Avui es compleixen cinquanta anys de la inauguració del Concili Vaticà II, i aquelles persones que hi vàrem confiar hem sofert un desencís. Ho recordem amb nostàlgia.
De la mateixa manera que Europa era el somni que ens alliberava políticament de la dictadura franquista, el Concili Vaticà II era una escletxa que ens alliberava del nacionalcatolicisme espanyol que ens mantenia escanyats i sense oxigen.
Els que vàrem obrir els ulls amb el Concili, fa temps que patim la involució del missatge de l'Església que predica una Conferència Episcopal Tarraconense distanciada de la realitat del poble fidel. Només el pensament d'extrema dreta espanyolista de la Conferència Episcopal Espanyola, fa bons els bisbes catalans, que no tenen res a veure amb la generació de bisbes de vint anys enrere.
El llarg pontificat d'un papa polonès no va fer cap favor als que crèiem en la bondat i encert del Concili Vaticà II. Joan Pau II serà probablement santificat abans que Joan XXIII perquè desperta més simpaties entre les persones que ho decideixen. Joan XXIII va ser un gol que l'Esperit Sant va marcar a una còmode i distant Jerarquia de l'Església catòlica. Era un papa de transició que va remoure els fonaments d'un Vaticà fred i anquilosat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada