No sé si és una falsa impressió o bé tinc raó en dir que el jovent d'ara desconeix les dites que nosaltres de petits anàvem aprenent. Si és així, potser fóra bo idear alguna cosa per recuperar-les i divulgar-les. Tot el que enriqueixi la parla, ens enriquirà com a persones i també com a societat. Més aviat sembla que a vegades ens faci vergonya ser defensors del respecte a la llengua i el bon parlar.
M'agrada de tant en tant incloure alguna dita en les meves converses i també en els escrits. De la mateixa manera procuro utilitzar paraules poc habituals, sense caure en l'arcaisme, que normalment et fa petulant.
Avui pensava en una dita que manllevem del castellà i la traduïm literalment, "l'hàbit no fa el monjo", i que hi he arribat no sé massa ben bé com. Pensava en el poder d'un micròfon, en com ens transformem si sabem que algú ens escolta, i la mania generalitzada de voler amagar la veritat per mantenir una imatge que no sempre aconseguim dissimular.
Hi penso sovint, perquè normalment camino en sentit contrari, evitant sortir a la palestra i més aviat quedant-me al darrera fent la feina. Això no és una virtut perquè el màrqueting, el saber vendre, és una part important de l'activitat, ja que no n'hi ha prou en fer sinó que el producte ha d'arribar. És clar que tampoc s'ha de caure a l'altre extrem i que es quedi tot en propaganda i sense contingut. Això passa força sovint, més del que convindria.
Si a tot això li afegeixes un micròfon, un altaveu, una emissora... l'efecte es multiplica exponencialment. A tots us vindran exemples a la memòria i per tant no cal esmentar situacions que són força habituals al nostre entorn, a la feina, al lleure, a les aficions, a la política...
Sempre convido a fer l'esforç de desemmascarar l'emmascarat i deixar-lo en evidència. És una pràctica que pot resultar interessant i fins i tot divertida, sobretot quan utilitzes les seves pròpies eines, organitzades per enganyar els que l'escolten.
I doncs per què he arribat a la dita? potser perquè pensava que no només ens deixem impressionar per les paraules sinó també pel posat, per l'envoltori , per la carcassa, sense adonar-nos que no és or tot allò que llueix, i que hi ha qui sap molt bé com engatussar els altres, fent-se passar com la persona més correcta, gentil, amable i lliure de pecat, quan després descobreixes que se sustenta en la mentida i l'engany. No sé si calia arribar fins aquí, en tot cas exerciteu les dites i enriquim entre tots la llengua, que és de les poques coses que no ens han pogut treure.
M'agrada de tant en tant incloure alguna dita en les meves converses i també en els escrits. De la mateixa manera procuro utilitzar paraules poc habituals, sense caure en l'arcaisme, que normalment et fa petulant.
Avui pensava en una dita que manllevem del castellà i la traduïm literalment, "l'hàbit no fa el monjo", i que hi he arribat no sé massa ben bé com. Pensava en el poder d'un micròfon, en com ens transformem si sabem que algú ens escolta, i la mania generalitzada de voler amagar la veritat per mantenir una imatge que no sempre aconseguim dissimular.
Hi penso sovint, perquè normalment camino en sentit contrari, evitant sortir a la palestra i més aviat quedant-me al darrera fent la feina. Això no és una virtut perquè el màrqueting, el saber vendre, és una part important de l'activitat, ja que no n'hi ha prou en fer sinó que el producte ha d'arribar. És clar que tampoc s'ha de caure a l'altre extrem i que es quedi tot en propaganda i sense contingut. Això passa força sovint, més del que convindria.
Si a tot això li afegeixes un micròfon, un altaveu, una emissora... l'efecte es multiplica exponencialment. A tots us vindran exemples a la memòria i per tant no cal esmentar situacions que són força habituals al nostre entorn, a la feina, al lleure, a les aficions, a la política...
Sempre convido a fer l'esforç de desemmascarar l'emmascarat i deixar-lo en evidència. És una pràctica que pot resultar interessant i fins i tot divertida, sobretot quan utilitzes les seves pròpies eines, organitzades per enganyar els que l'escolten.
I doncs per què he arribat a la dita? potser perquè pensava que no només ens deixem impressionar per les paraules sinó també pel posat, per l'envoltori , per la carcassa, sense adonar-nos que no és or tot allò que llueix, i que hi ha qui sap molt bé com engatussar els altres, fent-se passar com la persona més correcta, gentil, amable i lliure de pecat, quan després descobreixes que se sustenta en la mentida i l'engany. No sé si calia arribar fins aquí, en tot cas exerciteu les dites i enriquim entre tots la llengua, que és de les poques coses que no ens han pogut treure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada