Una raó més per voler sortir d'Espanya és la involució que s'està patint en aquesta etapa governada pel Partit Popular. Si algú havia pensat que amb el govern d'Aznar vivíem sota l'ombra del conservadorisme extrema i insuperable, estava ben equivocat. Amb Rajoy i ministres de la talla de Wert i Gallardón, el retrocés democràtic experimenta una força que difícilment podíem imaginar.
Si en alguna cosa havíem avançat, no pas per mèrits del govern de Zapatero, ara tornem enrere. Lleis com la d'Educació, d'accés a la Justícia, l'avortament, llei de costes... són una mostra prou significativa de la reculada que patim, amb el problema afegit que per més que hi hagi una alternança política, costarà molt recuperar tot el que estem perdent. El panorama català no és tan pessimista, en una hipotètica independència. Hi ha més equilibri de forces i estem lluny del bipartidisme espanyol que tant mal ens ha fet i ens fa.
Sempre he defensat que PSOE i PP no eren el mateix. Entenc que qui ho deia pensava només en el fet diferencial català, i en això tenen part de raó, però en el fet social i democràtic seria una ofensa al partit socialista dir que estan al mateix nivell. El problema del partit socialista és que li costa molt fer els canvis, cosa que el PP, quan governa, aviat ho ha transformat.
Els catalans estem vivint uns dies un xic esquizofrènics. Les trifulgues sobiranistes ens amaguen una mica el que estem perdent en benestar social. La política del PP, que no és la que varen prometre, segueix el fil i ritme adequat per afavorir les grans riqueses i augmentar la diferència entre rics i pobres, atacant sobretot la classe mitjana que, a Catalunya, és la que ha aixecat el país.
Anem acumulant motius per demanar l'estat propi i el que cal és no perdre la calma, caminar junts, fent tots els passos necessaris per arribar a l'objectiu final. Hi hem d'anar tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada