dijous, 30 d’octubre del 2008

Unanimitat, discrepància

En parlava en temps d'Aznar i ho comparava amb altres estats en què la fidelitat parlamentària es trancava amb certa facilitat. Al Congrés de diputats es varen votar lleis i prendre decisions prou transcendents com perquè hi hagués divergències, però el resultat sempre era el mateix. Ara amb els socialistes al govern, no és que hagi canviat gaire, però en tot cas tampoc hi ha hagut situacions crítiques, com la guerra d'Iraq o l'11M, com sí va passar amb el PP governant. La unanimitat en el posicionament d'un partit polític és digne de ser analitzat, no pas des d'un punt logístic o estratègic, sinó filosòfic.
Si ens posem d'acord en dir que no hi ha dues persones iguals, o que pensin igual, què pot passar en un col·lectiu de més de cent persones davant de qualsevol tema que se'ls presenta? com es pot aconseguir unanimitat en l'apreciació dels fets, si no és a base de disciplina i acatament de les ordres de qui està al capdamunt?
Podria ser que la unanimitat s'aconseguís amb els debats previs, però en quina situació es viuen aquests debats? quants hi participen?
El sistema democràtic no és fàcil, i si a més vols que sigui participatiu, encara costa més. Hi ha qui prefereix la comoditat i se'n riu dels intents participatius, però això no vol dir que prefereixi models dictatorials. El que passa, però, és que en una dictadura, on hi ha un que mana i els altres creuen, resulta tot molt més fàcil... per qui mana, sens dubte.
Segur que trobareu exemples on hi ha elements amb tuf dictatorial que desllueixen el model democràtic; situacions en què una persona fa i desfà i els altres el segueixen sense objecció. El fet que hi hagi consentiment no l'allibera del caire dictatorial. Si recordeu les imatges de Franco dalt d'un balcó davant les masses entusiasmades, algú podria dir que allò no era mostra de dictadura, però la realitat...
Podem fer l'exercici d'endevinar com es decideixen les estratègies, com es prenen les decisions en una entitat cultural, un grup de debat, una associació veïnal, un club esportiu, un grup municipal, un partit polític, a la família... després intentem valorar què preferim, si els resultats o l'actitud. Amb què ens trobem més bé? en un col·lectiu on tothom hi diu la seva, encara que el resultat final no sigui brillant, o bé preferim el grup que uns pocs o un de sol decideix per tots, mentre la resta no passa de ser purs oients?
A mi m'agrada sentir l'opinió de tothom i no tant els líders que ofusquen els altres.