dimecres, 20 de juny de 2007

Càrrecs de confiança i professionalitat

D’aquest tema se’n poden escriure llibres sencers, i aquesta no és la meva intenció, però m’agradaria llançar quatre idees, aprofitant que vull agrair públicament el treball d’una persona que, després de quatre anys, deixa sobtadament la feina.

L’altra dia parlava de les misèries de la política, i avui més que misèries hauria de dir-ne servituds. Em refereixo als càrrecs de confiança que treballen a l’administració pública. Jo en vaig ser durant set anys, i per tant puc parlar-ne amb coneixement de causa.
Els càrrecs de confiança són criticats per polítics, treballadors i ciutadania. La seva funció i raó de ser no sempre s’ha explicat prou bé. També cal dir que no totes les persones que ocupen un càrrec de confiança es poden posar al mateix sac. I aquí és on vull anar a parar. La confiança ha d’anar lligada a la professionalitat, sense una qualitat o l’altra, la cosa no funciona i no té raó de ser.
El polític que entra en una administració per un temps indeterminat (tot depèn dels resultats electorals, i sovint també de les simpaties dins d’un partit polític), es troba amb una maquinària en marxa, dirigida per unes persones que fa més o menys temps que hi són, i que amb tota seguretat hi continuaran sent després que ell marxi. El polític no entén necessàriament de tot, i és bo confiar en els professionals (quant més gran sigui l’administració, més professionals hi podrà haver). És el moment en què s’acostuma nomenar aquestes persones de la seva confiança i coneixedors del tema. Vol dir que hi ha desconfiança vers els funcionaris i laborals?...
A vegades es cau en l’error de col·locar a càrrecs de confiança, per raó d’amistat o contraprestació de serveis rebuts. Són aquests casos els que fan mala propaganda al col·lectiu de càrrecs de confiança. N’hi ha, però, que són bons professionals, i fins i tot que posen la professionalitat per davant de la simpatia política. Jo vaig ser càrrec de confiança d’un govern municipal d’ideologia política diferent a la meva, i tots ho sabíem, però allà el que valia era la meva aportació professional.
He dit que el tema era extens, i no tan sols no l’he acotat sinó que a més he obert nous camps, nous interrogants i noves maneres d’entendre els conceptes de professionalitat i confiança.
Voldria, per acabar, agrair la tasca que la Raquel Begines ha desenvolupat durant quatre anys, com a cap de premsa de l’Ajuntament d’Arenys de Mar. Considero que ha estat una bona professional, que a més ha dispensat un tracte excel·lent, amb un interès especial per donar resposta a totes les peticions que se li han fet. La Raquel va ser nomenada cap de premsa, per la confiança de l’equip de govern de CIU i PP. Ara, amb el canvi de govern, la Raquel ha hagut de deixar la feina i serà rellevada per una altra persona, de la confiança del nou govern, però això no treu que continuï pensant que ha estat un bona professional i que on vagi de ben segur que hi sortiran guanyant. Aquesta és una de les servituds de la política, que penso que es podrien reduir si es guardessin els càrrecs de confiança per a nivells de comandament, i es comptés amb bons professionals que es guanyen el lloc de treball per mèrits propis.
Gràcies Raquel, per la feina feta.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Doncs una de les meves primeres aproximacions al periodisme-escombraria va ser de la ma d'un article al punt maresme de la citada periodista. Com a protagonista de la noticia sabia perfectament que habia succeit i fins a quin punt estava esbiaxada la informacio que va sortir al seu article. Fent merits... i tant que els va fer!