divendres, 18 d’abril del 2008

És que hi ha més d'un PP?

Alguna cosa es mou a dins el PP, després de molt temps de manifestar-se com un conglomerat. A diferència del que acostuma a passar als partits d'esquerra, la dreta espanyola semblava tenir molt més controlada la seva militància i els càrrec electes. Tant en la darrera legislatura que varen estar governant, com en la passada amb govern socialista, semblava que no hi havia possibilitat que algú discrepés de la direcció central. Nosaltres vivíem amb un govern que malgrat la feina que realitzava, donava la impressió que s'havia de trencar d'un moment a l'altre.
Les coses sembla que han canviat i una segona derrota electoral, ara sense cap excusa externa, tot i l'esforç dels primers dies per aparentar tranquil·litat i unió, comença a produir els primers efectes de discòrdia i enfrontaments. No es tracta de les picabaralles entre el senyor Gallardon i la senyora Aguirre, que tot plegat sembla més per amagar altres problemes, sinó que és el mateix senyor Rajoy qui s'hi veu embolicat, tot treballant a la defensiva per tal d'assegurar-se suport dins el partit, després d'haver hagut de prescindir de persones com Zaplana i probablement Acebes.
Avui llegia els comentaris sobre la intervenció del senyor Álvarez Cascos en una entrevista de la revista "la Clave", molt crític amb el senyor Rajoy, arribant a desautoritzar-li els darrers nomenaments, titllant-los d'aficionats i poc curtits, gens idonis per ostentar càrrecs en la direcció del partit.
Aquella uniformitat sense esquerda, tan oposada al que passava i passa en els partits d'esquerra, està flaquejant, i no és difícil d'imaginar que gaire temps a l'ombra cansa i fa que es dubti de l'eficàcia dels dirigents primers, i es comenci a buscar relleu. Ho permetrà Rajoy? Aconseguirà formar un grup potent que l'avali i li permeti fer front a totes les discrepàncies, començant per aquells a qui ha deixat d'estimar a dins el partit popular? Podrà preparar un tercer atac cap a la presidència del govern?
No és la situació actual la que ha d'estranyar, sinó que era l'aparent uniformitat la que havia de sorprendre o produir malfiança, perquè la discrepància és el més normal que pot passar en qualsevol organització, per poc que es permeti opinar. Serà que ara s'és més permissiu, ho és simplement fruit del fracàs electoral?