Parlar de Xirinacs no és fàcil. No ho és perquè la seva figura, la seva persona provoca molts sentiments, moltes opinions, i no sempre resulta fàcil parlar d'una persona com ell, sense que se't mal interpreti.
La meva generació va conèixer en Xirinacs en tot el seu esplendor, amb tota la força de la paraula, de la raó, de la decisió, de la valentia. Xirinacs va esdevenir el símbol de la Catalunya que encara confiava en recuperar la seva identitat. La Catalunya que no es resignava a continuar vivint sotmesa pel centralisme espanyol.
Al llarg dels anys, dels esdeveniments, la posició de Xirinacs va començar a afeblir-se. Una mica com a conseqüència del desgast físic, però molt perquè la situació havia canviat; el diàleg semblava poder solucionar els mals històrics del nostre poble. Feia la sensació que les actituds com la de Xirinacs, era part del passat, però que en el moment que vivíem no hi tenien lloc. La gent va començar a donar-li l'esquena, tots ho vàrem fer, o gairebé tots. Les seves sortides eren considerades estrafolàries i sense cap valor ni motiu.
He dit que Xirinacs es va convertir en un símbol, i això, al meu entendre, no és sempre positiu. Jo puc acceptar una bandera, un himne, un escut... com a símbols, però si parlem d'una persona, podem acabar oblidar que precisament és persona. Això probablement és el que li ha passat a Xirinacs.
El més trist de tot és poder arribar a pensar que tot el seu esforç no ha servit per a res; que el seu pas per la terra, la terra catalana, només ho trobarem escrit en unes pàgines de la història, sense atorgar-li gaire relleu.
Xirinacs no és un guanyador, com a vegades també pensem de Catalunya, però és un perdedor? Aquesta sensació a mi em fereix, i em desanima. Cauran en el mateix pou totes aquelles propostes virtuals sobre el sobiranisme i l'estat propi? Estem repetint una vegada més la mateixa història d'un país que no aixeca cap?
Podem obtenir alguna lliçó de la vida i la mort de Xirinacs? Una resposta positiva seria el millor homenatge a la persona que, a la seva manera, va defensar la independència i sobiranisme del nostre poble. Que Déu el tingui a la glòria.
La meva generació va conèixer en Xirinacs en tot el seu esplendor, amb tota la força de la paraula, de la raó, de la decisió, de la valentia. Xirinacs va esdevenir el símbol de la Catalunya que encara confiava en recuperar la seva identitat. La Catalunya que no es resignava a continuar vivint sotmesa pel centralisme espanyol.
Al llarg dels anys, dels esdeveniments, la posició de Xirinacs va començar a afeblir-se. Una mica com a conseqüència del desgast físic, però molt perquè la situació havia canviat; el diàleg semblava poder solucionar els mals històrics del nostre poble. Feia la sensació que les actituds com la de Xirinacs, era part del passat, però que en el moment que vivíem no hi tenien lloc. La gent va començar a donar-li l'esquena, tots ho vàrem fer, o gairebé tots. Les seves sortides eren considerades estrafolàries i sense cap valor ni motiu.
He dit que Xirinacs es va convertir en un símbol, i això, al meu entendre, no és sempre positiu. Jo puc acceptar una bandera, un himne, un escut... com a símbols, però si parlem d'una persona, podem acabar oblidar que precisament és persona. Això probablement és el que li ha passat a Xirinacs.
El més trist de tot és poder arribar a pensar que tot el seu esforç no ha servit per a res; que el seu pas per la terra, la terra catalana, només ho trobarem escrit en unes pàgines de la història, sense atorgar-li gaire relleu.
Xirinacs no és un guanyador, com a vegades també pensem de Catalunya, però és un perdedor? Aquesta sensació a mi em fereix, i em desanima. Cauran en el mateix pou totes aquelles propostes virtuals sobre el sobiranisme i l'estat propi? Estem repetint una vegada més la mateixa història d'un país que no aixeca cap?
Podem obtenir alguna lliçó de la vida i la mort de Xirinacs? Una resposta positiva seria el millor homenatge a la persona que, a la seva manera, va defensar la independència i sobiranisme del nostre poble. Que Déu el tingui a la glòria.
1 comentari:
Amb la seva mort s'ha tancat un capítol de la història dels Països Catalans.
Ara és hora de canviar de mentalitat. De lluitar per allò que ens és nostre i ens pertany.
El millor homenatge, la victòria!
Publica un comentari a l'entrada