Un matí a Cantonigròs

No sé si era perquè aquest cap de setmana és més llarg que els altres, o perquè el Cor de Noies de l'Orfeó Català interpretava un concert a l'Església Parroquial, o perquè han dit que s'hi trobaven bolets, el cas és que avui a Cantonigròs estava ple de cotxes i de gent, com si alguna cosa anormal succeís. Fins i tot una persona, a qui no coneixíem, ens ha demanat quina festa era que hi hagués tant gent.
Feia dies que no anava a Vic i hem aprofitat aquest cap de setmana llarg per dedicar-hi un dia i arribar-nos a Cantonigròs per fer una ullada com estava tot. No havia anat al pis des que el veïns ens varen pintar les habitacions que donen al seu costat i que s'havia florit una mica, pel temps que varen tenir les obres aturades i la nostra paret descoberta.
Hem aprofitat per fer una passejada fins al final del poble, que ara és molt més llarg de quan hi passava els estius d'infantesa. Amb el carrer asfaltat no té l'encant de quan era de terra i havies de vigilar de no posar les rodes de la bicicleta en algun punt massa sorrenc, o amb alguna pedra punxeguda. Tampoc hi havia tants cotxes, ni el camí cap a Can Rispet i al pla de Can Codina era tan transitat com ara. Llavors gairebé era una proesa, però t'estalviaves quilòmetres si volies anar a Tavertet. De fet el trajecte de Can Codina fins a Cantonigròs l'acostumàvem a fer a peu, quan el de Can Baró ens hi portava des de Tavertet amb la seva DKW de color verd.
Després de ventilar el pis hem tornat a Vic on hem dinat amb la resta de la família. Avui hi havia més trànsit que mai, i a Roda de Ter hem ensopegat amb la mitja marató de la vila, amb gairebé 300 participants, o almenys això era el que podies veure als seus dorsals.
Entretant el senyor Costa deu estar arribant a Santiago de Compostela, per fer una abraçada al Sant i qui sap si demanar-li que en president Camps s'hi repensi i no faci efectiu el seu cessament. Després direm, però tot es fa en clau de partit polític i els seus interessos, i no pas per ser transparent i donar comptes als seus votants, els que els han escollit per servir i no servir-se'n. Ara uns i després els altres...

Samsung, creu i ratlla

Parlem molt de sostenibilitat potser perquè estem vivint una època gens sostenible. Hem avançat en tecnologia, però el aparells que comprem, quan s'espatllen, ja no es porten a arreglar, sinó que es porten a la deixalleria i se'n compren de nous. Això fa que cada vegada hi hagi més ferralla i que es tanquin tallers de reparació.
Aquests dies ho estic vivint amb un ordinador portàtil que a primers del mes d'agost es va espatllar i vàrem portar a reparar. D'entrada ja ens van avisar que la marca Samsung, pel que fa a ordinadors, era molt poc formal i que trigava mesos per solucionar els problemes dels seus ordinadors. També ens varen comentar que el tipus d'averia podia costar força diners, i que potser ens podíem plantejar la idea de no reparar-lo i comprar-ne un de nou.
Vaig dubtar, però em va semblar que per poc que fos possible valia la pena arreglar el portàtil, encara que poguéssim estar unes setmanes sense ell, ja que teníem l'alternativa de l'ordinador de taula que hi ha al despatx.
Han passat dos mesos i encara no ens han donat el pressupost de la reparació, i estem esperant la trucada que ens havien de fer un dimarts, de fa moltes setmanes; un dimarts que a base d'anar passant per la botiga, ha anat canviant de setmana, però encara no ha arribat.
No sé com acabarà, però el més fàcil és que ens decidim per comprar-ne un de nou, deixant de banda aquella cosa de la sostenibilitat que queda tan bé, però que no pots arribar a practicar.
Crec que tots plegats ens ho hem de fer mirar, i valorar si el camí que seguim és el més encertat. No es pot anar contra corrent, però potser podem empènyer una mica perquè desviem un xic l'orientació. D'entrada haig de reconèixer que el botiguer tenia raó quan em va dir que la marca Samsung, en la divisió d'ordinadors, no era prou seriosa. La primera conseqüència d'aquesta experiència va estar desestimar un mini portàtil Samsung, deixant de banda les prestacions o el preu; el nom ja m'ha marcat a l'hora de comprar, i m'imagino que deu tenir pocs repetidors. Malgrat tot, procuraré que en la propera ocasió, que no serà amb Samsung, pugui optar a arreglar l'aparell abans de portar-lo a la deixalleria.

Reflexió i sentiment d'impotència

Avui he passat un moment de vergonya barrejada amb ràbia i sentiment d'impotència, quan uns vilatans m'han vingut a ensenyar unes fotografies d'un racó arenyenc, que no és un racó qualsevol, sinó que té un component turístic i mediambiental important.
No és la primera vegada que rebo fotografies denúncia, motivades per l'incivisme i la deixadesa d'alguns vilatans i vilatanes que, sense cap mena d'escrúpols, deterioren l'entorn urbà que és de tots i totes.
No tota la culpa, però, és dels vilatans, sinó que hi ha una responsabilitat política que no acabem d'assumir, i per això la meva ràbia i impotència, en no poder fer més per solucionar aquest problema que es repeteix massa sovint.
Si dius, perquè ho dius i si no ho dius perquè no ho dius, facis el que facis sempre hi haurà algú que et penjarà la llufa, però arriba un moment que ja no pots més i et culpes a tu mateix per aquesta mena de conxorxa no volguda, però no rebutjada, i això és el que et fa explotar.
Es pot treballar més bé o més malament, amb més encert o menys, però treballar, i ser realment responsable de la gent que està al teu costat, o bé sota la teva responsabilitat. Hi ha qui treballa i s'equivoca, però hi ha qui no ho fa i potser no comet errors, però impedeix que el projecte comú avanci i llança tothom al precipici. Ja n'hi ha prou d'hipocresia, i ja va sent hora de dir les coses pel seu nom, totes les coses, també aquelles que no fem bé, reconeixent els errors propis, i treballar per corregir-los, però amb el mateix nivell d'exigència caps als altres.
L'individualisme que predomina a la nostra societat fa molt difícil el treball comú, el respecte per a la cosa de tots, de l'espai públic, de les relacions entre diferents, però tenim l'obligació de lluitar per recuperar aquells valors que beneïen les nostres relacions socials, i exigir, quan aquesta sigui la nostra responsabilitat, que tothom respecti els altres.
Les coses no es fan soles i cal el nostre esforç, la nostra capacitat organitzativa, l'estratègia per aconseguir els objectius amb eficiència i també eficàcia. Si creiem en l'empresa pública, en l'obra social, en tenir en compte tothom, hem de donar exemple de treball i seriositat, i si no és possible, tenim sortides, no ens cal aferrar a res.
La visita d'aquesta tarda m'ha despertat de cop i m'ha fet adonar que ja va sent hora d'obrir els ulls i dir les coses pel seu nom, i si volem ser ben considerats, hem de ser clars i transparents, perquè tothom pugui veure que no amaguem res, ni les nostres capacitats, ni les febleses i mancances. La societat no ens demana que siguem perfectes, sinó que treballem amb honradesa i aportant el nostre valor afegit.

El Banc del Temps d’Arenys de Mar

Aquest vespre hem tingut l'oportunitat de conèixer una mica més què és el Banc del Temps, gràcies a la xerrada a càrrec de la Josefina Altés, de la Fundació Salud i Família, en el primer acte organitzat en motiu de la posada en marxa del banc a Arenys de Mar.
"El temps és or", és una frase que acostumem a sentir, i en el cas que ens ocupa té un sentit especial, perquè la "moneda" que s'utilitza és el temps, mesurat en hores. Un projecte que necessita la implicació de tots i, en primer lloc, que ens ho creguem i ho veiem útil.
Una vintena de persones ha seguit les explicacions de la ponent, la majoria dels quals ha deixat les seves dades perquè se'ls pugui informar de tots els treballs necessaris per posar en marxa el banc a Arenys. Persones grans, però també joves, que s'han mostrat interessats en participar en el projecte i que de ben segur seran vitals perquè pugui reeixir.
Preparant la xerrada i bàsicament el projecte, he pensat que caldria organitzar un taller sobre la gestió del temps. Perquè diem que el temps escasseja, però el que realment passa és que no el gestionem bé. Ens acostumen a dir que no tenim temps per allò que no ens agrada, però que en trobem sempre per allò que estimem. Proposaré el taller, però de moment, ens dedicarem a construir el banc del temps d'Arenys, i ens caldrà l'ajuda de tots i totes; l'ajuda dels que creuen que el projecte és positiu i que ens pot ajudar per afrontar la crisi, però sobretot per aconseguir una cohesió social. Però n'hi ha més, i aquests els podreu trobar a Consensus.

Les coses petites de cada dia

Avui, com va sent habitual els dimecres, ha estat un dia atapeït, però al mateix temps interessant i profitós. Tres reunions importants al matí i una a la tarda, acompanyades d'entrevistes, trobades i mini reunions, alguna a peu dret. Al final el que compta és la satisfacció de notar que s'ha avançat i que allò ja no caldrà tornar-ho a preparar i discutir, perquè allò ja ha sortit.

És el dia a dia que a vegades ens fa por perquè voldríem fer grans gestes i d'aquestes en cauen molt poques si és que n'arriben a caure, però la suma de moltes passes et fan arribar a l'objectiu pretès.

En política, ni des de dins ni des de fora, sabem valorar massa les banalitats i ens pensem que per estar satisfets i ser reconeguts pels altres ens cal aconseguir grans fites. A la llarga, però, t'adones que és la suma d'aquests petits guanys el que et satisfà, encara que els altres no se n'adonin. Segur que un dia o altre ho recordaràs com una proesa i el premi te'l donaràs tu mateix.

I el més important de tot és adonar-te que has aconseguit arribar a un acord, a vegades d'intenció, amb les persones amb qui t'has reunit, encara que no penseu el mateix, però sí que teniu com a objectiu servir la comunitat amb qui t'has compromès.

Avui estic satisfet de com ha anat tot plegat, encara que no vulgui dir que s'ha solucionat tot, sinó que alguna cosa s'ha obert i que caldrà resoldre de la millor manera possible, mirant sempre endavant, i sobretot, sumant.

Destapant les vergonyes

Rajoy demana als seus que passin pàgina del cas Gürtel, perquè el PP ha d'estar pels temes que preocupen a les persones, i té raó, però es descuida que els casos de corrupció política també preocupen a la gent, perquè no saben amb qui poden confiar.
La democràcia al nostre país ha fet possible que les corrupteles es facin públiques, encara que algunes triguen massa temps. Abans tot era opac i no hi havia càstig per als corruptes, perquè el mateix estat els protegia i ocultava.
L'allau de noticies dels darrers temps, en relació a casos de corrupció, no beneficien en res el futur de la nostra societat, ni les possibilitats de tenir uns governants que liderin el canvi d'actitud. És cert que es tracta d'uns fets puntuals i que afecten a una molt petita part del món de la política, i això s'ha de dir amb veu ben alta, però també és cert que la repercussió és molt negativa i provoca que paguin tots per culpa d'uns pocs.
Davant de tot això el que cal és demanar transparència, perquè els ciutadans puguem veure les interioritats de la gestió pública; per fer més difícil el mal ús del diner públic; per posar en evidència els que es valen dels càrrecs públics per a l'enriquiment personal.
No es tracta de demanar dimissions dia si, dia també, però valdria la pena que fos una pràctica més usual que no hi ha ara. Si volem salvar el sistema polític, cal que les persones que han defraudat dimiteixin, per assumir personalment el seu error i no carregar-ho a l'esquena de tots.

De quin país estem parlant?

"Nosaltres mai, mai trairem el nostre país". Amb una frase així queda tot dit: qui la pronuncia es creu l'únic defensor del seu país. Probablement és cert, però pot ser que aquest país sigui d'un milió d'habitants, i no dels set milions i mig que en aquests moments habiten Catalunya.
Aquí rau el greu problema del senyor Carretero i dels seus seguidors. Es pensen que és hora de combatre els infidels, els que parlen en castellà, els que no pensen com ells. No saben que la democràcia és diàleg i construcció, i en canvi practiquen el menyspreu i la destrucció de la convivència.
Per aquells que ens sentim catalans, que hem patit el franquisme i no hem deixat de defensar la llengua i la nostra cultura, quan això era complicat i també ara que és infinitament més fàcil, ens sap greu aquests salvadors de la pàtria que no toquen de peus a terra i ignoren els problemes reals de la població a qui diuen defensar i voler servir. Potser precisament perquè tant ens estimem aquest país, ens dolen actituds com les de Carretero, més pel que diu i com ho diu, que no pas pel que fa.
Amb prepotència no es pot anar enlloc, i amb actituds absolutes tampoc. És amb el diàleg, amb la seducció, és sumant que s'aconsegueixen els èxits. Carretero divideix i no podrà mai aconseguir que tots treballem junts per aconseguir el bé de tots.

Nou partit, nou president

La notícia política d'aquest cap de setmana seria la proclamació de Joan Carretero com a president de Reagrupament Independentista, una escissió d'ERC de qui tothom vol fer la seva lectura. El PSC ho aprofita per espantar CIU dient que el nou partit és la seva amenaça, i CIU respon que és ERC qui ha d'estar espantat.
La reacció de la gent és imprevisible, tot i que hi pugui haver raonaments que expliquin comportaments lògics. En política no sempre funciona la lògica i en el cas que ens ocupa pot quedar perfectament en evidència. Una cosa és els trànsit de militants entre un i altre partit, però al final el que compta és el trànsit de vots, i això no és tan clar.
De totes maneres, ho deia l'altre dia i ho reitero, el senyor Carretero no m'ha demostrat ser un líder capaç de portar a terme un projecte de manera seriosa. I amb això no vull dir que la idea de l'independentisme no sigui seriosa, més aviat és una utopia, però el món es mou gràcies a les utopies. Si només avancéssim a ritme de la lògica, poques passes faríem. És més per la sensació que em dóna, pels fets i les declaracions, i molt hauria de canviar de quan era conseller de la Generalitat.
El panorama polític català queda remogut i caldrà veure quin paper fa cadascun dels altres partits. El PSC s'afiançarà més cap a una posició espanyolista? ERC voldrà competir amb sobiranisme o bé intentarà ensenyar la seva faceta d'esquerres, comptant que Reagrupament té un model més de centre-dreta? Serà el pacte CIU-Reagrupament el que retornarà CIU al govern de la Generalitat? Serà la fi d'ERC i per tant del tripartit?
Entenc que Reagrupament no tindrà interès en les eleccions locals, o sí! El seu plantejament és clarament independentista i poca cosa es pot fer des de l'àmbit local, si no passa per ensarronar els vilatans fent-los creure que les consultes populars promogudes per l'administració local tenen efecte sobre temes que no són de la seva competència.
Els ajuntaments necessiten finançament, però també persones capaces de gestionar l'administració, amb més dedicació i no tant perdre el temps somiant i creant falses expectatives. Necessiten persones que sàpiguen netejar els carrers, urbanitzar les ciutats, tenir cura de les persones dependents, millorar les infraestructures, invertir en equipaments esportius, culturals i socials, realitzar una política preventiva de la salut... tot això amb els quatre duros de què disposen.
Tenim un nou partit, que treballarà per la independència del nostre poble, però caldrà que tingui en compte i expliqui quin model d'estat volen. Ens farien un flac favor si aconseguissin la independència i no tinguessin clar quina política seguir en educació, en sanitat, seguretat, economia o esport. Perquè si l'única cosa que es pretén és desenganxar-nos d'Espanya, queda la feina a mig fer, i les feines així no porten enlloc i acostumen acabar pitjor del que estaven.
Seguirem de prop el nou partit i també les reaccions dels altres. Jo els convidaria (als altres) a deixar clar què volen, per ells mateixos, i treballar per aconseguir-ho. Si el que tots volen és el bé per al nostre país, segur que es trobaran al mateix trajecte, si no és així és que alguna cosa falla.

Partit ensopit

Aquesta tarda-vespre hem assistit al partit del Barça contra l'Almeria gràcies a l'Aurora i en companyia de la Penya Barça d'Arenys.

El partit no ha estat brillant, més aviat avorrit per l'actitud de l'Almeria que l’ha encomanat al Barça. L'àrbitre ha engrescat i enfurismat el públic, la qual cosa ha trencat l'apatia que dominava l'ambient.

Els darrers minuts han desvetllat els que no havien superat l'ensopiment, amb un córner a favor de l'Almeria en els minuts de descompte que ha provocat més d'un esglai.

L'ambient a can Barça és fenomenal i encara que no t'agradi el futbol, és un espai que, com al Liceu, tothom hauria de conèixer i participar.

De tornada a Arenys, la Penya, silenciosa, escolta el resum i les valoracions d'en Puyal. S'han aconseguit tres punts i aixó en una lliga és el que compta. Nosaltres, però, hem pogut constatar que el futbol mou milers de persones. Diu que érem més de setanta mil, per veure un partit que jugava contra l'Almeria, que es troba molt avall de la classificació. Malgrat tot, la gent hi va, crida, anima, insulta a l'àrbitre, pateix i aplaudeix. Més a tenir en compte.

Hem parlat del jovent

Avui a la tertúlia hem parlat del jovent i ho hem fet a partir del guió que ens ha presentat en Toni Curto, director de l'Institut Tres Turons d'Arenys de Mar. El tema és apassionant perquè ens afecta de ple en tant i en quant afecte la nostra societat, les nostres relacions, el nostre present i el futur.
El plantejament ha partit del jovent a l'escola i per això els temes més presents han estat les relacions familiars, el tracte amb els professors, les relacions entre els alumnes, també segons la seva procedència.
La veritat és que estàvem tots sorpresos tal com ens ho estava presentant, potser perquè tots els que érem a la tertúlia formàvem part d'aquell 15% que ens salvàvem de passar-ho malament.
Tinc ganes de resumir unes quantes frases que en Toni Curto ens ha deixat anar; experiències, actituds, respostes... però ara és tard i demà no serà un dia fàcil.
(Avui també m'hauria agradat parlar d'en Carretero, que l'he sentit a parlar en una tertúlia radiofònica. De fet cada vegada tinc més clar que no té la talla per, no ja presidir un govern, sinó ni tan sols dirigir cap proposta política. Ho deixo per un altre dia).

El gegant del PI

Els problemes amb el finançament dels partits polítics és un tema que arrosseguem des de fa molt temps i se n'acostuma a parlar quan es descobreixen irregularitats o sorpreses com ara ha passat amb el Partit per la Independència (PI), un partit efímer resultat d'una deserció més a ERC. El PI, amb Pilar Rahola i Àngel Colom al capdavant, va fracassar estrepitosament, com podria tornar a passar, ara amb Reagrupament, o no?
Aquests dies hem sabut que l'Àngel Colom, que amb la desfeta del PI va anar a buscar refugi a Convergència Democràtica, va recórrer a Lluís Millet perquè li eixugués els seus deutes amb diners del Palau de la Música. Segons Colom, sempre va pensar que eren diners de Millet i no pas manllevats al Palau.
La situació que es crea resulta complicada perquè algú podria pensar que una vegada coneguda la procedència dels diners el que hauria de fer l'Àngel Colom és retornar-los al Palau. Seria això el més just? Abans de respondre posem-nos al seu lloc i després opinem.
Oi que resulta difícil opinar quan et poses a la pell de l'altre? doncs perquè no s'ho va pensar dues vegades el mateix Àngel Colom, abans de fer el sermó a Arenys de Munt el dia que uns quants líders de partits polítics catalans varen pujar a donar suport al procés de votació per a la independència.? Allà va opinar per boca de tots els catalans, sense pensar que hi ha molts catalans que són diferents al model que ell defensa i per tant ha de ser més caut a l'hora d'opinar. Si s'hagués posat a la pell dels altres, probablement no hauria dit tot el que va dir.
Per cert, ja que parlem d'Arenys de Munt, per què Mas i Carod no volen portar el tema al Parlament? per què passen la pilota als ajuntaments? de què hi ha por? jo no en tinc i en canvi tinc clara la meva posició que busca la coherència i rebutja l'exclusió; sempre sumant, mai dividint.
I el títol? Bé, si els diners varen sortir del Palau, podríem cantar una cançó, oi?.

Calamarenys

Em perdonareu que el post d'avui sigui curt, no pas pel tema que tracto, sinó per l'hora que és. Avui hem inaugurat la catorzena edició del Calamarenys, amb la presència dels alcaldes d'Argentona i Calella. A diferència d'altres anys, l'acte ha tingut lloc a les instal·lacions de Mar-Sport.
Ha estat després del Ple municipal, on tots els punts s'han aprovat per unanimitat, que ens hem dirigit al Mar-Sport. Asseguts a nivell de l'aigua i amb una temperatura agradable, hem assaborit uns calamars cuinats a la graella. De primer hem menjat una fideuà.
Jo, que no acostumo a sopar pràcticament, he menjat molt de gust, xerrant d'Osona amb el veí del davant, del Marroc amb el de la dreta, i de xafarderies polítiques amb la veïna de l'esquerra.
Hem tingut una banda tota estrafolària - que m'han dit que era de Sant Pol - que ens ha amenitzat la festa, amb una "passacalle" final, que bé ens pensàvem que seria final del tot. El senyor alcalde, però, amb fotos commemoratives i xerrades de darrera hora, ens ha tingut esperant una bona estona, en companyia de l'amic Àlex.
La festa del Calamarenys d'enguany ha estat molt diferent d'anys anteriors, on potser es buscava més el protocol i presentació, i en canvi avui el protagonisme se l'ha endut la conversa distesa amb el veí que t'ha tocat a prop.
Per a la gent que no sou d'Arenys, us recomano que participeu en alguna de les propostes que el Calamarenys d'enguany us ofereix, i que us delecteu amb l'art de la cuina, d'un producte tan nostre com és el calamar.

Multilingüisme a Internet

L'anglès que ens pensàvem que s'ho havia de menjar tot, resulta que a Internet té molta competència, i ha de conviure amb una gran multitud de llengües molt dinàmiques. Això és el que he pogut llegir aquest vespre a la premsa, a Internet.
Antoni Mir, director de la Casa de les Llengües, que haig de reconèixer que fins avui ignorava la seva existència, comenta que la comunitat lingüística catalana és molt dinàmica a Internet i que ocupa el vuitè lloc dins el món dels blogs i el quinzè a Wikipèdia.
Desconeixia les dades, però és cert que passejant per Internet t'adones que la presència del català és important, i si tens en compte el nombre de persones que en el món parlem en català, es fa evident que la nostra activitat és significativa.
És bo que tinguem en compte aquesta potencialitat de la nostra llengua i quan llegim les estadístiques sobre l'ús del català, que ens fan sentir pessimistes pel seu futur, pensem en Internet i fem-hi alguna visita, sense oblidar que tot dependrà de la nostra actitud, de si som més actius o menys, de si som més o menys exigents sobre la llengua a utilitzar.
Estic satisfet de contribuir amb el meu blog a situar el català en un lloc destacat dins el rànquing de llengües a Internet.

L'art de negociar

Negociar no és fàcil, però val la pena. De fet ja de ben petits tenim l'oportunitat d'aprendre a negociar, fins i tot a casa, amb un pares que ens poden semblar massa autoritaris. En el fons t'adones que normalment resulta més eficaç donar voltes abans d'afrontar-ho de dret, sobretot quan el que intentes aconseguir ho tens vetat d'entrada.
Ho he dit abans, negociar fins i tot davant de posicions aparentment, o no tant, autoritàries. En democràcia és vital i si no n'hem après abans, desaprofitem molts progressos, moltes oportunitats d'avançar.
Negociar, dialogar, discutir, contrastar... No sé si hi ha màsters que n'ensenyin, però les relacions socials són un marc idoni per aprendre'n. A vegades menystenim les entitats i les considerem únicament pels seus objectius i no tenim en compte les relacions entre les persones que les fan rutllar.
Analitzant entitats que coneixes una mica, t'adones que la importància està en les persones que en són socis, però socis actius. Tots coneixem entitats que funcionen perquè hi ha una persona al capdavant, a vegades sol o pràcticament sol, sense el qual tot fa pensar que no continuarien, però al mateix temps veus que aquesta persona pot arribar a ser un obstacle perquè l'entitat sigui més participada.
El món de les persones és complex i el de les seves relacions no queda enrere, però hem de fer els possibles perquè la riquesa del diàleg perduri i ens faci viure.

Roman Polanski, detingut

No sé si a vosaltres us passa, però jo a vegades em pregunto com és que de tal cosa se'n parli ara després de tant temps? qui ho ha mogut i per què ara i no abans? Això és el que pensava aquesta tarda quan he llegit la detenció a Suïssa del director de cinema Roman Polanski, acusat per la justícia nord-americana d'haver abusat sexualment d'una menor de 13 anys, ara fa 31 anys.
Polanski ha viscut a França fugint de la justícia nord-americana, però quan arribava a l'aeroport de Zuric ha estat detingut i ara espera ser extradit als Estats Units.
Desconec com s'ha mogut Polanski durant aquests trenta anys; tot fa pensar que fins ara no hauria trepitjat cap país on fos possible ser extradit, però m'estranya que aquest sigui el cas. Per què ara se'l reclama?
Els de la meva generació recordem bé les seves pel·lícules i també el brutal assassinat de la seva dona, l'actriu i model Sharon Tate, que estava embarassada de vuit mesos. D'això en fa quaranta anys, i així ho recordava la premsa a primers d'agost.
Aquest succés va commoure el món de la cultura ja que la parella era molt coneguda, com a parella i també de manera individual cadascú d'ells.
Segur que heu vist o sentit a parlar de pel·lícules com La llavor del diable, Chinatown, The Pianist, o també Tess d’Urberville, que jo havia llegit la novel·la i després la pel·lícula no em va decepcionar gens, com a vegades m'ha passat. Una pel·lícula que he tornat a veure més d'una vegada per televisió.
Sembla ser que França ha protestat la decisió del govern suís i demana la posada en llibertat. El ministre de Cultura francès titlla d'absurda aquesta detenció i demanen a Suïssa que es respectin els drets del nacionalitzat francès Roman Polanski.
Tot plegat són aquelles coses de la Justícia que no acabes d'entendre i sempre tens la impressió que no es mesura tot ni tothom de la mateixa manera, i això no és bo.

