Avui, com l'altre dia, en una reunió que no hi tenia res a veure, s'ha tornat a parlar de civisme. No sé si aquesta paraula ens arribarà a avorrir, però el cas és que no hi ha dia, reunió, tertúlia o discussió que no se n'arribi a parlar.
Ens preocupa, busquem remeis, però no acabem de trobar la manera de girar la truita. Tothom coincideix que hi ha hagut una baixada massa forta de la guàrdia i ara no se sap com redreçar-ho perquè no tenim clar qui ho ha de fer. Hem desacreditat les maneres d'educar dels nostres pares; hem ridiculitzat els que seguien comportaments tradicionals; hem desautoritzat els professors dels nostres fills; hem ignorat les normes de comportament social; hem perdut els valors que sostenien la nostra societat... ara ens trobem desprotegits, sense recursos, impotents davant la realitat.
Haurem d'utilitzar la imaginació, però sobretot la implicació de tots, perquè és una feina compartida que no podem delegar a ningú. Podrem elaborar una ordenança, però farà falta pedagogia perquè tothom s'ho senti seu.
Seria bo que reflexionéssim sobre què hem fet malament, si ens hem passat de savis, de "progres", i corregíssim allò que no ha funcionat, que segur que no és una sola cosa ni tampoc som els únics culpables.
Permeteu-me que acabi el post d'avui recordant un company de la feina que ens ha deixat. L'Albert era la persona més agradable que he conegut a l'empresa, a qui li desitjaves tota la sort del món. Ens trucàvem sovint i sempre fèiem conya. L'Albert es feia estimar i la notícia de la seva malaltia va ser el pitjor que m'ha passat aquest any. Hi ha morts que són injustes i aquesta n'és una. L'Albert no s'ho mereixia. Adéu Albert, ha estat una sort haver-te conegut.
Ens preocupa, busquem remeis, però no acabem de trobar la manera de girar la truita. Tothom coincideix que hi ha hagut una baixada massa forta de la guàrdia i ara no se sap com redreçar-ho perquè no tenim clar qui ho ha de fer. Hem desacreditat les maneres d'educar dels nostres pares; hem ridiculitzat els que seguien comportaments tradicionals; hem desautoritzat els professors dels nostres fills; hem ignorat les normes de comportament social; hem perdut els valors que sostenien la nostra societat... ara ens trobem desprotegits, sense recursos, impotents davant la realitat.
Haurem d'utilitzar la imaginació, però sobretot la implicació de tots, perquè és una feina compartida que no podem delegar a ningú. Podrem elaborar una ordenança, però farà falta pedagogia perquè tothom s'ho senti seu.
Seria bo que reflexionéssim sobre què hem fet malament, si ens hem passat de savis, de "progres", i corregíssim allò que no ha funcionat, que segur que no és una sola cosa ni tampoc som els únics culpables.
Permeteu-me que acabi el post d'avui recordant un company de la feina que ens ha deixat. L'Albert era la persona més agradable que he conegut a l'empresa, a qui li desitjaves tota la sort del món. Ens trucàvem sovint i sempre fèiem conya. L'Albert es feia estimar i la notícia de la seva malaltia va ser el pitjor que m'ha passat aquest any. Hi ha morts que són injustes i aquesta n'és una. L'Albert no s'ho mereixia. Adéu Albert, ha estat una sort haver-te conegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada