Deu ser l'acumulació de cansament, que demà ja és divendres o que no estic inspirat, el cas és que avui m'està costant més que mai poder escriure el meu apunt. El tema elegit era la campanya "Per un aeroport intercontinental a Barcelona", i intentava comparar els diferents motius reivindicatius, sense desmereixa'n cap.
Intentava explicar que m'agraden més aquells que poden quantificar, demostrar o constatar, i malauradament a Catalunya en tenim prou exemples. No ens cal anar a buscar motius històrics, sentimentals o nacionalistes, que els tenim, sinó que ens podríem posar tots d'acord que una cosa és la solidaritat i l'altra que et prenguin el pel.
Ho hem vist i patit amb qualsevol tipus d'infrastructura, sobretot viària i ferroviària. El model centralista espanyol no ha estat només polític sinó també comercial i de disseny, i en això hauríem d'anar plegats, tinguem o no sentiments o voluntat nacionalista, perquè és un greuge que patim tots. Aquí doncs, és on hauríem de fer pinya per reclamar que la gent que vivim a la nació catalana, o a l'extrem nordest de la península, cadascú que ho defineixi com vulgui, hem de poder comptar amb el nivell d'infrastructures que ens mereixem.
Barcelona i per extensió tot Catalunya, necessita un aeroport que faciliti l'activitat econòmica i cultural que generem; necessitem poder gestionar una xarxa ferroviària que cohesioni el territori, i amb això no hi ha excuses que valguin. Ningú que visqui a Catalunya, se senti més o menys català, pot acceptar l'asfíxia que patim des de fa molts anys, governi el color que governi a Madrid.
Però tot fa pensar que la vida continuarà, i les nostres reivindicacions hauran de seguir, i si pot ser de la mà dels col·lectius i persones normalment poc predisposades a manifestar-se, però que en la campanya de l'aeroport que us comentava, s'hi han afegit.
No sé si us heu adherit a la campanya, però en tot cas us animo a fer-ho, i que em sapigueu disculpar el desordre en què he escrit l'apunt d'avui.
Intentava explicar que m'agraden més aquells que poden quantificar, demostrar o constatar, i malauradament a Catalunya en tenim prou exemples. No ens cal anar a buscar motius històrics, sentimentals o nacionalistes, que els tenim, sinó que ens podríem posar tots d'acord que una cosa és la solidaritat i l'altra que et prenguin el pel.
Ho hem vist i patit amb qualsevol tipus d'infrastructura, sobretot viària i ferroviària. El model centralista espanyol no ha estat només polític sinó també comercial i de disseny, i en això hauríem d'anar plegats, tinguem o no sentiments o voluntat nacionalista, perquè és un greuge que patim tots. Aquí doncs, és on hauríem de fer pinya per reclamar que la gent que vivim a la nació catalana, o a l'extrem nordest de la península, cadascú que ho defineixi com vulgui, hem de poder comptar amb el nivell d'infrastructures que ens mereixem.
Barcelona i per extensió tot Catalunya, necessita un aeroport que faciliti l'activitat econòmica i cultural que generem; necessitem poder gestionar una xarxa ferroviària que cohesioni el territori, i amb això no hi ha excuses que valguin. Ningú que visqui a Catalunya, se senti més o menys català, pot acceptar l'asfíxia que patim des de fa molts anys, governi el color que governi a Madrid.
Però tot fa pensar que la vida continuarà, i les nostres reivindicacions hauran de seguir, i si pot ser de la mà dels col·lectius i persones normalment poc predisposades a manifestar-se, però que en la campanya de l'aeroport que us comentava, s'hi han afegit.
No sé si us heu adherit a la campanya, però en tot cas us animo a fer-ho, i que em sapigueu disculpar el desordre en què he escrit l'apunt d'avui.
1 comentari:
Sembla que els unionistes, autonomistes i federalistes comenceu a adonar-vos que la independència no salvarà NOMÉS la nostra cultura. També salvarem les nostres butxaques, la nostra salut, la nostra paciència, etc...
Publica un comentari a l'entrada