diumenge, 5 de setembre del 2010

L’ala catalanista del PSC

La tornada del ministre Celestino Corbacho a la política catalana ha provocat moltes lectures i comentaris. Jo mateix en parlava en aquest blog no fa massa dies. El president Montilla està convençut que l'efecte serà un increment de vots i ho deu pensar més per la seva campanya com alcalde de l'Hospitalet de Llobregat que no pas per la seva etapa de ministre. L'oposició de seguida ha irromput assegurant que el retorn aniria en contra dels interessos del PSC, la qual cosa resulta estrany atès que això hauria de ser motiu d'alegria i no pas de preocupació, o simplement ocupació.
No insistiré amb els meus dubtes sobre els efectes, sinó que em referiré a les declaracions del president Montilla quan se li parla de l'ala catalanista del PSC. La seva resposta és totalment lògica, que no vol dir que se la cregui ni que sigui real, però és el que toca dir. Si ens deixem de romanços i analitzem la història i components del PSC, veurem clarament que hi ha hagut unes famílies catalanes que no tenen res a veure amb, perquè ho entengui tothom, els militants socialistes del Baix Llobregat. I amb això no faig cap tipus de valoració.
És normal, doncs, que les persones estranyes al PSC vegin diferències entre Nadal, Tura, Castells, Obiols o Geli, i altres destacats socialistes com poden ser el mateix president Montilla, Corbacho, Manuela de Madre o Chacon.
Serà encertat o no, però la imatge i, sobretot, el seu discurs difereix, i en uns moments en què el fet independentista està de moda, resulta lògic que els observadors polítics dediquin comentaris a les diferències observables, de cara a preveure possibles complicitats en l'anhelada consulta sobiranista. És lògic que tingui lloc en un moment que s'estan elaborant les llistes per a les properes eleccions autonòmiques, en què totes les estadístiques preveuen un canvi de color en el govern de Catalunya, propiciat, sobretot, per la crisi econòmica que estem patint i el posicionament del PSOE, a nivell espanyol, davant els problemes d'encaix de Catalunya dins l'estat espanyol.
Respecto, doncs, les paraules del president, però hi discrepo, la qual cosa no és cap disbarat, ja que en un col·lectiu sempre hi ha matisos o principis que no són acceptats per tots, sense que això debiliti les seves forces, sempre i quan es reconegui i es tingui en compte.