Aquests dies tots parlem de reflexió. És una reacció lògica després d’una campanya electoral o, en el cas d’ara, d’un referèndum constituent. És cert que la reflexió es fa necessària, però no només ara. Seria bo que els polítics tinguessin l’hàbit de reflexionar més sovint, sobre els propis actes i els dels altres.
Perquè ara, davant d’una abstenció tan alta, és molt fàcil començar a divagar per què ha passat i què s’ha fet malament. Utilitzar l’abstenció per aigualir els resultats és una tàctica molt simplista per qui no ha aconseguit tirar endavant la seva proposta, però l’abstenció no és culpa només dels guanyadors sinó també dels perdedors, i per tant, més que una excusa es converteix en una fal·làcia.
Ja fa temps que no es fan bé les coses, ni des del govern ni des de l’oposició. És cert que la iniciativa política ha de venir del govern, però l’oposició té un paper molt important que a vegades menystenim. Sense oposició el model democràtic va coix, i al nostre país li acostuma a passar sovint. Però hi ha un element en joc que no es pot oblidar: la ciutadania. Se l’ha de tenir en compte, respectar-la i donar-li protagonisme. Si no es fa d’aquesta manera no és estrany que, quan se la reclama, una bona part es giri d’esquena.
Ara estem molt cansats i la perspectiva de tornar entrar en un procés electoral comença a espantar als més optimistes. És important que els polítics ho tinguin en compte i vagin amb peus de plom. Atenció amb les promeses. És cert que no tenim memòria històrica, però tampoc patim d’amnèsia. Que no ens venguin gat per llebre, perquè encara estem escaldats. Al marge de les preferències ideològiques, la ciutadania necessita projectes clars, contundents i resolutius. Hi ha una sèrie de problemes socials que s’han de resoldre, i no hi valen excuses: marginació social, immigració irregular, atenció sanitària, habitatge, precarietat laboral...
Potser fóra bo que el govern actual ens expliqués tota la seva obra durant aquests tres anys. A molts només els sona la corona d’espines, la visita a Perpinyà, el 3% o l’expulsió d’ERC. S’han fet coses però en queden moltes per fer. També CIU tindrà prou arguments per reclamar la feina que ha quedat per fer, encara que no podrà oblidar que els darrers anys de govern varen esdevenir agònics i van propiciar l’alternança.
El PSC ens haurà de revelar el nom del seu candidat i ERC ens haurà d’explicar com pensen actuant després que l’Estatut aprovat no hagi assolit el llistó que la majoria somniàvem, sobretot després de la quantitat de despropòsits que hem hagut de veure i conviure-hi, durant els dos darrers anys.
Tot sembla indicar que el PP ha optat per aïllar-se de la resta de forces polítiques, amb una posició “anti-tot” que l’acosta molt a iniciatives ciutadanes com la que ha promogut el bufó Albert Boadella, que sempre s’ha trobat bé enmig de la polèmica, sobretot si ell l’encapçala. I veurem si ICV continua amb el seu paper d’ombra del PSC, actuant, en alguna ocasió, com la veu de la seva consciència, sense capacitat, però de liderar cap projecte de govern amb garantia d’èxit.
Però la ciutadania també ha de reflexionar, perquè l’abstenció només té valor si es pren com a opció política i això no és freqüent. Una gran part d’aquesta abstenció ha estat per mandra, i no és lícit donar tota la culpa als polítics. Tenim l’obligació d’exigir participar en la vida social i política, i si no ens hi posem, si no lluitem per un model de democràcia participativa, ningú ens ho vindrà a dur a casa i no tindrem cap dret per traspassar-los les culpes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada