Maragall diu no

Ara és l’hora de dir “Adéu” al president. Algú ja veia a venir tot aquest reguitzell de floretes i bones paraules, fins i tot de part d’aquells que li han posat més pals a la roda. Passa a les millors famílies: tothom es recorda dels que ja no hi són.

Hi ha paraules amables molt sinceres però n’hi ha d’altres de falses, i no cal anar gaire lluny del seu entorn. Des de fora i des de dins del PSC, molts estan fent càlculs sobre els beneficis que trauran de la decisió de Maragall de no tornar-se a presentar. Es parla de si ha marxat o l’han fet fora; de si ho ha decidit a darrera hora o bé ja feia temps que ho tenia clar... Totes les conjectures són acceptables però la majoria de vegades no deixen de ser només això: conjectures.
Montilla surt com a presidenciable, encara que no fa massa temps s’havia especulat amb altres noms. Es parla d’enfrontament entre diferents clans del PSC-PSOE. És cert que, als que ens ho mirem des de fora, se’ns fa força creïble la idea que Maragall és un dels darrers supervivents d’un PSC catalanista, de famílies reconegudes, i tot fa pensar, i així s’ha pogut entreveure en els darrers temps, que ha arribat l’hora d’un PSC més PSOE, amb menys pes nacionalista i fins i tot amb menys voluntat federalista.
Maragall va aconseguir trencar vint-i-tres anys de govern convergent i ben just li va anar. A una bona part de votants socialistes els costa mobilitzar-se en les eleccions autonòmiques. Probablement eren més els simpatitzants del perfil maragallista els que més fàcilment sortien a votar. L’efecte Montilla, si finalment és el presidenciable, serà el determinant per aconseguir mantenir el llistó de Maragall i evitar allò que molts ja veuen com un fet: el retorn de CIU al govern de la Generalitat.
Mas ha sortit beneficiat, del pacte amb Zapatero, del resultat del referèndum, dels moviments de Carretero dins d’ERC i de la renúncia de Maragall. En aquests moments té tots els números per accedir a la presidència que el pacte del tripartit li va prendre. Això no només s’ho creu l’Artur Mas sinó que també ho veuen Carod i Montilla. Una altra cosa és que ho dissimulin i estiguin buscant la manera que aquesta evidència no es materialitzi. Caldrà molt d’enginy però també humilitat.
L’ambició no es bona consellera. Ho ha patit ERC amb Carretero i ho pot patir el PSC amb Montilla. A vegades un s’ha de sacrificar per aconseguir tirar endavant els projectes i les idees. Això en política també és operatiu encara que massa sovint s’oblida. Després tothom farà la seva anàlisi, però els fets s’hauran consumat.