dijous, 2 d’octubre del 2008

Pecat capital o malaltia?

L'enveja es defineix a Viquipèdia com "una emoció desagradable que experimenta una persona que desitja alguna cosa, sigui material o no, que posseeix una altra. Ha estat catalogat com a pecat per moltes religions, ja que parteix de la no acceptació del propi estat al món i de l'ànsia de tenir."
Poc o molt tothom ha patit atacs d'enveja més d'una vegada i no em negareu que és una sensació molt desagradable. I al contrari, quan te n'alliberes, et ve la pau interior. Són, doncs, de plànyer aquelles persones que pateixen sovint d'aquests atacs, de manera que jo diria que més que un pecat és una malaltia. N'hi ha que la pateixen de manera continuada i quan es topen amb la persona motiu de la seva enveja, reaccionen que no són ells.
Perquè una enveja persistent esdevé una psicosi perillosa, per a qui la pateix i també la víctima, i en segons quins ambients acostuma a passar sovint. Hi ha qui enveja els diners de l'altre, la seva sort, la posició... No acceptar la realitat és el pitjor que et pot passar, i culpar-ne l'altre és un autoengany que no té èxit, ja que te n'acabes adonant.
Hi ha qui s'inventa molts recursos per superar aquest complex d'inferioritat, encara que el més usual i fàcil és despotricar contra l'altre; empastifar a tort i a dret per pretendre sortir-ne airós, sense adonar-se que és més antic que l'anar a peu, i encara que al començament es pugui enganyar la gent, a la llarga tot s'acaba sabent.
Quant temps es pot viure sense embogir? Quant temps haurà de passar perquè s'adoni de l'error en què viu? De quina manera el podem ajudar? Per què és tan cruel la vida de qui ha caigut en aquest parany i no troba la porta de sortida?
Sovint en parlem, a casa, a la feina, i acostumem a coincidir que més que un pecat es tracta d'una malaltia, primer ireconeixible per un mateix, i molt anguniosa pels altres. L'ajudem?