Ens queda molt per aprendre

Avui a la tertúlia radiofònica de les 3h de la tarda a Catalunya Ràdio, un dels tertulians ha sentenciat que al nostre país li falta entendre els governs de coalició i fàcilment es cau en l'error de pensar que el partit polític majoritari és qui li correspon governar.
Discutir aquest tema entre partidaris d'una banda o l'altra, entre militants o seguidors de partits que acostumen a ser majoritaris i seguidors de partits minoritaris, és absurd, perquè tothom tira per casa. Seria bo, però, fer l'esforç d'analitzar-ho de manera objectiva, sense pensar en el nom dels partits.
Hi ha un element important a tenir en compte i és el del paper que podrien fer els partits polítics minoritaris en un sistema on s'establís que governa qui treu més vots. En aquest cas ja no tindrien cap possibilitat de governar i afavoriria la consolidació de models de bipartidisme (n'hi ha uns quants). La possibilitat d'ajuntar-se amb altres partits per formar govern, justifica la seva pròpia existència i fa guanyar en diversitat i diàleg, encara que posa en perill la sostenibilitat del govern de coalició sortint.
Al meu entendre no hi ha, a priori, uns elements clars que afavoreixin una opció davant l'altra, sinó que més aviat es tracta d'analitzar cas per cas, per veure què li escau millor.
Però hi ha un fet que aquests dies s'ha donat en la política partidista del nostre país arran del segrest del Alakrana. Em refereixo a la facilitat en que el partit majoritari a l'oposició es llança contra el partit en el govern en afers considerats d'Estat que caldria respectar més, la qual cosa no vol dir estar-hi necessàriament d'acord. Això ho he viscut, salvant les distàncies, en la meva breu experiència política, i crec que no és bo. I no és una crítica a l'actual oposició, perquè em consta que en un hipotètic intercanvi de papers, passaria el mateix.
Hi ha, doncs, moltes coses que encara ens queda per aprendre en un sistema polític de democràcia representativa. Jo ja voldria, però ser a la següent etapa: la democràcia participativa.

Ja tenim president!

Sí, ja tenim president i el seu nom és Herman Van Rompuy, és primer ministre belga, i ara serà el president del Consell d'Europa. Confesso que si m'haguessin demanat com es deia el primer ministre belga, no ho hauria pogut respondre, tot i tractar-se d'un país proper i que hi he anat diferents vegades, i he seguit de prop el tema de la llengua i la realitat nacional del país.
El més preocupant, però és valorar les respostes a les preguntes: què és el Consell d'Europa? quines competències té? per qui està format?... quantes persones sabríem respondre tant sols una de les preguntes? En què es diferencia de la Comissió Europea?
El desconeixement explica la poca participació a les eleccions europees, perquè tot i que sabem que anem a votar els parlamentaris europeus, no acabem d'entendre quin és el seu paper ni quines són les seves competències. Què vol dir que Espanya presidirà la Unió Europea? què farà Zapatero i què farà el senyor Van Rompuy?
A mi em passa que de tant en tant haig de repassar els noms i funcions de les diferents institucions i organismes de la Unió Europea, però no hi ha manera que em quedin. El problema està en que s'estudien en clau del propi país, però les funcions i la seva distribució entre organismes no és la mateixa.
El desconeixement fa que Europa no acabi d'assolir la força necessària per liderar i representar tots els seus membres, i el fet que no sigui el nostre referent, provoca que no tinguem interès per conèixer millor la seva composició. És un peix que es mossega la cua, i no en sortirem si no arribem a creure'ns que formar part d'Europa té un sentit, un interès i uns objectius. Veurem que passa ara amb el nou president. El tema de la representativitat queda molt penjat. No sé si això pot ser un handicap per al futur de la Unió Europea.

L'impost de successions

El conseller Castells ha avançat que Catalunya tindrà un impost de successions i donacions molt rebaixat per a les herències entre cònjuges i de pares a fills. També diu que no l'eliminaran perquè els impostos "són necessaris" per l'Estat del Benestar i per mantenir uns bons serveis públics.
D'entrada a ningú agrada pagar impostos i tothom procura d'estalviar-los així que pot. Quantes persones no demanen als industrials que treballen per casa que ho puguin pagar sense IVA, o són els propis professionals que ho ofereixen? Per altra banda, però, tothom entén que els impostos han d'existir perquè són una font d'ingressos perquè l'administració pública faci despesa. La diferència està en el volum i la seva aplicació.
Algú podrà dir que fins fa pocs mesos el capital tributava i que un cop s'ha eliminat, ara tampoc volem que la seva transmissió tributi. Estem buidant de poder financer l'administració pública i per tant reduint la seva capacitat d'inversió i despesa. D'altres parlen de justícia i de la necessitat d'alliberar de l'obligatorietat de pagar impostos per l'herència dels pares o cònjuge.
Penso que si els serveis són universals, també ho ha de ser el compromís social. De la mateixa manera, si entenem que no tothom es beneficia de la mateixa manera dels serveis oferts, tampoc tothom haurà de contribuir de la mateixa manera. La imposició ha d'existir, però no de manera homogènia.
No sé si els nostres parlamentaris es posaran d'acord i votaran unànimement a favor de la supressió (gran rebaixa) de l'impost, i serà interessant que ens fixem on hi ha el desacord, en què es fixa una formació o una altra per donar-hi suport o no. Per la meva banda jo defensaré la imposició per aconseguir bons serveis públics, i defensaré que qui més té més pagui. Quan tinguem coneixement de l'abast i criteris de la reforma, podrem analitzar-la i concloure si beneficia a algú i a qui ho fa; si té en compte el poder adquisitiu del contribuent o no; si té en compte la quantitat de patrimoni o no. Estic segur, però que si del conseller Castells depèn, el resultat serà positiu.

Esclaus de les companyies

Volia escriure sobre la dependència que tenim de grans companyies, com les elèctriques, de gas, telefòniques, de l'aigua... però em quedava molt alarmista i exagerat, probablement perquè durant tres setmanes, a la nostra vila, hem patit greus problemes de connexió telefònica d'una companyia, i no hi havia manera de solucionar-ho. Avui, m'ha fet l'efecte que havíem recuperat la cobertura que tenia abans de la baixada.
Quan t'acostumes a uns serveis, prescindir-ne no és fàcil. Abans no teníem telèfon mòbil i no ho patíem com ara quan aquests fan figa. Abans passàvem moltes tardes d'estiu, a Cantonigròs, amb espelmes perquè la llum se n'havia anat amb l'arribada del primer llampec, i no ho patíem com ara, quan ens tallen el corrent elèctric unes hores.
El que més molesta, però, quan tens problemes de subministrament, són les dificultats en contactar amb algú que t'ho pugui solucionar, o com a mínim et sàpiga donar explicacions. Et sents impotent, sense resposta, sense saber què fer.
Els seus operaris pengen i despengen fils per les façanes, sense que els seus propietaris puguin dir res. Estàs lligat de mans i peus perquè són serveis que no en pots prescindir, ni canviar fàcilment de companyia, i si ho pots fer, com seria el cas de les telefòniques, t'adones que no hi ha diferències i la sensació d'impotència és la mateixa.
Ja tinc feina per al cap de setmana: repassar les factures de la companyia elèctrica, que amb pocs dies me n'ha enviat un parell. Però millor que no escrigui aquest post. No se'l creurà ningú.

Som allà on hem volgut ser

La veritat és que m'he preparat per escriure el post d'avui mentre feien, a TV3, la pel·lícula "les veus del Pamano" i la meva ment ha quedat en blanc. Tot d'una m'ha entrat la indignació, sobretot quan he vist l'assassinat d'en Ventureta, el noi de 14 anys.
A diferència d'altres vegades amb unes altres pel·lícules, no m'he dit que era un babau, perquè m'ha vingut a la memòria alguns episodis de la guerra civil explicats pels meus pares, tot i que no en parlàvem massa. L'estupidesa de la guerra, la injustícia d'una guerra civil, les morts d'innocents...
Em ve de seguida a la memòria la transició política i em reforça la idea que vàrem ser poc valents i incapaços de trencar amb el feixisme, maquillant-lo i fins i tot arribant a justificar-lo. Sovint confonem el seny i la precaució amb la submissió, l'assentiment i el silenci.
És per això que no he pogut ni volgut entendre mai que personatges polítics del model totalitari i membres del govern quan existia la pena de mort per causes polítiques, hagin pogut continuar exercint el poder en un model de democràcia parlamentària. Aquí ha fallat alguna cosa i no sé si ha estat l'engany o la ignorància.
No sé si us passa, però a mi se'm remou l'estómac quan escolto segons qui parlant de democràcia i servei, quan el seu passat ha estat ple de totalitarisme i usurpació; de drets humans quan els han ignorat en el passat, i pretenguin donar exemple de civisme quan més aviat el que fan és l'ostentació del cinisme.

Celebració a Sant Elm

Aquest cap de setmana a Arenys hi havia tanta activitat que et resultava matemàticament impossible assistir a tots els actes. Això fa que hagis d'escollir i et perdis esdeveniments importants. M'han dit, per exemple, que el Cros dels Arenys ha estat un èxit de participació, i que l'itinerari geològic ha resultat tan interessant, com també el taller de minerals per a nois i noies fins a 12 anys.
Avui al migdia el barri de Sant Elm estava de festa i celebrava, amb un dinar, la finalització de la primera fase de les obres de la Llei de Barris, consistent en la rehabilitació dels seus habitatges. Ha estat un dinar de germanor dels residents al barri i d'una bona part de les persones que han intervingut en l'obra.
No cal dir que la Pepi ha estat l'ànima de la celebració i qui ha mogut més fils perquè fos possible, però ha comptat amb unes excel·lents col·laboradores que han fet possible que es desenvolupés sense cap entrebanc i amb la gratitud de tots i totes les participants.
La fase que s'ha enllestit, en què encara queda algun detallet, ha estat la més complexa de tot el projecte, perquè s'ha treballat des de dins els pisos, solucionant els problemes de les artèries dels habitatges (conduccions i baixants). La part més visible, l'exterior, ha permès ordenar el caos que s'havia creat al llarg dels anys, resultant uns habitatges homogenis i endreçats.
A ningú se li escapaven les dificultats que han existit durant tot el procés, però tothom estava content del resultat, valorant el propi esforç i el de les administracions que hi ha col·laborat.
Calçots, sardines i carn a la brasa, de menú, amb un pastís de nata per postres, que ens n'hem llepat els dits. Des d'aquí el meu agraïment i felicitació a totes les persones que han fet possible les obres i l'acte d'avui, i el desig que el trajecte que continuarem fent junts, al llarg dels propers mesos, sigui plaent i profitós per a tothom.

Lluís Ferran de Pol

Avui, a la Biblioteca d'Arenys, hem recordat Lluís Ferran de Pol en la presentació del llibre "Un de tants", editat per Club Editor, i que n'ha tingut cura Josep-Vicent Garcia Raffi, però hem recordat també un episodi de la nostra història i una lleva, la popularment anomenada "del biberó".
Hem pogut escoltar Joaquim Cassà, a qui acostumo veure cada dimecres quan ve a parlar amb l'Assumpció Ribas, qui li corregeix els textos. El senyor Cassà ens ha sorprès amb una narració esplèndida d'un passatge de la seva vida i el seu pas per Saint-Cyprien (Sant Cebrià del Rosselló).
L'editora, Maria Bohigas s'ha emocionat al moment d'iniciar el seu parlament, després d'escoltar Joaquim Cassà, qui de ben segur l'ha fet recordar estampes familiars. I finalment ha estat Josep-Vicent Garcia Raffi qui ens ha llegit una carta imaginària enviada a Ferran de Pol, una carta que ha estat un veritable regal per a l'audiència.
El públic, que omplia la sala de la biblioteca, s'ho ha passat bé i es mostrava orgullosa de pertànyer a una població amb una història cultural tan rica que ens permet, fins i tot després de la mort dels seus creadors, gaudir de la seva obra.

No simplifiquem, obrim els ulls

Ens hem de creure tot el que diuen els diaris? Quan parlen de coses properes, fets que coneixes directament, t'adones de com cal posar en quarantena tot el que llegeixes i no en tens informació directa. No vull dir que siguin uns mentiders, però sigui per incompetència d'alguns, desinformació d'altres i, sobretot, poca professionalitat, fa que a vegades la realitat sigui molt diferent de com te la pinten. Així... com podem assabentar-nos dels fets? haurem de confiar en els periodistes, però procurant no quedar-te amb una sola font i contrastant les notícies tant com sigui possible.
Resulta curiós com en casos de corrupció com hem vist al Palau de la Música, hi ha tres processos paral·lels: la investigació del jutge instructor, el seguiment que en fa la premsa i el que arriba a la gent. Són tres processos que no sempre van de la mà, sinó que poden arribar a seguir camins diferents i condicionar-se uns als altres.
Per entendre les notícies acostumem a simplificar-les, però és molt millor fer tot el contrari, i això passa per analitzar tots elements que intervenen, les seves relacions, les reaccions i les conseqüències.
Analitzeu el cas Millet, observant-lo, però també les fundacions, els partits polítics, els patrons, les institucions, els cantaires, els treballadors, el públic, la família, els negocis, els pactes... No ens limitem a veure un "xoriço", hi ha molt més a tenir en compte.

El Banc del Temps d’Arenys de Mar (2)

Aquesta tarda, al Xifré, s'ha reunit el futur equip de gestió del Banc del Temps d'Arenys de Mar. Han estat 13 persones que han manifestat el seu interès per formar part d'aquest equip que s'encarregarà de posar en marxa i fer realitat el Banc del Temps a la nostra vila.
A partir d'ara hi haurà les sessions de formació i el nomenament de les persones que constituiran la Secretaria del banc, i a partir de la propera setmana ja s'informarà sobre el seu funcionament i s'apuntarà les persones que vulguin ser usuàries del banc del temps; caldrà que decideixin què poden oferir a canvi d'allò que buscaran al banc del temps.
Del Banc del Temps se n'ha parlat des de fa uns quants anys, però encara hi ha persones que desconeixen en què consisteix i què es pot obtenir i com. El banc del temps es basa en això, en temps, que esdevé la moneda d'intercanvi. Jo ofereixo allò que sé fer i m'agrada fer i a canvi obtinc allò que no en tinc ni idea ni m'agrada fer.
La reunió d'avui ha set molt profitosa i s'ha aconseguit tancar tots els punts de l'ordre del dia; tenim candidats a la Secretaria, dates per a la formació i fins i tot el logo. És ben cert que quan hi ha interès per part de tots els reunits, s'avança molt i es rendibilitza el temps. Es pot dir que avui ha nascut el Banc del Temps d'Arenys de Mar.

La nova llei electoral

Sembla ser que darrerament els grans partits catalans es proposen parlar seriosament de la nova llei electoral. No vull pecar d'optimisme perquè fa trenta anys que s'havia d'haver fet i ara, amb el nou Estatut vigent, cal l'aprovació de dues terceres parts dels parlamentaris, és a dir, cal que com a mínim hi estiguin a favor els parlamentaris de CIU i del PSC.
Quan a Ciutadans pel Canvi ens proposàvem promoure la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) favorable a la tramitació al Parlament de Catalunya de la nova llei electoral catalana, no tenia clar que poguéssim arribar molt lluny, no pas per la idoneïtat o no de la proposta, sinó per l'actitud dels partits majoritaris al Parlament. Amb les declaracions de Montilla i Mas, i amb les oportunes reserves, podria ser que el Parlament fes un pas endavant i abordés el tema.
La campanya de la ILP ha assolit, amb escreix, el nombre de 50.000 signatures, que és el mínim necessari perquè la ILP es pugui presentar al Parlament. La possibilitat que no fos admesa a tràmit, quedaria una mica esvaïda tenint en compte el que hem sentit a dir al President de la Generalitat i el principal cap de l'oposició.
CpC no es va inventar res, sinó que va aprofitar el treball encarregat pel Parlament a un grup d'experts en representació dels partits presents al Parlament, i que havia quedat en un calaix, per fer-hi algun retoc, i dir en veu ben alta que la llei era una assignatura pendent que calia aprovar.
M'agradaria pensar que la llei es podrà debatre i consensuar perquè els diferents partits prioritzaran el bé públic per davant del seu interès partidista. Voldria creure que els partits catalans són sincers quan diuen que volen aprovar una llei electoral d'acord amb la singularitat de la nostra nació, i que no hi volen buscar beneficis electorals.
Quant a llistes obertes o tancades, estic d'acord amb la proposta que presentàvem la gent de CpC, és a dir, llistes blocades. Què vol dir? doncs que l'elector, una vegada escollit un partit, pugui seleccionar les persones que prefereix de la llista. Aquesta fórmula garanteix el sistema de partits polítics, i al mateix temps sacseja la confecció ordenada de les llistes, en benefici de les persones i la seva manera de ser i capacitat política.
Veurem en què acaba tot això, però si no volen aportar un altre desencís entre la ciutadania, caldria que s'ho agafessin seriosament i treballessin per aconseguir la llei electoral catalana.

Civisme novament

Avui, com l'altre dia, en una reunió que no hi tenia res a veure, s'ha tornat a parlar de civisme. No sé si aquesta paraula ens arribarà a avorrir, però el cas és que no hi ha dia, reunió, tertúlia o discussió que no se n'arribi a parlar.
Ens preocupa, busquem remeis, però no acabem de trobar la manera de girar la truita. Tothom coincideix que hi ha hagut una baixada massa forta de la guàrdia i ara no se sap com redreçar-ho perquè no tenim clar qui ho ha de fer. Hem desacreditat les maneres d'educar dels nostres pares; hem ridiculitzat els que seguien comportaments tradicionals; hem desautoritzat els professors dels nostres fills; hem ignorat les normes de comportament social; hem perdut els valors que sostenien la nostra societat... ara ens trobem desprotegits, sense recursos, impotents davant la realitat.
Haurem d'utilitzar la imaginació, però sobretot la implicació de tots, perquè és una feina compartida que no podem delegar a ningú. Podrem elaborar una ordenança, però farà falta pedagogia perquè tothom s'ho senti seu.
Seria bo que reflexionéssim sobre què hem fet malament, si ens hem passat de savis, de "progres", i corregíssim allò que no ha funcionat, que segur que no és una sola cosa ni tampoc som els únics culpables.
Permeteu-me que acabi el post d'avui recordant un company de la feina que ens ha deixat. L'Albert era la persona més agradable que he conegut a l'empresa, a qui li desitjaves tota la sort del món. Ens trucàvem sovint i sempre fèiem conya. L'Albert es feia estimar i la notícia de la seva malaltia va ser el pitjor que m'ha passat aquest any. Hi ha morts que són injustes i aquesta n'és una. L'Albert no s'ho mereixia. Adéu Albert, ha estat una sort haver-te conegut.

Vendre fum per tapar les vergonyes

Segons llegia a la premsa, el president Chávez amenaça en declarar la guerra a Colòmbia. No conec a fons el que passa entre Colòmbia i Veneçuela més enllà del que pots llegir als diaris i seguir en el telenotícies, però el que tinc molt clar, des de sempre, és que la manera de fer d'Hugo Chávez no és el meu estil i, per tant, difícilment li sàpiga veure les gràcies, que segur que alguna en té.
Llegir que un país sud-americà n'amenaça un altre, avui sona estrany. Això ho situes a l'orient o bé al continent africà, però a Amèrica? Es fa estrany, però al mateix temps, venint del president veneçolà, tot és possible.
Hi ha moltes interpretacions de la notícia, però jo em quedo amb la que trobo més factible i versemblant: es tracta de fer rebombori perquè la gent es distregui i s'oblidi dels propis problemes, probablement ocasionats per la incompetència del seu president.
Imagineu-vos per un moment que sou el president d'una entitat i teniu molts problemes per resoldre tots els entrebancs que van sorgint dia rere dia. Per evitar que els socis se us tirin a sobre podeu reunir la Junta i decidir un pla de xoc per afrontar les adversitats, o caure en el parany de buscar enemics en les entitats properes, perquè els vostres socis s'uneixin per criticar els altres. És probablement una bona sortida, però que a la llarga acaba passant factura, que pot arribar a ser irreversible.
Us he posat l'exemple d'una entitat, però n'hi hauria d'altres potser més semblants al cas que tractava, com podria ser la gestió d'un ajuntament. Ho pilleu?
Tots plegats hem d'evitar pecar de supèrbia i no anar tant de llestos per la vida, perquè podrem enganyar-ne uns quants durant un cert temps, però no seran tants com ens pensem, ni tant temps com desitjaríem. A la llarga tot se sap i la vida torna les coses al seu lloc.

Dues aficions de la família

Més de 300 nois i noies configuren els equips del Futbol Club Arenys. Uns nois i noies que complementen la seva formació amb la pràctica esportiva, i uns joves i no tan joves que s'encarreguen de la seva formació, ensenyant la tècnica del futbol, però també el treball d'equip, la convivència i l'amistat entre tots els integrants.
Avui s'ha fet la presentació formal dels equips d'aquesta temporada i hem pogut observar com totes les edats hi són representades, des dels nens de 4 i 5 anys, fins als veterans que, malgrat l'edat, no han perdut l'afició al futbol.
Els pares que hi confiem els nostres fills, a vegades no som prou conscients de la responsabilitat que deleguem als entrenadors i directius del club, ni del treball que tenen per aconseguir, no tant els èxits esportius com la seva formació personal en l'àmbit del lleure.
A la tarda hem realitzat la nostra cita anual a l'Expominer, i hem pogut contemplar la gran varietat de minerals que s'hi exposen, alguns d'ells de gran bellesa. Podríem discutir la idoneïtat o no d'aquest certamen, i de fet ja va sortir en una reunió del Consell Municipal del Museu, però en tot cas s'ha de demanar que es reguli i s'eviti l'especulació destructiva, i no limitar-se simplement a privar-nos d'observar meravelles de la natura.

Activitat cultural a Sinera

Després de veure com l'equip de futbol de l'Arenys empatava a Arenys de Munt, he assistit a la inauguració de l'exposició de Patchwork al Museu de la Punta. Una exposició que recull treballs de diferents artistes del patchwork, una artesania que consisteix en unir retalls de roba i que per aquesta ocasió s'han reunit per retre un homenatge a les puntaires.
El museu estava ple de gent, moltes puntaires i també persones que treballen aquesta tècnica que de mica en mica va fent-se un lloc també a Arenys. Si ahir ens trobàvem tenyits amb la pols de carbó, avui uníem teixit amb puntes.
I corrent cap a la Biblioteca perquè a la mateixa hora hi havia programada la conferència que fa uns dies es va haver d'ajornar per problemes de salut del conferenciant. Allà, l'empresari i escriptor Xavier Roig dissertava sobre la necessitat d'una renovació moral i material de Catalunya. Evidentment hi he arribat tard i per això m'he quedat al darrere, dret, atent a les paraules del conferenciant.
Roig deixava clara la necessitat d'una reflexió i autocrítica, i posava en dubte la simplicitat de moltes veus que demanen la independència sense adonar-se que abans hi ha molta feina a fer. Malgrat que la seva exposició ha estat precisa, i que el moderador de la xerrada ha corroborat exhaustivament, les preguntes i reflexions del públic assistent donaven a entendre que o bé no s'havia entès, o no s'hi estava d'acord.
Amb xerrades com aquesta es pot caure en la demagògia i la simplesa de les afirmacions que s'hi fan. Al meu entendre, algunes afirmacions han estat un xic gratuïtes, però el filó del seu discurs tenia una intencionalitat clara.
Podria comentar moltes anècdotes, però em quedo amb les dues intervencions de propaganda del nou partit de Carretero, una d'elles a càrrec de l'alcalde d'Arenys de Munt que, des de la consulta popular al seu municipi, ha guanyat protagonisme polític més enllà del seu entorn.