És això el que calia?

No ho veig bé, ni crec que sigui la millor manera de combatre la crisi per part d'un govern d'esquerres. Només la por a adoptar mesures contundents fa que una vegada més el govern socialista giri l'esquena a les persones amb menys recursos i a la classe mitjana, una mica l'ase dels cops d'aquesta nostra societat.
Té sentit incrementar els impostos per augmentar els recursos públics, però després cal analitzar si aquest restar diners a la ciutadania es compensa d'alguna manera, perquè si no és així, el que s'està fent és perjudicar encara més la població que no té ingressos perquè està a l'atur, o bé rep una pensió insuficient. Aquests veuran com els preus augmenten, sense que se'ls incrementi els ingressos.
A diferència dels ajuntaments, l'estat té l'oportunitat de triar entre molts impostos quins pensa incrementar, com també la seva progressivitat, per gravar més qui té les rendes més altes. És en la capacitat de reacció com s'evidencia la capacitat real d'un govern per liderar la política econòmica i financera del país.
Els ajuntaments, amb problemes per confeccionar el pressupost del proper exercici, observarem passius com els nostres vilatans i vilatanes veuen com s'incrementen els preus i es mantenen els seus ingressos, això aquells que en tenen, sense que rebem més diners per fer front a l'augment de necessitats socials.
Si tenim en compte les polítiques socials que el govern socialista ha posat en marxa els darrers temps, amb un resultat gens satisfactori (penso entre altres amb la llei de la dependència), incrementar els impostos de la manera que ha decidit, provocarà que hagi d'augmentar les subvencions per fer front a la reducció de recursos que provocarà les mesures adoptades.
El que cal és generar riquesa, que la gent trobi feina perquè tingui ingressos; després ja veurem com es poden recaptar més diners, però què pot passar si els mateixos que no troben feina els incrementem els preus? Una altra cosa és augmentar el tipus impositiu als interessos del capital, i aquesta política té la sintonia amb la que cal esperar d'un govern que es diu d'esquerres i progressista.
No, no ho veig bé, però confiem que m'equivoqui o que es rectifiqui a temps, una cosa que el senyor Zapatero ens té acostumats.

Recordant Marroc

Avui amb en Joan Miquel hem recordat el viatge de cap d'any al Marroc. La màgia de la fotografia permet situar-te, per uns moments, uns quants quilòmetres lluny i un temps en el passat. En Joan Miquel demà dissabte anirà a Fes a passar quatre dies de vacances. No ho sabíem, sinó que ha estat una casualitat.
Tot i que en aquests moments em trobo cansat, ha estat una bona idea convidar-lo a sopar, perquè la conversa que mantenim sempre resulta interessant i profitosa. En Joan Miquel és una persona molt sensible, i jo amb persones així puc estar-hi estones llargues conversant.
Amb la passada de fotografies m'he adonat que em vaig fer moltes, sobretot tenint en compte que no acostumo a fer-ne amb accés, però amb el digital, sense adonar-te vas fent i després et trobes amb la sorpresa, normalment agradable sorpresa, com avui ha passat.
M'he oblidat que la senyora Aguirre ha presentat un recurs contra la decisió del govern espanyol de cedir competències a Catalunya i Andalusia, en temes d'immigració. És una mostra més que segons quins partits polítics només tenen enveja i ganes de posar entrebancs. No actuen amb coherència ni sentit comú; el seu objectiu és evitar que nacions com la nostra siguin autosuficients en matèries que té més sentit la descentralització que no pas la concentració a Madrid. Això és el que els fa mal, però sempre busquen excuses per argumentar les seves actuacions.
Ves per on, me n'havia oblidat, però ja m'ha vingut al cap. No podia anar a dormir recordant Marroc? Doncs, sí, recordaré la sortida de Tamtatouche, on a mig trajecte ens vàrem topar amb tres dones joves, carregades de branques, a qui els vàrem lliurar roba. La rialla de la més jove sovint se'm fa present i m'adono que també en la pobresa es pot ser feliç, probablement amb una felicitat més pura, encara que no li estalviï el sofriment.

Faltar a fi de bé

No voldria negar-li el dret a la presumpció d'innocència i per tant només puc parlar de sensacions que no proven res ni culpen ningú. El senyor Oliver el vaig descobrir quan era directiu de TV3 i dirigia un programa d'entrevistes. Quan va sortir (em sembla que per motius polítics), el vaig perdre fins que un dia el vaig veure actuant com a directiu del Barça.
Hi ha persones que, no sé per què, però no m'acaben de convèncer ni els sé riure les gracietes. Quan això passa es fa difícil canviar d'opinió i l'afectat poca cosa hi pot fer.
No m'agradava com plantejava les preguntes a les seves entrevistes ni tampoc la manera d'escenificar-les. Recordo que un dia vaig arribar a escriure una correu electrònic a TV3, a la seva atenció, on li criticava que entrevistés el personatges convidats, amb les cames encreuades i tocant-se els mitjons. No vaig rebre cap resposta, ni vaig arribar a saber mai si l'havia llegit o no. M'imagino que no.
S'investiga els futuribles per a la presidència del Barça, i ho encarrega el senyor Oliver. El motiu expressat no acaba de convèncer i no crec que les afectats ho hagin viscut gaire alegrament. Tot plegat fa una mica de tuf, i hi ha gent que hi veu motius electorals. Per què? per descartar candidats? Per xantatge?
Potser hem vist massa pel·lícules i ara que s'ha destapat l'afer Millet, tot ens pot semblar més mal intencionat. Sigui com sigui, a mi em molestaria molt descobrir que els companys del Grup de Tertúlia m'han fet espiar, encara que em diguessin que és per al meu bé.

Frau, engany, traïdoria

Què me'n dius del cas Millet? em preguntaven aquest migdia quan anava a dinar. Bé, de fet eren dos quarts de cinc de la tarda, i efectivament anava a dinar. Ha estat un dia, amb un matí que no s'acabava mai, amb una reunió que s'enganxava amb l'altra; i el temps per pair-ho tot?
Ho sabia diumenge al vespre quan repassava l'agenda de la setmana; no podia ser més dura, però interessant i força decisiva per al futur immediat, però ni s'ha acabat, ni la propera es presenta menys atapeïda.
Doncs no tinc notícies fresques, però els fets del Palau, els d'aquests dies, han deixat una mica estorats a força gent. El cas és que no t'imagines que personatges com Millet puguin haver actuat com ell ha fet, fins que no passa. De la sorpresa es passa a la indignació, i es comencen a interpretar fets i actuacions que en el seu moment no varen cridar l'atenció.
La Pilar comentava l'altre dia que els escàndols econòmics dels Estats Units d'Amèrica són de centenars de milions d'euros, però a casa nostra, encara que seran més que els calculats fins ara, podem arribar a parlar de desenes de milions... qüestió de dimensions.
Em sap greu per la mala imatge que dóna a una institució i a una entitat de la qual molts catalans se'n senten orgullosos. Perquè ho ha fet una persona que ha estat homenatjat i premiat per la seva tasca cultural i cívica. Perquè ens ha enredat a tots plegats, i una vegada més la bondat de la gran majoria de la població s'ha vist traïda per una persona sense escrúpols.

Hi ha maneres i maneres

Aquest vespre llegia les reaccions dels Pujol, pare i fill, als programes de TV3, Polònia i Crackòvia, i concretament a les figures del Papa i de Núñez respectivament.
Abans de res voldria deixar clar que no en sóc un espectador fidel, però sí que he seguit alguna emissió d'ambdós programes, i no són sants de la meva devoció, encara que no es pot negar que m'han fet riure. A mi m'agrada l'humor intel·ligent i en aquests programes, tot i que hi ha tocs molt ben trobats, a vegades exageren massa els tics dels personatges fins arribar fer-se pesats, segons la meva apreciació.
La caracterització del Papa no m'ha agradat mai, però tot i ser creient no m'he escandalitzat, probablement pel fet que és tan exagerat que no s'assembla a la realitat. Potser si es fiquessin amb la doctrina o el missatge, la cosa seria diferent. En el cas de Núñez haig de confessar que no l'he seguit tant i per tant no sé fins on han arribat amb la paròdia. Recordo que el feien plorar molt, però res més.
De tot plegat, però, a part de manifestar si m'agrada o no, hi ha una reacció que he trobat fora de lloc i que posa en evidència que el fill mai serà com el seu pare, com a mínim per les maneres. Qui és ell per exigir? Mentre el president Pujol intenta fer entendre al director de Polònia perquè considera que no s'hauria de ridiculitzar el Papa, el seu fill exigeix que no es vexi l'expresident Núñez. Que cadascú pensi el que li sembli, jo ho tinc clar: em quedo amb el pare.