots contents i a riure, sinó que el més calent és a l'aigüera. Hi ha molta feina a fer i l'hem de fer entre tots. No podem deixar ningú al marge, ni somiar que els nostres ho poden fer sols.
No sé què pot passar si arriba el moment de decidir-se entre PSOE i Catalunya. Preferiria pensar que aquest moment no ha d'arribar mai, i en tot cas confiar que Catalunya pugui avançar al marge dels que la volen subjectar.