dilluns, 24 d’abril del 2006

L'Estatut entra al Senat

Crec que es podia haver fet molt millor. Al marge del resultat de l’Estatut, considero que les formes havien d’haver estat unes altres. A vegades et dóna la impressió que els nostres polítics actuen expressament de manera irresponsable, com si volguessin cansar-nos i fer-nos mirar cap a un altre costat. Tot s’acaba de la mateixa manera: anant a votar fent cas al que ens diu el partit que menys ens desagrada. Això però no és el funcionament que caldria esperar d’un sistema democràtic.
Els primers passos del projecte d’Estatut al Senat han seguit la tònica dels darrers tràmits i no ha sorprès a ningú. Els ciutadans arribem a la conclusió que tot plegat és una pantomima que no serveix per massa res. Com si tot plegat fos prescindible i que es pogués reduir a un acord majoritari.
Queda per conèixer el vot que demanarà ERC a la ciutadania. La resta ja s’ha manifestat fa temps. Desconec el percentatge de votants que seran capaços d’animar però em fa l’efecte que no serà gaire alt. Per als més grans serà el darrer Estatut que veuran i no hi entrem amb massa ganes. Els més joves, que podran veure més canvis, “passen” bastant de tot plegat. Els polítics no han estat capaços d’il·lusionar-nos i això haurà representat una pèrdua de temps considerable.
Avui llegia l'escrit d'Antoni Puiverd a La Vanguardia, on es comparava el Maragall alcalde de Barcelona, amb el Maragall president de la Generalitat. L’escrit deia que la il·lusió que Maragall va transmetre als barcelonins en concret i als catalans en general, no existeix en aquests moments. Jo hi estic d’acord però no és només Maragall qui no ens il·lusiona sinó que som tots plegats que hem perdut la il·lusió i ens hem convertit en una massa apàtica. No sé què ni qui ens podrà treure d’aquest atzucac.