diumenge, 23 de març del 2008

Bono, president del Congrés

Aquests dies els partits polítics estan acabant d'enllestir els preparatius per començar una nova legislatura, amb el PSOE com a força més nombrosa, sense majoria absoluta. Els possibles pactes i la seva negociació no són els únics treballs d'aquests dies; també és temps d'escollir les persones que hauran d'estar al capdavant de ministeris, i evidentment el nomenament dels presidents del Congrés i del Senat.
Diuen que Bono és el gran candidat per ocupar la plaça de president del Congrés, després que Zapatero l'anés a buscar i li ho prometés. En aquesta ocasió tot fa pensar que complirà la seva promesa.
A mi no m'agrada. No m'ha agradat mai el senyor Bono, ni pel seu espanyolisme radical i anti-nacionalista, ni pel seu socialisme descafeïnat, o fins i tot per la seva simpatia amb una jerarquia eclesiàstica gens present en les meves oracions.
Entenc que Zapatero pensés en Bono, pel que representa dins el partit. No fa tant temps que es varen enfrontar i Zapatero va guanyar per un escàs marge. Ja en aquesta ocasió el PSC va ser clau perquè Zapatero fos nomenat secretari general del partit socialista. Maragall el va avalar, però no li va servir per evitar caure en desgràcia pocs anys més tard.
Després hi ha hagut més ocasions en què la gent del PSC i els votants socialistes catalans han donat suport a Zapatero, resultant ser clau en el resultat de les dues eleccions generals. Un suport obtingut tot i l'incompliment de promeses electorals com la defensa de l'Estatut o el traspàs de rodalies.
Zapatero és conscient que ha de tenir en compte Bono, no perquè li tingui cap deute pendent, sinó perquè necessita el suport de bona part dels simpatitzants socialistes de la resta de l'estat espanyol, molt crítics amb les postures federalistes i autonomistes.
Aviat ens trauran de dubtes, i podrem llegir els noms als diaris. Començarà una nova legislatura, i la meva confiança és que sigui més sensata que l'anterior; que el PP busqui una estratègia diferent a l'atac persistent i reconegui que sense el canvi, té difícil tornar a governar, i que el partit en el govern es cregui l'espanya de les autonomies, si més no la d'aquelles que ens ho creiem i ho reivindiquem. Hauria de ser la legislatura clau per solidificar una política progressista i d'esquerres, una legislatura per treballar de veritat. Ben mirat, potser Bono, a la presidència del Congrés, tampoc podrà fer cap nosa.