Salut mental

El títol de la tertúlia d'avui era aquest, però ben bé l'hauríem pogut titular "Medicina quàntica". El doctor en psiquiatria Santiago Borobia ens ha fet una demostració de teràpia vibracional, amb un aparell SCIO que detecta les vibracions i actua invertint els valors que distorsionen.
A l'ordinador s'entren les dades de la persona i es procedeix a fer la calibració entre la persona, la màquina i l'ordinador. El doctor ha insistit en tot moment que no es tractava de cap diagnòstic, sinó d'un prediagnòstic.
Hi ha hagut una segona part quan hem tractat la salut mental en general. Hem parlat dels trastorns de personalitat dels joves, la manca de límits. I dels nens índigo, que sembla ser reaccionen molt bé al mètode, o els cristal, que són un estat superiors, més sensibles.
Hem parlat de la vibració de la terra, que està canviant els valors i està ocasionant un augment de casos de fibromiàlgia (descontrol energètic).
Ha estat una tertúlia especial que m'ha fet oblidar durant un parell d'hores, la realitat que he viscut aquest setmana.

Ser responsables

Com ho podem fer per recuperar els valors que ens fan més persona, més sociables, més justos amb els altres?
Avui, al Consell Escolar Municipal ha sortit, d'esquitllada, els actes vandàlics de la nit de Halloween. Què podem fer per evitar que nois i noies de 12, 13 o 15 anys surtin al carrer per fer pintades, cremar contenidors, trencar mobiliari urbà...? Què podem fer i qui ho ha de fer? És responsabilitat de l'Ajuntament, perquè no col·loca més policia al carrer, per espantar els brètols? o potser la responsabilitat és dels pares que deixen que els seus fills es comportin d'aquesta manera? Han perdut l'autoritat? o potser han deixat d'educar-los?
No se'ns recriminava l'actitud de l'Ajuntament, però jo em preguntava com hi podíem col·laborar per trobar solucions. Organitzar actes paral·lels i engrescadors perquè els nois i noies es decantin per allò que no destrueix simplement, però... quant temps ho podrem anar fent? quantes vegades haurem d'inventar alternatives per entretenir els brètols en potència?
Els mestres i professores es queixen del comportament dels alumnes, de com arriben a l'escola i de com han de substituir els seus pares que han abdicat, han renunciat a educar-los.
No és un pensament carca; no penso que ho sigui, sinó és una visió un xic desanimada en busca i captura de solucions per recuperar el saber fer i el saber ser en societat. No es tracta de recuperar models antics, sinó d'actuar amb els nous models, però amb serietat i compromís, i sobretot responsabilitat.

Rigor i professionalitat

Una vegada més, una mala pràctica periodística distorsiona la veritat i crea alarma social. És evident que cadascú s'ha de posar al seu lloc i procurar fer bé la seva feina, però això no treu que puguem fer crítica quan de manera reiterativa es practica un periodisme sensacionalista buscant la venda dels diaris, al marge de la serietat del contingut.
L'edició d'El Punt d'aquest dimecres informava d'Arenys de Mar en el context del "cas Pretòria", i al meu entendre, si llegies el text, ho feia de manera molt explicativa i entenedora. El problema estava en què els titulars donaven a entendre uns fets que no coincidien amb el contingut de la notícia, que a més venia il·lustrada per unes fotografies de "protagonistes", un dels quals no hi tenia res a veure, l'exalcalde, i que, per tant, se'l relacionava, no sé si malèvolament, però com a mínim de manera irresponsable.
Si bé els polítics haurien de fer un acte de contrició i treballar per una gestió més transparent, el món periodístic hauria de revisar els criteris emprats en l'exercici de la seva professió. No es pot empastifar tothom, sense cap escrúpol, sota l'excusa d'informar. De la mateixa manera que tots convindrem que hi ha polítics i polítics, també haurem de convenir que hi ha periodistes i periodistes. Necessitem rigor i professionalitat, sense els quals la nostra societat no té futur.

Privilegiats en perill

Davant la possibilitat que el govern modifiqui el règim fiscal per als estrangers que treballen a Espanya amb rendes per sobre els 600.000 euros anuals, es planteja la discussió entre els que ho veuen bé i els que hi estan en contra. Segons he pogut llegir, el tipus d'IRPF passaria del 24% actual al 43%
He llegit les argumentacions del president de la Lliga de Futbol Professional (LFP), el senyor José Luís Astiazarán, per anar en contra a la mesura i he pensat que ratllava la demagògia més absoluta. El president afirma que l'eliminació dels avantatges fiscals suposarà la ruïna per al futbol espanyol. Deixaran de venir les grans estrelles, els patrocinadors perdran interès i la gent anirà menys al futbol...
Però fins i tot amb el supòsit que el senyor Astiazarán tingués raó, és lícit que amenaci amb paralitzar la Lliga?
Hi haurà persones que es creuran els arguments del president de la LFP i no voldran que es canviï la pressió fiscal, però llavors em pregunto si som conscients del que fem, pensem i diem. Ens lamentem de la crisi que patim, que moltes persones han perdut la feina, i som capaços d'acceptar que uns professionals cobrin grans fortunes i a més gaudeixin d'uns privilegis fiscals.
Ens encanta veure jugar els cracks de la lliga, però som coherents quan els idolatrem? Hi ha més interrogants que podem anar responent a l'espera de si es fa el canvi i si la LFP es mobilitza, o més aviat, es paralitza.

Estem ben distrets

Algú es recorda de l'Estatut i la futura sentència del Tribunal Constitucional? oi que sembla que fa temps que no se'n parla? Probablement ara seria el millor moment per fer pública la sentència, ja que el nivell d'atenció és molt baix. L'atracció són els casos de presumpta corrupció.
Això ens demostra que en política la memòria és efímera, però les actuacions són cícliques i per això quan menys t'ho esperes, tornen. I una altra lliçó a tenir present: encara que no tots els partits polítics són iguals, cap d'ells pot estar tranquil, perquè de persones corruptes en poden sortir arreu.
Dit això, repeteixo una vegada més que la gran majoria de les persones que es dediquen a la política són honestes i ho fan com un acte de servei. No és bo posar a tothom al mateix sac perquè la desconfiança en la classe política ens pot portar a un cul de sac, i al desastre del sistema democràtic.
Per això és tant important impulsar una gestió transparent i participada, i no convé que el desencís pels darrers esdeveniments ens freni a participar en la gestió pública. Seria bo que tothom, en un moment de la seva vida, accedís a l'administració pública per adonar-se de la realitat i de les dificultats d'implicar els altres. També seria bo, i això m'ho discutirà molta gent, que la dedicació en política no fos una finalitat, sinó una etapa de la vida amb un inici i un final.
Es critica fàcilment els polítics, però el sistema tampoc ha trobat respostes a situacions complexes. Han de cobrar els polítics? quins sous han de tenir? com s'integren a la societat després de passar per la política? i a la vida professional? els partits polítics han de recol·locar-los com a càrrecs de confiança?
Parlem molt del finançament dels partits polítics i és ben cert que s'ha de regular, però no podem oblidar-nos de la professionalització dels polítics.

Civisme i tradició

Parlem molt de civisme, o més aviat d'incivisme, perquè això és el que predomina a les nostres poblacions, i a més, cada vegada amb protagonistes més joves. Sens dubte que alguna cosa estem fent malament i tots en som responsables.
Avui qualsevol excusa és bona per escenificar l'incivisme, i això ho podem veure en esdeveniments com la nit de naps a Arenys, que és tradició des de fa molts anys i que els actes incívics hi són més presents que mai, o ara amb una festa gens nostrada, com és el Halloween, que s'afegeix a la nostra tradició, però en el vessant més incívic.
Aquesta nit de la castanyada, els nostres adolescents s'han dedicat, amb el consentiment implícit dels seus pares, a fer bretolades pel municipi. A què treu tot això? què passarà amb els fills que hagin pogut ser identificats? què els diran els seus pares?
Perquè l'incivisme dels nostres fills és responsabilitat nostra i no podem culpar ni els amics ni les escoles. Hem cedit massa protagonisme a fora de casa i ens hem quedat massa tranquils.
Des de l'Ajuntament s'ha d'actuar, fent pedagogia, modificant l'ordenança de civisme, pactant amb tota la població per aconseguir un poble que s'hi pugui viure sense rebre bretolades per part d'uns inconscients que comencen amb mal peu. Tot això ho podem fer, però no podem substituir la família. Els pares són els màxims responsables d'aquells fills que amb dotze o tretze anys surten al carrer, de nit, per fer destroces al mobiliari urbà i la propietat privada. Contra aquests s'ha d'actuar amb mà dura, i contra els pares una lliçó de responsabilitat cívica i social.