Les trifulgues al PSC haurien de servir de lliçó per a la resta de partits polítics on, malauradament, la democràcia interna té molt que desitjar. Tots hem pogut observar com el Partit Popular s'ha mantingut molts anys a l'uníson, sobretot a l'època del president Aznar, encara que per dins ells coneixien què es coïa. A l'hora de la veritat tothom creia. És això sinònim de democràcia o autoritarisme?
Des de fora, és cert, és molt fàcil opinar, però els que han d'opinar, dialogar i aprovar el camí a seguir són ells, els militants del partit. Penso, i ho he dit moltes vegades, que les estructures dels partits polítics no acaben de funcionar prou bé. A vegades ens pensem que votar ja ho justifica tot, i no és així. Pot ser legal, però no necessàriament democràtic.
Per què ho dic? Tots coneixem com funciona el tema "amiguisme", i això desvirtua molts processos democràtics. Sovint es diu que per arribar a dalt de tot, cal estratègia, i aquesta acostuma a ser la de fer el joc a qui té el poder. Els crítics, normalment es queden a sota, encara que sovint són els que fan avançar els partits o, per extensió, les organitzacions.
Ara al PSC li toca ballar amb la més lletja. És una mica l'arbre caigut que tothom en fa llenya, però convindria que abans de llançar la pedra es reflexionés què passa a casa, no fos cas que estiguéssim tant o pitjor que ells. Sense anar més lluny, ERC té un historial prou mogut de guerra de famílies. Ara sembla que ha trobat la calma, però... fins quan? (no els hi desitjo res dolent).
Els crítics del PSC cauen simpàtics als moviments catalanistes i fins i tot independentistes, la resta són la púrria. És massa fàcil. Alguna cosa grinyola. No m'agrada actituds com la de Balmón, encara que pugui entendre que li molestin les declaracions de l'exconsellera Tura. Voldria pensar que són discussions pròpies de maneres diferents de pensar, però convindria no perdre les formes.
Probablement els crítics a la gestió de Pere Navarro haurien de fer servir només els mecanismes interns per expressar els seus arguments, i en tot cas deixar per dir a fora el resultat de les seves decisions. El cas d'Antoni Dalmau, potser és el més clar. Ha vist bé que no combregava amb la posició de Navarro, que és la majoritària, i ha deixat el partit. Tant de bo no hi hagi més desercions, i el PSC aconsegueixi mantenir totes les posicions i tots els efectius, per esdevenir la força progressista d'esquerres que Catalunya necessita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada