La memòria és efímera, i cada vegada és més fugaç. A vegades fa l'efecte que el passat és com si no existís, i el que es recorda és motiu de mofa per qui no l'ha viscut, o si més no, se li dóna poca importància.
Avui, mig adormit, amb la ràdio que em despertava, m'he assabentat de la mort de l'abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just, un exemple de l'Església compromesa amb el poble, una realitat ben diferent a la d'avui. Una persona bona, compromesa socialment i també amb la nació catalana.
Viva expressió del sentiment que per a molts ha significat Montserrat, va ser molt actiu en els darrers anys del franquisme, sense que el pols li tremolés. Cassià M. Just, va ser un molt digne successor de l'abat Escarré.
Amb la mort de personatges com l'abat Cassià M. Just, els catalans quedem una mica més orfes, i em produeix una certa nostàlgia, d'un temps amb més sintonia entre les persones que reivindicàvem uns drets que la dictadura franquista ens negava, i amb una església arrelada al nostre poble, defensora igualment de la identitat catalana.
Al cap dels anys hem aconseguit fer fora la dictadura, però també ens hem distanciat i no hi ha la sintonia d'abans, i l'església jeràrquica queda molt lluny de la realitat social del nostre poble. Em resisteixo a pensar que abans anava més bé, però no puc deixar d'enyorar la simplicitat de moltes actituds, sinceres i compromeses, que avui costa de trobar.
Avui, mig adormit, amb la ràdio que em despertava, m'he assabentat de la mort de l'abat emèrit de Montserrat, Cassià Maria Just, un exemple de l'Església compromesa amb el poble, una realitat ben diferent a la d'avui. Una persona bona, compromesa socialment i també amb la nació catalana.
Viva expressió del sentiment que per a molts ha significat Montserrat, va ser molt actiu en els darrers anys del franquisme, sense que el pols li tremolés. Cassià M. Just, va ser un molt digne successor de l'abat Escarré.
Amb la mort de personatges com l'abat Cassià M. Just, els catalans quedem una mica més orfes, i em produeix una certa nostàlgia, d'un temps amb més sintonia entre les persones que reivindicàvem uns drets que la dictadura franquista ens negava, i amb una església arrelada al nostre poble, defensora igualment de la identitat catalana.
Al cap dels anys hem aconseguit fer fora la dictadura, però també ens hem distanciat i no hi ha la sintonia d'abans, i l'església jeràrquica queda molt lluny de la realitat social del nostre poble. Em resisteixo a pensar que abans anava més bé, però no puc deixar d'enyorar la simplicitat de moltes actituds, sinceres i compromeses, que avui costa de trobar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada